UNA REALITAT QUE S’AMAGA

De Ricardo al Mundo. 

Alguns afirmen que l’independentisme ha creat tensió entre les famílies, entre les amistats. En canvi els independentistes solen negar que sigui així.

Per pròpia experiència us puc dir que, efectivament s’ha creat tensió, sovint confrontació i també ruptura. Us puc assegurar que la meva situació respecte algunes persones del meu entorn familiar i d’amistats s’ha deteriorar considerablement. I no estic parlant de picabaralles que hagi pogut mantenir o veure pel Facebook, que també.  

Aquells que me coneixeu sabeu que des de que es va iniciar el procés m’he mostrat equidistant, sense prendre part per ningú d’una manera oberta. Els uns (govern central i tots aquells que li donen suport en aquest punt) perquè per a res s’ho mereixen. Perquè han estat els principals causants de la situació que estem vivint i mai han sabut com tractar el tema. De fet ni ho han intentat. I els altres perquè han deixat enrere el tradicional seny català i s’han deixat enlluernar per una utopia, al menys ara per ara.

L’independentisme català avui força generalitzat entre la ciutadania, durant molts anys va ser una opció minoritària. Quan es va desbocar el cavall? El dia en que un personatge d’ambició extrema va decidir perdurar en el temps. Estic parlant, evidentment, d’Arturo Mas.

Una vegada defenestrat Mas a instàncies de les CUP, una força imprescindible per a continuar el procés, el mateix Mas va designar els seu successor en la persona de Puigdemont què, a diferència d’ell, era un independentista convençut i fanàtic.

Una persona fanàtica és aquella que ha perdut la percepció de la realitat. Què només veu allò que vol veure i que s’acaba per convèncer que està en possessió de la veritat absoluta. D’aquí a fer-ho creure als seus seguidors (que tenen una predisposició absoluta per a seguir-lo) només hi ha un pas fàcil de donar. No raonen. Quan intentes fer-los veure les dificultats en les que trobaran pel camí, t’expliquen les meravelles que suposarà una Catalunya independent.  

Fins ara, aquest país utòpic no existeix en lloc. Hi ha països on es podrà viure millor que en altres, però com qualsevol cosa construïda pels humans, serà imperfecte. Per tant, res ens ha de fer pensar que una Catalunya independent significaria el final de tots els nostres problemes. Desgraciadament, els estigmes que ha caracteritzat a una determinada classe política, seguiran existint. Res indica el contrari.