EL QUE DIU EL DIARI I LA REALITAT

Eneko.

Dissabte passat un titular me va cridar l’atenció (ja sabeu que sovint no me quedo amb el titular, ni tan sols amb la informació que donen, sinó que vaig més enllà i miro de donar-los-hi  la volta: Tots els joves haurien de tenir plans d’estalvi.

És cert que el vaig trobar a les pàgines especials del  Periódico, però a mi coses com aquesta me van venir mal de panxa...

Aquest suggeriment el va fer Silvia Ávila subdirectora general i directora de Bancassegurances del Banc de Sabadell, tot i que qui ho hagi dit m’importa un rave, perquè ho hauria pogut dir qualsevol dels treballadors de la banca que hi ha a l’actualitat, més pendents d’arribar als objectius marcats per l’empresa que no de conèixer les veritables necessitats dels clients, a qui, a diferència del que passava abans, pràcticament no coneixen.

Eneko.

La senyora Ávila opina: Disfrutar d’una jubilació adequada requereix un esforça d’estalvi, i aquest esforç serà més petit com més aviat comencem.

La realitat és molt diferent. La taxa d’atur entre els joves és superior al 50% i molts d’ells no cobren cap prestació perquè o bé no han treballat mai o les condicions de la feina que han trobat és tan minsa que no tenen dret a cobrar l’atur o l’esgoten en pocs mesos.

Hi ha parelles que han de passar amb 500€ al més que just els ve per a cobrir les necessitats bàsiques i, encara sort, que reben l’ajuda dels seus familiars, com per exemple el pis on viuen. Ni vivint al domicili familiar governats pels progenitors o fins i tot iaios tenen capacitat d’estalvi.  

A part d’això, quan un és jove el que menys pensa és amb la jubilació que la veu a anys llum... Primer que res, quan es té una feina més o menys estable, la primera cosa que un es compra és un cotxe per a gaudir de certa autonomia de moviments, com per exemple anar a treballar ja que els horaris dels transports públics no solen coincidir quasi mai amb els horaris laborals de l’individu. I això havent-hi sort de que hi hagi transport públic... Després ve la casa... Això sí, endeutant-te fins el coll per a pràcticament tota la vida. Amb sort, ja que els bancs, els mateixos que té diuen que estalvies, tampoc no faciliten préstecs a segons quins perfils econòmics.

Continuo? Crec que no fa falta perquè qui més qui menys sap els que passarà després perquè o bé ho ha viscut com a pare o com a fill i tots sabem que, ara com ara, sinó som una família acomodada la capacitat d’estalvi al llarg de la nostra vida és pràcticament nul·la.
El que s'ha de fer és lluitar per les pensions públiques i exigir als nostres governants que prenguin les mesures que calgin per a garantir unes prestacions dignes. No potser que un treballador que hagi estat 40 anys donant el callo quan arribi l'hora de jubiar-se temi no poder cobrar o cobrar una quantitat tan minsa que no li permeti cubrir les seves necessitats.  

Eneko. 

Avui un altre titular: Nova bombolla financera. I continua: Ignacio de la Torre, expert que va predir la sortida d’Espanya de la crisi, avisa dels perills de liquiditat del BCE.  

És difícil per a un no entès com jo comprendre la magnitud de les dades macroeconòmiques que sovint hi trobem als diaris. En canvi si que puc comprendre que si algú va predi la sortida d’Espanya de la crisi o bé s’ho va inventar (així, tal com sona) o no coneix la realitat que l’envolta, una situació similar a l’anteriorment exposada.

Si Espanya amb un 20% de taxa d’atur, amb més del 50% d’atur entre els joves, amb una quantitat no especificada de gent que tot i treballar guanya un salari de misèria i que no arriben a final de més... Per cert, una altra dada macroeconòmica: Espanya és un dels països d’Europa amb més percentatge de pobres i, la xifra, lluny de disminuir va en augment dia darrere dia...

No hi ha ningú que conegui més la situació per la que estem passant que aquells que difícilment poden arribar a final de mes o els que van recorrent les administracions per veure si troben una nova prestació per família nombrosa, fills discapacitats o potser alguna que encara no s’ha creat però que algú els hi ha parlat de que no sé on ja la donen... 

GUARDA I CUSTÒDIA

Durant uns anys vaig tenir una molt bona relació amb el tio Eduardo de Moquilla. El tio Eduardo era comerciant i tal com deia D.Ramón Cinca Piqué (director i propietari de l'Acadèmica Cots de Tortosa), un comerciant és algú que sap fer diners i un bon comerciant encara en sap fer més. No podria dir amb exactitud a quin esglaó estava el tio Eduardo. Deixem-ho així, en comerciant.

Un dia, el tio Eduardo, me va explicar orgullós una anècdota que li va passar amb el director de Caixa Tarragona de l’oficina de Santa Bàrbara.

-Quan algú ve a demanar diners, que adopti una actitud humil i que doni gràcies si al final li acabem donant; en canvi quan se ve a portar diners s’ha d’exigir i demanar la rendibilitat més alta.  

Desgraciadament el tio Eduardo ja fa anys que ens va deixar... Però tal com sol dir la gent de poble: si aixequés el cap el tronaria abaixar. Per al tio Eduardo i per a tots els tios Eduardos del món mundial, seria totalment incomprensible que les entitats financeres cobrin per guardar i custodiar els diners dels clients (o a partir d’ara ja no se’ls ha d’anomenar clients?)

Les entitats financeres, majoritàriament bancs (les caixes d’estalvis van morir amb la crisi-estafa), com els comerciants, també volen guanyar diners i com més millor. Abans ho tenien molt fàcil: pagaven uns interessos als impositors per les diners dipositats a les seves entitats per a després aquests mateixos diners fer-los treballar, ja sigui deixant-los a d’altres clients o bé invertint-los en tota mena de productes per a obtenir una rendibilitat superior a la que pagaven a qui els hi deixava.

Recordo un esquetx de la Trinca on Toni (el més al i guapo dels tres) feia de tontet i acudia al director del banc per a que li deixés diners. Anava més o menys així:

-Bon dia. Vinc a que me deixi diners...

-I quan necessites?

-50 milions (de pessetes)...

-I què faràs tu amb 50 milions?

-Me compraré un cotxe de gama alta, un iot i una mansió per a fer festes com les que fan a Beverly Hills.

-No puc deixar-te una quantitat tan gran...

-I 25 milions?

-I què faries tu amb 25 milions?

-Me compraria un cotxe de gama mitjana, un iot més petit i una mansió més modesta i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-Encara són massa diners... No faries amb menys?

-10 milions?

-I què faries tu amb 10 milions?

-Me compraria un cotxe petit i un pis i faria festes com les que fan a Beverly Hills.

-És què no te’ls puc deixar... Primer hauries de ser client... 

-Ah! D’acord? M'hi faig, cap problema... I a quan me pagaran els diners que deixi?

-Al 4%...

-I a quan me cobrarien els diners que me deixarien vostès?

-Al 8%...

-Home... Així també n’he podria muntar un jo de banc...

El gag acabava en que el director, finalment, li donava 100 pessetes i el convidada a marxar. Llavors Toni (o el personatge del tontet que interpretava), se’n anava, però de seguida tornava...

-Sap que li dic?

-Què?

-Què jo mai seré client d’aquest banc...

-I això per què?

-Per què si a tots els tontets que passin per aquí els hi té que donat 100 pessetes, no faran negoci.

Actualment per a fer negoci, les entitats financeres han de fer ús de tota mena d’estratagemes. Quan algú és cient i té diners, el collen per a què es faci un pla de pensions... O la assegurança de la casa... O del cotxe... O què col·loqui els diners en un determinat producte de rendibilitat incerta...

Han tancat oficines i han acomiadat treballadors... I tot i així, els directius creuen que encara s’han de prendre més mesures per tal de seguir mantenint la seva posició...

Els banquers d’abans s’han convertit en comercials... I els clients? Ah! El clients... Als clients se’ls hi hauria de canviar la forma d’anomenar-los... I com els anomenaríem?

Passerells...    

DIARI DE L’AGOST. DIA 25

D'Alfons López a Público. 

MESURES SOCIALS

El PP i sobre tot C’s volen vendre a la ciutadania que el pacte que signaran dintre d’uns dies no ha estat precisament un camí de roses (sense espines) i que hi ha hagut més dificultats de les previstes.

Abans de signar escenifiquen les desavinences principalment per les mesures socials que reclamen els ciudadanos, però també les diputacions, el Senat i el Poder Judicial, uns punts que, de ser veritat, des del meu punt de vista no són menors.

Algú pot pensar que un partit com Ciudadanos que, segons diuen, està patrocinat per l’IBEX 35 té alguna sensibilitat per millorar les prestacions socials? Difícil d’imaginar-ho.

A part d’això, han insinuat als del PP que si no saben com trobar els diners necessaris, ells sí. Des del PP ja els hi ha contestat que per a vestir un sant se’n ha de desvestir un altre o sigui, s’han de treure diners d’una partida pressupostària per a destinar-los a més despesa social. Molt me temo que o bé tot seguirà igual o bé s’hauran d’apujar els impostos, perquè les prioritats que té el PP no les canviarà així com així.  

TRILINGÜISME?

Una altra proposta estrella de C’s és l’ensenyament trilingüe a Catalunya. O sigui, castellà, català i anglès (per aquest ordre o no, ves a saber...) Una cosa així ja la va intentar fer el PP a les Illes Balears sense acabar-se’n de sortir.

Aquesta mesura és una cortina de fum per a que el català passi, com he insinuat abans, a no ser la primera llengua de l’ensenyament del nostre país.

Tot i que estic d’acord que els alumnes catalans han de sortir de l’escola el més preparats possibles i avui en dia, sobre tot l’anglès és fonamental per anar pel món, s’ha de pensar que la manca de protecció del català per part de les nostres autoritats pot significar un greu retrocés del nostre idioma que és, per a molts de nosaltres, la nostra llengua materna.

Però ja s’han aixecat veus en contra. Com sabeu, a la Vall d’Aran la llengua oficial és l’aranès o sigui, l’occità. Evidentment els aranesos volen que la seva llengua tingui un tracte preferent i per tant s’oposen al quatrelingüisme.

   

COBRAR PELS DIPÒSITS BANCARIS

Recordeu quan els bancs (i les caixes) té pagaven fins el 8% en interessos (o fins i tot més) per tenir diners a un dipòsit de l’entitat? Sí, encara te’n recordes? Així, com jo, ja deus de tenir una edat... No sé si m’has entès perdó t’acabo de dir vell (o vella) Bé, el fet de donar interessos pels dipòsits és un fet que està a punt d’acabar-se i fins i tot, i de moment, aquells que tinguin molts diners, hauran de pagar per a que els hi guarden...

El concepte clàssic del banc fa anys que ha desaparegut i no parlem del de les caixes que, en aquest cas, pràcticament han deixat d’existir.

Algú me podria dir com van començar les caixes d’estalvis? Prestant diners a canvi d’empenyorar coses de valor. D’aquí que moltes d’elles tinguessin el sobrenom de Monts de Pietat.

Com canviïn els temps, eh?    

WILLY TOLEDO

A l’actor Willy Toledo Facebook li va tanca el seu compte de Facebook durant 10 dies. Tot per haver criticat durament la medalla de plata que va guanyar l’atleta Orlando Ortega que fins fa només 1 any tenia la nacionalitat cubana.

La crítica a Ortega no era tan per ell sinó per la política de la Federació Espanyola d’Atletisme que, amb medalles com aquesta, intenten justificar uns mediocres resultats (en general)

Avui mateix li han tornat a obrir el compte i quan ho he vist m’he afegit a la seva pàgina, he vist que diversos amics ja ho eren (Eduardo Raul, Sefa Mezquida...), comunistes, bona gent... 

EL ‘GILIPOLLES’ DEL DIA

Després d’assistir al 84è tall de l’N-340 a Sòl de Riu (el límit de Catalunya pel Sud), en tornar cap a casa, de les Cases d’Alcanar ha sortit davant de mi un Volkswagen Golf que, en arribar a la platja de la fàbrica del ciment ha minorat sensiblement la velocitat. M’he fixat i l’he vist parlant pel mòbil mentre no deixava de mirar cap a la platja. Segurament tenia algun amic o amiga amb qui havia quedat banyant-se allí. Es mereix el títol de gilipolles del dia!    

LA NOVA USURA

De Eneko. 

La definició d’usura és cobrar interessos elevats pels préstec. He llegit a Internet que la primera legislació sobre aquets abusos es va fer en època romana, la qual cosa tampoc no és sorprenent perquè bona part del dret actual té un origen en el dret romà. I està clar que de vius sempre n’hi ha hagut i no és patrimoni de la societat actual.

Des d’aquella primera legislació han passat, segurament, més de 2.000 anys (tot depèn de la data exacta, ja fos abans o després de Crist) i per tant, usurers n’hi hauria hagut molt abans, segur que segles i potser mil·lennis (penseu que hi van haver civilitzacions molt avançades con l’egípcia o la grega), però la usura encara perdura als nostres dies.

Les legislacions de cada país estableixen límits als interessos que oficialment poden cobrar les entitats bancàries. Una altra cosa molt diferent són aquells que cobren els particulars a la gent a qui els presten diners, segurament perquè cap entitat bancària ho faria.

Durant aquests anys de crisi, els interessos s’han abaixat molt. Encara recordo quan els interessos de les hipoteques anaven al 12 o 13% i els al consum encara eren molt més elevats. Però també els interessos que pagaven els bancs i caixes als impositors eren molt més alts que els actuals que són 0 o s’hi apropen molt.

De tota aquesta situació es pot deduir que els beneficis sobre els préstecs de les entitats financeres són escassos i, per tant, cal buscar altres formes de fer negoci per a seguir engreixant al porc (he dit al porc? Perdoneu no sé en que estava pensant...) I una de els solucions que han trobat són les comissions que cobren per tot, fins i tot per treure el cap i desitjar bon dia als treballadors de la sucursal...  

Des del meu humil punt de vista, les comissions que cobren avui en dia les entitats financeres (per treure diners d’un caixer automàtic d’una altra xarxa, per fer efectiu un xec d’una altra entitat, per devolució d’un xec, per fer una transferència, etc., etc.) també són abusius, com abans ho podien ser els interessos. Però es clar, pobrets, d’alguna cosa han de viure i els tontos de la pel·lícula sempre són els ciutadans de peu...

No sé les quantitats exactes que es cobren per cada una de les operacions que s’efectuen, però si que puc afirmar (perquè ho he llegit al diari) que l’increment que s’ha produït durant aquest anys és del 25% respecte al que es cobrava l’any passat. Si abans cobraven una comissió de 10€ i ara pel mateix en cobren 12,5, potser no notarem significativament l’augment, però hi ha una dita que diu que mica a mica s’omple la pica...

I a sobre tenim els ajuntaments que els collen demanant que han de pagar un tribut per tenir els pisos de la seva propietat sense llogar. D’on sortiran aquests diners? Si estàs pensant que de les comissions que pagues tu, jo i l’altre, ho acabes d’encertar.

Mentre tinguem govern que ajudin a les entitats financeres i fins i tot que els tapin els forats produïts per la mala gestió dels seus directius i no només mala gestió, sinó també per la corrupció d’aquests mateixos directius, sovint polítics, l’impositor, aquell que abans tenia una llibreta on col·loca (o col·locava) els seus estalvis, seguirà contribuint a l’enriquiment de l’elit econòmica dominant del país.  

ALLÒ QUE LA VERITAT AMAGA

Divendres 29 de gener un titular del Periódico me va cridar l’atenció. En principi era un titular més, d’aquells que complimenten la portada dels diaris i poca cosa més: L'atur baixa als nivells de 2010.

Tinc la completa seguretat que el titular és cert, però cal mirar més enllà per a descobrir que la situació laboral espanyola és molt diferent a la que hi havia el 2010.

Retrocedim en el temps fins el 2010. Com aquella que diu va ser el darrer any de Zapatero, si més no, el darrer complert ja que un any més tard el PP guanyava les eleccions després d’uns anys de govern socialista nefastos. Quan el 2008 Zapatero sortia reelegit president amb un còmode avantatge respecte Rajoy, la situació econòmica espanyola ja no era bona. Però els socialistes havien de maquillar el panorama per tal d’esgarrapar uns quants vots. Uns mals resultats econòmics solen tenir com a conseqüència uns mals resultats polítics. D’aquí que Rajoy s’aferrés tant a les fites econòmiques aconseguides durant el seu govern a manca d’altres dades positives que tot sigui dit, brillaven per la seva absència.  

Si s’escolta el dirigents del PP, en 4 anys de govern s’han aconseguit uns resultats magnífics: s’ha contingut el dèficit públic i s’ha rebaixat la taxa d’atur (tot i que encara s’està per sobre del 20%, una situació insostenible de no existir un alt percentatge d’economia submergida respecte al PIB nacional)

Si heu llegit atentament aquest darrer paràgraf n’he pogut treure alguna conclusió clara. ¿Com es pot reduir l’atur (en un 5 punts percentuals) i (tornant al titular del Periódico) tenir el mateix nombre d’aturats que 4 anys enrere? Molt fàcil, perquè un gran nombre de treballadors en actiu han hagut de marxar fora.

Per tan, és cert que el nombre d’aturats de finals de 2015 era el mateix que el de 2011, però el nombre de la població activa (que són aquells que es troben treballant o en situació de treballa), s’ha reduït considerablement fruit del retorn de milers d’immigrants al seu país d’origen per un costat i la immigració de molts espanyols, la majoria joves, que no troben feina aquí tot i les seves titulacions acadèmiques i màsters universitaris.  

Quan un país és demandant de ma d’obra i Espanya ho va ser durant bona part de la primera dècada del segle, atrau milions d’immigrants vingut de tots els confins del planeta. Eren els anys de la bombolla immobiliària on la riquesa era més aparent que real, ja que la majoria dels llocs de treball no eren fixes, sinó que es feien mentre durava l’obra. Molts d’immigrants també es van fer autònoms sense que coneguessin amb exactitud les obligacions tributàries que comportava ser-ho.

Un altre titular del Periódico, en aquest cas de dimarts 2 de febrer: el deute de les famílies es tan baix com en la precrisi. Com l’anterior també és un titular enganyós. Per què es dóna aquesta situació? En gran part per la reticència de la banca en donar crèdits. Al principi de la crisi, la banca espanyola, en lloc de facilitar el crèdit amb els diners que els hi arribaven del Banc Central Europeu a un baix interès, l’empraven per a invertir i amb els beneficis es capitalitzaven després del fiasco de les preferents.

Darrerament la situació ha canviat una mica, però el préstec encara no flueix amb la intensitat que ho va fer quan la taxa d’atur es situava sobre el 10% i ser mileurista estava mal vist perquè la majoria dels que treballaven a la construcció s’emportaven entre 2.000 i 3.000 euros cada més.

Un bon exemple del canvi de situació és el descens considerable de les oficines bancàries, però sobre tot de les immobiliàries que es van obrir pretenent menjar-se tot el pastís que es generava. Fa una dècada deien que a la Ràpita hi havia més immobiliàries que bars. Actualment només en queden unes poques.

NIGÈRIA I ANDORRA

Dos notícies relacionades amb aquests dos països m’han cridat especialment l’atenció. Tan, que vull comentar-les.

Segurament sabreu que Nigèria, el país econòmicament més potent de l’Àfrica, ha celebrat eleccions presidencials. El cert és que no m’interessa si el president escollit va ser un excolpista o si ha guanyat allà on la presencia musulmana és més gran. El que m’ha cridat l’atenció és que en aquell país que, a priori, consideraríem del tercer món, es pot votar telemàticament. Ahí va la ostia...

Resulta que Espanya, on cada dia t’obliguen a fer més coses per Internet (presentar tot tipus de declaracions, demanar subvencions, cites prèvies, pagaments, etc., etc.) i tot hi existir certificats digitals i altres formes d’acreditació electrònica emesos per diverses autoritats (FNMT, CC.AA., diputacions provincials) i DNI electrònics, no es pot votar utilitzant mitjans electrònics. Cagati lorito...  

Els nostres governants diuen que si s’utilitzen mitjans telemàtics, no es pot granit l’autenticitat del vot o dit d’una altra manera, que algú pot robar la teva identitat si aconsegueix fer-se amb l’acreditació d’un altre.

Com si fer-se amb la voluntat d’un altre no s’hagués fet mai. Voleu exemples? Quans de pares no han influït amb els seus fills quan aquests encara no tenen clar a qui han de votar? O a l’inrevés, quants de fills no han posat la papereta de la seva opció al sobre del pare que han acompanyat fins el col·legi electoral? Com apoderat que he estat durant molts d’anys, situacions així estic cansat de veure-les. 

I encara un de pitjor: A qui voten els iaios que estan en residències. Preval la seva voluntat o voten per la candidatura que els hi posen les cuidadores dintre del sobre? 

Per tant, que es busquin una altra excusa que aquesta no em val.

Anem a Andorra. Ahir Antoni Martí, cap del Partit Demòcrata i guanyador de les eleccions fetes només fa unes setmanes, va prendre possessió del càrrec. Per tant, des d’avui mateix, el govern es posarà a treballar. Sinó la primera, una de els primeres lleis que volen promulgar és que quan el govern hagi de liquidat algun banc, com ha passat amb la Banca Privada Andorrana, seran els accionistes de l’entitat els que hauran de fer front als milions que comporti la liquidació. Però jo encara aniria ho acotaria més: els principals responsables i, per tant, els que més haurien de gratar-se la butxaca, hauria de ser (per aquest ordre) el consell d’administració i la junta d’accionistes.

Si heu estat mai membres d’un consell d’administració (jo si, durant 1 anys i ½ aproximadament vaig formar part del de la GURSAM), sabríeu que entre unes poques persones controlen el cotarroi la resta es deixen guiar i, la majoria de les vegades voten els que els hi diuen (o manen) Per tant, no es d’estranyar el que va passar a Caja Madrid amb les targetes black o a Catalunya Caixa on tot el consell està imputat.

Potser llavors, abans de votar o signar un document s’ho pensarien dues vegades. Només eximiria de la responsabilitat a aquells que poguessin acreditar fefaentment que han expressat la seva disconformitat votant no.

Segur que m’heu entès perfectament.

ELUCUBRANT SOBRE 800 EUROS

El passat 19 de novembre vaig rebre el següent missatge de la Caixa: Publi: Amb multiEstrella, fins al 31-12, recull a la teva oficina mes de 800e en dtes. en compres. + info:www.lacaixa.es/mts-ca Baixa publi: www.laCaixa.es/bjc (sic)

No es tracta de publicitat enganyosa, però és evident que no t’has de deixar enlluernar pels 800 euros de regal, ja que, a la pràctica, per a la majoria dels clients, la xifra es rebaixarà considerablement i, com que sóc malpensat de mena, és possible que, fins i tot, hi surtis perdent.

Suposo que alguna vegada us ha arribat a casa una carta on hi a diversos vals de descompte de primeres marques de productes de neteja, higiene personal, etc. Si els heu portat al súper, sense cap problema us han fet el descompte per la compra del producte en qüestió sense cap tipus de problema. Però, els heu utilitzat tots o només uns quants?

El percentatge de descompte (o la quantitat) varia segons el preu del producte. Imagineu que el percentatge mitjà és d’un 20%. Fent una simple regla de 3 (suposo que recordeu com es fa), ràpidament obtindrem que per a poder bescanviar els 800 euros ens hauríem de gastar 400. Com sempre, els vals de descompte tenen data de caducitat, per la qual cosa, abans d’una data concreta, els hauríem de petar.

Aquesta campanya està encaminada a fomentar el consum durant les properes festes de Nadal i Reis, però pot arribar a provocar que la gent pugui comprar de forma convulsiva algun dels productes encara que, en realitat, no els necessiti.

Per què, qui ens assegura què necessitem tots els productes inclosos? Alguns segurament que sí, però no tots. Aquells que pretengui aprofitar els 800€ de la campanya, per un costat s’haurà de gastar 4.000€ i per l’altre comprar productes que després es poden quedar a un armari de casa.

Però el tema no acaba aquí. Quan li vaig explicar a la meva dona, la seva resposta coincidia al 100% amb el que jo vaig pensar quan el vaig llegir:

-Segur que alguna cosa et volen vendre...

Darrerament, quan vas a la Caixa (o qualsevol altra entitat financera), de banquers com els d’abans en trobes pocs. Avui en dia són comercials i, com a tals, sempre volen vendre’t el que no tens.

Les entitats financeres tenen una gran informació sobre els seus clients. Saben el que cobrem de nòmina, el que paguem per els nostres assegurances i amb qui les tenim, si som socis d’algun club, entitat, sindicat..., el que paguem de llum, de gas, d’IBI, d’hipoteca... Si som o no solvents depenent si se’ns retornen rebuts, si arribem a final de mes amb números rojos...

La darrera vegada que vaig entrar a una oficina de la Caixa per a cancel·lar una llibreta que pràcticament no utilitzava i per la que en cobraven despeses, en volien fer posar diners al pla de pensions que em vaig fer fa anys, al principi de ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta per no haver de pagar tant per la renda. També pretenia que ens féssim una assegurança de salut a la mútua de la que és propietat la Caixa. Li varem d’haver d’explicar que l’any passat, la mútua en qüestió, pretenia cobrar-nos com a funcionaris, un complement per a seguir donant-nos els serveis que ens havia estat donant durant anys. La majoria dels que tenim MUFACE ens varem canviar de mútua assistencial.

Els sou que cobro en l’actualitat no em permet ni pagar el complement que em demanava la mútua per a continuar gaudint dels mateixos serveix, ni augmentar les aportacions al pla de pensions, ni d’aprofitar-me de la totalitat del 800€ dels vals de descompte.  

Gràcies, però no!  

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 25

Amb la Muixeranga de Vinaròs. Ahir per la tarda, la meva dona i jo varem acompanyar a la Muixeranga de Vinaròs a la població d’Alcalà de Xivert (Baix Maestrat- Castelló-)

Dintre del marc de la seva festa Major, ahir es va batejar un nou gegant local. Un gegant insòlit i diferent als que havia vist fins ara. Era ni més ni menys que una reproducció del famós campanar del poble i, com no, va ser batejat amb el nom de lo Campanar.

A part de la Muixeranga de Vinaròs, també hi eren presentat altes colles geganteres com la d’Ulldecona i Benicàssim, així com un nombrós seguici on hi havia des de timbalers a sevillanes, passant per cavalleries, una colla de dolçainers vestits de festa i tota mena de capgrossos (cabuts com diuen allí)

Després dels actes protocol·laris amb la presència de les autoritats i pubilles, a partir de les 7 de la tarda es feia el pregó de la Festa Major que ve a ser com una cercavila o desfilada on hi van participar tots els grups que he esmentat i uns quants més.

Mentre es donava la volta al poble, els grups anaven amenitzant al nombrós públic assistent amb els més variats números. Així, la Muixeranga va realitzar tota mena de figures que van ser molt aplaudides per un públic desconeixedor de la creació del grup.

Una vegada acabats els actes, al pati del col·legi públic, l’ajuntament va oferir a tots els participants un sopar de germanor.

Nova amenaça de transvasament. Segons informa el diari digital l’Aguaita.cat, el govern de CiU té un informe sobre la taula per a transvasar aigua cap a Barcelona del canals Segarra-Garrigues.

La Plataforma en Defensa de l’Ebre ho havia denunciat reiterades vegades. Normalment,. Els canals de reg estan sobredimensionats, és a dir, portarà més aigua que la que necessiten els regants. I per a què es destinarà aquesta aigua sobrera? A apagar la set de la indústria de la zona metropolitana de Barcelona, ja que sabem que el consum de d’aigua de boca, mica en mica va baixant.

Una vegada més es demostra que els governs de CiU són transvasistes. Quan no des del tram final de l’Ebre, del Roina i sinó, tornem a l’Ebre, aquest cop des del Segre... Però no ens enganyem, al Delta li va el mateix mal o pitjor (l’aigua del Segre és de millor qualitat) si el transvasament es fa a 30 quilòmetres de la desembocadura o de més cap a munt.

Cas Pujol. El Cas Pujol no para de donar notícies. Imagino que hi ha un fotimer de periodistes intentat esbrinar el que encara no ha publicat ningú. Ahir per exemple, el Periódico de Catalunya explicava que la banca andorrana no es refiava e la procedència de la fortuna que els Pujol (en plural) tenien dipositada. I és que quan entren més diners que allò que es pot considerar normal (el barem és diferent per a tothom), cal començar a sospitar de la procedència dels calers. Si un té un sou (o sous) declarats d’una certa quantitat de diners (als que li has de restar els que necessiten per a viure), o et toca la loteria quasi sempre com a Carlos Fabra o els estàs aconseguint il·lícitament. Tu mateix...

I avui, informa el Triangle que ara, qui està sota sospita és la Fundació Pujol. Sembla ser que la família (això sé sembla cada cop més a un relat de la Màfia italiana) podria haver blanquejat diners a través de la fundació.

No és el primer cop que una fundació està sota sospita. Penso que les fundacions vinculades a partits polítics, sindicats o polítics en general o haurien d’estar prohibides o bé supercontrolades pels organismes que tenen aquesta finalitat.

Rajoy tanca la porta. I no precisament la de casa seva perquè sé li hagin acabat les vacances. Tanca la porta definitivament a que a Catalunya es faci un referèndum considerat com a no legal. Ara a mas i els seus tenen per davant la difícil decisió sobre que han de fer. Si fan cas a Esquerra i entitats com l’ANC i tiren pel camí del mig, malament, ja que els hi pot caure tot el pes de la justícia en el cas de que es consideri que han vulnerat les lleis estatals. I si no ho fan, està clar que la ruptura amb ERC (sembla ser que els republicans cada cop tenen més coll avall que serà així) és més que imminent.

Munir. Ja fa anys, quan Messi era un marrec de només 18 anys, li vaig preguntar a mon nebot Silvà (net d’un exiliat republicà a França) si n’havia sentit a parlar. Hem va dir que no. Jo li vaig dir que retingués el nom, ja que seria un gran futbolista. Sembla ser que Munir va pel mateix camí. Pocs jugadors han fet un debut en partit oficial amb el Barça a l’alçada del que va fer ahir el jove d’origen magrebí. Munir podria convertir-se en la gran sensació de la lliga.

Caldrà veure dues coses: el temps que trigarà el club en fer-li una fitxa del primer equip amb una clàusula de rescissió que sigui prohibitiva per als grans clubs i el que trigarà del Bosque en cridar-lo pe a la selecció (al menys per a la sub-219 amb la finalitat de que no pugui jugar amb Marroc, ja que imagino que com passa amb els Alcántara, deu de tenir la doble nacionalitat.     

REESTRUCTURAR CATALUNYA BANC

El BBVA, nou propietari de Catalunya Banc, ha anunciat que destinarà 450 milions d’euros a reestructurar el grup bancari que tot just acaba d’adquirir.  

La clau està en la paraula reestructurar. Què significa? Imagino que només escoltar-la els treballadors de Catalunya Banc es va posar a tremolar com si fossin a Sibèria a -40º. I no n’hi ha per menys.

La paraula reestructurar es podria canviar perfectament per optimitzar recursos, sona millor, però a la pràctica tindria idèntic resultat.

Cóm es reestructura? Molt fàcil: tancant oficines i acomiadant personal.

Es sindicats ja s’han afanyat a demanar a la direcció del BBVA que mantingui la plantilla de treballadors, però el gran capital no té cap mena de consideració ni li dóna pena ningú i, per tant, molt em temo que no escoltaran ningú i que faran el que creguin més convenient per l’entitat.

Recordo que a principi d’any Catalunya Banc va tancar diversos oficines de la demarcació de l’antiga xarxa de Caixa Tarragona, la més estesa pel nostre territori. Ara caldrà veure si se’n tanquen més. Hi ha pobles com Santa Bàrbara o Masdenverge que només en tenen una i, de tancar-se, tot el negoci se’n aniria cap a Caixabanc en el cas de Santa Bàrbara i Masdenverge, a la pràctica es quedaria sense cap servei bancari.

A Amposta és fàcil que només quedi l’oficina central, ja que la que hi ha a l’avinguda de la Ràpita està massa prop de la que ja té el BBVA.

En conclusió, tancaran les que no donin negoci i les que estiguen pròximes a les que ja té obertes, encara que en alguns casos, hi poden haver criteris d’espai o de situació.  

EL BBVA ES QUEDA AMB CATALUNYA CAIXA (II PART)

Abans de les darreres fusions, Catalunya Caixa que, recordem-ho, va annexionar-se tota la xarxa d’oficines de Caixa Tarragona, la més gran de la província i que, pràcticament, tenia oficines a tots els pobles de la demarcació. Com segur que recordareu, a principis d’any es van tancar les oficines de les poblacions inferiors als 1.000 habitants (entre elles les de Godall i la Galera)

Es de suposar que quan els nous propietaris se’n facin càrrec, i si tenim en compte els precedents, encara se’n tancaran més.    

Ara mateix a Amposta hi ha dues oficines de Catalunya Banc: la que va ser la central de Caixa Tarragona, que dóna als carrers Alcalde Palau i Sant Josep i la que hi ha a l’avinguda de la Ràpita, quasi que en front de l’actual oficina del BBVA.

Fent números una mic ràpids, Amposta passarà de tenir més de 20 sucursals de diferents entitats obertes, a tenir-ne unes de 10, o sigui una reducció de més del 50%. L’únic banc que ha obert una nova oficina ha estat el Banc de Sabadell amb la de la plaça Berenguer IV. Però la realitat tampoc seria aquesta, ja que el Banc de Sabadell es va quedar amb Caixa Penedès i l’oficina d’Amposta es va tancar.

Evidentment això repercutirà negativament amb els clients, sobre tot la gent gran que no estan acostumats a operar per Internet ni tant sols utilitzar els caixers automàtics.

Em poso a la pell de mons pares. Cada vegada que ma mare vagi a treure diners, haurà de fer una cua immensa. Ja sé que, segurament aquell matí no tindrà més feina que fer, però estem parlant d’una dona de més de 80 anys que té molta menys capacitat de resistència que una persona jove i, per tant, pot acabar cansada.

Ma mare, con tu i com jo, ens podríem considerar accionistes d’aquestes entitats que van ser rescatades i sanejades amb diner públic i que ara s’han venut per un cost molt inferior al que valien. Però és evident que no ho som i, a sobre, molts de nosaltres hem estat estafats per les preferents (una pràctica molt generalitzada durant un bon grapat d’anys) o enganxats a una hipoteca que no podem pagar amb l’amenaça constant de desnonament.

Com vaig dir ahir, pel camí s’han perdut (només en aquest operació 11.600 milions d’euros) que han sortit de totes i cada una de les butxaques dels ciutadans i que, d’alguna manera ens han acabat perjudicant a tots. Si l’Estat destina mils de milions en rescatar la banca, és evident que ha de retallar d’altres partides, com per exemple la sanitat, l’educació, els serveis socials, etc.  

És intolerable que diners públics hagin acabat en mans d’entitats privades per acabar perjudicant els ciutadans.

Als banquers els hi demano una mica de benevolència, ja que una altra cosa no ens la donaran.

De l’Estat no n’espero res. Amb que no ens segueixin robant me’n donaria per satisfet.

I és que els pobres ens conformem amb ben poca cosa, mentre que el ric, amb molt, en tenen poc.

EL BBVA ES QUEDA AMB CATALUNYA CAIXA (I PART)

En català Banc Bilbao-Biscaia-Argentària (BBVA)ha comprat Catalunya Banc al presentar la millor oferta. Les altres dues entitats que volien fer-se amb el banc nacionalitzat eren Caixabanc , el Santander i la Société Générale. Pel camí s’han perdut 11.600 milions d’euros que han sortit dels fons públics (es a dir, dels ciutadans espanyols) i s’han volatilitzat en un tres i no res.

Dir que una banc basc ha adquirit un de català, seria una manera molt simplista d’explicar-ho, ja que avui en dia, la majoria d’entitats financeres han perdut gran part de la seva vinculació amb el territori.

Fent una mica d’història, encara recordo quan per una part existia el Banc de Bilbao, per l’altra el Banc de Biscaia (Vizcaya) i per l’Altra Argentaria, que era la corporació que va agrupar les diferents entitats financeres estatals: Caixa Postal, Banc Exterior d’Espanya, Banc de Crèdit Agrícola, Banc Hipotecari d’Espanya, Banc de Crèdit Local i Banc d’Alacant. Dintre de la mateixa operació de fusió van entrar d’altres entitats, com per exemple Banca Catalana.

Després de la bombolla immobiliària i amb la profunda crisi financera que va sacsejar Espanya, alguns caixes d’estalvis es van haver d’agrupar i convertir-se en banc. Així va néixer el grup Unnim (Caixa de Sabadell, Caixa de Terrassa i Caixa Manlleu), que també va ser nacionalitzat abans de ser adquirit pel BBVA.

Mentre, Catalunya Banc (durant un temps Catalunya Caixa) va sortir de la fusió de Caixa Catalunya (abans de Barcelona), Caixa Tarragona i Caixa Manresa. Les dues primeres vinculades amb les Diputacions Provincials respectives.

Quan existien les caixes d’estalvis, la xarxa d’oficines era immensa, sobre tot durant els anys de la bombolla immobiliària. Per aquell temps, a Amposta hi van aterrar una sèrie d’entitats noves que van durar fins l’inici de la crisi. A saber: Caixa Sabadell (no confondre amb Banc Sabadell), Caixa Terrassa, Caixa Manlleu i Banc Pastor. Possiblement alguna més, però no me’n recordo.

Fins i tot Caixa Tarragona va obrir noves sucursals, com la que hi va haver davant l’antiga parada de busos i la Caixa amb l’oficina del carrer Amèrica. Allà on hi podia haver negoci, allà que es desplaçaven les entitats financeres. Al final, tal i com s’ha comprovat, només era façana.

LA CAIXA CANVIA DE DIRECTOR GENERAL. ENS ESPERA ALGUN CANVI MÉS?

La setmana passada, Isidre Fainé, president de la Caixa, va destituir al fins ara Director General Joan Maria Nin i va nomenar para ocupar el càrrec a Gonzalo Gortázar. Sembla ser que volen donar a l’entitat un nou rumb. Falta li fa!

És evident que en el temps, la Caixa ha perdut tota l’essència de l’entitat que jo vaig conèixer quan era jovenet.

Ja no demano que sigui fidel als seus orígens, perquè s’ha d’adaptar necessàriament als nous temps, però l’esperit hauria s’hauria d’haver conservat pràcticament intacte.  

El qui com jo portin anys de clients de la Caixa, de ben segur que estaran totalment d’acord amb mi que s’ha despersonalitzat molt. Antigament la Caixa tenia aquell grau de proximitat que en el temps ha anat a parar al poal de les escombraries.

Quan vaig obrir la meva primera llibreta d’estalvis a l’oficina de Ferreries de Tortosa, amb una petita imposició et regalaven un cinta de música per Nadal i un llibre per Sant Jordi. Després depenia de la amistat que tinguessis amb el delegat per a que et donés algun regal dels que, normalment, estaven destinats als bons clients. Com que vaig tenir la sort de tenir molta amistat amb un d’ells, em va donar làmines que vaig emmarcar, bolígrafs, un marc de fotos i, fins i tot, un rellotge per a la meva dona. Avui en dia, com aquell que diu, no et donen ni el bon dia.

Malgrat tot, aquest no ha estat el gran canvi de la Caixa, però si una manera molt gràfica de demostrar-ho. El canvi va començar, fins i tot, de que es convertís de caixa a banc (Caixabanc)

El gran canvi va ser quan poc a poc van deixar de fer aquella atenció personalitzada que els va caracteritzar. Encara recordo quan em feien enquestes telefòniques per a que valorés el servei i l’atenció. Fa anys que no en fan o al menys no me’n fan a mi. Una de les preguntes que em fan fer era sobre si quan entrava a l’oficina em coneixien i es dirigien a mi pel meu nom.

La que havia estat la meva oficina fins fa poc més d’un any la van tancar i la van ajuntar amb una altra, massificant treballadors però també clients. A Amposta, de 5 oficines que hi havia s’ha quedat amb 3.

Ara no és que no em coneixen ells, és que jo tampoc els conec. De fet pràcticament ni em sona la cara, ja que a molts els van canviant sovint d’oficina en oficina, sobre tot als que van ocupar llocs de responsabilitat durant els anys que venien les preferents als iaios.

Conec un cas (i us ho dic de debò, ja que es tracta d’una persona molt propera), que li van posar els diners a un producte sense previ ais. Quan ho va anar a esbrinar, l’empleada no va poder trobar el contracte. A pesar que li van dir que ho mirarien, mai va saber res més. Curiós, no?

Els treballadors més antics de la Caixa, alguns d’ells jubilats, podrien donar testimoni del que estic dient i, segurament encara us explicarien molts més casos. De vegades parlo amb un que va ocupar un lloc de responsabilitat a una de les oficines de Tortosa. Allí s’hi va passat tota la vida fins que es va jubilar. Va marxar molt cremat!

Als treballadors cada vegada se’ls hi exigia més per menys sou. No sé si ho sabeu, però els antics treballadors cobren un bon sou (i quan dic bo vull dir molt bo!) Els d’ara segurament no arriben ni al 50%. La resta se l’han de guanyar a base de vendre productes, com per exemple assegurances. Més que banquers són comercials i així us ho inculquen.

No sé si el canvi de director general serà per a bé o encara s’anirà a pitjor. Conec clients de molts d’anys que han cancel·lat els comptes i, lògicament, els han obert a una altra entitat bancària. A hores d’ara encara no sé sap si serà per a be, però si que demostra que s’estava molt cremat amb la Caixa. Intueixo que recuperar tot els que s’ha perdut en aquests anys serà molt difícil.