MATEMÀTIQUES DESQUADRADES

Una de les reformes que va anunciar Rajoy durant el debat de l’Estat de la Nació, va ser la fiscal o sigui, una rebaixa d’impostos.

Si ho recordeu, no fa gaires dies vaig publicar aquí mateix un escrit que em va arribar de la UGT on anunciaven que, amb tota probabilitat, els impostos s’abaixarien sobre tot per a les rendes més altes.

Ara, el titular del Periódico d’avui: Els mileuristes s’estalviaran 49 € de mitjana en IRPF.

Després hi ha dos subtítols: 

 

1.        L’exempció a rendes de fins a 12.000 euros a l’any beneficiarà a uns 400.000 contribuents.

2.        Els tècnics d’Hisenda estimen que els fisc deixarà de recaptar 19,7 milions. 

 

Fem números amb els dades que tenim? Si es deixaran d’ingressar 19,7 milions i tenim un col·lectiu de 400.000 contribuents, el resultat és, txaxan, txaxan... 49 euros!  Faves comptades!

I per a la resta de contribuents? S’abaixaran en la mateixa proporció? No s’abaixaran? A mi, que voleu que us digui, la notícia em queda coixa i, llegint la resta del contingut, tampoc no m’aclareix res.

Per tant, em temo que, una vegada més, qui realment suportarà la càrrega fiscal dels país serà l’exigua classe mitjana. Aquells que encara tenim un sou al que agafar-se, mentre que les classes altes serà, previsiblement i tal com avançava la UGT, les més afavorides.

Abaixar els impostos en temps de crisi em sembla una temeritat. Quan es van apujar es va criticar molt la mesura que va prendre el govern del PP i sé li va recordar que quan estaven a l’oposició van criticar durament la pujada d’impostos del govern de Zapatero en frases com: En èpoques de crisi no es deuen d’apujar els impostos... Però més tard va ser Rajoy el qui va incrementar tant l’IVA com l’IRPF.

Possiblement el govern de Rajoy s’aferri a la idea de que l’economia espanyola millora per a justificar la rebaixa. Però no ens deixem enganyar. Cal recordar que estem en un any electoral i totes les mesures que s’acabin prenent d’aquest tipus són populistes i electoralistes.

I per què no haurien de baixar els impostos? Senzillament perquè la realitat del país és ben diferent. Més allà de les macroxifres de Rajoy, existeix una microeconomia familiar que encara segueix passant penúries. A hores d’ara encara hi ha milions d’espanyols que es conformen en sobreviure i poca cosa més. El que es diu, normalment, arribar a finals de mes. Aquesta necessitat ha fet de que molts hagin de necessitar l’ajut dels seus pares jubilats. Així, alguns dels fills han de retornar a la llar familiar per a compartir els pocs ingressos amb les despeses que es generen, cada cop més elevades.

Aquesta és al situació real, molt allunyada de l’Espanya fictícia que ens ha volgut vendre Rajoy durant alguns dies d’aquesta setmana.  

EL PSOE HA TORNAT!

A la conferencia que va fer el PSOE el passat cap de setmana a Madrid, l’actual Secretari General de la formació Javier Pérez Rubalcaba va afirmar: El PSOE ha tornat!

La primera conclusió que s’extreu de la afirmació és que, en algun moment, el PSOE se’n va anar; perquè per a tornar, primer has de marxar. O no?

Però, quan se’n va anar? La marxa del PSOE ha estat progressiva, poc a poc, ‘sin prisas pero sin pausas’ com diu la dita castellana. Zapatero l’any 2003 va aconseguir una còmoda majoria. Tan còmoda com inesperada. Hauria estat igual si el PP no hagués gestionat tan malament com ho va fer la crisi dels atemptats de Madrid de l’11-M? Segur que no. Malgrat la prepotència i l’autoritarisme que va mostrar Aznar durant el seu segon mandat, el de la majoria absoluta, les enquestes encara eren favorables a Mariano Rajoy davant un José Luis Rodríguez Zapatero encara desconegut per a la gran majoria dels ciutadans.

La primera legislatura de Zapatero va ser, des del meu punt de vista, magnífic, sobre tot en l’aspecte social i, com a ebrenc, li he d’agrair la derogació del Pla Hidrològic Nacional que havia aprovat el govern del PP. Però cap al final de la legislatura, ja es començava a divisar que l’economia espanyola, que havia viscut uns anys esplèndids gràcies a la bombolla immobiliària, s’anava desinflant.

Zapatero va ordenar als seus no reconèixer el veritable estat de l’economia espanyola i, la seva segona legislatura sé li va fer molt llarga, tot i que només va durar 3 anys i mig, es a dir, 6 mesos menys del que hauria durat en condicions normals. Els darrers mesos de govern, sé li van ennuegar davant d’una pressió constant del PP, però sobre tot per part d’uns organismes internacionals que li exigien a Zapatero que apliqués mesures correctores, suposadament, per a estabilitzar l’economia espanyola a llarg termini. Així va ser com Zapatero va haver d’adoptar mesures tan impopulars com retardar l’edat de jubilació, apujar els tipus de l’IVA, rebaixar els sou als funcionaris i, juntament amb el PP, reformar la Constitució per establir el tipus màxim d’endeutament; una mesura sense precedents i, paradoxalment, amb l’acord dels dos grans partits espanyols.

Quan Zapatero va prendre aquestes mesures neoliberals va començar a distanciar-se del ideari socialista i, per tant, va començar la desafectació amb els seus votants tradicionals. Possiblement és aquest el punt de partida del PSOE cap a l’ostracisme per la pèrdua de confiança de, fins i tot, molts dels seus militants. El gran error de Zapatero va ser no haver convocat eleccions anticipades abans de prendre cap mesura i deixar que fos el nou govern qui ho acabés fent.

I el gran error del PSOE va ser escollir un Secretari General (Alfredo Pérez Rubalcaba) que, com a ministre de Felipe González primer i Zapatero més tard, acumulava un considerable desgast a pesar de ser un gran orador i un digne polític.

A diferència de l’electorat conservador, el progressista triga molt més en retornar la confiança a un partit quan els ha decebut considerablement. D’aquí la gran deriva socialista dels darrers anys reflectida en una constant pèrdua de vots en tots i cada un dels comicis convocats.

El PSOE no es trobarà a si mateix fins que no retorni als seus orígens, es a dir, a governar per a les classes treballadores i la gent humil, però sobre tot han d’aprendre a ser coherents , es a dir, dir i fer el mateix quan s’està a l’oposició que quan s’està al govern. Només així, i poc a poc (molt poc a poc), podrà tornar a aspirar a governar Espanya.

El retorn anunciat per Rubalcaba és un bon punt de partida, però auguro un llarg camí ple de dificultats.

SEMPRE ELS QUEDARÀ ZAPATERO

La hipocresia pepera, arriba tan lluny que encara els hi permet subsistir gràcies a l’herència rebuda de Zapatero.

Què l’atur va a més, la culpa de Zapatero, què l’economia va a pitjor, la culpa de Zapatero, que s’han de fer més retallades, la culpa de Zapatero... I així podríem seguir fins l’infinit o ben prop.

Cóm han canviat les tornes! Quan el PP estava a l’oposició mentre els socialistes encapçalats per Zapatero governaven Espanya, la culpa de tots els mals ja la tenia Zapatero. S’havien aprés molt bé la lliçó de l’època en que Aznar era oposició a Felipe.

Fins i tot, per aquella època, Zapatero encara era culpable de moltes més coses: què hi havia un atemptat de la banda terrorista ETA, sé sacrificava a Zapatero i ja està. Què des del govern s’impulsava la llei que permetia que dues persones del mateix sexe es poguessin casar, es sacrificava a Zapatero i al ministre de Justícia de torn. Cóm si no hi haguessin homosexuals dintre del PP! Encara que sempre m’he preguntat que fa un homosexual al PP... Deuen de ser uns babaus! Segur...

Durant la segona legislatura, la que es va acabar abans d’hora, Zapatero va cometre molts errors. Crec que sobre aquest punt hi podem estar tots d’acord. Però l’error més gran que va cometre i que significa el punt de partida de l’actual situació de manca de credibilitat d’una bona part dels dirigents del PSOE és, sense cap mena de dubte, no haver dimitit molt abans.

Si quan des d’Europa (perdó, volia dir des d’Alemanya) sé li va manar a Zapatero que apliqués les primeres mesures anticrisi (recordeu: increment del tipus d’IVA, allargament de l’edat de jubilació, retallada de sou als empleats públics...), Zapatero hagués dimitit per coherència política, ja que mai un partit d’esquerres es tindria que avenir a fer aquests tipus de polítiques, a hores d’ara, la valoració de Rubalcaba i la resta de dirigents socialistes, seria molt més alta.

El que no es pot fer mai és aplicar unes mesures quan estàs al govern i penedir-te i anunciar tot el contrari quan ets a l’oposició. Bé, això sempre que siguis un partit d’esquerres.

En canvi, quan formes part d’un partit de dretes i estàs a l’oposició, pots oposar-te frontalment a les mesures que s’apliquin des del govern i corregir-les i augmentar-les quan arribis al govern sense cap tipus de pudor.  

És el que està fent el PP. Encara recordo qui pensava que a partir del 20-N de 2011, Espanya donaria la volta a la situació com si fos un mitjó. Il·lusos!

Possiblement si Espanya fos un estat aïllat (com ho va ser Albània durant molts anys) i no depengués per a res d’altres estats, una pèssima situació podria redreçar-se, simplement, donant un gir a les polítiques. Però quan et trobes dintre de la Unió Europea, juntament amb d’altres molts països i la teva economia depèn, no només d’aquests països més propers, sinó del context internacional que t’embolcalla, sortir-te’n, ja és molt més difícil. Això és tan obvi com que un i un fan dos i dir una cosa diferent és enganyar els ciutadans, que és el que va fer el PP quan era oposició  i el que segueix fent ara que està al govern.

Però sempre, sempre els quedarà Zapatero per a donar-li les culpes de tots els seus mals. Viure per a veure...

LA SOLITUD DE MARIANO

La dreta espanyola ha perdut la confiança amb Mariano Rajoy.  Rajoy està sol, al menys més sol que mai. Com sol dir l’amic Enric Insa, qui realment mana dintre del PP és la FAES i al cap d’aquesta fundació està el funest José María Aznar. Aznar va posar a Rajoy allà on és i Aznar el traurà quan cregui que ja no serveix. Llavors Mariano serà com un drap brut que s’acaba tirant a les escombraries.
La majoria de mitjans de comunicació propers al PP es mostren obertament a favor d’un canvi de lideratge. El Mundo del PJ Ramírez ja fa temps que ha va dient. La ruptura d’aquest mitjà amb l’actual president ja es remunta a mesos enrere.
I ja no parléssim del grup Intereconomia (televisió, diari la Gaceta) que des de fa temps voldrien veure a Rajoy allunyat del govern.
Els motius són diversos (al menys 2) Principalment el desgast que ve patint el govern pràcticament des de que va prendre possessió i la política antiterrorista.
A ningú sé li escapa que fins ara el govern de Rajoy ha fet tot allò que va criticar quan era a l’oposició i que va dir que, en cas de governar, no farien. L’altre dia, en un acte de sinceritat (?) Rajoy va dir que ell no voldria fer el que està fent, però el condiciona la situació del país. Personalment aquestes declaracions no em satisfan gens ni mica, ja que Rajoy i els seus sabien perfectament quina era la situació.

Zapatero va apujar l’IVA, va retallar els sou als funcionaris i va prendre les primeres mesures anticrisi. No és que el justifiqui (ni molt menys!), però si ho dic és perquè si el govern anterior va fer el que va fer i va avançar les eleccions per a que el govern que sortís de les mateixes pogués elaborar els pressupostos de 2012 a la seva mida, que no em digui ara Rajoy que no sabia en quina situació es trobaria Espanya!

L’enrenou sobre el terrorisme ve donat, sobre tot, per part de l’ala més dretana del partit (si no és extrema dreta, poc se’n falta) La tensió acumulada va sobreeixir quan va sortir a la llum el cas de Uribetxebarria Bolinaga, el pres d’ETA malalt de càncer.
Amb l’exministre de l’Interior en temps d’Aznar Jaime Mayor Oreja al capdavant, acompanyat de personatges com Alejo Vidal-Quadras o la lideresa Esperanza Aguirre, s’oposen enèrgicament al Ministre de l’Interior Jorge Fernández-Diaz i ara, a sobre, comptem amb la col·laboració inestimable del Ministre de Justícia Alberto Ruiz-Gallardón.
Imagineu-vos la situació: Si el govern ja està afeblit i alguns dels seus membres estan enfrontats, el resultat és un govern que no té capacitat per a governar. Si Rajoy estigués fort, que sàpigues que compta amb el suport del partit, donaria un cop de puny sobre la taula i destituiria a aquells ministres díscols. Però en l’actual situació no pot fer-ho.
Mentre, la guerra interna entre els diferents pesos pesants, ja ha començat. Segon opinen alguns experts en política nacional, hi ha gent dintre del PP que pensen que a Rajoy li queden dues afaitades i que, en veure que els socialistes no remunten, es veuen capacitats d’encapçalar un nou projecte pepero.
Des del meu punt de vista seria més del mateix o potser pitjor encara.  

ZAPATERO: BREU BALANÇ DE LES DUES LEGISLATURES

José Luis Rodríguez Zapatero, a partir de la formació del nou govern sortit de les urnes del dia 20-N, haurà segut president del govern espanyol entre 2004 i 2011.

Durant la campanya electoral del 2004 va prometre que retiraria les tropes espanyoles de l’Iraq, un país que estava immers en una guerra il·legal (o sigui, sense l’empara de la ONU) i, una de les primeres mesures quan va començar a governar va ser precisament aquesta, dir a les tropes que tornessin cap a casa.   

També se’l recordarà per haver-se aprovat durant el seu mandat els matrimonis entre persones del mateix sexe, un dret que només uns pocs països del món reconeixen.

Però, sense cap mena de dubte, passarà a la història com el president, sota el mandat del qual, la banda terrorista ETA va renunciar a la lluita armada.

Es diu que tot estava pactat. Després de les constants “derrotes” sofertes per la banda (detencions i posteriors empresonaments de un bon grapat de membres de la banda terrorista), el cert és que estaven molt debilitats i havien perdut bona part dels suports que tenien al País Basc. La conferència de pau de Sant Sebastià de dilluns passat, va ser el darrer acte de la tragèdia. A partir d’aquí, era qüestió de dies l’anunci de deposar les armes per part d’ETA.

Dir ara que bona part del mèrit és de Rubalcaba segurament seria una mica exagerat. Els èxits no són tant dels governs com dels diferents comandaments i agents de les forces i cossos de la seguretat de l’Estat. El polítics poden dictar les línies a seguir, però les estratègies i el treball diari el porten a terme les policies i la Guardia Civil. 

 Ahir,després de l’anunci, em deia la meva dona que si el govern socialista no estigués tant tocat per la crisi, el 20-N, trauria majoria absoluta. I no li faltava raó!

En canvi, ara, segurament el comunicat i la nova situació creada no influirà gens amb el resultat, però Zapatero se’n podrà anar amb el cap ben alt i orgullós per la feina feta.  

(Els acudits els publicava ahir i avui el Periódico de Catalunya i són del mestre Ferreres) 

LA TARDOR “CALENTA” DE ZAPATERO

Avui, 1 de setembre, molts ciutadans d’aquest país deixen enrere les vacances. Comença el nou curs polític. L’escolar trigarà uns dies més.
El cert és que durant el mes d’agost no han hagut massa notícies polítiques i, les que s’han produït, poc transcendents.
Però a partir d’avui la “veda” política s’alça i ja tot és possible. Montilla manté la incògnita de la data de les eleccions autonòmiques. Una cosa li valora: no s’ha deixat influir per ningú. Ni per dirigents d’un dels partits que donen suport al govern (no dirigents del tripartit com va dir Arturo Mas fa uns dies), en aquest cas parlo de Joan Puigcercós (que no forma part del govern de la Generalitat) ni de l’oposició representada pels dos grups de dreta nacionalista: els uns catalanistes, la federació de CiU i els altres espanyols, el PP.
Però ja serà l’hora de parlar de les eleccions autonòmiques. Avui us voldria parlar de la complicada tardo que li espera a Zapatero.
Sobre el 20 d’octubre (poc més o menys) es comencen a debatre al ple del Congrés dels Diputats la llei del Pressupostos Generals de l’Estat. Els grans comptes de l’estat per a l’any 2011. Després de les modificacions que hi ha hagut aquest any (reducció de sou als empleats públics, increment de l’IVA, supressió de l’ajut per la compra d’automòbils, etc.), una pròrroga dels pressupostos seria impensable i inviable. Per tant Zapatero els ha de tirar endavant com sigui i a costa del que sigui. De no ser així, seria més que previsible un avançament d’eleccions per a la primavera que ve, quan es complirien tres anys de legislatura.
I això és el que vol precisament la federació nacionalista CiU. No hi ha cap dubte que Zapatero ho té més difícil que mai. Ha perdut els que de bon principi eren els seus aliats: ERC, ICV-EUA, CiU... No cal entrar en detalls sobre aquesta pèrdua de suport, ja que tots els tenim al cap.
Paradoxalment, la única alternativa viable avui per avui, és el PNB (“manda huevos!”) Un partit nacionalista basc que va perdre el govern d’Euskadi degut a un pacte postelectoral entre el PSE-PSOE i el PP. I que ara, han de ser precisament aquests, aquells a qui un dia el socialistes van privar de tornar a governar al seu territori, els qui hagin de treure-li les castanyes del foc a Zapatero. És evident que en política tot és possible, però intueixo que, en el cas de que el PNB li doni suport, el cost polític serà molt alt i pot hipotecar-se una bona part del futur polític del País Basc. No crec que Zapatero tornés a repetir una jugada pareguda a la que va protagonitzar amb Mas que, després e pactar una rebaixa de l’Estatut, a canvi de suport per a presidir la Generalitat, finalment, tot va quedar en aigua de borraines. És una espina que Mas encara porta clavada...
Ahir, el número dos de CDC va demanar al PNB que no pactés amb el PSOE per aprovar les macroxifres de l’Estat per a l’any vinent. Tots ho sabem. CiU, malgrat les diferències (a l’hora de la veritat no en son tantes) es troba més còmode amb el PP governant a Madrid que amb els socialistes. I no és que quan ha governat el PP no hagin tingut les seves diferències. El moriu no és aquest. És simplement que prefereixen un partit de la dreta (com ells) que no un de progressista que aplica polítiques en defensa de col•lectius més desvalguts.
Caldrà estar atent a totes les maniobres que es produiran en els propers mesos. Poden ser força interessant i, sobre tot, transcendentals per al futur polític del país.

DE PROMESES I INCUMPLIMENTS

Ahir, a Tribuna de Barcelona, el President del govern espanyol José Luis Rodríguez Zapatero, va fer la conferència 400 de la història del fòrum davant d’una sèrie de personalitats catalanes entre les que destacaven el propi President de la Generalitat José Montilla, consellers del govern català con la titular de Treball Mar Serna, el d’Educació Ernest Maragall, la ministra de Defensa Carme Chacón el president de Grup Z, Antonio Asensio, l’exconseller Ferran Mascarell, Luis del Olmo, Salvador Alemany, Manuel Bustos, etc.
Davant de tot aquest públic, Zapatero va prometre “rescabalar els catalans de la decisió del TC”. De totes les declaracions que es van fer al acabar l’acte, vull agafar les declaracions de la consellera Mar Serna: “S’haurà de traduir en resultats”.
És evident, no calen només promeses, cal que aquestes es compleixin i això, de vegades, ja és més difícil.
Hi ha una dita castellana que diu: “No sólo de pan vive el hombre”... Aquí podriem usar la variant: “Els catalans no vivim només de bones paraules...”.
Durant els 6 anys que Zapatero porta al davant de l’executiu espanyol ha fet innumerables promeses, algunes les ha complit, d’altres, no. L’incompliment més notable va ser llavors que va dir: “Aprobaré el Estatuto catalán que apruebe el Parlamento de Catalunya”. I després va negociar una reforma a la baixa amb Arturo Mas i el Congrés va retallar moltes coses que contemplava el tex original aprovat.
És cer que també se n’han complit d’altres, com la derogació del PHN, l’equiparació dels drets de gais, lesbianes i transexuals, l’ampliació dels supòsits per a poder avortar, etc.

Però qui molt promet, pot acabar, també, incomplint moltes de les seves promeses. Quan un arriba a dalt, les pressions que té de diversos sectors (polítics, econòmics, mediàtics, etc.) són tan fortes que per algun lloc ha de cedir i, finalment, passa el que passa.
Recordo que fa uns anys (4 si la memòria no em falla), arran de la distribució de banderoles electorals d’una campanya (devien de ser les autonòmiques de 2006) vaig rebre una trucada perquè el nostre partit no havia respectat el pacte entre els diferents partits. La resposta al meu interlocutor va ser la següent: “Les normes estan per a incomplir-les”. O és que algú coneix alguna norma que no s’hagi incomplert mai?
Evidentment, poc o res tenia jo que veure amb aquell incompliment. Des de fa uns anys, la penjada de banderoles les fan empreses contractades des de Barcelona. Al arribar a Amposta tu els lliures un llistat de les banderoles que s’han de col•locar pels distints carrers i un plànol de la ciutat. La distribució l’acaben fent ells i no sempre són tan curosos a l’hora de posar les que toquen a cada avinguda o carrer.
Fet aquest parèntesi, i per acabar, voldria recordar les conegudes paraules de qui va ser el primer president del govern espanyol després de la mort del dictador, Adolfo Suárez. Va queda per a la història el seu famós: “Puedo prometer y prometo”. També va haver qui el va parodiar i deia que tot era conseqüència d’ingerir vi de Cebreros, el poble natal de Suárez.