LA INAUGURACIÓ DE LAMICAT
LAMICAT (Laminats de Catalunya) era una empresa
que es va establir al polígon de l’Oriola i que es dedicava a fer cascs de
fibra de vidre per a embarcacions de recreo.
Quan sé va saber que LAMICAT
s’instal·laria definitivament a Amposta (sembla ser que hi havia més poblacions
que s’estaven disputant la ubicació), l’alcalde Joan Maria Roig ens
ho va presentar com una victòria personal i com si fos el remei a tots els mals
de la nostra ciutat, es a dir, que l’empresa donaria feina a molta gent que a
la vegada donarien de menjar a moltes famílies ampostines.
-Tot i no tenir mar, han preferit Amposta abans d’altres candidates que si
que ne tenen, la qual cosa, com ampostins, ens ha d’omplir d’orgull –solia dir
l’exalcalde, amb l’actitud xulesca que el caracteritzava i magnificant el fet
com si es tractés d’una cosa excepcional, quan feia referència l’elecció de la
nostra ciutat per part de l’empresa de laminats-. Per alguna cosa eren els més
bons entre els millors...
L’anècdota que us explicaré sobre el dia de la inauguració és un clar
exponent de la conducta dels convergents i, per extensió, dels de CiU.
Era un dia feiner i per tant havia activitat a l’Ajuntament. Jo tenia
alguna comissió informativa. No recordo si una, dues o tres... Alguna...
En arribar me van comunicar que les comissions informatives s’havien suspès
i que ens havien enviat un correu electrònic advertint-nos d’aquest fet. Jo en
aquell temps tenia correu electrònic, però no tenia l’aplicació al mòbil. De fet
no en vaig tenir fins l’any passat.
-A la feina no miro el correu...
–li vaig dir a la secretaria de la comissió que tenia primer (tal com he
dit abans, potser l’única)-
No obstant me van convidar a assistir a la inauguració que s’anava a fer de
forma immediata. Li vaig dir que no, vaig girar cua i me’n vaig anar pel mateix
camí per on havia arribat. Mentre no vaig veure cap regidor convergent.
L’inaugurador era ni més ni menys que el propi que el Molt Poc Honorable
Jordi Pujol i Soley que tot i que ja no pintava res,
políticament parlant, continuava sent un referent per als seus.
M’heu vist a mi amb cara d’assistir una inauguració amb Jordi Pujol com
a protagonista? Veritat què no?
Quan anava a sortir de la Casa Consistorial, me’n vaig adonar que Eloi
Toldà, el Defensor de la Ciutadania en aquell temps estava al seu despatx
(allà on hi va haver el retén de la policia local durant molts anys) Eloi
Toldà s’havia reincorporat després de patit un infart de miocardi i me
vaig apropar per a saludar-lo i preguntar-li per la seva salut.
Eloi Toldà va deixar la seva taula i va sortir a les escales on vàrem seguir
parlant durant una estona al mateix temps que sortien tots (i sinó tots, la
majoria) els regidors de l’equip de govern. Cap, absolutament cap, ens va dir ni
ase ni bèstia, es a dir, ni un cordial bon dia... Com es diria
amb l’argot juvenil: passant de nosaltres.
Llavors, dirigint-me a Eloi li vaig dir:
-Aquí no hi ha ningú, veritat?
Ell s’ho va mirar en cara d’incredulitat... Però
venia Pujol i no se’l havia de fer esperar!
LAMICAT no va resultar ser
la panacea que ens van voler vendre i al cap de poc, quan va
arribar la crisi, van haver de tancar portes.
Ara passo sovint per allí, molt més del que mai havia passat. H faig quan
assisteixo als talls de l’N-340 a l’altura del restaurant Baix Ebre d’Amposta.
L’estat de les instal·lacions és
lamentable, al menys de la part exterior que és el que es veu passant.
Com tants d’altres projectes dels convergents, tot va acabar en aigua
de borraines o sigui, en no res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada