SENYALS DE PACTE

Des de fa setmanes percebo senyals inequívoques de pacte entre CiU i el PSC.

Si no fos així, no s’entendria que el PSC, juntament amb CiU i ERC no demanessin la renuncia de l’Oriol Pujol com a diputat al Parlament.

Intueixo (i remarco que només és això, una intuïció) que CiU no s’acaba de trobar còmode amb el pacte subscrit amb els republicans i busca nous socis de govern. De fet, sembla que ja hauria ofert al PSC entrar al govern, cosa que els republicans van rebutjar al començament de la legislatura.

La situació és tan canviant que mentre a l’entrevista que ahir publicava el Periódico de Catalunya feta a Pere Navarro, aquest afirmava que: L’única forma de tirar endavant el país és amb diàleg. Avui ja és veu d’una altra manera; per un costat, CDC parla d’autoexclusió del PSC, mentre que per l’altre ERC estaria disposta a entrar al govern sempre que l’executiu fixi una data per al referèndum.   

Esta clar que el PSC no els hi posarà fàcil. De moment ja han posat els seves condicions i, intueixo (torno a intuir) que al final es quedarà, com diu la dita castellana, en aigua de borraines (la borraja castellana és el nostre cardet, no la borraina tradicional)  

És evident que amb l’acceptació, per part de CiU, de la proposta de resolució sobiranista on la consulta popular ha de ser legal, es a dir, ajustar-se al dret espanyol, la federació nacionalista ha fet un viratge important en les seves pretensions secessionistes. Pel que sembla, Unió es fregaria les mans si acabés havent-hi una sociovergència al govern i, evidentment, una aproximació a Madrid.

Curiosament ERC també va subscriure la resolució en un intent de no molestar gaire als seus socis de govern, no sigui que, al final, se’n vagi tot en orris.  

Quan un partit polític pacta amb CiU (a nivell que sigui), es corre el risc de que la federació nacionalista li tingui un tracte despectiu, sense tenir-lo informat adequadament d’aquelles accions de govern que requereix el dia a dia.

Personalment sempre me he mostrat contrari a l’hora de pactar amb CiU. Al meu entendre seria una forma més de desgast d’aquesta espiral en la que es troba immers el socialisme català.

No es pot pactar amb un partit que, tradicionalment ha estat alguna cosa més que el rival polític del PSC a Catalunya. Un partit que, quan han pogut, han intentat esborrar-nos del mapa polític. La militància socialista no ho entendria i penso que Pere Navarro és conscient d’aquesta situació.

Els comunistes en casos així ho tenen molt més clar. A Badalona per exemple, a darrera hora han avortat la moció de censura contra Garcia Albiol, l’alcalde del PP. Què és preferible tenir un alcalde socialista amb el suport de CiU que no un del PP? Això s’hauria d’haver pensat fa dos anys quan van permetre la seva investidura, no ara.