Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Vinaròs News. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de setembre del 2016

ON ESTAVA L’11 DE SETEMBRE DE 2001

Aquests dies s’han commemorat els 15 anys dels atemptats de l’11 de setembre de 2001 a Nova York i diaris com el Periódico preguntaven als seus lectors on estàvem aquell dia.
Era dimarts, però era festiu a Catalunya on celebràvem la nostra Diada Nacional i per tant, no havia anat a treballar. Com tan d’altres diumenges i festius, havíem anat a dinar a casa del meus pares a la Galera. En obrir el televisor (crec recordar que hi havia posada la Primera), estaven donant la notícia del primer avió que s’havia estavellat a la primera de les Torres Bessones de Nova York. En aquells primers moments, tot era confús ja que encara no sé sabia si era un atemptat o un simple accident. Mentre la locutora donava els detalls que es coneixien sobre el primer impacte (l’atemptat  se va produir poc abans de les 3 de la tarda) i sortien imatges en directe del lloc, es va poder veure el segon avió encastar-se a la segona torre. Ja no hi havia dubtes: era un atemptat! El meu comentari va ser: Riu-te’n dels atemptats de la ETA!
Mai un atemptat o part d’un atemptat (si atenem que va ser doble) havia estat retransmès en directe davant de tanta audiència. Hi va haver qui, fins i tot, va dir que estava previst de que fos així per aconseguir un efecte més terrorífic.
Sigui com sigui, aquella va ser la notícia que va marcar el dia, tot i que a la tarda, després d’haver dinat, ens havíem de desplaçar a la veïna població de l’Ampolla on hi havia convocada una manifestació per part de la Plataforma en Defensa de l’Ebre.


Tot just dos dies abans, diumenge, la PDE s’havia manifestat a Brussel·les, la capital de la UE, per mirar d’aconseguir el màxim ressò internacional a la greu amenaça que significava per al territori l’aprovació del Pla Hidrològic Nacional promogut pel govern espanyol que encapçalava el popular José Maria Aznar. Alguns dels manifestants més valents que havien anar a Brussel·les, en retornar, no van voler perdre’s la manifestació de l’Ampolla pel simbolisme que aquesta tenia.
Efectivament, després de dinar i quan encara no ens havíem recuperat de l’ensurt, vàrem anar fins a l’Ampolla, la casa de Francesc (Paco) Sancho, nomenat pel govern català delegat a les Terres de l’Ebre. Sancho, alcalde de l’Ampolla, juntament amb Roig, l’alcalde d’Amposta, Pallarés, l’alcalde del Perelló i d’altres polítics territorials de CiU i del PP com Joan Bertomeu, alcalde de Deltebre, ignorant el clam de la gent d’aqui, estaven a favor de que l’aigua de l’Ebre se’n anés lluny de la seva conca per a regar caps de golf i macrourbanitzacions...  
La concentració va ser davant mateix de la seu de l’ajuntament ampollero, però com era d’esperar Sancho no estava ni se’l esperava... Per tant, no va poder escoltar les consignes i els crits de la gent (alguns pujats de to i dirigits cap a la seva persona)
Després de recórrer alguns carrers del poble, la manifestació va acabar a la plaça del Governador González Isla, davant del port pesquer.

El colofó a la festa va ser la dansa de les gallines que ens van oferir un grup de joves de la plataforma perfectament abillats per a l’ocasió. El ball estava inspirat amb el personatge local del Gallina, íntim amic i col·laborador de l’alcalde Sáncho i que uns fets ocorregut uns mesos abans (pintades anònimes amenaçant a l’alcalde per a culpar-ne als membres de la plataforma local i que finalment es van atribuir a quest personatge) l’havien catapultat fins el primer pla de la polèmica. Sobre aquests fets se’n va fer ressò fins i tot el Periódico de Catalunya (26 de març de 2001), un diari que no té per costum publicar massa notícies relacionades amb les nostres comarques.          

diumenge, 11 de setembre del 2016

LA INAUGURACIÓ DE LAMICAT

LA INAUGURACIÓ DE LAMICAT

LAMICAT (Laminats de Catalunya) era una empresa que es va establir al polígon de l’Oriola i que es dedicava a fer cascs de fibra de vidre per a embarcacions de recreo.
Quan sé va saber que LAMICAT s’instal·laria definitivament a Amposta (sembla ser que hi havia més poblacions que s’estaven disputant la ubicació), l’alcalde Joan Maria Roig ens ho va presentar com una victòria personal i com si fos el remei a tots els mals de la nostra ciutat, es a dir, que l’empresa donaria feina a molta gent que a la vegada donarien de menjar a moltes famílies ampostines.

-Tot i no tenir mar, han preferit Amposta abans d’altres candidates que si que ne tenen, la qual cosa, com ampostins, ens ha d’omplir d’orgull –solia dir l’exalcalde, amb l’actitud xulesca que el caracteritzava i magnificant el fet com si es tractés d’una cosa excepcional, quan feia referència l’elecció de la nostra ciutat per part de l’empresa de laminats-. Per alguna cosa eren els més bons entre els millors...

L’anècdota que us explicaré sobre el dia de la inauguració és un clar exponent de la conducta dels convergents i, per extensió, dels de CiU.
Era un dia feiner i per tant havia activitat a l’Ajuntament. Jo tenia alguna comissió informativa. No recordo si una, dues o tres... Alguna...
En arribar me van comunicar que les comissions informatives s’havien suspès i que ens havien enviat un correu electrònic advertint-nos d’aquest fet. Jo en aquell temps tenia correu electrònic, però no tenia l’aplicació al mòbil. De fet no en vaig tenir fins l’any passat.

-A la feina no miro el correu...  –li vaig dir a la secretaria de la comissió que tenia primer (tal com he dit abans, potser l’única)-

No obstant me van convidar a assistir a la inauguració que s’anava a fer de forma immediata. Li vaig dir que no, vaig girar cua i me’n vaig anar pel mateix camí per on havia arribat. Mentre no vaig veure cap regidor convergent.
L’inaugurador era ni més ni menys que el propi que el Molt Poc Honorable Jordi Pujol i Soley que tot i que ja no pintava res, políticament parlant, continuava sent un referent per als seus.
M’heu vist a mi amb cara d’assistir una inauguració amb Jordi Pujol com a protagonista? Veritat què no?
Quan anava a sortir de la Casa Consistorial, me’n vaig adonar que Eloi Toldà, el Defensor de la Ciutadania en aquell temps estava al seu despatx (allà on hi va haver el retén de la policia local durant molts anys) Eloi Toldà s’havia reincorporat després de patit un infart de miocardi i me vaig apropar per a saludar-lo i preguntar-li per la seva salut.
Eloi Toldà va deixar la seva taula i va sortir a les escales on vàrem seguir parlant durant una estona al mateix temps que sortien tots (i sinó tots, la majoria) els regidors de l’equip de govern. Cap, absolutament cap, ens va dir ni ase ni bèstia, es a dir, ni un cordial bon dia... Com es diria amb l’argot juvenil: passant de nosaltres. Llavors, dirigint-me a Eloi li vaig dir:

-Aquí no hi ha ningú, veritat?  

Ell s’ho va mirar en cara d’incredulitat... Però venia Pujol i no se’l havia de fer esperar!

LAMICAT no va resultar ser la panacea que ens van voler vendre i al cap de poc, quan va arribar la crisi, van haver de tancar portes.
Ara passo sovint per allí, molt més del que mai havia passat. H faig quan assisteixo als talls de l’N-340 a l’altura del restaurant Baix Ebre d’Amposta. L’estat de les  instal·lacions és lamentable, al menys de la part exterior que és el que es veu passant.
Com tants d’altres projectes dels convergents, tot va acabar en aigua de borraines o sigui, en no res.


diumenge, 28 d’agost del 2016

EL DISCURS DE L’ALCALDE

Al començament de l’acte de la proclamació de les pubilles i el pregó de les festes d’Amposta, l’alcalde Adam Tomàs va fer un petit discurs. Al costat meu hi havia un senyor jubilat, d’aquells que no es perden cap dels actes que es fan durant l’any i me va dir:

-M’ha agradat el discurs de l’alcalde perquè no ha parlat de política, s’ha limitat a parlar de les festes i a presentar el pregoner...

Els dos alcaldes precedents (Joan Maria Roig -1987-2007- i Manel Joaquim Ferré -2007-2015-) acostumaven a adornar els seus discursos amb tot mena de fets consumats i projectes; es a dir, hem fet i farem... La qual cosa sempre complaïa el seu electorat més fidel. Del que menys es parlava amb els seus discursos era, precisament, del fet pel qual s’havia reunit una gran multitud en aquell lloc determinat i a aquella hora concreta, com per exemple el ball de la proclamació de pubilles que en lloc de ser un acte festiu el reconvertien en un míting electoral.
El discurs d’Adam Tomàs, tot i no apartar-se massa del guió que han de seguir aquesta mena de parlaments i per a no ser polític, déu ni do la perla que va soltar!

-És molt fàcil atorgar ‘capitalitats’, però molt difícil assolir-les. Amposta és ‘capital’ musical i aspirem a ser ‘capital’ esportiva.

Potser aquesta frase va passa desapercebuda per a la majoria d’assistents a l’acte, però no per a mi tal i com li vaig comentar al regidor de Festes Ramon Bel. La història de les capitalitats ve de lluny. Vaig a intentar a enumerar-les a veure si sóc capaç de no deixar-me’n cap.
La primera vegada que va sortir el concepte capital com a tal va ser en una campanya de Convergència quan la gent de l’Ebre estava més pendent de que no és fes el transvasament que de d’altres coses. Va ser una manera d’intentar desviar l’atenció, ja que si us en recordeu, Joan Maria Roig al capdavant de Convergència era l’abanderat del territori en voler vendre l’aigua. En aquell moment, fins i tot l’equip de handbol femení que jugava i juga a la primera divisió estatal (només pel darrere de la divisió d’honor), van lluir unes dessuadores amb el lema Amposta Capital.
Quan sé van crear les delegacions territorials (aprofito per a recordar que tot i que han passat molts anys encara estem a la casella inicial) des de l’Ajuntament d’Amposta es va reclamar la capitalitat de les Terres de l’Ebre en una disputa estèril amb Tortosa, una polèmica que alimentava  CiU perquè en treia rendibilitat electoral. Com no se’n van poder sortir, llavors es va crear el concepte de cocapitalitat, ja que a la nostra ciutat es van obrir dues de les seus territorials: la de Benestar i Família (que va canviar el nom durant el govern del Tripartit i es va passar a dir d’Acció Social i Ciutadania) i la de Medi Ambient (ara desapareguda per haver assumit les competències el departament de Territori i Sostenibilitat)
Després va arribar la campanya de la capital comercial de les Terres de l’Ebre en un intent per complaure els comerciants locals des de l’àrea de Promoció Econòmica de l’Ajuntament, la responsable del qual era l’exregidora Tere Reche.
Com que no se’n van poder sortir en cap dels seus propòsit inicials (el que realment buscaven eren els vots dels ciutadans), llavors li van canviar el sentit de la paraula capitalAmposta ciutat capital que significa important.
Estic totalment d’acord amb el que va dir Adam Tomàs. Amposta és la capital musical de les Terres de l’Ebre ja que cap població del territori pot presumir de tenir les dues millors bandes de música de Catalunya (la Lira Ampostina i la Unió Filharmònica) que al llarg de l’any organitzen per si soles cicles musicals i molts d’altres actes (vermuts musicals, audicions...) I on fins i tot s’hi fan musicals com el que es va representar durant les passades festes majors: Fum de caliquenyo, escrit i dirigit per l’ampostí Tomàs Simón.  
I és evident que també es pot aspirar a ser la capital esportiva. Amposta compta amb unes grans instal·lacions (piscina coberta i descoberta, pista poliesportiva, pavellons coberts, pavelló d’esgrima i un extraordinari camp de regates per a practicar esports aquàtics com el rem i la motonàutica: el riu Ebre)

Els fruits d’aquesta planificació des de fa dècades, ja fa temps que s’estan recollint com per exemple el diploma olímpic de rem d’Aina Cid en les recentment clausurats Jocs Olímpics de Rio.            

diumenge, 7 d’agost del 2016

DIFERÈNCIES AMB ELS NOSTRES VEÏNS DEL NORD

Acabo de passar uns dies a França i tot i que hi vaig sovint, sempre trobo situacions força diferents a les que estem acostumats al nostre país.
De menut vaig anar a França durant 5 anys (1964-1968) acompanyant a mons pares a fer la campanya de la verema. Després vaig estar molts anys abans no hi vaig tornar. No va ser fins 1985 i també ho vaig fer amb mons pares, però aquest cop com a turistes. A partir d’aquella vegada hi he tornat cada dos o tres anys màxim.
L’ any 1985 quan hi vaig anar amb mons pares recordo que només traspassar la frontera del Pertús, ma mare va dir:

-No hi trobo cap diferència amb Espanya...

-Què es pensava trobar? –li vaig preguntar- Arbres de color roig?

La veritat és que a simple vista si que hi havia unes diferències considerables: el millor ferm de la carretera i la quantitat de benzineres de diferents marques (Total, Elf, Texaco, etc.) Per aquella època aquí encara només existia la CAMPSA. En canvi, a França, podies trobar-te amb una benzinera d’una determinada marca a tocar d’una de diferent, ja fos davant mateix o uns metres més enllà.
Actualment les coses han canviat bastant. Quan circules per França te’n adones que les carreteres ja no tenen aquell plus de qualitat que tenien fa 30 anys respecte a les d’aquí i de benzineres sovint és difícil trobar-ne. I no estic exagerant! L’octubre passat per l’autovia entre Prades de Conflent i Perpinyà no en veiérem cap! A l’actualitat, pràcticament només se’n troben a les zones dels supermercats i per la carretera si els pobles són molt menuts i estan allunyats dels centres comercials.
Quan se circula per una autopista francesa és fàcil adonar-se de l’allargada que tenen les ratlles que delimiten el voral i l’amplitud d’aquest. Tal com anuncien els cartells que de tant en tant vas trobant, les ratlles són per a orientar-te a l’hora de guardar la distància de seguretat respecte al cotxe del davant (dues ratlles) i l’amplada del voral (que no s’ha d’envair en cap cas) és per a que puguin passar els vehicles de seguretat i emergència.
Mentre a les autopistes espanyoles hi ha àrees de servei i de descans (que no tenen cap mena de servei), a França tot són àrees de servei, encara que n’hi ha on només hi ha lavabos (què no és poc!) La resta, si fa o no fa tenen els mateixos serveis que les d’aquí, però la gran diferència amb les nostres és que no a totes hi ha benzinera... Però t’avisen de la distància que està la propera, de vegades a molts quilòmetres de distància.  
També t’avisen quan hi ha algun embotellament (bouchon li diuen allí) i aixequen les barreres dels peatges quan això passa (ni més ni menys que aquí...) Aquest fet el vam poder comprovar personalment. Veníem de visitar Albi i la seva imponent catedral. De camí cap a casa, quan ja havíem passar Toulouse, el panels informatius van començar a avisar que hi havia un embús a l’arribada de Montpellier. Però sembla que poc a poc aquest embús va anar augmentant i t’aconsellaven sortir per Castelnaudary, la sortida anterior a Bram, que era per on ho havíem de fer. Al passar me’n vaig adonar que estava la barrera aixecada i sinó n’hi havia prou, una veu que sortia de l’altaveu te deia: vite, vite...
Per a seguretat també té es demana que quan circules per autopista anunciïs als cotxes que van al teu darrere abans de fer un canvi de carril. A diferència de aquí, els francesos tenen un verb. A veure... Com ho diríem nosaltres? Alguna cosa així: Posi l’intermitent abans de canvia de carril... No? El francesos tenen un verb: clignoter. La traducció de Google me dona com a traducció de clignoterflash. Encara que trobo que en català seria més correcte dir flaix que en castellà seria destello. Aquí a ningú sé li acut conjugar el verb flaix tal qual, sinó que abans anteposaríem el verb fer: jo faig flaixos.

Curiositats dels idiomes.        

diumenge, 17 de juliol del 2016

‘ELS AVIS FLORENCI’

L'Ametlla de Mar. 
Després de passar una setmana al S de França sense tenir notícies del país, al passar la duana el mòbil va començar a fer tota classe de sons: missatges, entrades i comentaris a les xarxes socials, etc. Durant uns instants va ser un no parar.
M’havia de posar al dia, així que vaig anar descartant tot allò que no m’aportava res i només vaig contestar aquells missatges personals, encara que no fossin importants.
Una de les primeres coses que vaig fer va ser interessar-me per la salut d’una companya de treball:

-Estic millor, gràcies. Penso que prompte podré tornar a treballar...

Li vaig dir que havia estar desconnectat durant una setmana...

-Rajoy ja és president..?

-No, encara no... Saps que han tancat a la presó a l’exalcalde de l’Ametlla de Mar? La Guardia Civil també va registrar les dependències de l’Ajuntament de Tortosa però no hi van trobar res... De moment... 

No ho sabia, però tampoc me va estranyar. Pels antecedents que tenia sobre el tema podien es podia esperar una notícia així.
La corrupció política poc a poc es va anar estenent pel país com una taca d’oli. Primer semblava que coses així només passaven a Barcelona i d’altres grans poblacions: Santa Coloma de Gramenet, Sabadell... Pels pobles més menuts, tot i que sé sospitava, semblava que la fiscalia no actuaria mai, però al final també s’ha arribat al nostre territori  
El primer gran cas de la província es va produir a Reus. Es tracta de l’Innova que, tot i que va néixer amb un govern socialista al capdavant de l’ajuntament, el seu cervell de socialista en tenia ben poc. Les ramificacions de l’Innova van arribar fins a Roquetes, concretament van esquitxar al propietari d’una empresa d’ambulàncies.
Només uns dies abans de començar la campanya electoral de les municipals de l’any passat, la Guardia Civil va escorcollar l’Ajuntament d’Amposta i l’Hospital Comarcal, integrar dintre del grup Innova...
Sobre l’empresa Efial (que seria el centre de l’huracà d’una sèrie de presumptes contractacions irregulars fetes pels ajuntaments de l’Ametlla de Mar i Tortosa, però també pels d’Ascó i l’Hospitalet de l’Infant-Vandellòs), se’n va començar a sentir a parlar fa un parell d’anys a Torredembarra. Allí, una regidora d’ERC va denunciar uns hipotètics tripijocs entre l’ajuntament i dita empresa. El tema va acabar amb l’alcalde Daniel Massaguer a la presó.
Andreu Martí era l’alcalde de l’Ametlla de Mar quan es van produir les presumptes contractacions irregulars. Tot i que només l’he tractat superficialment, el conec personalment. També conec a unes tietes seves que van dir-me això abans de que l’any 2011 tornés a guanyar per majoria absoluta.

-A veure si torna a guanyar... Treballa molt pel poble i s’ho mereix...

Frases així les he escoltat moltes vegades i normalment sempre han fet referència a alcaldes d’aquells que s’anomenen populistes però que solen actuar com autèntics cacics locals.
Tornant a l’exalcalde de l’Ametlla de Mar, hi ha una cosa que no me quadra. Segons les informacions periodístiques entre el 2010 i 2012 es van fer dos contractes amb Efial per un import superior a 850.000 euros. En canvi l’exalcalde tindria 2,3 milions d’euros a Andorra a part d’un parell d’empreses a Panamà.
Quan es tenen comptes a l’estranger (Andorra, Suïssa, Mònaco...) només pot ser per dues raons: o perquè no confien amb la solvència de la banca del país o perquè la seva procedència no està clara.
Per tant, aquí hi cap una pregunta: Si comissió irregular que s’emportava l’ajuntament (o s’hauria de parlar directament de l’alcalde?) era d’un 5%, d’on surten la resta des diners?
Tot i que sempre se parla de finançament i comissions irregulars, s’hauria de parlar directament de robatori. Perquè el que fan els polítics com l’Andreu Martí  és embutxacar-se un bon grapat de calerons que surten de les arques municipals (ajuntament), van a parar a mans privades (empresa contractant) que, a la vegada, agraeixen la mediació de l’alcalde de torn fent-li arribar una part. L’acte es diu sense embuts: ROBAR AL POBLE.

Ara només cal esperar per veure si també ho justifica com una herència del seu pare, tal i com ho va fer Jordi Pujol declarar que la seva fortuna a Andorra procedia d’una deixa de l’avi Florenci (el seu progenitor)           

diumenge, 3 de juliol del 2016

EL PONT DE LA CARRETERA D’ULLDECONA

A un parell de quilòmetres de Santa Bàrbara en direcció a Ulldecona es troba el barranc de la Galera i sobre el barranc un pont.
Trobar un riu, un barranc, una riera, etc. amb un pont és una situació ben normal... Però no sempre ha estat així. La construcció d’aquest pont en concret no deu de tenir més de 30 anys i fins llavors, la carretera feia un baden que es cobria d’aigua quan baixava el barranc. Però com normalment el barranc no portava aigua, la majoria dels dies no hi havia cap problema per a passar per allí. Ara bé, quan baixa, sempre ho fa molt crescut i, abans de construir el pont no es podia creuar.
A principis dels anys 80 Jordi Pujol va visitar Santa Bàrbara com a president de la Generalitat de Catalunya i, precisament va recordar l’anècdota d’una vegada que venia d’Ulldecona i la comitiva va haver de girar cua i anar a donar la volta per una altra carretera. Més d’una vegada, algun cotxe conduit per algun conductor imprudent va ser arrastrat barranc avall per l’aigua.
Manolo Martí, era veí de Santa Bàrbara però havia nascut a les Ventalles, d’aquí que el coneguessin pel sobrenom del Ventallenc. Manolo tenia una finca al costat mateix del pont.
Una vegada me va explicar que va veure com s’aturava un cotxe i sortien dos homes amb un plànol a les mans. Se’l miraven, miraven cap a barranc i se’l tornaven a mirar... De l’indret i de l’inrevés... No entenien res...

-Aquí al plànol surt que hi hauria d’haver un pont, però no n’hi ha cap...

Manolo, que els mirava i els escoltava a certa distància, els hi va dir:

-A veure si se’l va emportar una barrancada...

El pont de la carretera d’Ulldecona finalment es fa construir, però les paraules de Manolo van resultar premonitòries ja que se’l va emportat la barrancada que hi va haver l’octubrede l’any 2000, com també va passar amb el pont de Masdenverge i d’altres molt més menuts que hi havia al llarg del curs del barranc per tota la plana de la Galera. I es van haver de tornar a construir... 

Sovint, les empreses constructores, quan realitzen alguna obra (sobre tot obra pública), miren d’estalviar el màxim possible en materials, la qual cosa fa que disminueixi considerablement la qualitat de l’acabat. Per aquest mateix motiu, al cap de poc temps ja hi surten els primers problemes estructurals.
Si aquests dies passeu per la carretera de Santa Bàrbara a Masdenverge veureu que s’hi estan fent obres. Fa anys que el ferm de la carretera està fet un desastre degut, sobre tot, al pas de vehicles de gran tonatge. Segurament, la darrera vegada que es va asfaltar la carretera, s’hi van posar menys centímetres de quitrà que els que eren necessaris per a suportar grans pesos. Quan els polítics van a inaugurar les obres (la qual cosa els encanta), totes, sense excepció, estan precioses, però els problemes no triguen en arribar.
Heu pensat mai quin és el motiu (o els motius) pel que passa això? Perquè les empreses que s’adjudiquen les obres solen ser, normalment, aquelles que han presentat l’oferta més baixa. De vegades, bastant per baix del preu que fixa pa pròpia administració quan treu el concurs. Després, l’empresa, per aconseguir mantenir-se dintre del pressupost, mira d’estalviar per tots els costats i per això subcontracta la majoria de treballs a d’altres empreses que contracten ma d’obra molt precària. Però també estalvia comprant materials més barats i de menor qualitat o posant menys quantitat de la que han projectat els tècnics. A més d’això heu de pensar que igual algú s’ha acabat emportat el 3% del cost de l’adjudicació en comissions i, per tant, també cal tenir-ho en compte a l’hora de quadrar els números per mirar d’obtenir el màxim benefici possible.
Me direu malpensat, però en el cas del nostre pont, sospito (Manolo lo Ventallenc també ho sospitava), que els diners que s’havien de destinar en la seva construcció, algú se’ls va embutxacar... Directament!

I això que quan Manolo lo Ventallenc m’ho va explicar encara no sé sabia res de la corrupció que ha anat sortint a la llum en el decurs dels anys.  

diumenge, 26 de juny del 2016

ELS TORTOSINS DEL MONUMENT

Proposo que la generació de tortosins que hagin viscut la consulta sobre el monument franquista es passi a anomena: els tortosins del monument.
Potser no a Tortosa, però si a Catalunya, el pseudoreferèndum que va muntar l’Ajuntament de la capital del Baix Ebre serà recordat com un dels moments més vergonyosos de la història recent del nostre país. Perquè tal com deia Carod-Rovira a l’article publicat a Nació Digital amb el títol de Tortosa, allà al mig i al setmanari el Temps com a Tortosa i la Transició (es tracta del mateix article), la consulta no era només cosa de Tortosa, sinó de tota Catalunya. I penso que qui va ser vicepresident amb Pasqual Maragall té suficient autoritat (sobre tot moral) com per a fer una afirmació així. Tot i que alguns (sobre tot tortosins) hi puguin discrepar...
A l’article dels dos títolsCarod-Rovira diu moltes coses, però n’hi ha una que em va cridar poderosament  l’atenció: I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests.
Fa més de 30 anys que treballo a Tortosa. Tot i que a l’oficina hi ha treballat i treballa molta gent que no és de Tortosa (sobre tot valencians), m’he pogut fer una idea prou aproximada de la forma de ser dels seus ciutadans. Possiblement mai gosaria dir (i menys en públic) els adjectius emprats per Carod-Rovira, però els comparteixo gran mesura. Fa molts anys que s’ho han guanyat a pols!
El tortosins són molt seus. Com qualsevol ciutat de qualsevol país, exerceix el centralisme respecte ja no només dels pobles de la seva comarca, sinó de l’àrea d’influència que ha tingut històricament.
Dos són els fets essencials d’aquesta influència: la concentració d’equipaments sanitaris i oficines administratives i la companyia d’autobusos Hife que té Tortosa com a destinació final de la majoria de trajectes.
La gent gran de les comarques aragoneses del Matarranya i el Baix Aragó i les valencianes del Baix i Alt Maestrat, així com la dels Ports, segur que saben bé del que parlo. També identificaran ràpidament els següents noms: la Monegal, l’Aliança, la Tortosina, la del Dr. Lluch... Segurament haureu deduït que en tots els casos es tracta de clíniques. El Bisbat de Tortosa que abasta bona part dels territoris esmentats, també ha exercit una extraordinària influència que ha ajudat a consolidar el lideratge de Tortosa.  
D’una ciutat controlada per les grans famílies benestants (algunes d’elles representades a la Festa del Renaixement) es va passar a ser-ho per les grans famílies polítiques.
Tortosa, per aquells que els flaqueja la memòria, l’any 1979 va ser la ciutat més gran de Catalunya governada per CiU, gràcies al pacte de progrés anti AP i UCD que van signar la resta de forces. Aquest fet va permetre a CiU tenir una presència al territori que ni tan sols somiaven uns mesos abans. Tret del parèntesi que va significar el govern de Joan Sabaté, Convergència sempre va tenir l’alcaldia. Primer amb Vegué, més tard amb Curto i, finalment amb Bel.
Bel va créixer políticament parlant (ja que de per si ja és prou alt) gràcies a la presidència del Consell Comarcal del Baix Ebre, fruit d’un pacte amb ERC que en aquell moment no va entendre quasi ningú. Tan gran va ser la fidelitat d’ERC cap a CiU que els hi van donar suport durant la primera legislatura de Ferran Bel com alcalde (2003-2007) Entre el 2007 i 2011, Bel va treure majoria absoluta i va deixar de comptar amb els republicans.
Tot i això quan CiU va perdre la majoria absoluta l’any passat, ERC, amb Monclús al capdavant, van decidir donar-li suport incondicional, tot i que sé li va oferir l’alcaldia amb un gran pacte de totes les forces d’esquerra de l’Ajuntament (Movem Tortosa i PSC) Però sembla que el que fins fa poc era el president local d’ERC Marc Puigdomènech va vetar l’acord perquè a les llistes del PSC, Ricard Lleixà membre de Societat Civil Catalana anava com a primer suplent (!)
Durant els anys de la majoria absoluta, Bel es va negar a fer qualsevol tipus de consulta sobre el monument franquista de l’Ebre. Una vegada perduda aquesta majoria no va tenir més remei que acceptar fer-la, però posant dos preguntes sense gaire sentit.
En aquell moment, els partits d’esquerra de l’oposició van tornar a oferir l’alcaldia a Monclús que una vegada més va rebutjar, mentre Puigdomènech dimitia per motius profesionals...

Mentre Bel ha rebut (merescudament) per totes bandes, Monclús n’ha sortit indemne quan, des del meu punt de vista és un dels màxims responsables del vodevil viscut a Tortosa durant les darreres setmanes.                

diumenge, 5 de juny del 2016

EL MONUMENT A LA VERGONYA

El passat dissabte 28 de maig, els tortosins van votar la consulta sobre què fer amb el monument franquista que des de fa 50 anys es troba al mig del riu, molt a prop del pont de l’Estat. El resultat (gens sorprenent per a mi) va ser el de conservar-lo al mateix lloc on ha estat sempre i reinterpretar-lo.
Les dues opcions de la consulta (*) ni eren clares ni determinants i fins i tot les dues tenien el mateix desenllaç. Segurament, la gent contraria a qualsevol tipus de conservació del monument haurien volgut plana i senzillament que el retiressin i que el convertissin en ferralla.  
A l’alcalde Ferran Bel li va costar anys i panys a acceptar fer la consulta, sobre tot durant l’etapa de majoria absoluta a l’ajuntament que presideix i quan ho va haver de fer a desgana es va posicionar clarament per mantenir-lo (tot i que durant una taula rodona retransmesa per TV3 ho va negar)
Quan no ve de gust fer alguna cosa, a part d’impediments s’hi solen posar tota mena d’excuses. Sembla que quantes més en poses més raó es té. Una de les que va treure el Sr. Bel del seu barret de copa va ser que Tortosa no tenia la propietat delmonument. Llavors... Qui la té? Qui mana sobre el monument i per tant, qui pot decidir sobre el seu futur?
Abans de respondre a aquesta pregunta vull fer un incís. Si el monument de Tortosa no és de propietat municipal, encara que a la consulta hagués guanyat l’opció A que era el de retirar-lo, no s’hauria pogut fer...  Per tant, la consulta va significar un pur tràmit per a intentar calmar per una temporada a la Comissió per al Retirada dels Símbols Franquistes de Tortosa. Un frau diria jo!  
Com sabeu porto molts d’anys treballant a Tortosa, tants com 30. Aquest fet m’ha permès conèixer la forma de ser dels seus ciutadans. Com he dit més amunt, el resultat de la consulta no me va sorprendre gens. De fet me’l esperava tal i com ho havia anunciat diverses vegades al meu blog la Via Augusta ja que una bona part dels tortosins amb qui n’he parlat, estaven a favor de conservar-lo allà on està . Però també he pogut constatar l’opinió de gent que no era de Tortosa i les sensacions que me vaig emportar són ben diferents.
Els estudis que s’han fet durant aquest temps sobre els orígens del monument, han constatat que va ser sufragat per la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Tortosa i la resta de municipis que conformaven el partit judicial de Tortosa (en aquell temps no hi havia comarques i el concepte Terres de l’Ebre encara trigaria moltes dècades en aparèixer)
Per tant (i responent a les preguntes que feia més amunt), a priori, sembla que la propietat del monument és de la Diputació de Tarragona, l’Ajuntament de Tortosa i de tots els pobles que van ajudar a sufragar-lo. Si és així, no seria lògic que la resta de ciutadans de les Terres de l’Ebre també tinguéssim alguna cosa que dir sobre el monument de Tortosa?  
La consulta sobre el destí del monument ha aixecat un intensa debat per tot arreu (xarxes socials, televisió, ràdio, premsa, taules de bar o entre companys de treball) No explicaré les bajanades que he escoltat perquè no mereixen cap atenció, però si que hi ha un aspecte que em sembla fonamental: l’oportunitat o no de treure ara el debat.
Des del meu punt de vista (i d’altres molts amb qui he pogut parlar-ne), és que el debat arriba molts anys tard. Tal com explicava el setmanari l’Ebre, les poblacions de Flix i Tivenys, on també hi havia monuments franquistes, fa anys que els van reinterpretar, igual com el de Santa Bàrbara. Han hagut de passar més de 40 anys des de la mort del dictador per a que Tortosa afrontés definitivament el debat. I tot que finalment s’ha fet, molt em temo que el tema s’ha tancat en fals i encara farà córrer molts rius de tinta...
La conservació del monument va en contra d’una resolució del Parlament de Catalunya que insta a l’Ajuntament de Tortosa a treure’l. Però també va en contra de la Llei de la Memòria Històrica. Potser el que no s’ha aconseguit a les urnes s’haurà d’aconseguir per un mandat judicial.  
Com a demòcrata, d’esquerres i amb familiars que van defensar el legítim govern de la II República Espanyola me costa d’entendre com persones que es definirien de la mateixa manera poden defensar la conservació del monument, per molt que es vulgui reinterpretar per a promoure la memòria històrica i la pau.

(*)   a) Retirar-lo i museïtzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.

b) Mantenir-lo, reinterpretar-lo i contextualitzar-lo per promoure la memòria històrica i la pau.”

dimecres, 1 de juny del 2016

DE VEGADES PASSA...

Com sabeu fa pràcticament 9 anys que vinc col·laborant amb Vinaròs News. La periodicitat és d’un article cada quinze dies, menys el mes d’agost quan Emili Fonollosa, el director de la publicació en dóna una setmana més de vacances. O sigui, al any escric per a la revista entre 25 i 26 articles d’opinió i d’altres coses com per exemple entrevistes, rutes turístiques, etc.
La mecànica és la següent. Normalment en dissabte, Emili ens envia un recordatori al correu electrònic . La columna sortirà publicada diumenge següent, per tant, tenim una setmana per a escriure les nostres dèries.
Si no vols que t’agafi el bou, has de tenir més o menys clar el tema a tractar. Si el tens llest quan t’envia el recordatori, millor que millor i sinó, saps que en uns pocs dies l’has d’escriure i enviar-lo. Sinó ho fas, Emili, per la meitat de la setmana, torna a enviar un nou recordatori. No recordo haver rebut mai l’avís, ja que normalment o bé tinc enllestida la columna o bé mig embastada i ja només me cal polir-la abans de donar-la per acabada.
Emili va titular la meva columna Vora l’Ebre i en principi escric sobre temes territorials d’actualitat. I normalment és així. Les nostres comarques generen prou notícies interessants com per a escriure un article d’opinió sobre el tema. Però no sempre és així i, per tant, aquella setmana tens que idear un tema (encara que sigui atemporal) per a complir amb el compromís adquirit amb Vinaròs News.
Fa més d’un mes vaig escriure un article que vaig titular el Pont de la carretera d’Ulldecona (no us avançaré el seu contingut) i li vaig enviar a Emili. Dilluns següent es va conèixer l’agressió que van patir les dues animalistes al Mas de Barberans i li vaig dir a Emili que posés a la reserva l’escrit que li havia enviat i en vaig fer un altre sobre el tema que va estar d’actualitat durant diversos dies: Quan som notícia als mitjans de comunicació (així el vaig titular)
Tot feia pensar que el del pont seria el següent, però passada la festa del Mercat a la Plaça d’Amposta me’n va sortir un altre i novament li vaig tornar a demanar a Emili que el guardés que li enviava un altre: ‘Callos’ cuinats pel cunyat d’Íñigo Errejón.
Quan el passat dissabte Emili me va tornar a recordar que li havia d’enviar la columna, ràpidament li vaig respondre que tornés a guardar la del pont que li escriuria una sobre el monument de Tortosa.
Els que em segui sabeu que durant les darreres setmanes he escrit diverses entrades al meu blog (vull diferenciar els articles d’opinió de les entrades, ja que els primers estan molt més elaborats) sobre el monument franquista de Tortosa posicionant-me clarament a favor de treure’l sense cap mena de consulta. De fet, sabeu, hi ha presentada una denúncia contra l’Ajuntament per desobeir la llei de la Memòria Històrica, un dels arguments que usava sovint als meus escrits.
L’article d’opinió parta per nom el Monument de la vergonya i ja us podeu imaginar per on van els trets.  
No és que em passi sovint, però de vegades passa que l’actualitat mana i t’has d’adaptar. Però mai com ara he hagut d’ajornar un article tant de temps. I el bo és que en tinc encara un altre a la reserva per aquella setmana que vagi faltat d’idees.
Normalment, quan arriba agost, Emili ens avisa que l’article trigarà una setmana més en publicar-se i que per tant miressin d’escriure sobre algun tema que no caduqui als pocs dies. Aquest any no tindré cap problema, ja us ho avanço.
Per tant, amics lectors us emplaça a diumenge, després d’haver assistit a la manifestació per a defensar el nostre delta a Barcelona a que llegiu el Monument a la Vergonya. Igual no us deixa indiferents...  


Si voleu podeu llegir els articles i entrades que esmento:













  

diumenge, 22 de maig del 2016

‘CALLOS’ DEL CUNYAT D’ÍÑIGO ERREJÓN

Callos cuinats pel cunyat d’Íñigo Errejón?
Durant el passat cap de setmana Amposta es va omplir de festa i les ampostines i ampostins, així com els forasters que ens van visitar, van demostrar que tenien ganes de xalera. Del 13 al 15 de maig la capital del Montsià va retrocedir un segle per a rememorar una de les èpoques més transcendents d e la nostra ciutat.
A principis del segle XX van passar dos fets que marcaran per sempre la història local. El primer va ser la concessió del títol de ciutat per part del Rei Alfons XIII l’any 1910 i el segon la construcció del pont penjant a partir de 1915 i acabat el 1920. Va ser la culminació d’una transformació meteòrica que va començar amb la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre i la colonització del delta, entenent-se com a colonització l’establiment dels primers assentaments permanents i el conreu de la terra, sobre tot el cultiu de l’arròs.
Aquesta festa que ja fa 8 anys celebra ha calat profundament amb una part important de la població que la viuen vestits tal com ho feien els nostres avis i besavis cent anys enrere. La festa no té edats. Així pots veure famílies senceres, gent gran o més jove i fins i tot nadons als qui la seva iaia els hi ha regalat el vestit. De pagès o de festa... De sereno, guàrdia civil o capellà... poc importa del que vagis vestit ja que allò que és verdaderament important és el fet de passar-s’ho bé.  
En aquests 8 anys, la festa s’ha anat consolidat i guanyant visitants. Al principi semblava feta només per als veïns d’Amposta, però poc a poc va atraient públic dels pobles dels voltants.
Els espectacles que gaudeixen de més acceptació són la sarsuela que es fa a l’auditori de la Lira Ampostina (que per cert, aquest any ha commemorat també el seu centenari), el cabaret Ampolino que té lloc a l’auditori de la Unió Filharmònica, el vermut dansat que es fa al Casino Recreativo e Instructivo, el ball a la plaça de Fidel (al mateix lloc on es va fer un bon grapat d’anys), les escenes teatralitzades de la vida quotidiana d’aquella època, les jotes, el joc de l’enigma que és el que obre la festa i, per suposat, la recreació del mercat setmanal que es duia a terme a la plaça de la Vila, el centre neuràlgic de la vida ampostina de principis del segle XX i que dona nom a la recreació.
La festa es concentra, bàsicament, al llarg dels carrers Sant Josep, Major i Corsini. Durant el recorregut, el visitant es podia trobar amb tot un seguit de gent fent demostracions d’oficis poc comuns en l’actualitat, com per exemple els de barber, impressor, artesans de la llata, terrisser, vitraller, ferrer, sabater, teixidora o l’artesania de puntes de coixí.  
A part dels espectacles i les recreacions d’oficis antics, el visitant podrà degustar tota mena de productes gastronòmics, com per exemple un plat de tripa (callos) cuinats per Carlos Mena, germà de la periodista ampostina Gloria Mena, la núvia del dirigent de Podemos Íñigo Errejón. De fet, al polític lila sé la pogut veure diverses vegades per Amposta durant els darrers mesos.  
Tot i el canvi de govern municipal ha comportat modificacions importants a la programació. Tot i això segueixo trobant una mancança important: més protagonisme del riu, que segueix sent el gran oblidat de la festa.  
Tot i que actualment l’Ebre només s’utilitza per a la pràctica d’alguns esports aquàtics, fa 100 anys era l’autopista per on circulaven vaporets com l’Anita traginant passatgers i mercaderies entre les poblacions riberenques. Aquest any s’ha volgut recordar l’entranyable vaporet (el darrer que va navegar per l’Ebre) amb l’espectacle Jotanita (nom derivat de jota i Anita)

El pregó va anar a càrrec, de Clara Salvadó, la propietària de l’emblemàtica llibreria la Gavina que es jubila precisament aquest any, interpretant el personatge d’Anita, que fou l’esposa de Lluís G. Pons, el propietari de l’embarcació. L’entrada del personatge a Amposta es va fer en cotxe pel pont penjant, prova de l’oblit que pateix el riu.

diumenge, 8 de maig del 2016

QUAN SOM NOTÍCIA ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Sempre es diu que quan alguna població del nostre territori és notícia, ho és per a mal. La premsa poques vegades es fa ressò de les coses positives, que també n’hi ha, per suposat...
La notícia que aquests dies ha sortit per la premsa ha estat l’agressió a unes animalistes de l’entitat AnimaNaturalis durant un acte de bous al Mas de Barberans. Tot i que els fet van passar divendres (durant les festes majors del poble), no va transcendir fins dilluns quan el digital Aguaita.cat va publicar la notícia i hores més tard un vídeo que recollia tota la seqüència de l’agressió.
Mentre uns brètols (no se’ls pot qualificar d’una altra manera) agredien a les dues representants de l’entitat animalista, fins i tot donant-los puntades de peu i, finalment, les hi prenien la càmera de vídeo i la tiraven al terra de la plaça amb gran contundència i tota la intenció de trencar-la, des de l’altre costat de la plaça, algú no estava gravant. De no haver estat així, les imatges no existirien.  
Qui ho va gravar? Sense cap mena de dubte algun company o companya de les agredides, ja que la qualitat de la imatge és molt bona (no està gravat amb mòbil, per a què ens entenguem) A sobre és molt fàcil de gravar, ja que la gent que ocupava el recinte estaven pendents dels fets i ningú podia pensar que s’estava enregistrant l’agressió.
Després de veure repetides vegades les imatges i d’escoltar alguns comentaris de gent molt propera (per exemple companys de treball) me ve al cap una altra pregunta: Quans de figurants hi havia? (El figurant és aquella persona que no té un paper rellevant a l’escena, però que a la vegada és imprescindible per a complementar el seu conjunt) Em refereixo a la dona que estava asseguda al costat mateix de la parella agredida. Aquesta dona, va seure allí per controlar-les o formava part de l’equip? Sigui com sigui, l’entitat animalista va posar un parany als taurins i alguns van caure com a passerells.
Tot i que ràpidament un grup d’homes amb uns jerseis rojos van acudir al lloc dels fets per mirar de posar pau (eren representants de la comissió de bous local), a l’àudio del vídeo enregistrat es podien escoltar aplaudiments. Segur que no aplaudia tot el públic, però és evident que, al menys una part, estava d’acord amb l’agressió.
Per les xarxes socials també van aparèixer opinions favorables a l’agressió, la qual cosa demostra fins a quin punt existeix el fanatisme dintre del món dels bous. Ara bé, la bretolada del dia (fins i tot es va fer mereixedor del títol honorífic), va ser un que va dir que aquests fets no passaran quan Catalunya sigui independent. I per a donar força a la seva teoria, va continuar dient: Quan Catalunya sigui independent, de bous no només se’n faran a les Terres de l’Ebre, llavors se’n faran per tota Catalunya. (Què espereu per aplaudir? Un al·legat com aquest es mereix un llarg i calorós aplaudiment)
Parlant de bretolades me’n oblidava d’una. També vaig poder llegir per Internet l’opinió d’una noia del Mas de Barberans que dia que l’any passat una membre de l’entitat defensora dels animals es donava cops intencionadament i s’autolesionava per fer-ho pagar als taurins. M’agradaria poder contrastar aquests fets. D’entrada, no m’ho crec. No crec que algú pugui fer-se mal de forma voluntària només per a criminalitzar a qui deuen d’entendre que són els seus enemics.  
La metxa ja està encesa. Ara està a les mans dels protagonistes (animalistes per un costat i defensors de la festa dels bous per l’altra) de que la sang no arribi al riu. Les protectores d’animals van a per totes, però tothom coneix des de fa molts anys les reaccions violentes per part d’aquells que es qualifiquen com a amants de la festa i les tradicions (la boxa i la lluita lliure estan considerades com a festa i tradicions?)  
Acabaré amb una anècdota. Fa anys (més de 20), un grup de joves ampostins amb granotes de treball i caretes van interrompre a la plaça de bous d’Amposta per a fer palès el seu malestar pels pocs actes per a joves que hi havia al programa de festes. En cap cas la protesta anava en contra dels bous. Només entrar a la plaça, un grup de hooligans se’ls hi  va apropar i els va agredir. No van poder ni desplegar la pancarta que portaven...

Però com dirien els castellans, en todas partes cuecen habas. Dimarts després de transcendir la notícia, a l’ajuntament del Mas van haver de penjar els telèfons perquè estaven rebent tota classe d’insults.