Si Déu ens ha d’agafar confessats, ja ha fet tard... No hi ha dia que no surti un nou cas de corrupció o s’imputi a algun polític per alguna cosa... I segons sembla, n’aniran sortint, al menys durant una llarga temporada més...
Només cal llegir la premsa o escoltar la tele per adonar-te’n de que, sense cap dubte, serà així. Fiscals que van negar el que ja se sabia, polítics que van maniobrar per a que no sortís a la llum...
Dimitir!!! Ja sabeu, tot i que ho sembli no és un cognom rus. És una acció que, si molts tinguessin una mica (només una mica de vergonya) ja faria temps que ho haguessin fet. He dit vergonya? Ni ne tenen ni sé l’espera...
Dilluns va sortir a la llum aquell paper atribuït a la Marta Ferrusola on es podia llegir literalment:
-Reverend Mosen, soc la mare superiora de la Congregació, desitjaria que traspases dos misals de la meva biblioteca a la biblioteca del capella de la parroquia, ell ja li dirà a on s'ha de colocar. Molt agraida. Marta.
Segons sembla el Reverend Mossèn seria el director de la sucursal del banc andorrà on tenien ocults els diners. La mare superiora ella mateixa, es clar; els dos missals, 2 milions de pessetes; la biblioteca, el banc; i el capellà de la parròquia, Jordi Pujol Ferusola.
 |
| De Ferreres, al Periódico. |
Crec que ningú posa en dubte (davant de les evidències ningú ho hauria de posar) que la família Pujol era un clan criminal que, aprofitant-se del càrrec del patriarca (el Molt Poc Honorable) s’enriquien a mans plenes.
Tant va ser el seu poder que durant molt de temps es van creure els amos i senyors de Catalunya. Jordi Pujol tenia un coneixement del territori català envejable (ja m’agradaria tenir-lo a mi) i allà per on anava deixava clar a tothom de que era ell qui manava.
Però no cregueu que això va acabar quan va deixar el càrrec el patriarca del clan, no. Només cal que reviseu l’hemeroteca de la compareixença de la família al Parlament per adonar-vos-en de l’altius que eren tots que es van permetre esbroncar, renyar i amenaçar a propis i estranys.
-Si es talla una branca pot caure tot l’arbre. Va dir Jordi Pujol. O el que és el mateix: Si caic jo, cauran tots.
Però la ideologia del poder i dels diners no era exclusiva del clan Pujol-Ferrusola. Una part important dels dirigents del partit fien el mateix (Fes el que vegis fer...) D’aquí que molts dirigents de l’antiga Convergència hagin estat condemnats o tinguin causes obertes i, fins i tot, al partit com a tal sé li embarguessin no sé quantes seus, entre elles la d’Amposta.
Cada vegada que Roig, primer i Ferré més tard, treien majoria absoluta, no m’ho podia creure.
-Però és que la gent no se’n adona del que estan fent amb el poble?
Sempre he pensat que aquell que treu un benefici extraordinari de la seva amistat amb els corruptes, a part de que ell també ho és, evidentment, té la seva explicació lògica. Immoral, també, però dintre del que cap, lògica.
Ara bé, la majoria dels votants no treien cap profit i, tot i això els van continuar votant fins fa un parell d’anys.
-Sóc amic de l’alcalde. –Deien o pensaven molts d’ells i això era prou argument com per a que cada quatre anys, quan arribava el mes de maig, dipositessin la papereta de CiU dintre de l’urna de metacrilat.
No sé si algun d’ells ara renega del que va fer durant tants i tants d’anys. De la seva complicitat amb la corrupció (perquè qui sustenta un règim corrupte, ell, en si mateix, també ho és)
Aquets darrers temps he escoltat alguna vegada:
-Jo no vaig votar-los mai!
D’alguns m’ho crec i d’altres potser... Però la immensa majoria callaran.
Si tenim en compte que molts d’ells (com la pròpia família Pujol-Ferrusola) són catòlics, apostòlics i romans, el que ara haurien de fer és purgar pels seus pecats i fer molta penitència.
Sense pecat concebuda...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada