Els companys socialistes van escollir
aquest passat diumenge els que han de liderar el PSOE per una part i el
PSC per l’altra. Tal com vaig anunciar, no vaig anar a votar.
Respecte al flamant Secretari General
del PSOE, no hi va haver cap sorpresa: va guanyar el favorit, Pedro Sánchez.
L’avantatge respecte als altres dos va ser prou important. Sembla ser
que el suport final de la federació andalusa (la més important del partit)
va ser determinant.
A Catalunya tampoc hi va haver cap tipus
de sorpresa. Gràcies que Miquel Iceta va tenir l’atreviment (o la inconsciència)
de presentar-se, perquè sinó, no hi hagués hagut cap candidat, el que demostra
que el PSC està molt més malament que el PSOE. No obstant hi van haver
un 15% de vots en blanc que Iceta haurà de gestionar si no vol veure com
el PSC es trenca per la part més catalanista del partit.
Avui, la premsa en general, va plena
d’aquestes informacions il·lustrades amb diverses fotografies de la nit
electoral. Mentre a Ferraz, la seu madrilenya dels socialistes, es podia
veure a Sánchez abraçat a Rubalcaba sota l’atenta mirada dels altres dos
candidats: Madina i Pérez-Tapias, a Nicaragua (la seu barcelonina del PSC)
era Navarro qui felicitava a Iceta i qui s’ho mirava era Celestino Corbacho.
La foto no m’ha agradat gens ni mica.
Corbacho representa el sector més espanyolista
del PSC, aquell que va assessorar a Navarro i, que degut als seus savis
consells (i els pesims resultats electorals), van acabar amb el Primer
Secretari.
Si Iceta no es trau de sobre la rèmora
que signifiquen els Corbacho, Balmón i companyia, difícilment el PSC tornarà
a ser un partit hegemònic amb possibilitats reals de arribar al govern
de les diverses institucions catalanes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada