LA UGT AVUI

És força evident que la Unió General deTreballadors (la UGT) no passa pel seu millor moment, just aquest any quan s’han complert els 125 anys des de la seva fundació per Pablo Iglesias, el mateix que uns anys abans havia fundat el Partido Socialista Obrero Español.

La UGT no podia celebrar de pitjor manera el 125è aniversari amb el desenllaç de la trama dels ERO’s a Andalusia a més de tot un seguit de malversació de diner públic per a ús dels seus dirigents. Finalment va caure el secretari general del sindicat a Andalusia, però hi ha qui opina que també hauria de dimitir el secretari general confederal, es a dir, Cándido Méndez. En quan a les relacions amb el govern, amb el que un sindicat sempre ha de tenir obertes vies de negociació i diàleg, tampoc passa pels seus millors moments. El gran atur registrat al nostre país, amb un període de crisi com el que mai havíem conegut, fa que el sindicats (en general9 passin a un segon pla sense pràcticament protagonisme de cap tipus. Hi ha qui veu en tot aquest enrenou una maniobra per a desprestigiar els sindicats, però des del meu punt de vista, no cal sospitar de cap conxorxa, simplement hi ha que mirar cap a dintre de les organitzacions per a veure que el que està passant no és només culpa del govern, ni de la societat en general, sinó dels propis dirigents sindicals.   

Però el cas del ERO’s a Andalusia no és el primer cas que li explota a la UGT en tots els morros. L’any 1993, ara fa precisament 20 anys, va esclatar el cas de la cooperativa Promoción Social de Viviendas (PSV) que es promovia des del sindicat.

Sovint ens queixem de la longevitat d’alguns polítics que ocupen càrrecs durant dècades. Des del meu punt de vista és un parany amb que no haurien de caure els dirigents sindicals, però hi cauen sovint. Fixeu-vos: Cándido Méndez, com he dit anteriorment secretari general confederal de la UGT porta al càrrec 19 anys (des de 1994) i a Catalunya JoséMaría (Pepe) Álvarez, encara en porta més (des de 1990), per tant, 23 anys. Per cert, a Pepe Álvarez també se’l va acusar d’afavorir familiars i amics a l’hora d’atorgar-los uns habitatges en unes condicions molt avantatjoses a Barcelona.  

Si mirem més prop de casa també trobarem casos de longevitat sindical. Em refereixo, com no, a Wifredo Miró, un personatge força controvertit al anteposar sovint el negoci que suposaria el que alguns consideren agressions al nostre territori: PHN, ENRON, MTC, etc. Wifredo Miró va arribar al capdamunt del sindicat quan les Terres de l’Ebre no tenien una identitat pròpia i, la dimissió del secretari general provincial va fer que se’l nomenés president d’una gestora fins que es tornessin a convocar eleccions internes. Més tard, amb la desvinculació del nostre territori de la resta de la província, Wifredo Miró aconseguiria la secretaria general, càrrec que a anat mantenint al llarg de molts d’anys. No sé exactament quants, però també en porta més de 20.

A què es degut la manca de renovació interna? Senzillament a la poca atracció que exerceixen els sindicats cap els joves que s’incorporen al món del treball. Aquesta manca de renovació converteix en un sindicats envellits, cansats pels anys de lluita sindical, sovint sense obtenir-ne fruits i un dirigents massa apoltronats. 

Durant els anys romàntics del sindicat (estic parlant dels anys de després de la mort de Franco), afiliar-se a un sindicat quan et posaves a treballar era una pràctica normal i pràcticament automàtica. Ara ja no, perquè abans que res, el jovent es fa la següent pregunta: Per a què serveixen els sindicats?   

Jo, que era un sindicalista convençut (la primera afiliació sindical data de 1977) també m’ho pregunto... Mont més del que ho hauria de fer...