Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Iceta. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Miquel Iceta. Mostrar tots els missatges

dilluns, 21 de juliol del 2014

PSC: EL CONGRÉS DE LA UNITAT

El passat dissabte es va celebrar a Hospitalet de Llobregat el congrés extraordinari del PSC per ratificar al nou Primer Secretari i elegir l’executiva que tindrà la difícil missió de cohesionar el militants i regenerar el partit. No serà fàcil.
Miquel Iceta va incorporar a la seva executiva gent de diferents sectors del partit, encara que poso en dubte si tots hi estan representants.
Sobre l’elecció de l’alcalde de Lleida Àngel Ros com a president (recordo que als socialistes és un càrrec més honorífic que una altra cosa) ja sabeu el que opino: a l’estar d’acord amb el canal Segarra-Garrigues, es converteix de facto en un enemic de les Terres de l’Ebre, ja que des del territori s’opina que el canal de regadiu no deixar d’anar en contra de la supervivència del delta al veure disminuït els seu cabal riu amunt.
Però no és l’única persona de l’executiva que no m’agrada. Evidentment tampoc m’agrada Antonio Balmón, alcalde de Cornella i representant de la rama més espanyolista del PSC. Juntament amb Celestino Corbacho, com assessor de l’exprimer secretari Pere Navarro, fa temps que dic que van ser, en gran mesura, els culpables de la davallada socialista dels darrers anys. No obstant i, segurament, buscant un equilibri de forces, Iceta l’ha incorporat a la nova executiva.
Caldrà veure també el paper que jugarà José Félix Ballesteros. Des de Tarragona ciutat sempre s’ha exercit una força centralista respecte a les comarques de la demarcació. Normalment han aconseguit el seu creixement gràcies a l’aigua de l’Ebre. Precisament, aquests dies ha fet 25 anys des de la posada en marxa de l’anomenat minitransvasament de l’Ebre, el recurs necessari per al creixement del Camp de Tarragona: Cobega, Port Aventura... En canvi, la repercussió sobre el nostre territori ha estat pràcticament nul·la, ja que els únics que han sortit beneficiats han estat les comunitats de regants (o potser caldria parlar d’alguns dels seus dirigents) No cal dir noms, però crec que els tenim tots al cap.
Fa un mes, Ballesteros va prometre a Amposta, a petició de l’alcaldable del PSC Francesc Miró, que faria el possible per a que la capital del Montsià pogués albergar alguna disciplina dels Jocs del Mediterrani de 2017 que s’han de fer a Tarragona, convertint-se així en subseu olímpica. Caldrà veure-ho.
Entre els convidats de luxe, Pedro Sánchez, el flamant Secretari General del PSOE escollit el passat diumenge dia 13 per votació directa dels militants i que, a l’igual que Iceta, tindrà que veure’s confirmat pel congrés que celebrarà el PSOE.
També es va deixar veure Susana Díaz, la dona forta del PSOE i de la que es diu que serà la que mourà els fils del partit des de l’ombra.
Suposo que el PSC, com a partit federat al PSOE, havia de comptar amb la presencia de Sánchez, però no veig la necessitat de portar a la Díaz.
Tal com estan les coses en l’actualitat, la presència de la Secretaria General dels socialistes andalusos crec que va ser contraproduent. Potser encara hi ha que cregui que és una manera d’atreure els militants andalusos del PSC, però també és una manera d’allunar el sector més catalanista.
També vull recordar que molts dels fills d’aquells emigrants andalusos (cada com en queden menys) que van venir a Catalunya allà pels anys 60, ja no voten socialista.
El congrés del PSC  de dissabte, a part de ser el de la unitat, hauria de ser el de la regeneració, el  que impulsés el socialisme català cap a dalt, cap al lloc del que no hauria d’haver baixat mai.
Però que no s’enganyi ningú, si ha arribat on està ara ha estat per mèrits propis; pels errors que s’han comès durant un bon grapat d’anys.
Si la solució passa pel federalisme, ja es veurà. De moment sembla que és l’aposta més ferma, però no hauria de ser l’única.  

dimecres, 16 de juliol del 2014

UNA FOTO QUE NO EM VA AGRADAR

Els companys socialistes van escollir aquest passat diumenge els que han de liderar el PSOE per una part i el PSC per l’altra. Tal com vaig anunciar, no vaig anar a votar.
Respecte al flamant Secretari General del PSOE, no hi va haver cap sorpresa: va guanyar el favorit, Pedro Sánchez. L’avantatge respecte als altres dos va ser prou important. Sembla ser que el suport final de la federació andalusa (la més important del partit) va ser determinant.
A Catalunya tampoc hi va haver cap tipus de sorpresa. Gràcies que Miquel Iceta va tenir l’atreviment (o la inconsciència) de presentar-se, perquè sinó, no hi hagués hagut cap candidat, el que demostra que el PSC està molt més malament que el PSOE. No obstant hi van haver un 15% de vots en blanc que Iceta haurà de gestionar si no vol veure com el PSC es trenca per la part més catalanista del partit.
Avui, la premsa en general, va plena d’aquestes informacions il·lustrades amb diverses fotografies de la nit electoral. Mentre a Ferraz, la seu madrilenya dels socialistes, es podia veure a Sánchez abraçat a Rubalcaba sota l’atenta mirada dels altres dos candidats: Madina i Pérez-Tapias, a Nicaragua (la seu barcelonina del PSC) era Navarro qui felicitava a Iceta i qui s’ho mirava era Celestino Corbacho. La foto no m’ha agradat gens ni mica.  
Corbacho representa el sector més espanyolista del PSC, aquell que va assessorar a Navarro i, que degut als seus savis consells (i els pesims resultats electorals), van acabar amb el Primer Secretari.
Si Iceta no es trau de sobre la rèmora que signifiquen els Corbacho, Balmón i companyia, difícilment el PSC tornarà a ser un partit hegemònic amb possibilitats reals de arribar al govern de les diverses institucions catalanes.      

diumenge, 6 de juliol del 2014

NI UN PAS ENRERE

L’únic candidat a dirigir el PSC  Miquel Iceta ja ha anunciat que no canviarà res de l’estratègia seguida en temps de Pere Navarro.
Per tant, queda clar (o això sembla) que no farà cap gest de cara els militants crítics per mirar d’integrar-los al nou projecte.
Li vaig escoltar dir a Iceta que està a favor de la consulta i que per això, el PSC votarà al Parlament la llei catalana de consultes, però en contra del referèndum que vol organitzar la Generalitat de Catalunya per al proper 9 de novembre. També va dir Iceta que el PSC no pot incomplir el que s’acorda als congressos i es porta als programes electorals...
Sobre aquest referèndum, el futur Primer Secretari del PSC , opina que no es farà i que Mas, finalment, haurà d’avançar les eleccions que, si es té en compte el que diu el líder convergent, haurien de ser plebiscitàries, es a dir, els partits haurien de dir als seus programes si són partidaris de la independència de Catalunya.
Mentre, els crítics (tret d’alguns com Elena que han abandonat el PSC), esperen. Abans de prendre una decisió definitiva sobre el seu futur, volen escoltar que diu Iceta durant el Congrés. No obstant, sembla que aquest cap de setmana a Girona hi pot haver un altre moviment secessionista. L’antiga guàrdia de Pasqual Maragall (els Nadals, la Geli, Castells i companyia) sembla ser que no acaben de veure que Elena pugui el líder que reagrupi a la dispersa família socialista. Tampoc creuen que ho sigui l’Ernest Maragall i més si, com ha fet, s’ha llençat als braços d’ERC.    
Tots sabem que en política una cosa és el que es diu i l’altra la que es fa. De demagògia se’n ha fet sempre i sovint s’ha canviat de direcció quan el vehicle ja està en marxa. Què a fet Convergència respecte al referèndum independentista? S’ha anat adaptat al que exigien els ciutadans. O no?
El PSC se’n hauria pogut sortir molt més ben parat si, des del principi, s’hagués mostrat d’acord amb el tema de la consulta. I si tant clar tenen de que, al final no es farà, encara més al meu favor, ja que haurien pogut mostrar-se a favor de que es fes, amb la certesa que el resultat final seria ben diferent.
Des del meu punt de vista no van saber portar el tema. S’hauria pogut acontentar a tothom sense agreujar a ningú. El gran pecat de Navarro i els seus assessors (sempre he donat més la culpa a aquests darrers que al l’exprimer secretari) va ser no haver sabut resoldre la situació des d’un bon principi. Després, ja sé sap, la bola es va fent gran i quan vols aturar-la ja no pots.