UDC DEL MONTSIÀ ES DESMARCA DE LA DIRECCIÓ NACIONAL

He escoltat a la SER que Unió Democràtica de Catalunya s’ha desmarcat de les directrius de la direcció nacional i assumeix les tesis independentistes, tal com ho han fet abans ERC i CDC, l’altre partit de, l’encara, federació nacionalista.

En un tall de veu he pogut escoltar a l’Antoni Obalat, president de la UDC al Montsià que apel·lava a la història del partit i Carrasco i Formiguera, el seu fundador.

A la comarca del Montsià ja havien existit diversos casos de discordança entre les agrupacions de diversos pobles amb la direcció nacional, sobre tot a l’hora d’arribar a acords per a formar les llistes amb CDC en diversos pobles. Recordo per exemple el cas d’Unió Canareva que van presentar una llista alternativa a unes municipals de fa uns 10 anys i, crec recordar també que a la Ràpita també hi va haver alguna disputa.

A les Terres de l’Ebre UDC sempre ha estat un partit molt minoritari si el comparem amb CDC (i que em perdoni el meu amic Joaquín del Pino si considera que no es així) Segurament, igual com passa a bona part de la geografia catalana, UDC sempre ha estat massa supeditat al partit gran; de fet als pobles petits, ni existeix.

A Amposta passa un cas curiós. Molts dels militants d’UDC que conec han sortit del mateix lloc: de l’assessoria de Ramon Maria Calduch (ara Adade) Durant diverses legislatures l’únic regidor al consistori ampostí d’Unió va ser Sisco Fosch Fornós, cosí germà de Ramon Maria Calduch Fornós.

Actualment els dos regidors que tenen a Amposta són treballadors d’Adade: Rosita Pertegaz i el propi Antoni Obalat. Pel que sé, no són els únics militants de l’assessoria.  

L’agrupació local d’Amposta bé podria dir-se Unió Democràtica de Calduch.

SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.

LA FRASE DEL DIA 1 D'OCTUBRE DE 2012

CDC pot aprofitar les incongruències de Duran per a treure's de sobre a Unió, a la que molts veuen com un partit paràsit.


Qui ho ha dit? Jordi Mats Dalmases, catedràtic de Ciència Política de la Universitat de Barcelona. 
On? Al País de dissabte 29 de setembre en un article anomenat Quo vadis, Unió?  

És cert que les divergències entre tots dos partits fa temps que s'aprecien, sobre tot quan Pujol es va retirar i Duran va postular-se per liderar la federació. Ràpidament CDC li va recordar qui era el partit poderós i li va rebaixar els fums. D'això ja fa quasi 10 anys però sembla que les ferides segueixen obertes. 

AMB ELS BRAÇOS OBERTS

Cada dia que passa CiU es distancia més del PP mentre que ERC els espera amb els braços oberts. Però... Qui espera a qui? No serà CiU que ara ja té a ERC on volia?

Fa uns mesos es va fundar a Barcelona l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que es defineix de la següent manera: “L'Assemblea Nacional Catalana, anomenada també Moviment per la Independència, és una organització popular, unitària, plural i democràtica que té per objectiu recuperar la independència política de Catalunya mitjançant la constitució d'un estat de dret, democràtic i social”.

La definició està molt bé, em sembla perfecta, però... És així, tal com es diu, no està monopolitzada per CiU i ERC? A mi és el que em sembla. Perquè, els altres partits més minoritaris i que també s’autodefineixen  independentistes, hi són presents? Pel que dedueixo, partits com el SI (Solidaritat Catalana per la Independència) està per altres accions, com per exemple la campanya del “no vull pagar”.
Mas, quan era a l’oposició, sempre parlava de la “casa gran del catalanisme”. No haurà aconseguit el seu propòsit? De vegades només cal maquillar-ho una mica, buscar actors secundaris i la feina queda enllestida y dóna els fruits desitjats.  
Sempre he pensat que l’estat natural de Catalunya és el d’un estat sobirà i independent. No hi caben mitges tintes. I com jo, molts socialistes que, perquè no dir-ho, ara per ara ens trobem desubicats. El nostre partit viu un procés intern de reubicació política i cada “família” tira cap una direcció diferent. Hi ha qui sap perfectament que amb el federalisme no es va en lloc. Si amb 7 anys de govern de Zapatero no es fa ver un pas per avançar cap a l’Espanya federal, ara amb el PP encara molt menys. El PP està més per un estat centralista amb Madrid dirigint totes les polítiques estatals. Davant d’aquest panorama, quina és la solució per a Catalunya?
Durant les darreres setmanes l’ANC ha fet diversos actes pel nostre territori. Creieu-me que m’agradaria haver-hi participat, sobre tot a l’acte de Miravet on l’alcalde, l’Antoni Borrell és un bon amic. Però mai de la ma de Convergència...
Hi ha partits que fan bandera de l’independentisme només per a treure’n rendibilitat política. De portes cap endins, només s’ho creuen uns quants. Això per no parlar dels seus socis, els d’UDC que són força escèptics.