CONSEQÜÈNCIES DE LA CRISI

-Hola Robert, con estàs?

-Vaig tirant... Ara mateix em trobo a l’atur.

-Així ja no treballes a l’empresa de manteniment?

-No. Li van donar el contracte a una que fa el servei per la meitat de preu. Em van oferir continuar però m’oferien 500 euros al mes i no em pagaven ni l’autopista, ni l’aparcament... A sobre em mantenien la mateixa zona: des de les Terres de l’Ebre fins el Pirineu... Els vaig engegar... Tot això repercuteix en el servei. No els importa que els caixers estiguin avariats tot el cap de setmana.  

Aquesta conversa que he reproduït és totalment  verídica i la vaig mantenir amb Robert, un amic d’un amic i company de feina.

A Robert fa molts d’anys que el conec. És d’aquelles persones que ha canviat sovint de treball, però sempre ha tingut feina. Encara recordo quan va tenir una botiga de motos i recanvis a Tortosa. Després va treballar a l’aparcament que hi ha a la plaça d’Alfons XIII, també de Tortosa. Durant els darrers anys havia treballat fent el manteniment dels caixers automàtics d’una entitat financera. La seva zona eren les províncies de Tarragona i Lleida.

És un exemple més de com afecta la crisi a molts de treballadors. Algunes empreses (normalment de serveis) rebenten preus per a poder adjudicar-se els contractes i això va en perjudici dels treballadors (menys sou i pitjors condicions de treball), però també del servei que reben els ciutadans.

No m’imagino a l’entitat financera en qüestió fent contractes d’aquesta mena només fa uns anys. Abans de la crisi tot eren flors i violes i no es mirava tant pel negoci com en tenir una atenció acurada per les persones. Potser perquè fer negoci era molt més fàcil que ara. Només amb la diferència dels interessos que pagaven per les imposicions i els que cobraven pels préstecs que feien, ja no els hi calia gran cosa més. En canvi ara et cobren comissions per qualsevol cosa i fins i tot despeses de correu.

Desgraciadament el cas de Robert no és únic. Segur he sentit parlar de casos similars, com aquella noia a qui li donaven feina a una fleca de Sevilla a canvi de 500 euros mensuals, 10 hores al dia els 7 dies de la setmana i, a sobre, si sé li quedava gènere per a vendre, sé li descomptava dels paupèrrims 500 euros que van dir que li pagarien. Per a enviar-los de passeig...

Els darrers dies també he tingut constància d’un altre cas que ve a demostrar la precarietat de les condicions laborals. Des de que vaig entrar a treballar a l’administració, sempre havien vingut dos persones d’una empresa de serveix externa a netejar diàriament els dependències. Només quan es requeria d’una neteja més a fons, es contractava altres empreses especialitzades. Els primers van ser Maria i Pascual, un matrimoni de Fortanete que van viure uns anys a la Galera. Actualment venen dues dones.

Quan elles entren, a molts de nosaltres encara ens troben al lloc de treball. Sempre ens saluden efusivament. Un dia va arribar una de sola (un fet força inusual) i li vaig preguntar si no venia l’altra. Em va dir que no, que l’empresa els hi havia comunicat que a partir d’ara no es substituiria cap baixa ni cap període de vacances. Evidentment, una persona sola no farà la mateixa feina i, per tant, ho no es farà tan a fons o alguna cosa es quedarà per a fer.

La pregunta és: N’és conscient l’administració d’aquest fet? Per què imagino, pagar, segueix pagant el mateix...

Dintre d’uns dies serà el Primer de Maig, el dia internacional del treball. Els sindicats convocaran manifestacions i d’altres actes i miraran de mobilitzar els seus afiliats. Buscaran un lema contundent i demanaran que es creï ocupació estable i de qualitat...

Cada anys demanen el mateix, però mai aconsegueixen un resultat mínimament acceptable. En aquest pas haurem passat la crisi més llarga de la història pràcticament sense mobilitzacions, ja que els poques que hi ha hagut, no han tingut la repercussió desitjada.

Trobeu que els sindicats es comporten com cal?

PD. Ara, ves on tinguis un espill, mira’t i preguntat que és el que tu estàs fent. No busquis més excuses.

‘GUERRA SINDICAL’ A L’AGÈNCIA TRIBUTÀRIA

Sabeu allò de éramos pocos y parió la abuela... Bé, alguna cosa així està passant als sindicats de l’Agència Tributària espanyola. Segurament perquè s’estan a punt de fer les eleccions sindicals una vegada acabat el cicle electoral de 4 anys.

A saber, a l’AEAT tenim els següents sindicats:

-UGT, CC.OO, CGT-CAT, CSI-CSIF, SIAT-USO, GESTHA, FECEDA (que no és un sindicat, sinó que és una associació professional del subgrup A1 –o sigui, l’èlit-) Fins aquí els que tenen representació a la província de Tarragona. Però n’hi ha més: UCESHA i altres regionals com ELA-STV i la Interconfederal Galega...

Com veieu, hi ha de tot: de classe, classistes, d’esquerres, de més d’esquerres, de dretes... Per sort no tenim als de Manos Límpias, però igual només és qüestió de temps...

SIAT (Sindicat Independent de l’Agència Tributària) fa anys va arribar a un acord amb USO per a poder usar les seves sigles i, imagino, poder tenir un suport i una experiència que, evidentment no té quan es tracta d’un sindicat de nova creació.

Aquesta setmana, tots dos sindicats han trencat peres. I ho han escenificat d’una manera d’allò més inversemblant. S’estava mantenint una reunió de negociació entre els sindicats més representatius i l’Administració. De sobte, el representant de l’Administració va dir que s’havia de validar les acreditacions per a poder seguir negociant i es va fer un recés. Quan es van tornar a reunir, hi va entrar un representant d’USO  tot afirmant que el de SIAT no era competent, mostrant un document notarial. Mentre, el de SIAT, afirmava que la relació que van establir durava fins el 29 d’abril, data de la celebració de els eleccions sindicals a l’Agència Tributària.

L’Administració va dir que no era competent per a dirimir en aquell conflicte i que, en tot cas, eren els dos sindicats els que s’havien de posar d’acord. Es va aixecar la reunió.

Ara, fins que s’aclareixi tot aquest enrenou, 26.000 treballadors de l’Agència Tributària s’han quedat amb el cul a l’aire, es a dir, sense poder continuar negociant temes com el de la propera campanya de renda.

Després d’això, alguns dels altres sindicats (UGT i CSI-CSIF) han posat en dubte la independència de la que feia gala SIAT. De fet, era el sindicats menys bel·ligerant amb l’administració i el que sempre solia signar els documents que aquesta presentava, encara que la resta dels sindicats no hi estiguessin conformes.

Com veieu, a tota organització, sempre hi ha algú que, a canvi d’un entrepà de mortadel·la, es posa al costat dels empresaris per a boicotejar els acords més favorables per als treballadors. Una pena.

DARRERA HORA. Mentre UCESHA desmenteix tenir cap acord amb USO, SIAT emet un dur comunicat carregant contra els altres sindicats als qui acusa de fer electoralisme. El comunicat és tan dur que fins i tot parlen sindicats grocs i dels ERO's d'Andalusia... 

Només per això ja es desacrediten tot sols. Ningú nega el tema dels ERO's, però és un tema que no afecta a la UGT de l'Agència Tributària i per tant, és un comentari que sobrava. 

I potser algú els hi tindria que explicar que són els sindicats grocs. Aquells sindicats que s'oposen sistemàticament a les mesures que van en contra dels treballadors no poden ser de cap manera qualificats com a grocs. I això és el que estan fent els companys de Madrid: lluitar a favor dels interessos de tots els treballadors de l'Agència Tributària, siguin dels grups A, B, C o D.  

BUFANDAS ESCANDALOSAS EN LA AEAT

 
Los directivos de la AEAT, apoyados por este Gobierno, nos han retrotraído a los tiempos de las bufandas escandalosas, que se repartían en el mes de Diciembre de cada año entre los altos cargos del Estado.
El Plan PEIA (Plan Especial de Intensificación de Actuaciones), acuerdo firmado y consensuado con los sindicatos mayoritarios el 13 de Marzo de 2014, suponía que, a cambio de una presencia efectiva de entre 9 y 12 horas en el puesto de trabajo, que incrementara los objetivos perseguidos las actuaciones que tiene encomendadas la AEAT, los trabajadores verían incrementado su complemento de productividad de forma proporcional, reparto vinculado a la consecución de dichos objetivos.
UGT hace una valoración positiva de la evolución del plan, en lo que respecta al cumplimiento horario y los consiguientes pagos a cuenta. Unos pagos consensuados y proporcionados al trabajo desarrollado. Un reparto que no excluía a nadie, como pretendía la Administración en un primer momento dejando fuera a colectivos como el personal laboral, aduanas, personal de apoyo administrativo, etc. 
También valoramos como algo positivo que todo aquél que haya participado en este plan haya visto incrementadas sus retribuciones respecto al año 2013. En un momento como el actual de congelación salarial y recortes hemos de poner en valor que en la AEAT, gracias al trabajo de algunas organizaciones sindicales, una mayoría de trabajadores de todos los cuerpos, ámbitos y escalas han tenido la posibilidad de ganar más que el año anterior.
La sorpresa nos la hemos llevado en el mes de Diciembre, ya que hasta ese momento las cantidades repartidas a cuenta se ajustaban perfectamente a lo pactado, pero en este mes, las tablas negociadas se han roto de forma escandalosa para los Grupos A1, Inspectores de Hacienda.
El Plan PEIA nos parecía bien, en tanto en cuanto podía suponer un incremento de la recaudación y una mayor lucha contra el fraude fiscal. Hay que recordar que estamos viviendo una crisis de ingresos y que la falta de éstos genera recortes en temas tan delicados como la Sanidad y la Educación. Pues bien, estos gestores todavía se permiten el lujo de gastarse, a través de la implantación de este acuerdo PEIA, las frioleras cantidades que han supuesto el cobro por parte de los Inspectores de Hacienda en el mes de diciembre, de alrededor de 15.000 euros en un único pago en concepto de productividad.
Hay que recordar que en la AEAT también existen otros trabajadores que, por desgracia, ganan esa cantidad en su salario bruto anual. Y algunos ni siquiera llegan a eso. Por ello pensamos que estos pagos son una utilización poco honesta de fondos públicos.
¿No habrá encontrado este gobierno mejor destino donde aplicar los ingresos que hayamos podido alcanzar? 
Desde UGT, entendemos que los trabajadores deben estar bien pagados y que por supuesto los empleados públicos tenemos derecho a cobrar un salario digno por nuestro trabajo, pero jamás vamos a apoyar que el dinero, tan difícilmente recaudado, se vaya en la productividad excesiva de unos pocos, que concretamente creemos que ya tienen un salario suficiente mediante el cual se les reconocen sus méritos.
Desgraciadamente, la tan publicitada Ley de Transparencia, no va a conseguir que la sociedad tenga información detallada de estos escándalos, ya que esta productividad tiene un tratamiento de fondos reservados, a pesar de ser una partida más de los Presupuestos Generales del Estado.
UGT como organización sindical firmante del Acuerdo de 13 marzo de 2014, se siente defraudada y engañada por la Dirección de la Agencia Tributaria. Han abusado de la buena fe de los firmantes para hacer un uso torticero y un reparto injusto y arbitrario, entre unos pocos privilegiados, de unos fondos que estaban destinados a retribuir el trabajo desarrollado día a día por más de 26.000 trabajadores de todos los ámbitos, cuerpos y escalas.
UGT entiende que algunos se han cobijado en este acuerdo para incluir en el reparto otras cantidades que nada tienen que ver con el espíritu del mismo y distribuirlas entre unos pocos privilegiados.

AMB EL PSOE NO PASSAVA

Sovint, sobre tot els joves amb pensament d’esquerres, tendeixen a equiparar el PSOE amb el PP. Segons ells apliquen les mateixes polítiques i no hi ha diferències.

Darrerament hem tingut un cas que evidencia les enormes diferències que hi ha entre uns i altres. Es tracta, segur que us heu assabentat de la polèmica de les paraules que li va dir el director del canal 24 Horas de TVE Sergio Martín a Pablo Iglesias en el decurs d’una entrevista que li va fer l’altre dia al programa que ell mateix presenta la Noche en 24 horas:

- "Hemos visto a Pablo Iglesias defender la salida de los presos de ETA de las cárceles, esta semana está usted de enhorabuena entonces".

Evidentment Pablo Iglesias es va mostrar molest i li va respondre:

-"No es un problema de enhorabuena, que nadie juege con el dolor de las víctimas para hablar de un tema".

Ràpidament, les seccions sindicals de la UGT i de CC.OO., així com el Consell d’Informatius del l’ens públic van demanar la dimissió de Martín o, en el seu cas, la destitució per part de la direcció de TVE.

El Consell d’Informatius va adreçar a la direcció un dur comunicat on entre d’altres coses deia:

- "Por comprometer la credibilidad e independencia de los Servicios Informativos de TVE".

Evidentment, la direcció de TVE escollits pel PP i, per tant, lacais d’aquest partit, ha rebutjat destituir-lo.

Vaig voler documentar-me sobre qui era Sergio Martín. Em pensava que era un de tants que havia treballat a Tele Madrid (una de les cadenes públiques on més manipulació informativa hi ha), però per la meva sorpresa, aquest personatge ha treballat tota la seva vida a TVE i fa uns anys, fins i tot va rebre un premi d’àmbit nacional al periodista jove que més havia destacat en la seva tasca.

Evidentment, un no pot deixar de recordar un altre cas que també va passar a TVE durant l’època d’Aznar. Segur que ho recordareu. Llavors el director d’informatius era Alfredo Urdaci i, el seguiment de la vaga general del 20 de juny de 2012 per part de la radio i televisió públiques va ser escàs. De fet, a primera hora del matí, fins i tot es va arribar a afirmar que no hi havia vaga.

Aquest fet va portar al sindicat CC.OO. a presentar una denúncia davant els tribunals que, finalment, van fallar a favor de la central sindical. Entre d’altres coses van ordenar a TVE llegir un comunicat que va llegir, a desgana, el propi Urdaci.

¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes les programes de TVE –sobre tot els informatius- guanyen audiència i la perden durant els governs del PP?

¿Per què serà que durant les èpoques de governs socialistes molts dels seus programes –també els informatius- guanyen premis i durant eles governs del PP, no?

Per a ser fidel a la veritat, recordo un cas que es va produir durant els primers anys de govern de Felipe González. Durant la transició, un dels programes més vistos era la Clave que dirigia José Luís Balbín, sobre tot, el debat que hi havia al finalitzar la pel·lícula sempre relacionada amb el tema que es tractava.

El govern socialista, ja sigui per que no es tractés el tema de l’entrada a l’OTAN (tal i com afirma Balbín), ja sigui per la pèrdua d’audiència com va al·legar la direcció de TVE, va fer clausurar el programa. 

FLEXIBILITAT

El president de la patronal catalana Foment del Treball, Gay de Montellà, va dir que els sous no havien de baixar més, però, en canvi, demanava flexibilitat.  Flexibilitat en què senyor Gay?

Primer que res, fixem-nos en el que diu el diccionari sobre la paraula flexibilitat: La flexibilitat és la capacitat que posseeix un objecte o sistema d'adaptar-se a una nova situació. També es designa flexibilitat com la qualitat del que és flexible, i aquesta com la capacitat o disposició que té qualsevol cosa de deformar-se sense trencar-se. El terme té aplicació en diversos àmbits lingüístics.

El cert és que amb els antecedents que tenim és difícil relacionar les paraules del president de la patronal catalana amb les definicions del diccionari. Ara bé, per lògica, si un empresari demana flexibilitat, s’ha de referir concretament a la flexibilitat laboral i això, coneixent com conec els empresaris, vol acabar dient acomiadament lliure i gratuït.

Dilluns, Pepa Bueno, en el seu editorial diari a la Cadena SER va parlar, precisament d’ocupació y va anunciar que dimarts sortiria l’enquesta sobre l’EPA, es a dir, sobre la població activa. Unes enquestes que només serveixen per donar percentatges d’ocupació (o d’atur) però que t’aporten molt poques dades. Per primer cop, aquesta vegada s’utilitzaran uns altres paràmetres que permetrà reduir ni que sigui unes dècimes el percentatge d’aturats d’aquest país. Però Pepa Bueno va incidir que si els empresaris volen assolir el nivell de negoci que tenien abans de la crisi, també haurien de pensar en retornar els treballadors la mateixa qualitat d’ocupació.

Però des del món empresarial es reclama una vegada més caminar cap a una ocupació cada cop més precària i de menys qualitat i, evidentment amb sous molt més baixos.

Dijous serà el Primer de Maig, el dia Internacional del Treball. Un cop més els sindicats (potser no tots, Manos Limpias segurament no ho farà) convocaran actes entre els quals, destacaran les manifestacions a les grans ciutats (Madrid i Barcelona principalment) Un cop més les xifres de participants oscil·laran segons sigui qui en faci el recompte. Un cop més acudiran a la manifestació aquells treballadors més sensibilitzats i menys cansats. Perquè els aturats i els que estan en precari i que haurien d’abanderar la manifestació, el més normal és que es quedin a casa i se’n assabentin per la televisió.

Un dels conceptes que més s’escoltarà és el d’unitat sindical. Però quants anys ho portem escoltant? Per què encara no s’han unit (al menys els considerats de classe)? Fixeu-vos. A l’àmbit de Tarragona de l’Agència Tributària hi tenen representació els següents sindicats: UGT, CC.OO., CGT, SIAT-USO, CSIF, GESTHA (corporativista) i una associació professional d’Inspectors d’Hisenda. Però a l’àmbit espanyol encara n’hi ha al menys un altre de corporativista l’UCESHA.  

Hi ha una desafecció entre els sindicats tradicionals i els treballadors, això és innegable i això és el que em passa a mi. Considero que les centrals sindicals (UGT i CC.OO.) no estant fent el que caldria per plantar cara al govern i a la patronal (que en situacions com l’actual van de la ma)

Fa mesos que anuncien una tardor calenta i passa la tardor i anuncien una primavera calenta i passa al primavera...  

I si això és així és perquè temen un gran fracàs de convocatòria. Per tant, he de pensar que ni sóc l’únic que estic cansat, ni sóc l’únic que estic desmotivat, ni sóc l’únic que estic contrariat per com s’estan fent les coses.
Els dirigents (tots) s’haurien de replantejar si els seus mètodes són els més adients per conduir el sindicalisme d’aquest país en ple segle XXI.  

LA UGT AVUI

És força evident que la Unió General deTreballadors (la UGT) no passa pel seu millor moment, just aquest any quan s’han complert els 125 anys des de la seva fundació per Pablo Iglesias, el mateix que uns anys abans havia fundat el Partido Socialista Obrero Español.

La UGT no podia celebrar de pitjor manera el 125è aniversari amb el desenllaç de la trama dels ERO’s a Andalusia a més de tot un seguit de malversació de diner públic per a ús dels seus dirigents. Finalment va caure el secretari general del sindicat a Andalusia, però hi ha qui opina que també hauria de dimitir el secretari general confederal, es a dir, Cándido Méndez. En quan a les relacions amb el govern, amb el que un sindicat sempre ha de tenir obertes vies de negociació i diàleg, tampoc passa pels seus millors moments. El gran atur registrat al nostre país, amb un període de crisi com el que mai havíem conegut, fa que el sindicats (en general9 passin a un segon pla sense pràcticament protagonisme de cap tipus. Hi ha qui veu en tot aquest enrenou una maniobra per a desprestigiar els sindicats, però des del meu punt de vista, no cal sospitar de cap conxorxa, simplement hi ha que mirar cap a dintre de les organitzacions per a veure que el que està passant no és només culpa del govern, ni de la societat en general, sinó dels propis dirigents sindicals.   

Però el cas del ERO’s a Andalusia no és el primer cas que li explota a la UGT en tots els morros. L’any 1993, ara fa precisament 20 anys, va esclatar el cas de la cooperativa Promoción Social de Viviendas (PSV) que es promovia des del sindicat.

Sovint ens queixem de la longevitat d’alguns polítics que ocupen càrrecs durant dècades. Des del meu punt de vista és un parany amb que no haurien de caure els dirigents sindicals, però hi cauen sovint. Fixeu-vos: Cándido Méndez, com he dit anteriorment secretari general confederal de la UGT porta al càrrec 19 anys (des de 1994) i a Catalunya JoséMaría (Pepe) Álvarez, encara en porta més (des de 1990), per tant, 23 anys. Per cert, a Pepe Álvarez també se’l va acusar d’afavorir familiars i amics a l’hora d’atorgar-los uns habitatges en unes condicions molt avantatjoses a Barcelona.  

Si mirem més prop de casa també trobarem casos de longevitat sindical. Em refereixo, com no, a Wifredo Miró, un personatge força controvertit al anteposar sovint el negoci que suposaria el que alguns consideren agressions al nostre territori: PHN, ENRON, MTC, etc. Wifredo Miró va arribar al capdamunt del sindicat quan les Terres de l’Ebre no tenien una identitat pròpia i, la dimissió del secretari general provincial va fer que se’l nomenés president d’una gestora fins que es tornessin a convocar eleccions internes. Més tard, amb la desvinculació del nostre territori de la resta de la província, Wifredo Miró aconseguiria la secretaria general, càrrec que a anat mantenint al llarg de molts d’anys. No sé exactament quants, però també en porta més de 20.

A què es degut la manca de renovació interna? Senzillament a la poca atracció que exerceixen els sindicats cap els joves que s’incorporen al món del treball. Aquesta manca de renovació converteix en un sindicats envellits, cansats pels anys de lluita sindical, sovint sense obtenir-ne fruits i un dirigents massa apoltronats. 

Durant els anys romàntics del sindicat (estic parlant dels anys de després de la mort de Franco), afiliar-se a un sindicat quan et posaves a treballar era una pràctica normal i pràcticament automàtica. Ara ja no, perquè abans que res, el jovent es fa la següent pregunta: Per a què serveixen els sindicats?   

Jo, que era un sindicalista convençut (la primera afiliació sindical data de 1977) també m’ho pregunto... Mont més del que ho hauria de fer...

MESURES TRIBUTÀRIES

Encara que de vegades pugui sembla un expert, el cert és que, sovint, no tinc ni idea del que estic dient...

Però els 27 anys que porto treballant al mateix lloc, pot ser sí que em donen l’experiència necessària per a poder opinar sobre alguns temes que visc diàriament, es a dir, els impostos i qüestions relacionades.

Sembla ser que una de les mesures imminents que pensa aprovar el govern de Rajoy és en referència al pagament de l’IVA per part dels empresaris i professionals. La proposta és que no s’hagi de liquidar l’IVA fins haver-lo cobrat. Recordo que durant la campanya electoral de els generals de 2011, ja era una reivindicació dels populars. L’agrupació local d’Amposta va distribuir uns pasquins on es proposava que s’adoptés la mesura. Llavors ja vaig dir que hi havia hagut molt de temps per a poder adoptar-la, fins i tot, un període de 8 anys de govern del PP. No obstant em mostrava reticent a la seva aplicació.

Conec perfectament la situació que provoquen alguns morosos. La manca de pagament (al menys puntual) de les seves factures, provoca que s’hagi de liquidar l’import a l’erari públic sense haver-lo cobrat, la qual cosa pot causar desajustaments de tresoreria (he vist que bé que m’ha quedat?) Per cert, una gran part de la morositat ve provocada pel propi govern. Si la resta d’administracions no paguen puntualment és perquè les transferències econòmiques no arriben puntualment i els imports són inferiors als demandats.

De poder ajornar el pagament, ens trobaríem davant d’una situació pràcticament incontrolable. Des del meu punt de vista, els empresaris i professionals encara tindran més marge de maniobra per a poder, sinó defraudar, al menys de minorar els seves liquidacions i pagar-ho sense recàrrecs ni interessos de demora quan els vingui de gust.

Perquè per a poder aplicar una mesura així, seria necessari un major control per part de l’administració, amb constants comprovacions, perquè, qui ens assegura que només es deixaran de liquidar les factures no cobrades? Si es tenen problemes de tresoreria, si ara ja se’n deixaven de liquidar, sospito que amb l’entrada en vigor de la nova normativa, encara se’n quedarien més al calaix de pendents.  

Fa molts d’anys que, per part dels sectors directament relacionats amb el sector tributari que es ve reclamant un major control de l’administració per evitar el frau fiscal i perseguir l’economia submergida. En això el nostre país sí que és capdavanter! Però per a que això sigui possible, des de l’Estat s’han de destinar molts més recursos. A l’hora d’aplicar les mesures d’ajustament de l’administració (retallades) no s’ha tingut per a res en compte el tipus d’administració. Sempre des del meu punt de vista, no té la mateixa importància l’administració tributària o la Tresoreria General de la Seguretat Social (per posar dos exemples) que el Ministeri de Cultura o el de Defensa, per no parlar de diputacions, consells comarcals, ajuntaments, etc.

De la bona gestió d’administracions com la tributària depèn, en bona part, la bona salut financera d’un país. Però com ja he dit més amunt, per a que això sigui possible s’ha de dedicar molt més personal per a la persecució dels defraudadors.

A continuació reproduiré textualment una nota difosa pel sindicat UGT:  

Respecte al nombre d’empleats públics dedicats a la lluita contra el frau i administració fiscal (27.613 a finals de 2011), la nostra administració també es troba a la cua d’Europa, per exemple l’agencia tributaria francesa quadruplica a l’espanyola, i a Espanya no es cobreixen les places que queden vacants degut a les jubilacions dels empleats públics de l’AEAT, lo que queda palès si tenim en compte que a l’any 2011, mitjançant l’oferta pública d’ocupació, es van convocar de torn lliure 15 places per al grup A1, 30 places per al grup A2 i 15 places per al grup C1, es a dir, un total de 60 places de nou ingrés, quan en aquest mateix any s’ha produït la baixa dels seus llocs de treball (per jubilació, defunció, etc.) de uns 540 empleats de l’AEAT.  

PROPORCIÓ D’EMPLEATS PÚBLICS DESTINATS A LA LLUITA CONTRA EL FRAU A EUROPA

França 1 per cada 503 habitants.

Holanda 1 per cada 525 habitants.

Regne Unit 1 per cada 694 habitants.

Alemanya 1 per cada 732 habitants

Espanya 1 per cada 1.687 habitants.

I després ens ha d’estranya que hi hagi casos de corrupció com el de la trama Gürtel que va finançar il·legalment el PP?