ELS TORTOSINS DEL MONUMENT

Proposo que la generació de tortosins que hagin viscut la consulta sobre el monument franquista es passi a anomena: els tortosins del monument.

Potser no a Tortosa, però si a Catalunya, el pseudoreferèndum que va muntar l’Ajuntament de la capital del Baix Ebre serà recordat com un dels moments més vergonyosos de la història recent del nostre país. Perquè tal com deia Carod-Rovira a l’article publicat a Nació Digital amb el títol de Tortosa, allà al mig i al setmanari el Temps com a Tortosa i la Transició (es tracta del mateix article), la consulta no era només cosa de Tortosa, sinó de tota Catalunya. I penso que qui va ser vicepresident amb Pasqual Maragall té suficient autoritat (sobre tot moral) com per a fer una afirmació així. Tot i que alguns (sobre tot tortosins) hi puguin discrepar...

A l’article dels dos títols, Carod-Rovira diu moltes coses, però n’hi ha una que em va cridar poderosament  l’atenció: I el tòpic de la Tortosa carca, conservadora, carlina, de dretes, clerical, tancada, caciquista, no es desfà pas amb resultats com aquests.

Fa més de 30 anys que treballo a Tortosa. Tot i que a l’oficina hi ha treballat i treballa molta gent que no és de Tortosa (sobre tot valencians), m’he pogut fer una idea prou aproximada de la forma de ser dels seus ciutadans. Possiblement mai gosaria dir (i menys en públic) els adjectius emprats per Carod-Rovira, però els comparteixo gran mesura. Fa molts anys que s’ho han guanyat a pols!

El tortosins són molt seus. Com qualsevol ciutat de qualsevol país, exerceix el centralisme respecte ja no només dels pobles de la seva comarca, sinó de l’àrea d’influència que ha tingut històricament.

Dos són els fets essencials d’aquesta influència: la concentració d’equipaments sanitaris i oficines administratives i la companyia d’autobusos Hife que té Tortosa com a destinació final de la majoria de trajectes.

La gent gran de les comarques aragoneses del Matarranya i el Baix Aragó i les valencianes del Baix i Alt Maestrat, així com la dels Ports, segur que saben bé del que parlo. També identificaran ràpidament els següents noms: la Monegal, l’Aliança, la Tortosina, la del Dr. Lluch... Segurament haureu deduït que en tots els casos es tracta de clíniques. El Bisbat de Tortosa que abasta bona part dels territoris esmentats, també ha exercit una extraordinària influència que ha ajudat a consolidar el lideratge de Tortosa.  

D’una ciutat controlada per les grans famílies benestants (algunes d’elles representades a la Festa del Renaixement) es va passar a ser-ho per les grans famílies polítiques.

Tortosa, per aquells que els flaqueja la memòria, l’any 1979 va ser la ciutat més gran de Catalunya governada per CiU, gràcies al pacte de progrés anti AP i UCD que van signar la resta de forces. Aquest fet va permetre a CiU tenir una presència al territori que ni tan sols somiaven uns mesos abans. Tret del parèntesi que va significar el govern de Joan Sabaté, Convergència sempre va tenir l’alcaldia. Primer amb Vegué, més tard amb Curto i, finalment amb Bel.

Bel va créixer políticament parlant (ja que de per si ja és prou alt) gràcies a la presidència del Consell Comarcal del Baix Ebre, fruit d’un pacte amb ERC que en aquell moment no va entendre quasi ningú. Tan gran va ser la fidelitat d’ERC cap a CiU que els hi van donar suport durant la primera legislatura de Ferran Bel com alcalde (2003-2007) Entre el 2007 i 2011, Bel va treure majoria absoluta i va deixar de comptar amb els republicans.

Tot i això quan CiU va perdre la majoria absoluta l’any passat, ERC, amb Monclús al capdavant, van decidir donar-li suport incondicional, tot i que sé li va oferir l’alcaldia amb un gran pacte de totes les forces d’esquerra de l’Ajuntament (Movem Tortosa i PSC) Però sembla que el que fins fa poc era el president local d’ERC Marc Puigdomènech va vetar l’acord perquè a les llistes del PSC, Ricard Lleixà membre de Societat Civil Catalana anava com a primer suplent (!)

Durant els anys de la majoria absoluta, Bel es va negar a fer qualsevol tipus de consulta sobre el monument franquista de l’Ebre. Una vegada perduda aquesta majoria no va tenir més remei que acceptar fer-la, però posant dos preguntes sense gaire sentit.

En aquell moment, els partits d’esquerra de l’oposició van tornar a oferir l’alcaldia a Monclús que una vegada més va rebutjar, mentre Puigdomènech dimitia per motius profesionals...

Mentre Bel ha rebut (merescudament) per totes bandes, Monclús n’ha sortit indemne quan, des del meu punt de vista és un dels màxims responsables del vodevil viscut a Tortosa durant les darreres setmanes.