HAURIA DE SER L’ARRIMADAS LA PRESIDENTA DEL PARLAMENT?

Aquest escrit d’avui només té una finalitat: posar al descobert les contradiccions del PDeCAT.

Com sabeu, les eleccions del 21-D van donar la victòria a C’s, que, afortunadament, no podrà governar perquè la seva líder a Catalunya Inés Arrimadas (amb el permís d’Albert Rivera) no té cap possibilitat de sumar els suports necessaris per a ser investida, ja que la suma de Junts per Catalunya (PDeCAT), ERC i les CUP tenen majoria independentista al Parlament. De totes formes d’aquí fins el dia 17, que serà quan se constitueixi el Parlament, ja que és la data escollida per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155 de la Constitució, encara queden molts de temes per a resoldre, sobre tot qui acabarà sent el 131è president de la Generalitat, ja que Carles Puigdemont que és el 130è ho té força difícil per a reeditar el càrrec, tot i la insistència del PDeCAT.

Vull recordar-vos una vegada més (i ja ne van unes quantes durant les darreres setmanes) que quan Mas va guanyar Maragall amb escons (eleccions de 2003) va exigir que havia de ser ell per haver obtingut els millors resultats el president de la Generalitat (hauria substituït el seu mentor el Molt Poc Honorable Jordi Pujol)

Però Maragall va aconseguir atreure al voltant de la seva figura a les formacions encapçalades per Carod-Rovira (ERC) i Joan Saura (ICV) i d’aquest manera formar govern (Pacte del Tinell)

Uns anys més tard (gener de 2006), a la Moncloa, hi va haver una reunió entre Rodríguez Zapatero (president del Govern d’Espanya) i Mas (cap de l’oposició a Catalunya) En aquella reunió Mas va estar d’acord en rebaixar les pretensions del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya que va impulsar Maragall a canvi de que si CiU tornava a guanyar les eleccions, els socialistes catalans no posessin impediments per a ser investit com a nou president.

Tot i que Mas va guanyar clarament les eleccions davant Montilla, el nou candidat socialista i tot i la pèrdua global d’escons de les tres formacions que havien configurat el govern Tripartit, Montilla se va desentendre de l’acord entre Zapatero i Mas i amb el suport un altre cop d’ERC i ICV va aconseguir ser investit president de la Generalitat

És evident que un país el governa qui més suport parlamentari aconsegueix i no qui guanya les eleccions. Només les majories absolutes garanteixen al 100% la formació de govern. Per tant i molt important, s’ha de saber pactar i per això cal ser generós amb les altres formacions que té poden acabar donant el suport necessari.

És evident que l’Arrimadas no aconseguirà, afortunadament, presidir ni tan sols el Parlament, ja que els pactes que hi haurà entre les 3 forces independentistes ho impediran. Ara bé, com a tot polític, l’Arrimadas té tot el dret del món de reivindicar ocupar el càrrec per a la seva persona.

Ja sabeu que us dic sempre sobre les principals qualitats que haurien de tenir els polítics (entre d’altres): honradesa i coherència.

Tot i que Mas aquesta vegada no serà candidat i que la llista del PDeCAT està molt renovada d’aquella que va encapçalar el propi Mas l’any 2006, encara hi queden elements d’aquella època i farien ver en fer un acte de contrició i recordar aquells anys. 

'A REY MUERTO, REY PUESTO...'

El 3 d’abril de 1979, Celestina Sánchez va sortir elegida alcaldessa del poble de Val de San Vicente (Cantàbria) Va ser una de les 99 alcaldesses que hi va haver a Espanya en aquelles primeres eleccions municipals de després de la dictadura.

Si vau veure el programa de la Sexta ¿Y tú dónde estabas entonces? del passat dijous, cap el final, segurament també vau veure el seu testimoni. Va explicar que durant un temps, quan anava al seu despatx s’hi trobava l’anterior alcalde franquista que no volia assumir que ja no ho era assegut a la seva cadira de braços obrint la correspondència o qualsevol altra cosa. Després de diversos avisos, al final no li va quedar més remei que fer un ofici on sé li ordenava que allí no s’hi podia estar.

Puigdemont va ser destituït com a President de la Generalitat per culpa del controvertit article 155 de la Constitució Espanyola, tot i que conservi el títol honorífic de President com també el conserven Maragall, Montilla i Mas.

Però el PDeCAT o els de Junts per Catalunya, no ho acaben de veure... Per ells, tot i que a l’exili de Brussel·les, Puigdemont continua sent el President i passi el que passi el dia 23-D, també volen que ho sigui. No fa gaires dies ja us vaig explicar el xantatge que les hi estaven fent als d’ERC al donar-los a triar entre Puigdemont i l’article 155.

Pel que sembla els postconvergents tenen el mateix problema que tenien els seus antecessors: se pensen que la Generalitat els hi pertany. Recordareu la frase de la matriarca del clan quan es va signar l’acord del Tinell que va donar pas al primer Tripartit: Ens han furtat la Generalitat...

I és que presidir la Generalitat no és qualsevol cosa. Mas estava obsessionat en presidir-la i pel que sembla Puigdemont, també... I això que va dir que només s’hi estaria un temps. Què ràpid que se canvia d’opinió...

M’agrada recordar-ho sovint, perquè sempre hi ha algun desmemoriat o potser quan va passar encara no tenia edat per a estar en política (jo ja porto 40 anys) L’any 2006 era any electoral a Catalunya ja que sé celebraven eleccions autonòmiques després de que Maragall hagués de donar per acabada la legislatura per manca de suports. Convergència havia guanyat sempre les eleccions en nombre de diputats i, per tant, sé considerava amb el ple dret de presidir la Generalitat. Però com sabeu, l’any 2003, Maragall (que havia guanyat en vots) va aconseguir un acord amb ERC i ICV i li van barrar el pas. Mas no volia que sé repetís aquella situació i per això, a principis d’aquell 2006 va anar a la Moncloa a parlar amb Zapatero per a proposar-li un pacte: la Presidència de la Generalitat a canvi d’una rebaixa substancial de l’Estatut. Zapatero ho va acceptar, però només hi va haver un problema: Montilla i els seus no van cedir davant la petició de Zapatero y tot que no sumaven tants escons com 3 anys enrere, van aconseguir reeditar el pacte amb ERC i ICV i assegurar-se així la Presidència per a Montilla.

Tot indica que ERC guanyarà les eleccions i ja sigui Junqueras, ja la Marta Rovira, seran els ferms aspirants a presidir la màxima institució catalana. Per els de la llista del President no els hi ho posaran gens fàcil.

Des del meu punt de vista ha de ser president qui aconsegueixi més suport parlamentaris, com ha passat sempre. Si el candidat o la candidata d’ERC pot aconseguir suports d’altres partits (els Comuns possiblement i el PSC més difícil, tot que no impossible) hauria de ser-ne el president. Punt i final. 

LES MALES COMPANYIES (Segona part)

D’entrada ja us avanço que aquesta segona part no té res a veure amb l’escrit d’ahir. Per tant, en principi no és cap segona part de res, tot i que també va de males companyies...

En política no hi ha socis de fiar... I sinó que els ho preguntin a Francesc Miró i Enric Roig...

Hi ha partits que en aquests temes són molt experts. Però el significat de mala companyia va més enllà de trencar pactes. Hi ha partits que, directament, amenacen i fins i tot fan xantatge, com per exemple els de la llista del President... Aquells que aniran a les eleccions amb una marca blanca per mirar de treure’s del damunt els antics estigmes de la vella Convergència... I què no són pocs!

Fa dos anys sé va fer la gran coalició electoral entre els dos partits que, en aquell moment eren més forts a Catalunya (CDC i ERC): Junts pels Sí (JxS) No anaven a guanyar... Anaven a arrasar! Si en els millors moments de Convergència havia guanyat per majoria absoluta, segur que amb el suport d’ERC també l’aconseguirien. Però no... Per molt poc però no va ser així.

Des de llavors, en cada enquesta ERC pujava i CDC reconvertida en PDeCAT, reconvertida electoralment en Democràcia i Llibertat i reconvertida electoralment en Junts per Catalunya, baixa... Fins les darreres enquestes on sembla que puja una mica en detriment d’ERC.

Per a ERC (que sempre li ha costat governar, només cal fixar-nos a l’Ajuntament de Tortosa o el que els hi va costar entrar al Govern de Catalunya) se’n està donant compte de que els postconvergents comencen a ser-los una rèmora. Què sí, però no... Què sí que van d’indepes, però són molts els que no se’n acaben de fiar... I és que CDC sempre s’ha decantar cap on més li ha convingut.

Qui se’n recorda ara de la vegada que Arturo Mas va anar al notari per a dir que ell no pactaria mai amb el PP? Són d’aquelles coses que si no té les van recordant, al final sen van a l’arxiu de l’oblit. Efectivament Mas va fer això, però quan l’any 2010 va aconseguir tornar a guanyar les eleccions i era impossible reeditar un tercer tripartit (per un simple problema aritmètic), a qui van anar a buscar? A ERC? No, a ERC, no... Al PP! De fet Mas ja se’n havia desdit d’aquell document notarial subscrit anys abans i eren tantes, tantes les ganes de presidir la Generalitat que hauria pactat amb el diable per tal de que l’investissin president.

Finalment sembla que ERC està decidida a governar. Amb el seu màxim  líder empresonat (esperem que surti dilluns), des de la presó d’Estremera, el propi Junqueras va ungir Marta Rovira que, vist el que ha vist, des de fora hi ha molta gent que pensa: Què no tenen més fons d’armari els republicans? Tot i que per a aquells que no els pensem votar, tant ens hauria de donar qui anés de cap de llista. Una cosa molt diferent és si arriba a la presidència...

Trobo (només és una opinió personal) que finalment ERC se’n ha adonat que el PDeCAT és una mala companyia. Només faltava que el PDeCAT fes xantatge a ERC dient-los alguna cosa així com: O Puigdemont o l’article 155!

Si Mas sempre havia tingut infinites ganes de ser president, a Puigdemont sembla que li passa el mateix. Segons el propi Puigdemont, s’ho havia de deixar una vegada s’assolís la independència en 18 mesos. Van passar els 18 mesos i una mica més i tot i que es va proclamar la República catalana, de moment encara no he notat cap canvi, tret d’un govern destituït i una part del mateix empresonat i l’altra part fugits a Brussel·les i unes eleccions autonòmiques convocades pel Govern Central per al 23 d’aquest mateix mes.

El passat mes de setembre algú va opinar que a partir del dia 2 d'octubre tant Mariano Rajoy com Puigdemont haurien de dimitir per a donar pas a dues persones que volguessin dialogar. En aquell moment veien més fàcil que Puigdemont s’ho deixés que no Rajoy.

Rajoy va dir fa uns dies que sé sentia fort i en ganes de repetir i Puigdemont, des de Bèlgica, també se’l veu amb ànims de repetir al cost que sigui, fins i tot fent xantatge als republicans.

Ja m’ho dient mons pares, anar amb males companyies no era bo...    

STOP! A QUIN PUNT ESTEM EXÀCTAMENT?

De Faro a Diari de Tarragona. 

Carles Puigdemont a le Soir, un diari belga: Una solució que no sigui la independència és possible.

Santi Vila al Objetivo de Ana Pastor, a la Sexta: La llei del referèndum i de la desconnexió eren un sense sentit. 

Sergi Sabrià, portaveu d'ERC: El país i el Govern no estaven preparats per afrontar un Estat autoritari i sense límits a l'hora d'aplicar la violència.

Carme Forcadell al jutge del Tribunal Suprem: La declaració d'independència del 27-O tenia "caràcter simbòlic".

De les tres afirmacions, només la de Carme Forcadell sé pot considerar forçada o no voluntària en busca d’un atenuant que li evités entrar a la presó o bé que la condemna fos el més lleu possible.

Però després de llegir això, jo me pregunto: En quin punt del procés estem exactament? Tu no t’ho preguntes? Cada vegada, des del meu punt de vista, es clar, agafa més cos que el procés va ser una fugida cap endavant de Mas i la seva tropa.

CDC (o el PDeCAT) i ERC, tot i tenir coses en comú, tenen moltes més discrepàncies, sobre tot a l’alçada de les bases. L’invent de Junts pel Sí, va ser això, un invent... I va ser bonic mentre va durar... Com sabeu a les eleccions del 21-D els dos principals partits de la coalició aniran per separat.

No fa gaires dies, un votant ocasional d’ERC al preguntar-li sobre quin sentit tenia presentar-se junts, me va dir:

-És que ens estem aprofitant d’ells...

I a la inversa, és que el PDeCAT no s’aprofitava també d’ERC? I tant què ho feia! I volia seguir-ho fent i per això volia repetir una mena de Junts pel Sí II encapçalada per Puigdemont. 

Però segons Santi Vila, qui menejava els fils de la política catalana durant tots aquest temps han estat les CUP...

Si totes aquestes afirmacions són certes, és evident que ens han estat venent la moto durant 5 anys... Bé, l’han venut a qui l’han venut, perquè com sabeu sempre he pensat que l’aventura independentista no aniria en lloc. Pragmatisme pur i dur (però sense combregar amb l’Iceta!)

De les tres afirmacions, és evident que la més sorprenent és la del President: Una solució que no sigui la independència és possible. I més encara si tenim en compte que Puigdemont és un independentista convençut (o al menys això se diu d’ell) Què ha passat per a que de la nit al dia canviï el seu discurs? Jo ho tinc clar: la visita de Mas i Pascal a Brussel·les. Què n’ha transcendit d’aquella entrevista? Absolutament res. Només sé sap que van estar parlant i prou.

Mas que és qui segueix tallant el bacallà al PDeCAT, li va dir a Puigdemont que si havien d’anar sols, s’havia d’aturar la pèrdua de vots que està patint el partit en les darreres conteses electorals d’alguna manera. I no hi ha millor manera que la de tornar als orígens: a les polítiques del peix al cove i a fer de la puta i la Ramoneta... A Pujol li va funcionar durant 23 anys i Mas també va aconseguir ser president  i governar amb el PPC durant un parell d’anys.

Ara bé, el més fort de tot és que després d’haver tingut que renunciar al seu nom històric i adoptar-ne un altre que de per si no diu res, el dia 23 hagin d’anar amb un altre nom: Junts per Catalunya. El tercer en un any i mig, encara que aquest últim sigui de forma provisional.  

Tal com està el pati actualment, tret de les CUP que tenen claríssim cap on volen anar, després de les eleccions del 21-D s’enterrarà durant un temps la idea independentista i es tornarà a fer política de país, però dintre d’un altre context. 

CAP EL DESENLLAÇ FINAL

No sé si l’embarbussament és exactament així: El desembolicador que el desemboliqui bon desembolicador serà.

Qui és el desembolicador? Tot i que la història ens dirà que Puigdemont a darrera hora va frenar un vehicle que durant molt de temps semblava desbocar, en realitat qui ha posat el fre ha estat la mateixa persona que un dia del mes de setembre de 2012 va engegar-lo posant rumb a Ítaca: Artur Mas.

Aquest matí el dia ha començat molt incert. Tan incert que els membres del Govern català i algunes persones més (entre les quals Artur Mas) han continuat la reunió que van posposar ahir per la nit per manca de consens. No estava clar si al final hi havia DIU o eleccions autonòmiques, ja que plebiscitàries el Govern de l’Estat no les tolerarà.

Finalment el grup s’ha decantat per eleccions. I sí, finalment sembla que sí que hi ha hagut un mediador en la persona del Lehendakari Íñigo Urkullu.

Quan estic escrivint aquest test encara sé coneixen molt poques coses, però jo diria que Urkullu ha fet una jugada mestra: Ha parat el moviment secessionista català a canvi d’aprovar finalment els pressupostos per al 2018 que havien quedat ajornats i així aconseguir més finançament per a Euskadi. No sé si serà l’heroi, però davant del seu poble és evident que es posarà les medalles que calgui. Fins i tot ha passat per damunt de Pedro Sánchez, Rivera i companyia... De totes formes encara està per veure si la maniobra serà suficient per aturar el 155.

I es clar, per a Puigdemont i el seu Govern, o era la humiliació o l’empresonament. Estava clar que Rajoy no volia un poble català simplement rendit, el volia humiliat i és evident que ho ha aconseguit.

Mireu, hi ha tres grans grups independentistes. Dos dels quals ho han estat sempre o al menys majoritàriament i que són les CUP i ERC i el tercer és el PDeCAT, l’antiga Convergència, aquell partir que practicava la política del peix al cove i jugant a la puta i la Ramoneta. Potser alguns ja no se’n recorden, però era així.

El PDeCAT sé va fer independentista no per convicció, sinó per ambició. Ambició del seu líder Artur Mas que, com veieu encara segueix ben viu i dirigint des de l’ombra o des dels despatxos (com vulgueu) els destins dels seu partit.

Què pensarà Puigdemont ara, un convergent convençut i que va prometre que en 18 mesos ens portaria a la nova República catalana? O la Carme Forcadell, una persona que mai havia estat en política, tot i que la pogués fer des de la seva entitat, l’ANC. O tants i tants d’altres que hi van anar de bona fe creient-se que anava de bo... I hi anava, això està clar, però el final no ha estat el desitjat, el que van prometre els seus líders.

¿Us en recordeu de la jugada mestra que havia de fer l’independentisme després de que Puigdemont declarés la República catalana aquell 10-O i que ràpidament la va deixar en suspens fins que el Parlament l’aprovés?

Avui més que mai us convido a llegir el que vaig escriure a l’endemà i que alguns no es van acabar de creure.

Durant tot aquest temps, sabeu quin ha estat el ran error de l’independentisme: subestimar l’Estat espanyol. Espanya està present a totes les grans organitzacions mundials. Fins i tot de tant en tant està al Consell de Seguretat de l’ONU i és lògic que si els estaments internacionals i la majoria de països han de fer pronunciar-se (encara que sigui en privat) pel tema català, sempre faran costat al Govern espanyol.

I què passarà a partir d’ara? És evident que l’independentisme ha quedat tocat, però sobre tot trencat. Les CUP ja no se’n refiaran més d’aquells a qui, a partir d’ara consideraran traïdors. Caldrà veure com ho justifica cada un dels altres dos grups. Suposo que ERC intentarà desmarcar-se’n i el PDeCAT passarà a convertir-se en l’ase dels cops.

Estic convençut que l’independentisme tornarà a aixecar el cap passat un temps. Però abans de fer-ho els hi recomano que, primer, mirin qui governa a Madrid i si hi poden dialogar. Si no és així, tornar a fer passar al poble català per una etapa com la que hem viscut, me semblaria del tot irresponsable.  

S’apunta el 20 de desembre com la data més probable per a fer les eleccions. Puigdemont està descartat per encapçalar un nou projecte del PDeCAT... Per tant, a qui veieu com a líder? Jo a Mas i més ara que ja no tindrà el veto de les CUP.

Temps al temps... 

AQUÍ podeu llegir l'article del passat dia 11-O.  

PER UN GRAPAT DE VOTS

De Ferreres al Periódico.

L’any 1964 es va rodar la pel·lícula Per un grapat de dòlars i va tenir com a protagonistes destacats a Clint Eastwood, Marianne Koch, Gian Maria Volonté, Wolfgang Lukschy y Sieghardt Rupp.

A partir de 2015 (tot i que ja s’estava preparant des de feia més temps) se’n està rodant un altra que jo anomeno Per un grapat de vots i que té com a protagonistes Carles Puigdemont, Oriol Junqueras, Mariano Rajoy, Pedro Sánchez i Albert Ribera.

Perquè si, amics meus, la situació que estem vivint va d’això, d’aconseguir un grapat més de vots que la resta per a poder tocar poder o seguir-ne tocant, en el cas d’aquells que ja tenen responsabilitats de govern.

La paràlisi existent a Catalunya és més que notòria. Els membres del govern només s’ocupen del dia a dia, d’allò que ja ve rodant des de fa temps. I el Parlament, com sabeu, només es reuneix quan els hi va bé fer-ho als grups de Junts pel Sí i la Cup i el propi govern. Puigdemont ja ha avançat que la propera setmana explicarà al parlament la situació actual de Catalunya (com si a aquestes alçades encara hi hagués gent que no sabés el que passa) En realitat, el que farà Puigdemont serà demana al Parlament que es voti la DUI abans de que l’Estat, tal com va anunciar Rajoy dissabte apliqui l’article 155 de la Sagrada Constitució i l’acabi destituint.   

Els preàmbuls de la pel·lícula venen de lluny. Durant el govern de Zapatero a Madrid i Maragall a Catalunya, Rajoy i els seus van portar a terme una campanya de recollida de signatures en contra de l’Estatut i ho van fer per un grapat de vots ja que el que pretenien era governar Espanya. Després resultat que els hi va anar tot rodat amb la crisi i la mala gestió que van fer els socialistes.

Els següents dies claus van ser després de la Diada de 2012. Mas que governava Catalunya amb el suport del PP, després de veure l’exitosa manifestació de Barcelona (feia anys que no se’n veia cap d’igual) va pensar que si de sobte es convertia a l’independentisme, guanyaria el grapat de vots necessaris per a poder governar, sinó amb majoria absoluta, al menys guanyar les eleccions amb suficient avantatge per a fer-ho amb el suport d’ERC. Però tal com es diu vulgarment, el tret li va sortir per la culata i Mas (a qui molts dels seus propis votants no es van creure) va perdre vots i, finalment, se va veure obligat a fer un pas al costat.

Un grapat de vots més que la resta de formacions, són els que tenen el sector independentista del Parlament que fan servir a la seva conveniència, sense tenir en compte que un Parlament és la representació de la voluntat popular, no només d’aquells que van votar Junts pal Sí o les CUP.

Els grans partits estatals també estan lluitant per un grapat de vots. El PP de Mariano Rajoy, com ja hem vist, fa servir l’estratègia de l’anticatalanisme per amagar les seves veritables vergonyes, que no són altres que els casos de corrupció que l’han esquitxat per tot arreu. Ciudadanos, tot i ser un partit nascut a Catalunya i tenir un dirigent català (Albert Rivera), han vist que l’única manera que tenen per a guanyar poder és esgarrapar un grapat de vots al PP per a poder ser decisius a la política nacional i per tant, també s’han decantat per una catalanofòbia exasperant que és, com s’ha vist reiteradament, el que dóna vots per les Espanyes.

De Vergara a Eldiario.es. 

Punt i a part (i mai millor dit) és el PSOE. Un PSOE liderat per Pedro Sánchez que potser s’ha oblidat que per a recuperar la secretaria general del partit va comptar amb un bon grapat de vots provinents dels afiliats del PSC. I és que desgraciadament la gent té la memòria que té i sempre s’acaben oblidat de les coses quan aquestes deixen d’interessar.

Amb aquesta situació ha deixat en molt mala situació al PSC que des de fa temps no acaba de tenir les coses clares i quan semblava que finalment havien trobat un suport fiable a Madrid, a les primeres de canvi els ha (ens ha) deixat a l’estacada. I sabeu per què? Per un grapat de vots! Pedro Sánchez és conscient que els vots del socialisme català no el portaran a la Moncloa i, per tant, n’ha d’esgarrapar d’on sigui i aquest és un bon moment per a posicionar-se clarament en contra del que està passant a Catalunya sense importar-li que a Madrid segueixi governant Mariano Rajoy i el PP.        

ODIOSES COMPARACIONS

Amposta, carrer Fortuny.

El passat dissabte hi van haver concentracions de gent vestida de blanc a ciutats com Madrid i Barcelona per a demanar diàleg entre els governs d’Espanya i Catalunya... No van ser massa nombroses, però  al menys hi havia bona voluntat.

I diumenge Barcelona es va omplir de banderes rojigualdas com mai abans havia passat. Bé potser abans, abans sí... Però ja fa molts i molts anys i dubte que en fossin tantes (de persones i de banderes) Tot i que havia alguna senyera, la realitat és que no gaires i alguns eren reversibles: senyeres per un costat i estanqueres (així les anomenava l’amic Antoni Fabregat perquè deia que estaven a tots els estancs) per l’altre.

Tot i l’èxit de la convocatòria, cal dir que molts dels assistents van ser vinguts de fora (com per exemple de Madrid) A part d’això estava massa organitzada i per tant postissa. Què vull dir amb això? Què si és veritat algunes de les fotos que van circular ahir per les xarxes socials, quan els manifestants arribaven se’ls hi donava un cartell del suposat poble d’on procedien, però se’ls hi va veure el llautó quan a una d’aquestes pancartes hi posava la Xènia... Conec alguna Xènia, però no cap poble que es digui així...

Aquesta manifestació va donar novament ales al sobiranisme català que feia uns dies que anava una mica tocat. Primer per la fugida de les primeres empreses catalanes que establien la seva seu social fora de Catalunya i més tard per les paraules de Mas i altres líders del PDeCAT  com Santi Vila i Marta Pascal deien que potser ara no és l’hora de proclamar la independència de Catalunya... Què millor deixar-la per a més endavant. Semblava que el suflé abaixés una mica.

Però com dia la manifestació de signe nacionalista espanyol els hi va tornar a donar ales i ràpidament van fer ús d’imatges per a demostrar que l’11 de setembre convocats per l’ANC i Òmnium n’hi havia molta més gent...

No cal fer ús de cap imatge per a evidenciar allò que és evident. I dono gràcies a qui correspongui que sigui així. La veritat és que tanta bandera rojigualda fa temor. I més encara quan es va saber que entre els manifestants hi havia membres de l’extrema dreta i que, com deia Marçal Sintes avui al Periódico, tot i que se’ls hi va dir que dissimulessin, que no portessin la bandera amb l’aguilot, se’ls podia distingir perfectament entre la multitud.

Tal com deia ahir en un comentari l’amic Mascarat (Toni Manel Muñoz) la veritat és que ens ho posen molt fàcil, fins i tot als que com jo mostrem certa equidistància entre els uns i els altres... Però anem a veure: Equidistància sobre qui? Evidentment no sobre els que se van manifestar ahir, sinó amb els que es van manifestar dissabte. Amb els d’ahir ben lluny i si pot ser ben protegits pel que pugui arribar a passar.

No sé si en públic, però en privat ho he dit moltes vegades, si hagués de fer costat a algú, me posaria de part dels independentistes. Molt abans que dels blancs i infinitament i més d’aquells que emanen nacionalisme espanyol pels quatre costats.

I de veritat, no ho entenc. No entenc el paper que està jugant el PSOE i el PSC (cada vegada més sucursal de Madrid) Tot i que no van secundar la convocatòria d’ahir, donar carta blanca per a poder-hi anar me preocupa. Me preocupa veure gent com Josep Borrell (sense cap mena de dubte una de les ments més privilegiades d’aquest país) anar colze amb colze de Celestino Corbacho (tot i que ja sabia que representava la rama més espanyolista del  PSC, no me pensava que estigués tan ancorat cap a la dreta)

Per com està la situació, a Pedro Sánchez i companyia se’ls veu més preocupats per conservar la unitat d’Espanya  que no la de marcar distàncies amb Rajoy i els seus que, a part de representar l’espanyolisme més ranci, també representen la corrupció més arrelada.  

A Podro Sánchez (amb qui havia dipositat gran part de les meves esperances a l’hora de transformar Espanya) li pot passar una cosa: que quan de veritat sigui l’hora de marcar distàncies amb Rajoy, ningú se’l cregui. Un dia el van fer fora els barons més espanyolistes i casposos del partit i al proper capítol el faran fora les militants més progressistes que ens mirem amb preocupació l’actual situació.

Per cert, encara no he sentit a Pedro Sánchez manar fer callar a Felipe González i Alfonso Guerra. I si no ho fa, no serà que ell també pensa com ells? 

UNA REALITAT QUE S’AMAGA

De Ricardo al Mundo. 

Alguns afirmen que l’independentisme ha creat tensió entre les famílies, entre les amistats. En canvi els independentistes solen negar que sigui així.

Per pròpia experiència us puc dir que, efectivament s’ha creat tensió, sovint confrontació i també ruptura. Us puc assegurar que la meva situació respecte algunes persones del meu entorn familiar i d’amistats s’ha deteriorar considerablement. I no estic parlant de picabaralles que hagi pogut mantenir o veure pel Facebook, que també.  

Aquells que me coneixeu sabeu que des de que es va iniciar el procés m’he mostrat equidistant, sense prendre part per ningú d’una manera oberta. Els uns (govern central i tots aquells que li donen suport en aquest punt) perquè per a res s’ho mereixen. Perquè han estat els principals causants de la situació que estem vivint i mai han sabut com tractar el tema. De fet ni ho han intentat. I els altres perquè han deixat enrere el tradicional seny català i s’han deixat enlluernar per una utopia, al menys ara per ara.

L’independentisme català avui força generalitzat entre la ciutadania, durant molts anys va ser una opció minoritària. Quan es va desbocar el cavall? El dia en que un personatge d’ambició extrema va decidir perdurar en el temps. Estic parlant, evidentment, d’Arturo Mas.

Una vegada defenestrat Mas a instàncies de les CUP, una força imprescindible per a continuar el procés, el mateix Mas va designar els seu successor en la persona de Puigdemont què, a diferència d’ell, era un independentista convençut i fanàtic.

Una persona fanàtica és aquella que ha perdut la percepció de la realitat. Què només veu allò que vol veure i que s’acaba per convèncer que està en possessió de la veritat absoluta. D’aquí a fer-ho creure als seus seguidors (que tenen una predisposició absoluta per a seguir-lo) només hi ha un pas fàcil de donar. No raonen. Quan intentes fer-los veure les dificultats en les que trobaran pel camí, t’expliquen les meravelles que suposarà una Catalunya independent.  

Fins ara, aquest país utòpic no existeix en lloc. Hi ha països on es podrà viure millor que en altres, però com qualsevol cosa construïda pels humans, serà imperfecte. Per tant, res ens ha de fer pensar que una Catalunya independent significaria el final de tots els nostres problemes. Desgraciadament, els estigmes que ha caracteritzat a una determinada classe política, seguiran existint. Res indica el contrari.          

SI, NO, POTSER

Casa família Zaragoza. 

Sí. Junts pel Sí, les eleccions de la teva vida, el govern dels millors... ERC i PDeCAT, els dos partits que conformen el grup més gran del Parlament català van dir que volien fer una campanya cap el referèndum en positiu. Us en he donat tres exemples. Semblava que volien deixar enrere picabaralles i qualsevol aspecte que pogués entorpir  el que ells anomenen procés.

Fins i tot el globus del Sí que utilitza l’ANC des de fa mesos, a part de ser l’opció que demanaran per al referèndum de l’1-O, també aniria en el mateix sentit.

No. Però tal com s’està apropant l’1-O, la data fixada per al referèndum, sembla ser que s’estan posant nerviosos  i comencen a veure fantasmes en lloc del que, des del meu punt de vista és simplement la realitat.

Durant aquests darrers dies l’ase dels cops ha estat el Periódico de Catalunya, tot per fer públic que el passat mes de maig la policia catalana havia rebut un avís (ja sigui de la CIA, ja d’una altra agència d’intel·ligència) sobre un hipotètic atemptat a Barcelona. Els màxims comandaments dels Mossos van decidir no donar-li més importància perquè, segons ells, l’avís era de baixa intensitat. 

Tants comentaris, articles i mems s’han publicat després d’aquella notícia apareguda el passat dijous que potser ningú se’n recorda ara de que el 18 d’agost ja va iniciar-se una companya de desprestigi contra el Periódico perquè a algú li va ferir la sensibilitat la foto de la portada on s’hi podien veure diverses persones estirades al terra i aparentment sense vida, tot i que no se’n podia identificar cap. El propi autor de les fotos va haver de sortir a donar explicacions. Recordo que aquells dies va circular un post on es dia que molts ajuntament catalans havien decidit donar-se de baixa de subscriptors del rotatiu perquè es van indignar amb la foto. És que hi ha un punt de control on sé reben aquest tipus de notícies?

-Vull donar-me de baixa de subscriptor del Periódico, a qui ho he de dir?

-T’has d’adreçar al servei de subscripció del diari...

-Sí, això ja ho sé, però a qui més ho he de comunicar per a que en prengui bona nota...?   

L’independentisme, després dels seus líders i la seva màrtir, sembla que busquen algú per a donar-li les culpes si el procés fracassa i aquest algú té noms i cognoms com per exemple l'Enric Hernández director del Periódico o el periodista de la Sexta Jordi Evole. 

Potser. No puc dir (bàsicament perquè no tinc ni crec que hi hagin xifres fiables) si l’independentisme perd embranzida o no. Potser sí... I dic això perquè com ja vaig dir temps enrere, la gent està cansada. Dilluns dia 11 ja farà 5 anys des de que Mas va deixar enrere el tradicional nacionalisme de CiU i es va abraçar, juntament amb la majoria dels seus, la nova fe. 5 anys són molts anys... Més d’una legislatura, més del temps que transcorre entre dues Olimpíades o dos mundials de futbol.

I el pitjor de tot és que no es veu una sortida clara al que pot passar a partir de l’1-O. Darrerament hi ha hagut gent que m’ho han preguntat: Què trobes que passarà? Com si jo tingués una bola de cristall per endevinar el futur...

Potser sé celebrarà un referèndum força semblant al que ja vam viure el 9-N de 2014. O potser no. Al llarg del dia d’avui he escoltat algunes declaracions de membres del govern espanyol on entreveien la possibilitat d’actuar contundentment contra els membres del Govern. Fins i tot s’està parlant d’inhabilitacions...

Me quedo amb la petició de l’Ada Colau que li ha demanat a Rajoy que deixi celebrar el referèndum per a que sigui un altre 9-N i que després presenti propostes per a Catalunya.

Me quedo aquesta petició, però després tampoc crec que hi hagi una sortida. Sóc molt pessimista, la veritat!    

MAS: MOLT PER AMAGAR

Quan semblava que durant els darrers anys CDC s’havia portat bé... Què el jutjat cas del 3% era cosa del passat, de quan Pujol regnava amb ma de ferro i el seu paladí Mas estava més preocupat per heretar el càrrec del seu progenitor polític que una altra cosa, resulta ser que no, que una vegada Arturo el de la taula quadrada va arribar a la presidència de la Generalitat, els tripijocs van tornar a Palau (al Palau de la Generalitat, sé sobreentén)  

L’origen de la notícia sembla ser el Español, el diari digital que dirigeix Pedro J. Ramírez, durant molts anys director del Mundo. Però com comprendreu jo la vaig llegir a un altre mitjà, molt més proper a les meves idees: El Triangle. El titular deia així: Es destapa una xarxa de contractes fraudulents de la Generalitat (Durant la presidència d'Artur Mas s'haurien arreglat contractes per valor de 500 milions d'euros) Més tard també ho vaig poder fer al Periódico. Tots dos citaven com a font de la informació el Español. En canvi, d’altres mitjans catalans com l’Ara, el Punt/Avui, Vilaweb i la Vanguardia, no portaven cap referència de la notícia. Silenci còmplice? En canvi si que parlaven dels 6 mil d’euros que el govern Central els havia demanat que justifiquessin per a comprovar que no anaven destinats a cap partida per a fer el referèndum i que segons el govern català els ha destinat a una altra cosa...

Tal com diu la dita castellana de casta le viene al galgo (el galgo, llebrer en català, seria l’Arturo) O sigui, només recuperar la Generalitat usurpada pel Tripartit l’any 2003, Mas es va dedicar a fer el que li havia vist fer a Pujol tota la vida: Afavorir les empreses properes a CDC (Ferrovial, Teyco...) atorgant-los contractes d’obres i emportant-se la corresponent comissió per al finançament del partit. Quan alguna cosa s’ha estat fet durant tota la vida, es que deu d’estar ben feta, no trobeu?    

La teoria defensada per molts (entre els que m’hi trobo jo mateix) de que la reconversió independentista de Mas després de la reeixida Diada de 2012 es tractava d’una estratègia per mirar d’amagar el seu obscur passat, sembla agafar força.

Segurament Mas no va valorar bé on se posava. De fet, en un primer moment va pensar que amb el gir independentista tenia guanyades les eleccions que va convocar de forma immediata. Però l’electorat, en lloc de donar-li el recolzament que esperava el va castigar a les urnes rebaixant els resultats de CDC als mínims històrics fins aquell moment. Entre unes coses i d’altres, aquell va ser el principi de la fi de Convergència que l’any 2016 es va d’haver de refundar en el PDeCAT.

De totes formes sembla evident que aquells que ara estan encapçalant el procés tenen molt poc a veure amb allò que representa (encara) Mas. En aquests moments se tracta d’independentistes convençuts els que condueixen el tren que, segons l’eslògan, només passa una vegada en la vida.

En política, com amb tot, es tracta d’anar tancant i obrint etapes i tal com sé sol dir, quan una porta es tanca, se’n obre una altra. El tren del procés anunciat pels independentistes és possible que aquest cop passi de llarg de l’estació, però això no vol dir res. Malament aniríem si només hi hagués un tren... I sinó que els i pregunten als escocesos o als quebequesos que esperen amb ànsia que torni a passar. 

HA DE DIMITIR GERMÀ GORDÓ?

Marta Pascal, la coordinadora del PDeCAT, em va sorprendre amb unes declaracions demanant la dimissió de Germà Gordó, conseller de Justícia durant els governs d’Arturo Mas. No ha estat l’única, ja que entre els membres de Junts pel Sí també s’han escoltat veus amb el mateix sentit.

Dimarts, Marina Llansana (ERC), tertuliana televisiva, en un article publicat al Periódico de Catalunya, també demana la dimissió de Gordó. Els seus arguments són perquè que li demana el seu propi partit, però també perquè diu ser independentista...

Mentrestant, Germà Gordó, l’Aconseguidor (tal com es refereixen a ell motes vegades), s’aferra a l’escó i, a hores d’ara, tot i que s'ha donat de baixa del partit, només ha dimitit com a president de la Comissió de Justícia del Parlament. Per una part, de què viuria? I per l'altra ha de ser molt frustant deixar-te la pell pel partit i que ara té dixin sol com un mussol. 

En temps passats, quan el PDeCAT era CDC i el seu president era Arturo Mas, sembla ser que Gordó era l’encarregat de negociar en nom de la Generalitat les mossegades del 3% amb les empreses constructores que volien obtenir contractes per a fer les obres que licitava el Govern.

Tot i que ja fa temps que se diu que Germà Gordó era qui negociava les mossegades (per tant, res de nou), és ara, quan s’ha conegut que el TSJC l’està investigant quan s’ha format aquest enrenou.

Però (sempre hi ha un però, o dos o tres...), quan Germà Gordó demanava a les constructores la comissió corresponent, veritat que no la demanava per a ell? No, la demanava per a CDC. I ara la pregunta fonamental: I quan ho feia, ningú més al seu partit n’era coneixedor?  

El més normal és que tots els membres de l’executiva, començant pel seu cap, es a dir, Mas i continuant per tota la resta, devien de conèixer a la perfecció el que s’estava fent. No accepto que es digui que ho feia pel seu compte i risc.  

I si així era, no haurien de dimitir tots els càrrecs de CDC que coneixien el tema. I no només això, no haurien de ser inhabilitats a per vida per un tribunal competent.

El PDeCAT voldria fer net i passar pàgina oblidant del seu passat. Però el seu passat, per a bé o per a mal, és una rèmora que els acompanyarà mentre no tinguin voluntat de desempallegar-se i això només passar per depurar responsabilitats i apartar per la força (al menys a aquells que no ho vulguin fer voluntàriament) Sinó és així, el PDeCAT continuarà sent l’hereu de Convergència. Les simples paraules no són suficient.

Per tant, responent a la pregunta de la capçalera, la resposta és sí, Germà Gordó ha de dimitir, però amb ell tots els que coneixien la trama de finançament il·legal del partit.

MANTENIR ENCESA LA FLAMA INDEPENDENTISTA

De Ferreres al Periódico d'Avui. 

Fins que arribi la consulta, l’independentisme català ha de mantenir com sigui la flama encesa. Costi el que costi, contra vent i marejada... És com quan al començament d’unes Olimpíades s’encén  el pebeter que no s’apagarà fins que acabi la cerimònia de clausura.    

Si s’ha de buscar el punt de partida, hauríem de retrocedir a la Diada de 2012, quan Barcelona es va omplir d’estelades independentistes després de molts anys de rutina on els actes institucionals havien pres el protagonisme de la ciutadania. Va significar el punt de partida de l’independentisme de Mas i per extensió de Convergència.

Per a no avorrir-vos més de l’habitual, no faré una relació cronològica dels fets, però si que us donaré mostres del que us estic dient. Durant tot aquests temps, les entitats sobiranistes (Òmnium, l’ANC i l’AMI) han creat dos pactes nacionals: El Pacte Nacional pel Dret a Decidir i el Pacte Nacional per la Independència, a part de promoure diverses recollides de firmes i tota mena de campanyes publicitàries, com per exemple la darrera, la que apareix un sí dintre d’un globus.

Però és evident que no tot va a la mateixa velocitat. Mentre que les entitats sobiranistes i les CUP, a ho res d’ara ja voldrien estar prenent el sol a un platja de Catalunya independent, el govern va més lent... Molt més lent... A això fa posar dels nervis als altres.

Tant és el neguit que hi ha que avui mateix Carles Puigdemont ha convocat a tothom (o quasi bé) a una reunió a Palau per a fixar data i pregunta del referèndum. Per tant, tot sembla indicar que en sortir de la reunió ja es podria conèixer (al menys extraoficialment) el dia D del referèndum i la pregunta que, a diferència de la que es va fer aquell 9 de novembre de 2014, sembla que serà molt més clara i diàfana.

No obstant, un dels partits convocat per a la reunió d’aquesta tarda, ja ha dit que no hi pensa acudir. Estic parlant de Catalunya en Comú, una formació indispensable per a poder ampliar la base sobiranista.

Com a ciutadà tinc la sensació de que no s’està donant tota la informació que precisem. I no sóc l’únic que ho pensa... I la que se’ns dóna, sovint ens arriba esbiaixada, incompleta i a compta gotes.

La setmana passada per exemple, lo Patacó (Ah! Què no sabeu qui és lo Patacó?) Lluís Salvadó, Secretari d’Hisenda del Govern Català va dir que calien 50.000 milions d’euros per anar tirant...  

Al meu Facebook me preguntava d’on sortiran aquest diners i un dels meus amics m’ha resposts: dels impostos que pagarem els catalans...

Una resposta molt evident i senzilla. Però penseu que la major part dels impostos els recapta l’Estat que després retorna a les CC.AA. depenent de l’acord que tingui cadascuna d’elles. Del tema n’he parlat alguna vegada, però sembla que encara hi ha qui no ho té clar.  

Suposo que a la Llei de Transitorietat política amb la que s’està treballant, hi posarà que a partir d’aquell dia tots els catalans i catalanes tenen l’obligació de Tributar a la Hisenda Catalana. A part d’això s’obligarà els bancs amb seu a Catalunya que tindran l’obligació de ingressar el que recaptin a l’Agència Tributària Catalana. Tot sembla molt bonic, però a l’hora de la veritat crearà una gran incertesa jurídica.

Per cert, sabeu d’on surten els 50.000 milions que va citar l’altre dia lo Patacó? Si fa o no fa és el pressupost de la Generalitat per al 2017. Això vol dir que per a fer front al primer any de despeses des de que hipotèticament es començaran a recaptar tots els impostos, se necessiten 50.000 milions.

Ens farà un préstec l’Estat? Ens els deixaran les entitats financeres? Penseu-hi una mica i ja veureu com arribareu a la mateixa conclusió que jo: Què no ens ho expliquen tot.

I us ho recordo una vegada més: No és que estigui en contra de la independència, simplement sóc escèptic.  

PASSAR PÀGINA

De Faro a Diari de Tarragona. 

La refundada Convergència (ara PDeCAT) té molta pressa per passar pàgina i presentar els casos de corrupció que l’han afectat al passat, com això, casos del passat i que no es tornaran a repetir.

-El PDeCAT és un partit pulcre i d’exigència ètica.

Aquestes paraules les va pronunciar la coordinadora Marta Pascal durant una conferència al Teatre Victòria de Barcelona el passat dissabte i en la que van intervenir l’actual President de la Generalitat Carles Puigdemont i el seu antecessor al càrrec Arturo Mas, present i passat del partit, per dir-ho d’alguna manera.

Quan un partit polític es refunda, caldria preguntar-se per quin motiu ho fa, per regeneració democràtica, per mirar de donar-li un nou impuls polític per a tornar a ocupar les quotes de poder que va tenir al passat o potser que per totes dues coses.

Si la regeneració política es fes com cal, trencant amb tota rèmora del passat i renunciant a més corrupteles, els èxits electorals podrien arribar tard o d’hora. Però s’haurien de complir tots els condicionants.

Ara bé, permeteu-me que dubte que això sigui així, de que realment el PDeCAT estigui disposat a passar pàgina i trencar amb el seu passat. Potser alguns dels meus lectors me demanaran un marge de confiança... Realment me costa molt creure’m que a partir de la constitució del nou partit les coses vagina a canviar i, per a mostra un botó.

Avui he llegit al digital diario.es que la Generalitat (presidida per un membre del PDeCAT, però governada per aquest partir i ERC) està usant tot el seu poder per ajudar a Convergència al judici del cas Palau. Posteriorment també ho he llegit al Periódico i al Triangle. 

Quin és el propòsit del Govern? Senzillament que no s’acabi condemnant Convergència i pugui així  sortir-ne el millor parada possible del cas Palau.

Quina conseqüència n’he traieu? Que malgrat el que diguin, els lligams entre CDC i el PDEeCAT són tan forts que fan impossible trencar-los.

Però això no només li passa al PDeCAT, també al PP. Diumenge Ana Pastor va entrevistar a la Sexta al portaveu parlamentari Antonio Hernando que, al ser preguntat pels casos de corrupció que sacsegen el PP es va limitar a dir que eren coses del passat i que el govern de Rajoy, durant la seva darrera legislatura, ja havia posat les mesures pertinents per a que no tornés a passar. Una resposta totalment insuficient per a tots aquells ciutadans d’aquest país que esperem que surti algú a donar explicacions convincents a part de prendre mesures molt més contundents que les que s’estan donant (les poques vegades que això passa)

Les úniques mesures que han pres ran el PP com els de l’antiga Convergència són de autoprotecció, de mirar de tapar tots els escàndols que els esquitxen amb virulència. És que ningú assumirà responsabilitats per tots els casos de corrupció que han tingut durant dècades? Fins que això no sigui així, que no me vinguin amb romanços barats que cap d’ells me convencerà i me farà pensar d’una altra manera.

L’ESPIRAL QUE NO PORTA ON HAURIA DE PORTAR

De Roto a el País. 

La corrupció és com una espiral que embolcalla els corruptes però que deixa escapar els personatges principals (Després de donar-li voltes no tinc clar d’haver-me’n sortit...)  

Què vull dir amb això? Què els casos de corrupció destapats arreu d’Espanya (incloent-t’hi  Catalunya) han posat molts noms sobre la taula dels fiscals... Tants que en faríem una llista pràcticament sense final... Però com sé sol dir: Ni són tots els que estan, ni estan tots els que són. No obstant, cal dir que cada vegada, els il·lustres, estan més prop d’encapçalar les llistes de corruptes que ara formen gent de tota la seva confiança.

A València, en el darrer moment es va veure implicada Rita Barberà i només la mort la va salvar d’ocupar el banc dels acusats per a donar comptes del cas Taula sobre el finançament irregular del PP valencià. Però hi van haver altres molts de casos durant molts anys i que tot i que van esquitxar Francisco Camps pels vestits que va rebre suposadament per fer de mediador entre les empreses de la Gürtel i els seu govern. Però ne va sortir de rositas... I Zaplana? A aquest ni això...

Primer amb el cas Palau de la Música i després amb el Pretòria, alguns dels acusats van declarar que eren instruments de finançament il·legal de Convergència. De fet, tal com també passa amb el PP, els diferents tresorers convergents s’hi van veure esquitxats.

Però... Qui hi havia a dalt de tot quan van passar aquests i altres casos? Des de la seva fundació CDC només ha tingut dos líders o presidents (Pujol i Mas) Pujol, segurament forçat per les circumstàncies va haver d’acceptar que tenia diners a la banca andorrana que no havia declarat mai. Tot i que, segons sembla, va mentir sobre la seva procedència. Segons Pujol aquest diners formarien part de l’herència del seu pare Florenci, però no té cap tipus de document que ho justifiqui. Per tant, és provable que els diners també tinguin un origen fosc.

Segons publicacions de diferents mitjans de comunicació, les declaracions de Millet i Montull apuntaven directament a Mas. Fins i tot es va arribar a dir que aquestes, diguem-ne acusacions eren un impediment per a tornar-se a presentar, la qual cosa no s’havia descart i fins i tot ell ho havia admès algun cop.

Amb la corrupció de Madrid i les de les comunitats governades pel PP (València, Múrcia, Castella i Lleó, etc.), passa el mateix: També apunten cap el més alt, cap a les cúpules... Esperanza Aguirre sembla que ja no se’n podrà sortir. Fins ara podia escudar-se amb Ignacio González, la seva ma dreta i el que finalment seria el seu successor. Ara ja no pot. D’aquí que dimecres a part de no fer cap tipus de declaració, no sé la va poder localitzar.

Francisco Correa, el cap visible de la Gürtel també va apuntar directament Rajoy. I no només Rajoy, sinó també Aznar que alguna cosa havia de saber... ¿No us heu preguntat mai que feien Francisco Correa y Alvaro Pérez (el Bigotes) feien a la boda d’Ana Aznar i Alejandro Agag? ¿Tenien el suficient rancio abolengo per assistir a aquella boda d’Estat? Crec que l’únic mèrit que tenien era ser amics de la família (ja m’enteneu) Aznar ja va sortir de rositas quan se’l va denunciar per portar Espanya a la guerra d’Iraq. Amb els casos de corrupció, de moment, qui té la barba en remull és Rajoy. D’Aznar ni se’n parla... Potser tot arribarà.

No us agradaria veure a la presó a tots aquests personatges? Potser no xalarem com m’agradaria... Una pena!