L’únic candidat a dirigir el PSC Miquel
Iceta ja ha anunciat que no canviarà res de l’estratègia seguida en temps
de Pere Navarro.
Per tant, queda clar (o això sembla)
que no farà cap gest de cara els militants crítics per mirar d’integrar-los
al nou projecte.
Li vaig escoltar dir a Iceta que està
a favor de la consulta i que per això, el PSC votarà al Parlament la llei
catalana de consultes, però en contra del referèndum que vol organitzar
la Generalitat de Catalunya per al proper 9 de novembre. També va dir Iceta
que el PSC no pot incomplir el que s’acorda als congressos i es porta
als programes electorals...
Sobre aquest referèndum, el futur Primer
Secretari del PSC , opina que no es farà i que Mas, finalment, haurà d’avançar
les eleccions que, si es té en compte el que diu el líder convergent, haurien
de ser plebiscitàries, es a dir, els partits haurien de dir als seus programes
si són partidaris de la independència de Catalunya.
Mentre, els crítics (tret d’alguns com
Elena que han abandonat el PSC), esperen. Abans de prendre una decisió
definitiva sobre el seu futur, volen escoltar que diu Iceta durant el Congrés.
No obstant, sembla que aquest cap de setmana a Girona hi pot haver un altre
moviment secessionista. L’antiga guàrdia de Pasqual Maragall (els
Nadals, la Geli, Castells i companyia) sembla ser que no acaben de
veure que Elena pugui el líder que reagrupi a la dispersa família socialista.
Tampoc creuen que ho sigui l’Ernest Maragall i més si, com ha fet, s’ha
llençat als braços d’ERC.
Tots sabem que en política una cosa és
el que es diu i l’altra la que es fa. De demagògia se’n ha fet sempre
i sovint s’ha canviat de direcció quan el vehicle ja està en marxa. Què
a fet Convergència respecte al referèndum independentista? S’ha anat adaptat
al que exigien els ciutadans. O no?
El PSC se’n hauria pogut sortir molt
més ben parat si, des del principi, s’hagués mostrat d’acord amb el tema
de la consulta. I si tant clar tenen de que, al final no es farà, encara
més al meu favor, ja que haurien pogut mostrar-se a favor de que es fes,
amb la certesa que el resultat final seria ben diferent.
Des del meu punt de vista no van saber
portar el tema. S’hauria pogut acontentar a tothom sense agreujar a ningú.
El gran pecat de Navarro i els seus assessors (sempre he donat més la culpa
a aquests darrers que al l’exprimer secretari) va ser no haver sabut resoldre
la situació des d’un bon principi. Després, ja sé sap, la bola es va
fent gran i quan vols aturar-la ja no pots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada