dimecres, 1 d’abril del 2015

NIGÈRIA I ANDORRA

Dos notícies relacionades amb aquests dos països m’han cridat especialment l’atenció. Tan, que vull comentar-les.
Segurament sabreu que Nigèria, el país econòmicament més potent de l’Àfrica, ha celebrat eleccions presidencials. El cert és que no m’interessa si el president escollit va ser un excolpista o si ha guanyat allà on la presencia musulmana és més gran. El que m’ha cridat l’atenció és que en aquell país que, a priori, consideraríem del tercer món, es pot votar telemàticament. Ahí va la ostia...
Resulta que Espanya, on cada dia t’obliguen a fer més coses per Internet (presentar tot tipus de declaracions, demanar subvencions, cites prèvies, pagaments, etc., etc.) i tot hi existir certificats digitals i altres formes d’acreditació electrònica emesos per diverses autoritats (FNMT, CC.AA., diputacions provincials) i DNI electrònics, no es pot votar utilitzant mitjans electrònics. Cagati lorito...  
Els nostres governants diuen que si s’utilitzen mitjans telemàtics, no es pot granit l’autenticitat del vot o dit d’una altra manera, que algú pot robar la teva identitat si aconsegueix fer-se amb l’acreditació d’un altre.
Com si fer-se amb la voluntat d’un altre no s’hagués fet mai. Voleu exemples? Quans de pares no han influït amb els seus fills quan aquests encara no tenen clar a qui han de votar? O a l’inrevés, quants de fills no han posat la papereta de la seva opció al sobre del pare que han acompanyat fins el col·legi electoral? Com apoderat que he estat durant molts d’anys, situacions així estic cansat de veure-les. 
I encara un de pitjor: A qui voten els iaios que estan en residències. Preval la seva voluntat o voten per la candidatura que els hi posen les cuidadores dintre del sobre? 
Per tant, que es busquin una altra excusa que aquesta no em val.
Anem a Andorra. Ahir Antoni Martí, cap del Partit Demòcrata i guanyador de les eleccions fetes només fa unes setmanes, va prendre possessió del càrrec. Per tant, des d’avui mateix, el govern es posarà a treballar. Sinó la primera, una de els primeres lleis que volen promulgar és que quan el govern hagi de liquidat algun banc, com ha passat amb la Banca Privada Andorrana, seran els accionistes de l’entitat els que hauran de fer front als milions que comporti la liquidació. Però jo encara aniria ho acotaria més: els principals responsables i, per tant, els que més haurien de gratar-se la butxaca, hauria de ser (per aquest ordre) el consell d’administració i la junta d’accionistes.
Si heu estat mai membres d’un consell d’administració (jo si, durant 1 anys i ½ aproximadament vaig formar part del de la GURSAM), sabríeu que entre unes poques persones controlen el cotarroi la resta es deixen guiar i, la majoria de les vegades voten els que els hi diuen (o manen) Per tant, no es d’estranyar el que va passar a Caja Madrid amb les targetes black o a Catalunya Caixa on tot el consell està imputat.
Potser llavors, abans de votar o signar un document s’ho pensarien dues vegades. Només eximiria de la responsabilitat a aquells que poguessin acreditar fefaentment que han expressat la seva disconformitat votant no.
Segur que m’heu entès perfectament.