La construcció d’Europa va començar fa dècades. Però els avenços han estat tant lents com sovint inútils.
Mai he acabat d’entendre el perquè no hi ha hagut una major implicació per part dels estats que conformen el que coneixem com Unió Europea, sobre tot, dels més poderosos i dels qui més temps porten en aquesta aventura conjunta.
Però una cosa és no entendre i l’altra saber perfectament el perquè de tot plegat. Una unió política d’Europa implicaria la pèrdua de la sobirania nacional dels països membres i això és el que es resisteixen a perdre els polítics nacionals.
Des del meu punt de vista, Europa hauria de passar d’una simple unió d’interessos econòmics i monetaris a una unió política que donés cabuda a països sense estat com és el cas, per exemple, de Catalunya. La “independència” de Catalunya seria llavors possible (fins i tot es podria integrar altres regions afins amb la mateixa llengua, tradicions, cultura, etc.)
Cal reconèixer però, que si no es canvia radicalment la mentalitat dels governants actuals, la unió política va per llarg.
Per tant, a hores d’ara, tenim el que tenim, una unió comercial i financera amb una limitada incidència sobre els governs nacionals a pesar de tenir un Parlament Europea amb representants de totes les nacions (27) que conformen la UE.
De tots els tractats i acords que hi ha hagut fins a la data (alguns d’ells han significat rotunds fracassos, com l’intent de fer una Constitució europea), el que més transcendència ha tingut, és el que va crear la moneda única, es a dir, l’Euro.
La majoria dels països de la UE (sempre hi ha excepcions, com el cas de la Gran Bretanya) el van adoptar ràpidament pensant que seria la solució a tots els seus mals (econòmics, es clar), però a la pràctica, i com passa quasi sempre, ha acabat per beneficiar els països rics i més estables monetàriament parlant que no el països més pobres, sovint, mediterranis.
Llegia l’altre dia que ara, parlar d’abandonar l’Euro per a retornar a la Pesseta, ja no és un tema tabú. Grècia fa temps que s’està plantejant retornar al Dragma i aquest fet ha comportat que Alemanya i d’altres països estiguin fent veritables esforços per a que no passi.
El motiu és que si es disposa d’una
moneda nacional, el banc central del país (en el nostre cas el Banc d’Espanya)
té les competències per a dictar les normes que vulgui, com per exemple
devaluar la moneda per a que sigui molt més competitiva de cara l’exterior.
Això també té els seus inconvenients, com per exemple una pujada gran i
immediata dels productes que s’importen, com el cas del petroli i, evidentment,
només els rics podrien sortir del país per anar-se’n de vacances,
Si Grècia, Espanya i, perquè no, Itàlia,
acabessin per abandonar l’Euro, seria l’estocada definitiva a tot el
que ha volgut ser la Unió Europea i que sempre s’ha quedat a mitges.
La idea duna Europa Unida hauria fracassat. Ara per ara no estem tant lluny, malgrat els esforços que diuen que es fan...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada