DIARI DE L’AGOST. DIA 27 (dilluns)

UN BARÇA RESULTADISTA
2 partits, 6 punts. A Seguir així.
Ahir, al Reyno de Navarra de Pamplona el Barça no va fer el seu millor joc, tal vegada condicionat per l’alineació que va treure Vilanova amb jugadors com Xavi i Mascherano a la banqueta i sense jugar ni un sol minut. El Barça va patir tot el partit. L’1 a 0 que va posar l’Osasuna al marcador va ser difícil de superar i a punt va estar de posar el 2 a 0, No és que el Barça no hagués pogut marcar abans, ja que ocasions de gol en va crear, però si la sort hagués afavorit l’equip navarrès, capgirar el marcador hauria segut, pràcticament una fita impossible.
El gol de l’empat ve d’una estranya jugada amb polèmica inclosa i fins i tot un fora de joc. El gol el fa Messi amb una rematada de davanter centre clàssic. El mateix Messi va posar l’1 a 2 definitiu.
L’àrbitre va expulsar al jugador de l’Osasuna Puñal i a l’entrenador blaugrana Vilanova, a tots dos per protestar. Tal com va dir Vilanova, va posar el llistó molt baix, ja que, si un entrenador no pot queixar-se, què és el que pot fer? (A part de dirigir el seu equip, evidentment) 
 
UN MADRID DESDIBUIXAT
El Madrid està irreconeixible aquest començament de temporada. Un empat a casa contra el València (1-1) i una derrota (2-1) pràcticament també a casa (Getafe és com una pedania de Madrid, amb tots els respectes) fa que en dos partits només hagi sumat 1 punt i que se situï a 5 del Barça. Qualsevol barcelonista sospira per a què això duri moltes jornades de lliga i que aplani el camí de la victòria final. Però no serà així, ja ho veureu. Dintre d’unes jornades el Madrid agafarà la seva millor forma i el Barça, segur, patirà alguna ensopegada, la qual cosa reduirà l’avantatge o, fins i tot, el Madrid pot superar el Barça a la classificació (esperem que no)  
Cristiano Ronaldo sintetitza el joc apàtic del vigent campió. Molt haurà que millorar si vol guanyar la Pilota d’Or. 
 
RUTH I JOSÉ
Els dos xiquets desapareguts o millor dit, que el seu pare va fer desaparèixer, des d’avui sé sap que van ser escanyats amb quasi tota seguretat.
Fa un temps van trobar uns ossos a una finca dels seus iaios paterns, però els primers anàlisis van descartar que fossin humans. Només la insistència de la família materna i la contractació d’un forense independent, han esclarit un cas força complicat.
Davant de fets com aquest un no es pot quedar indiferent. Cóm, un pare, por arribar a matar els seus propis fills? No hi ha càstig humà contra un fet tan abominable com aquest. Ni la cadena perpètua que demana molta gent pot arribar a fer-li pagar l’assassinat de les dues criatures innocents. 
 
TURISTA RAJOY
A partir d’avui Rajoy viatjarà per mitja Europa tal com va fer el seu homòleg grec Samaras la passada setmana. Em sembla que el viatge serà més per plaer que per treball i si és per treball, serà del tot inútil, ja que si fins ara de solucions més aviat poques, res fa pensar que, a partir d’ara les coses puguin canviar.
La seva vicepresidenta, la Loyola Sáez de Santamaria, amb la seva verborrea de costum, va dir que Espanya vol ser protagonista en la recuperació econòmica d’Europa. Ha, ha, ha...! Perdoneu que sé m’escapi una riota. Protagonista de què? Estem en cap situació de ser-ho? Espanya, com Itàlia, Grècia o Irlanda, s’haurà de conformar en anar a remolc de les decisions (grans o petites –m’inclino més per petites-) que prendran d’altres països com Alemanya, França i fins i tot Noruega.
 
BALDANA
Sabeu que al Baix Ebre, a la botifarra d’arròs, de ceba, d’arròs i ceba o de carn, l’anomenen baldana. És un dels pocs trets diferencials que tenim els ebrencs.

Baldana és el sobrenom que es va posar un jesusenc amb qui me les vaig tenir fa ja uns quants anys per Internet. No recordo el motiu que va originar els nostre rifi rafe, però al final va acabar tot com una picada de fesols.  Vaig deduir que, com jo, Baldana era socialista, no obstant em va semblar que era d’aquells que vol estar en possessió de la veritat absoluta. A partir d’aquell fet, les nostres relacions són inexistents. Casualment, a partir del blog la marfanta de Gustau Moreno me’n he assabentat qui s’amagava darrera d’aquell sobre nom. I ho he fet perquè ara ja és públic (ignoro quan va decidir-se a revelar la seva identitat)

Amagar-se darrere d’un nom fictici per criticar als altres és un fet força freqüent. D’aquesta manera ningú pot conèixer les vergonyes d’un que, com tothom, segur que té.
He estat intentat de demanar-li amistat al Facebook (on surt amb el seu nom real) diverses vegades ja que conec a Baldana des de fa més de 30 anys. Ara estic segur que no ho faré.
He de confessar que per culpa d’Internet i de les seves diferents eines, he trencat amb molts d’amics i alguna amiga. El que més m’indigna és quan algú d’aquest ha usat sobre noms per a   portar-me la contrària o intentar desprestigiar-me.
S’ha de ser valent i donar la cara, la covardia és pròpia dels mesquins.  

EL FRACÀS D’EUROPA

La construcció d’Europa va començar fa dècades. Però els avenços han estat tant lents com sovint inútils.
Mai he acabat d’entendre el perquè no hi ha hagut una major implicació per part dels estats que conformen el que coneixem com Unió Europea, sobre tot, dels més poderosos i dels qui més temps porten en aquesta aventura conjunta.
Però una cosa és no entendre i l’altra saber perfectament el perquè de tot plegat. Una unió política d’Europa implicaria la pèrdua de la sobirania nacional dels països membres i això és el que es resisteixen a perdre els polítics nacionals.
Des del meu punt de vista, Europa hauria de passar d’una simple unió d’interessos econòmics i monetaris a una unió política que donés cabuda a països sense estat com és el cas, per exemple, de Catalunya. La “independència” de Catalunya seria llavors possible (fins i tot es podria integrar altres regions afins amb la mateixa llengua, tradicions, cultura, etc.)
Cal reconèixer però, que si no es canvia radicalment la mentalitat dels governants actuals, la unió política va per llarg.
Per tant, a hores d’ara, tenim el que tenim, una unió comercial i financera amb una limitada incidència sobre els governs nacionals a pesar de tenir un Parlament Europea amb representants de totes les nacions (27) que conformen la  UE.  
De tots els tractats i acords que hi ha hagut fins a la data (alguns d’ells han significat rotunds fracassos, com l’intent de fer una Constitució europea), el que més transcendència ha tingut, és el que va crear la moneda única, es a dir, l’Euro.
La majoria dels països de la UE (sempre hi ha excepcions, com el cas de la Gran Bretanya) el van adoptar ràpidament pensant que seria la solució a tots els seus mals (econòmics, es clar), però a la pràctica, i com passa quasi sempre, ha acabat per beneficiar els països rics i més estables monetàriament parlant que no el països més pobres, sovint, mediterranis.
Llegia l’altre dia que ara, parlar d’abandonar l’Euro per a retornar a la Pesseta, ja no és un tema tabú. Grècia fa temps que s’està plantejant retornar al Dragma i aquest fet ha comportat que Alemanya i d’altres països estiguin fent veritables esforços per a que no passi.

El motiu és que si es disposa d’una moneda nacional, el banc central del país (en el nostre cas el Banc d’Espanya) té les competències per a dictar les normes que vulgui, com per exemple devaluar la moneda per a que sigui molt més competitiva de cara l’exterior. Això també té els seus inconvenients, com per exemple una pujada gran i immediata dels productes que s’importen, com el cas del petroli i, evidentment, només els rics podrien sortir del país per anar-se’n de vacances,  

Si Grècia, Espanya i, perquè no, Itàlia, acabessin per abandonar l’Euro, seria l’estocada definitiva a tot el que ha volgut ser la Unió Europea i que sempre s’ha quedat a mitges.
La idea duna Europa Unida hauria fracassat. Ara per ara no estem tant lluny, malgrat els esforços que diuen que es fan... 

EUROPÀNIC

Recordeu el meu escrit d'ahir on us parlava dels alts interessos que havia de pagar sobre tot Grècia, però també Irlanda Portugal i Espanya... 
Aquí podeu veure la notícia del Periódico d'ahir.

SOBRE INDIS I ROSTRES PÀL·LIDS

Diariocritico.com

Segons Rubalcaba,  Rajoy és el “darrer mohicà de l’austeritat”. I segons jo mateix, a Mas sé li ha quedat el “rostre pàl·lid” quan des d’Europa l’han tornat a deixar amb “el cul a l’aire” en veure que la nova “moda” a la que s’apunten els mandataris o els que aspiren a ser-ho que no són les retallades sinó el creixement econòmic.
Als dos mandataris (amb pretensions de ser estadistes) els nous aires europeus, els han agafat amb el peu canviat. Entenc que a Rajoy més que a Mas, ja que Catalunya depèn massa dels pressupostos generals de l’Estat a l’hora d’obtenir els diners necessaris per a fer funcionar el país.
Però l’actitud de Rajoy clama el cel (per aquells que creguin amb el paradís) Com es possible que, tot i adonar-se’n de que, només amb austeritat no es surt de la crisi, segueixi capficat en que és “l’única solució” possible.
Hi ha un espai al programa “Hoy por hoy” de la Cadena SER, que dirigeix i presenta Carles Francino que es diu “Tot per la ràdio”. Aquest matí recordaven que a Aznar li deien “Centreman” (per la seva mania de representar el centre polític espanyol); a Zapatero “Sososman” (jo tampoc el veia tan “soso” com se’l volia representar); i, finalment, deien que Rajoy també té sobrenom: “DONDEDIJEDIGODIGODIEGOMAN”. Una mica més complicat però del tot comprensible.

Els analistes polítics i econòmics es pregunten quan trigarà Rajoy en aplicar noves mesures sobre les que ha dit per activa i per passiva que no “no ho faria”. Ho recordem? Va dir que no apujaria els impostos i va apujar l’IRPF; va dir que no retallaria en serveis bàsics i retalla en sanitat, ensenyament, serveis socials, cultura...; va dir que no instauraria el copagament sanitari i apujarà la part del preu dels medicaments que ara paguen els ciutadans en actiu entre un 10 i un 20 més sobre el 40 % del total que ara es paga i, els jubilats i pensionistes, que fins ara no pagaven res, a partir d’ara pagaran un 10 %. Les properes, a part de l’IVA ja anunciat, es pregunten si serà abaixar les pensions i sous als funcionaris.  

Sobre l’IVA, el govern de Rajoy, va dir durant molts mesos que no l’apujarien. Fa uns dies que ho havien de fer a partir de l’1 de gener de 2013 i ara mateix, tot sembla indicarque pot apujar-se de forma immediata. M’aventuro a dir que molt probablement a partir de l’1 de juliol entraran en vigor els nous tipus de l’IVA.
Reiteren els responsables econòmics del govern espanyol que les apujades són temporals, d’uns dos anys aproximadament de duració... Però després de tot el que hem vist, qui s’ho creu?
Rubalcaba apunta una solució: la creació d’un impost per a les grans fortunes, tal i com han fet alguns països europeus com per exemple França. En canvi aquí, als qui tenen grans fortunes els concedim una amnistia fiscal. O perquè no es crea un tipus incrementat d'IVA (igual com existia quan es va crear l'impost) que gravi els articles considerats de luxe? (Cotxes, iots, joies, mansions, etc.) 
País de pandereta...  

CREIXEMENT!!

Ja es comencen a escoltar les primeres veus critiques al si de la Unió Europea sobre com sortir de la crisi. El que molts economistes defensaven des de feia temps, ara s’ho han fet seu alguns polítics.
La postura intransigent de l’Angela Merkel comença a tenir els primers detractors. No sé si va ser el primer, però si un dels primers,  l’aspirant a la presidència de França François Hollande, molt probablement per a marcar diferències amb el seu rival, l’actual president Sarkozy, ja va dir que només amb la contenció de la despesa pública a bases i base  de retallades, no sé surt de la crisi, què, per fer-ho, també fa falta creixement econòmic.
D’altres veus crítiques són el president del Consell d’Europa Van Rompuy o el primer ministre italià Mario Monti (el tecnòcrata que va rellevar a Silvio Berlusconi)  
En canvi, el gran estadista espanyol Mariano Rajoy, sembla que encara no se’n ha adonat. Segurament està molt més influenciat pels empresaris defraudadors a qui ha amnistiat fiscalment amb el pagament del 10 % del total defraudat durant els darrers anys (dels anteriors no cal que passin comptes amb el fisc) que no pels economistes que tenen una visió diferent de la crisi.

Ara bé, créixer tampoc és que sigui tant fàcil. Per a reactivar l’economia s’han de posar en marxa molts motors a la vegada i tots han de funcionar a la perfecció. El primer de tots, sense dubtar-ho, ha de ser la pròpia Unió Europea. O millor dit, una acció conjunta de tots els seus països, estiguin o no a l’Euro (amb clara referència al Regne Unit que, per cert, com Espanya també ha entrat en rescissió) I per a que aquest motor funciona, cal posar-li un oli nou i no el que ara s’importa des dels Estats Units en forma d’agències de qualificació o el que ens porta Xina, país a qui poc importa com ha de ser la base del seu creixement i menys encara els drets dels seus ciutadans. Què cal prendre mesures protectores? Què es prenguin! Que cal crear taxes per gravar importacions i transaccions? Què es creïn! Què s’ha d’incentivar el consum a base de subvencions a sectors estratègics? Què s’incentivi. Què s’han d’eliminar inversions inútils –com per exemple noves infraestructures per a l’AVE ? Què s’eliminen!

Evidentment també cal fomentar la contractació per a parar de soca-rel la xacra que significa l’atur per aquest país. I per fer-ho s’ha de reformar la Reforma Laboral (sí, sí, reformar-la), possibilitant la contractació i no només la sortida dels treballadors (sembla ser que aquesta opinió és prou generalitzada entre sindicalistes i experts) Cal obrir l’aixeta del crèdit per a petits i mitjans empresaris i, també, per a les famílies.
I, si cal, nacionalitzar una bona part del sector bancari fins aconseguir sanejar-lo per a que jugui el paper determinant què, s’entén, hauria d’assumir en tot aquest procés.
Difícil, però no impossible.

HOLLANDE: LA GRAN ESPERANÇA DEL SOCIALISME?

L’estat francès sempre ens a anat per davant. Al menys això és el que molts opinen quan es fan comparacions entre els que estan per sobre el Pirineus i els que estan per baix.

La cultura política allí està molt més arrelada. La dreta, per molt dreta que sigui, no ha estat mai influenciada per una dictadura com la que va patir Espanya entre 1939 i 1975.

Potser molts diran que el Front nacional és un partit d’extrema dreta... Segur que sí, no hi ha cap mena de dubte, però és que (diguem-ho clar i català) el PP aglutina a la majoria de corrents de la dreta, des de els més lliberals (ja dubte que n’hi hagin), fins a la dreta més extrema. Només uns petits crepuscles s’escapen del “control” del partit de Rajoy.

Avui, a França es realitza la primera volta de les presidencials. Unes presidencials que poden ser claus (o no) per a que Europa pugui tornar a virar cap a l’esquerra i enfocar l’actual crisi financera d’una altra manera.

Però avui només s’hi juga la primera part. S’espera que siguin Hollande i Sarkozy els dos candidats que treguin un major nombre de vots i que puguin enfrontar-se en una segona volta que ja serà definitiva.

Hollande compta, a més a més del suport de la seva exesposa Ségolène Royal amb un aliat de darrera hora, l’expresident Jacques Chirac.

L’altre dia, tot parlant amb la meva dona sobre la conveniència o no de tenir un aliat així, li vaig dir que no és el mateix que el protagonisme de Chirac sigui actiu a que es quedi en un simple recolzament implícit. Caldrà veure si el suport de l’expresident li podrà repercutir a l’hora d’aconseguir un bon grapat de vots de la dreta més moderada i descontents amb l’actual president de França.

Potser la gran diferència entre Espanya i França és que allí no hi ha rei. Des de Napoleó III (per cert, casat amb l’espanyola Maria Eugenia de Montijo), ja fa més de 140 anys cap francès ha portat la corona ja sigui reial, ja sigui imperial sobre el seu cap. L’avantatge que té no tenir rei, sinó un president de la república, és que el pots votar cada 5 anys (sempre estic parlant de França) i en canvi, al Rei no el votes, té l’imposen i si comet errors t’has d’aguantar. Recorda que diu la Constitució: “El Rei no és responsable del seus actes”. A qualsevol altra persona que sé li digués això, segurament sé l’acabaria qualificant de “dement”.

Però tornem al començament, a l’anàlisi del títol d’aquest escrit. Per què l’he posat amb interrogant? Molt senzill, perquè els socialismes europeus cada com s’han apropat més a les socialdemocràcies i han defugit dels seus principis, com el marxisme.

Els actuals partits socialistes haurien de ser capaços de recuperar les velles ideologies i valors i refundar novament els partits a la recerca d’una veritable igualtat entre tots els ciutadans, al menys, davant de les necessitats bàsiques i l’accés a l’ensenyament i la cultura.

El lema francès de “Llibertat, igualtat i fraternitat”, molt em temo que també hagi passat a la història. Però al nostre país sempre hem estat lluny d’aconseguir-ho.           

MIRAR CAP A EUROPA

No sé si el títol és molt encertat, ja què penso que més que mirar Europa, en aquests moments, Europa ens mira a nosaltres. Econòmicament parlant, ens miren, sobre tot Alemanya i França. Però aquests dies també se’ns mira per una altra cosa: per jutjar al jutge Garzón per voler investigar els crims que va cometre el règim dictatorial de Franco. Però d’això ja us en parlaré un altre dia...
Efectivament, ara el govern espanyol (i m’imagino que també els empresaris) volen mirar Europa, concretament per a fixar-se en el seu IPC. Normalment l’indicador que mesura l’increment de la carestia de la vida, serveix com a referent a l’hora de negociar els convenis, apujar les pensions dels jubilats i pensionistes, fixar els nous imports dels lloguers, etc.

Espanya ha estat, tradicionalment un país més inflacionista que la majoria dels països Europeus, per això la mitjana europea està per sota de la inflació espanyola. Solució: A partir d’ara a l’hora de negociar convenis, apujar les pensions, etc., en lloc de tenir-se en compte l’IPC espanyol, s’aplicarà el de la mitjana europea. Al·leluia!! Serem més europeus.

Però perquè no s’agafa a Europa com a model per a tot. A mi ja m’aniria bé que s’apugessin els carburants a la mitjana europea, per dir alguna cosa, sempre que també els salaris fossin al mateix nivell. Però resulta que a aquest país, a partir de ja, pagarem impostos con el noruecs, però sense rebre a canvi tantes prestacions. Visca Europa!!
Per finalitzar només vull recordar que durant la anterior etapa de govern del PP, la del funest José Maria Aznar, ja es van canviar els paràmetres per a calcular l’IPC, i es van adaptar als interessos del govern per a suavitzar les pujades. Normalment, aquestes coses sempre queden i amb els socialistes van seguir igual.
Visca Europa!! Amb ells ens salvem o ens enfonsem definitivament...  

UNA JUGADA ROCAMBOLESCA

Dimecres el Banc Central Europeu (BCE) va posar a disposició dels bancs comercials una quantitat força respectable, quasi ½ bilió d’euros (uns 480.000 milions per ser-ne una mica més exactes) a un interès d’1 % anual. Evidentment els governs de la zona euro van fer una crida a les entitats financeres per a que acudissin a la subhasta. Ja sé sap que una cosa és el que demanaran i l’altra la que s’acabaran emportant-se, això depèn del total que es demani i si es cobreix o no les previsions.

Aquests diners han de servir, principalment per a donar crèdit a empreses i famílies i activar així l’economia (què pro falta li fa), però sembla que també pot servir per a comprar deute sobirà dels països de la zona euros i, evidentment, la temptació en comprar aquell que dóna més interès, està sobre la taula. Per tan, es pot crear més especulació i, a la llarga, pot arribar a passar com als bans alemanys i francesos (sobre tot) que es van veure atrapats per la situació econòmica de Gràcia i Itàlia.  

EUROPA S’ENFONSA!

Aquest ha estat el missatge apocalíptic que ha llançat aquest matí Carles Francino a “Hoy por hoy” de la Cadena SER. Pel que explicava sembla que l’imminent  l’enfonsament d’Itàlia (si és que no està enfonsada ja) arrastraria a tota la Unió Europea. Ahir, la prima de risc del país transalpí va arribar a nivells de rescat. El problema és que Itàlia és un país massa gran (més petit en territori però amb més població que Espanya) per a poder-ho ser, a diferència d’Irlanda, Portugal i, sobre tot, Grècia.
Segons Francino, la Merkel i el Sarkozy ja estan treballant en una Europa de dues velocitats: la dels països rics i la dels pobres (on segurament estaria Espanya)

La pregunta que avui no podrien contestar molts polítics és què passarà amb l’euro? Faran tot el possible per a que segueixi sent la moneda de la Unió? Aquest matí escoltava que l’euro havia de ser la moneda del tots els països de la Unió Europea (Gran Bretanya no hi està), però al pas que es va, és més fàcil que alguns països acabin abandonant la moneda única i tornin a les velles monedes nacionals.    

La culpa d’haver arribat a aquesta situació és responsabilitat dels nostres mandataris. Les coses no es poden fer a mitges. Quan es va crear el Mercat Comú Europeu pensat per a fer intercanvis comercials entre els països associats, com idea inicial no estava malament. Sempre s’ha de donar un primer pas. Però després de més de 50 anys (es va crear l’any 1957), al meu parer, els passos que s’han donat són insuficients. S’hauria d’haver començat a parlar (al menys això!) d’una unió política similar als Estats Units d’Amèrica. És evident que la creació de l’estat americà no té res a veure amb el desenvolupament d’Europa, però hauria d’inspirar-se en les coses bones que tenen (que alguna n’han de tenir), per a després perfeccionar el sistema.
Europa s’ha quedat a “mitges tintes” i així no s’acaba construint res. El fruit de la manca de voluntat dels nostres dirigents per anar “més enllà”, l’hem acabat pagat la majoria dels ciutadans. Això, sí, alguns més que els altres.