Cifuentes i la sensació d'impunitat

El 2012, en ple debat sobre la corrupció, cap oripell curricular justificava que l'aleshores diputada acceptés un tracte de favor que amenaçava la seva carrera política

ENRIC HERNÁNDEZ

Davant el rosari de suposades anomalies i irregularitats que envolten el seu màster, Cristina Cifuentes ha revelat, amb ànim exculpatori, una dada rellevant: que el 2011 va pactar amb la Universitat Rei Joan Carles que no assistiria a les classes ni als exàmens: «Els professors es van adaptar a les meves circumstàncies». Dispensa que crida l‘atenció, ja que es tracta d’un curs presencial.

Potser sembla una anècdota, ja que la presidenta madrilenya està acusada d’una cosa tan greu com procurar-se un fals màster sense ni tan sols cursar-lo, però que Cifuentes l’exposi per donar versemblança a la seva versió dona peu a algunes preguntes.


¿Va rebre tracte de favor de la Rei Joan Carles? Aleshores era diputada del PP i vicepresidenta de l’Assemblea de Madrid, però –segons el seu currículum– havia format part del consell d’administració d’aquella universitat pública, del consell social de la Carles III, del Consell d’Universitats i del Consell Escolar autonòmic. Els que l’eximissin d’ocupar el seu pupitre, doncs, tenien bones raons per pensar que favor amb favor es paga.

¿Va cursar el màster? Si de debò va substituir les aules per «treballs i activitats complementàries», no costaria tant trobar-ne rastres a les entranyes de l’ordinador, o com a documents adjunts al seu compte de correu electrònic. O potser dormen en una capsa de mudances juntament amb el seu ignot treball de final de màster (TFM). Com no apareguin aviat, potser serà tard.

¿Va defensar el seu TFM davant el tribunal examinador? Assegura que ho va fer durant «10 o 15 minuts» el 2 de juliol del 2012, quan ja era delegada del Govern a Madrid. El seu gabinet de premsa presumia aquell dia que havia mobilitzat «450 efectius policials» per les celebracions a Madrid per l’Eurocopa de la Roja; ara Cifuentes atribueix l’operatiu al ministeri. Algú menteix.

INCONSCIÈNCIA

¿Per què se la va jugar? Cursés o no el màster a distància, Cifuentes hauria d’haver entès llavors, amb el debat sobre la corrupció ja molt intens, que cap oripell curricular compensava el risc d’arruïnar la seva carrera política per sospites d’avantatgisme. Només la sensació d’impunitat explicaria aquesta inconsciència tan gran.

Presoners de la ideologia

Part de l'independentisme no accepta la realitat i no es poden descartar noves eleccions

JOAN TAPIA

L’independentisme té un greu problema que en el passat ha liquidat altres moviments polítics: la ideologia –la creença en la bondat gairebé sobrenatural de l’Estat propi– li impedeix veure la realitat.

Van proclamar la independència el 27-0, però ni la van intentar portar a la pràctica. Per falta de força, de convicció, per no voler afrontar-ne els costos, per haver promès el que sabien impossible… o pel que sigui. I ara, sis mesos després, es troben fora del Govern, amb una autonomia intervinguda, una vida ciutadana no normalitzada, però tampoc molt alterada i amb els dirigents que van fer la fatal aposta a l’exili de Brussel·les (Toni Comín, Meritxell Serret i Lluís Puig), la Gran Bretanya (Clara Ponsatí) i Suïssa (Marta Rovira), o en una presó alemanya amb risc d’extradició a Espanya (Carles Puigdemont), o –la majoria– en presó provisional dictada pel poder judicial espanyol (Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Sànchez, Jordi Cuixart, Josep Rull, Raül Romeva, Dolors Bassa, Carme Forcadell i el candidat no electe Jordi Turull).

Entre la gloriosa independència i la humiliant presó… Però una part de l’independentisme es nega a admetre i gestionar la crua realitat, i fins i tot proclama (Elisenda Paluzie, nova presidenta de l’ANC): «La situació de bloqueig institucional ens afavoreix a nosaltres i perjudica l’Estat». Tornen a confondre l’Estat espanyol, soci rellevant de l’eurozona, amb la vida política de Mariano Rajoy. I no volen reconèixer que Cs és el partit que més ha crescut a Catalunya.

Però l’independentisme hi és. El 47% i una llei electoral no proporcional li han permès conservar la majoria absoluta. En aquestes condicions –salvats per la campana– és de calaix que la prioritat secessionista hauria de ser elegir president, formar Govern amb un programa executable i, com va repetir Pere Aragonès, col·laborador de Junqueras i nova estrella d’ERC, parlar amb Rajoy i amb Madrid, intentar –serà difícil– treure el conflicte de la jurisdicció penal i tornar a inspirar una mica de confiança en el no 47%, la resta d’Espanya i a Europa. Només així el secessionisme podrà tenir un futur normalitzat. I així ho veuen ERC, el PDECat i Òmnium Cultural, creat en la resistència catalanista al franquisme i amb el seu president a Soto del Real. I fins i tot Artur Mas, el gran responsable de la deriva maximalista quan el 2016 es va rendir a la CUP i va posar Puigdemont.

Però el secessionisme està immobilitzat perquè els 15 o 20 diputats puigdemontistes de JxCat aposten per la confrontació amb l’Estat, creuen que com més malament, millor, i no descarten anar a noves eleccions. I els pragmàtics no aconsegueixen convèncer els romàntics ni tampoc tenen valor per divorciar-se i buscar nous socis, cosa que tampoc els seria fàcil després de les insídies llançades contra Joan Coscubiela i Miquel Iceta. Conclusió: l’independentisme està atrapat en el seu ideologisme i en les lluites intestines que comporta i no es pot descartar que el pròxim 22 de maig es convoquin noves eleccions.

Reconèixer la derrota

L'independentisme va guanyar les batalles de l'1-O i el 21-D, però ha perdut la seva pròpia guerra. És hora ja d'assumir-ho i d'obrar en conseqüència

ENRIC HERNÁNDEZ

Mig any després de l’1-O, els fruits d’aquella suposada gesta estan a la vista: Catalunya sense Govern, els CDR ocupant el buit de poder, l’independentisme noquejat, i els seus líders, en presó preventiva i/o a l’espera de ser extradits. Els cops de porra policials que a tants van indignar no van ser suficients el 21-D per ampliar el perímetre electoral de l’independentisme, i la victòria d’aquest en escons no ha evitat que la seva majoria parlamentària salti pels aires. Tampoc obren els actes del jutge Pablo Llarena la més mínima escletxa a la magnanimitat, ni s’imposen les veus pragmàtiques del sobiranisme que urgeixen a restituir la Generalitat i girar full del 155.

En termes fàctics, els prohoms del procés van guanyar dues batalles, les urnes republicanes de l’1-O i les autonòmiques del 21-D, però han perdut la seva pròpia guerra. Com més triguin a reconèixer la seva derrota, a assumir que cap dels seus presagis es va complir i obrar en conseqüència, menys creïble serà el seu relat i més l’erosió de les institucions i de la convivència a Catalunya.

Ara bé, ¿qui posa el fil a l’agulla? No serà ara el jutge del Suprem, que va precipitar la seva instrucció per l’intent de Jordi Turull, excarcerat sota la promesa de no reincidir, de ser investit amb el suport de la CUP. Menys marge té el Govern, que ni va poder alliberar Joaquim Forn, per mitjà del fiscal. No, la pilota és ara en dues teulades: la catalana i l’alemanya.

Amb el mateix programa autonomista que va presentar Turull, JxCat i ERC tenen al seu abast elegir un candidat sense tatxa que recuperi les regnes del país. En mans de Carles Puigdemont i Toni Comín està atorgar al sobiranisme la majoria suficient per investir un president que firmi l’acta de defunció de l’unilateralisme i faciliti l’excarceració dels polítics presos.

En el front judicial, Alemanya marcarà la pauta: si extradeix l’expresident per desobediència i malversació, però no per rebel·lió, obriria en canal la causa del Suprem i llimaria futures condemnes. Però, mentre la justícia germànica desfulla la margarida, és el Parlament el que elegeix: Govern efectiu o 155 sine die.

La 'generació selfie' del PSOE

Els actuals dirigents socialistes no mostren solidesa intel·lectual per afrontar una època radicalment nova

CARLOS CARNICERO URABAYEN 

Dinar a Madrid amb veterans periodistes, diplomàtics i influents socialistes que en el passat van tenir recorregut internacional. Ningú sabia qui és el responsable d’afers internacionals del PSOE. És clamorosa la falta de visibilitat de l’equip de Pedro Sánchez, que ha preferit envoltar-se de fidels, la majoria anònims, a costa de no poder ser una referència per a la societat en innombrables temes.

La irrellevància del PSOE en el debat públic seria inaudita si no fos perquè ens hi hem acostumat. Se succeeixen les onades d’indignació: joves, dones, persones grans. En cap d’aquestes ha sigut clau l’acció d’aquest partit, que es considera a si mateix l’alternativa natural d’esquerres a un Govern conservador esgotat. En el passat bipartidista l’estratègia d’aguantar sense innovar podia funcionar. Hi havia només dos plats en el menú electoral. Ara n’hi ha quatre. Els ciutadans refinen els seus gustos segons llegeixen, s’informen i escruten els seus líders a les xarxes.
Les tendències dels sondejos

A Ferraz sobren excuses. Han repetit durant mesos que la crisi catalana no els beneficia. Afegeixen el tic contra els mitjans de comunicació i les elits, present en el discurs de Sánchez des que va ser escombrat de la secretaria general d’una forma gens amable. I ara José Félix Tezanos, responsable de programes, assegura en relació amb les enquestes, que «no són sociologia, sinó parasociologia»; una «espècie de bruixeria».

Naturalment, incomoden el PSOE les tres tendències que indiquen tots els sondejos recents: el PP està en caiguda profunda, Ciutadans en alça trepidant i Podem no es desploma. El PSOE resisteix, més o menys, però no es beneficia dels desencantats a la seva esquerra, que se’n van cap a l’abstenció, ni a la seva dreta, que prefereixen l’opció de Ciutadans. Encara que Sánchez s’agafi a una taula de salvació –«acariciem ser la primera força», afirma–, no es palpa en l’ambient cap entusiasme similar al que va propiciar Felipe González als anys 80 o José Luis Rodríguez Zapatero a principis de la dècada passada.



Arran de la multicrisi generada el 2008, el sistema de partits ha implosionat en la majoria de països occidentals. La nota dominant dels diversos tsunamis electorals dels últims anys –brexit, Trump, Macron o la revolta antiestablishment italiana recent– testifica un apetit voraç per nous lideratges o nous partits. El problema de Sánchez és que ni el seu partit ni els seus lideratges ofereixen res de nou, per molt que agiten aquesta etiqueta.

La joventut per si mateixa no aporta frescor. Al contrari, els cadells de les Joventuts Socialistes, el Harvard de la majoria dels dirigents que no té vida laboral fora de la política, han après a estimar el petit poder –cada vegada en queda menys– però han perdut de vista com projectar-lo. Mentre els grans es retiren –l’últim ha sigut Ramón Jáuregui, potser el millor cap en actiu del PSOE–, la generació selfie es veu estupendament a les fotos, però no troba la solidesa intel·lectual que li permeti dibuixar un socialisme per a un temps radicalment nou.

¿Com es pot dotar de drets socials els cada vegada més treballadors freelance? ¿Com frenar el viatge a la lluna dels preus dels lloguers a les grans ciutats a causa de fenòmens com Airbnb? ¿Com aconseguir que els gegants tecnològics paguin impostos? ¿Com evitar que plataformes com Facebook venguin les nostres dades privades i les posin al servei d’individus com Trump? ¿Com frenar l’expansió de les notícies falses a les xarxes socials?

Tampoc és nou el sectarisme i el rancor entre els uns i els altres. Elena Valenciano, exvicesecretària general, estava ben situada per aconseguir la presidència dels socialistes al Parlament europeu, però Sánchez no li perdona el seu suport a Susana Díaz i a l’abstenció i ha boicotejat la seva candidatura. No li sobren al PSOE esferes d’influència a Europa i no sobren tampoc dones líders a Brussel·les, però han preferit recolzar Udo Bullmann, candidat de l’SPD que acaba de firmar una nova gran coalició amb Merkel.

És clar que no ho té fàcil el PSOE. S’han enfonsat en els últims anys els seus partits germans a Grècia, França, Països Baixos, Itàlia o Alemanya. Però si a alguna cosa convida aquest temps nou és a promoure els millors, a nodrir-se de talent i provar noves fórmules, noves receptes, nous lideratges i per descomptat més inversió de capital humà i estratègia a la Unió Europea, terreny de joc i aprenentatge per a qualsevol projecte progressista i transformador.

¿Crisi socialdemòcrata?

Els electors perduts no han anat cap a l'esquerra sinó al populisme nacionalista

JOAN TAPIA

Si hi ha un tòpic en què els columnistes més de dretes i més d’esquerres coincideixen és que la socialdemocràcia té data de caducitat. I aporten com a prova els recents resultats electorals –gens brillants– de França, Alemanya i Itàlia. I és evident que en el segon decenni del segle XXI els socialdemòcrates no tenen els mateixos resultats que en la segona meitat del XX.


La França de Mitterrand es va enterrar quan fa un any Hollande ni es va atrevir a tornar-se a presentar, i l’Alemanya de Willy Brandt i de Helmut Schmidt ja fa dotze anys que està dirigida per una democristiana pragmàtica com Angela Merkel. Però al contrari que altres tendències de l’esquerra –els comunistes– els socialdemòcrates segueixen vius i influeixen en els governs de la Unió Europea. A França, Macron –ministre d’Economia d’Hollande– va guanyar amb una nova oferta en què conflueixen liberals i socialdemòcrates. I diversos ministeris –com Interior i Defensa– estan en mans d’antics i coneguts socialistes.



A Alemanya, l’SPD ha hagut de refer la gran coalició –que no és el que volia– perquè la irrupció de l’extrema dreta –13% del vot i 90 diputats– i la deserció de la dreta liberal (l’FDP) no li deixava cap altra opció. I el pacte ha sigut aprovat i votat pels militants. A Itàlia, el Partit Democràtic (que és també hereu del vell PCI) ha patit una seriosa derrota. Però és molt possible que hagi d’estar en el govern per evitar el domini del populisme més antieuropeu.


És cert que la socialdemocràcia no està en el seu millor moment. El que és totalment fals és que estigui en crisi –com tant es pontifica– per haver-se inclinat a la dreta, o per no qüestionar l’economia social de mercat. Els vots perduts –Espanya és una excepció perquè a Zapatero el va agafar la crisi– no han emigrat cap a l’esquerra sinó a populistes-nacionalistes de dretes (a Alemanya i Itàlia) o a un nou centrisme (a França).

A Alemanya, l’SPD va centrar la seva campanya en la lluita contra la desigualtat i el seu retrocés es deu al fet que per a una part de la societat alemanya la desigualtat és un problema menys greu que la seguretat ciutadana i sobretot, a la irrupció de la immigració. Agradi o no, la realitat és que l’arribada de més d’un milió d’immigrants a Alemanya i de 600.000 a Itàlia està darrere de la pèrdua de vots tant de Merkel com de l’SPD o de l’esquerra italiana.


Potser el que passa és que gran part del programa socialdemòcrata, la construcció de l’Estat del benestar, ja s’ha aconseguit. I que el problema avui és mantenir l’Estat del benestar en un món globalitzat. Quan milions de xinesos i indis han entrat en l’economia industrial i –sortint del subdesenvolupament– exerceixen una pressió baixista sobre els salaris. Quan els vells estats nacionals han perdut sobirania econòmica però els dirigents i els pobles es resisteixen –per nacionalisme– a cedir més poder a Europa. Quan viure més anys –gran conquista social– incrementa amb força els costos de salut i de pensions. I quan, al mateix temps, les classes mitjanes es resisteixen a pagar més impostos, el control fiscal dels més poderosos i de les grans multinacionals (Irlanda fa dumping fiscal) és més difícil i costa augmentar els ingressos dels estats.


Ningú té la solució miracle, i la globalització i la informació digital afavoreixen moltes vegades receptes falses i perilloses com el proteccionisme, el rebuig de l’immigrant i el nacionalisme elementalista: Trump, Marine Le Pen, Lliga Nord, l’alemanya AfD…

L’objectiu socialdemòcrata ha sigut ben enunciat per Javier Fernández, president d’Astúries, com «la defensa de l’Estat del benestar que és el patrimoni dels que no tenen patrimoni». Però això no s’aconsegueix amb l’immobilisme perquè sense creixement no hi ha ocupació ni diners per a despeses socials. Ni girant a l’esquerra, cosa que porta al desastre econòmic (Grècia) i que els electors no compren en cap país europeu.


Adaptar i mantenir l’Estat del benestar és la gran assignatura pendent. I els socialdemòcrates sols potser no podran aprovar-la. Per falta de força electoral suficient i perquè l’aportació de les idees liberals és essencial per frenar l’inquietant avanç del populisme trumpista. Per convèncer les opinions públiques que el món d’avui és diferent –molt millor i més just que el del 1945 (triomf del Labour a la Gran Bretanya) o del 1982 (el de Felipe González)–, però que les mesures necessàries són unes altres i més complexes.

'Game over': política enfront de la barbàrie

L'independentisme afronta un dilema similar al de la tardor: o el mal menor, un front catalanista que renunciï a la unilateralitat, o el com pitjor millor d'una investidura il·legal de Puigdemont que encengui els carrers

ENRIC HERNÁNDEZ

La captura de Carles Puigdemont a Alemanya, la fugida a Suïssa de Marta Rovira, el processament de 25 polítics independentistes i l'empresonament de cinc d'ells completen el trist corol·lari d'un projecte unilateral de ruptura que, definitivament, ja no dona més de si. La política i la justícia espanyoles han tancat totes les portes. La totpoderosa Alemanya ha prestat cobertura internacional, almenys momentàniament, a l'euroordre del Tribunal Suprem contra l'expresident. La CUP ha estripat les cartes al tombar el candidat Jordi Turull i anunciar que passa a l'oposició. ‘Game over’.

Orfe el moviment independentista de la ferma tutela d'abans, a causa de l'escapçament i la desorientació dels partits i les entitats independentistes, el fantasma de la violència ha aparegut, ara sí, en les protestes de divendres i d'aquest diumenge. L'onada d'indignació, comprensible en els que van ser convençuts pels seus líders que la secessió seria immediata i sense costos, amenaça el bé més preat del procés: el seu civisme. Si la jerarquia sobiranista no és capaç d'embridar les seves bases, l'esclat social comportarà temibles conseqüències.



Els postconvergents de Junts per Catalunya i ERC afronten el seu dilema més greu des de l'1-O, quan van menysprear el mal menor -avançar les eleccions- i van optar pel com pitjor, millor: declaració unilateral d'independència (DUI), 155 i una ofensiva judicial sense misericòrdia. Avui la disjuntiva és semblant: deixar-se arrossegar de nou pels partidaris de la resposta insurreccional, per exemple investint il·legalment Puigdemont al Parlament i incendiant els carrers, o fer una crida a la calma i restituir com més aviat millor les institucions catalanes.

Cobra importància, en aquest context, l'aposta del president del Parlament, Roger Torrent, per “un front democràtic en defensa de la democràcia i els drets fonamentals", crida ja atesa per Catalunya en Comú. Per evitar mals majors, l'alternativa més assenyada seria que l'independentisme negociés un programa de mínims amb els comuns, i fins i tot amb el PSC, a canvi de la seva abstenció en la investidura. Un front catalanista per formar Govern, aixecar el 155 i pacificar la política i la societat catalanes, prèvia renúncia expressa de l'independentisme a la unilateralitat i la il·legalitat, tan estèrils com perjudicials.
ESCENARI DE DISTENSIÓ

Trencar des d'un catalanisme transversal la tòxica dinàmica de blocs i bloquejos és el missatge més potent que Catalunya pot dirigir a l'Estat, que en justa correspondència hauria de plantejar un escenari de distensió: primer, acostant Catalunya als polítics presos; després, procurant la seva gradual excarceració; i en tercer lloc, obrint el diàleg amb qui presideixi la restituïda Generalitat.

Avui el Govern no governa la crisi catalana. Ho hauria pogut fer Mariano Rajoy exercint l'art de la política, però va confiar la tasca als jutges i ara ni tan sols ha sigut capaç d'alliberar Joaquim Forn, mitjançant el fiscal general. Si no compareix aviat la política, tard o d'hora apareixerà la barbàrie.

ELS CORSARIS ITALIANS

El dia que s’ha sabut que la justícia italiana ha incauta el vaixell de l’oenegé catalana Open Armas per fomentar la immigració il·legal (quins pebrets!!), el Periódico de Catalunya m’ha publicat a la seva edició en paper la carta al director que vaig escriure fa una setmana i que com és normal, ja vaig publicar en aquest blog.

A saber, aquesta carta al director ha esta publicada a la Vanguardia, l’Ara, Diari de Tarragona (edició en paper), el Periódico de Catalunya (edició digital i paper) i Vinaròs News (tot i que és de casa i Emili Fonollosa me publica tot el que vull)

L'ACUDIT DEL DIA 27-03-2017

De Leonard Beard al Periódico. 

¿Turull, president la setmana que ve?

El secessionisme pot formar govern però potser abans Puigdemont haurà de dimitir

JOAN TAPIA

Ahir van passar coses que poden accelerar l'elecció d'un president de la Generalitat la setmana que ve. Hi va haver una confluència de fets que poden ser determinants.

El primer és rellevant però de significat incert. La fiscalia del Suprem –al contrari que en altres ocasions– va demanar la llibertat provisional amb fiança de Joaquim Forn, conseller d'Interior en el govern destituït pel 155. Però el fiscal del Suprem només ho va fer per imperatiu legal, obeint una instrucció de Julián Sánchez Melgar, fiscal general de l’Estat. Dit en plata, del Govern. S’al·leguen causes humanitàries –un inici de malaltia de Forn, que a més ja va renunciar a l’acta de diputat– però potser som davant una certa inflexió governamental. Els jutges són independents i han d’aplicar la llei, però els fiscals tenen un estatus més especial. Les raons humanitàries són clares. Però les raons polítiques (no tensar més la convivència) també podrien estudiar-se. La justícia és la justícia, però en un cas polític les presons provisionals sense fiança i abans de judici tenen una dimensió política.

El segon fet és el realisme de Jordi Sànchez, amb profundes arrels a l'esquerra catalana, que ha aixecat acta que, al capdavall, no es pot negar la força de la gravetat. En les actuals circumstàncies (que li deuen semblar oprobioses) voler-lo investir president era no admetre la realitat. És tota una lliçó per a JxCat, que ha oblidat que la famosa república –proclamada perquè la Generalitat va ser un galliner i la desconfiança entre el PDECat i ERC era màxima– no tan sols no existeix avui sinó que mai va existir. A pesar que hi ha polítics independentistes que diuen, contradictòriament, que només va ser una declaració de principis però que està vigent.

El tercer punt és que l’abandonament de Sànchez obre la possibilitat que el pla c pactat pels secessionistes –la investidura de Jordi Turull per a la qual no hi ha cap obstacle legal– sigui realitat per Setmana Santa. Avui la prioritat a Catalunya és que hi hagi govern i es facin passos cap a la normalització. La presidència de Turull no és ni de bon tros el millor per a Catalunya, però amb el resultat del 21-D podria ser el mal menor.

La CUP, clau

El perill resideix en la fantasia sobiranista. Si la CUP no canvia de posició perquè Turull sigui investit en segona votació (per 65 vots contra 64), es necessitarà la dimissió prèvia de Puigdemont i Comín. Si dimiteixen, el fantasma de la república quedarà encara més tocat. Però no poden evitar-ho perquè per al secessionisme seria grotesc que per culpa seva (de Puigdemont i de Comín) no hi hagués Govern. I, a més, independentista. És clar que Puigdemont preferiria no afrontar la crua realitat i que Turull sortís elegit (com ell el 2016) gràcies a la CUP.

Tindríem així un govern més gris que el de Puigdemont, però sotmès a la mateixa hipoteca: dibuixar castells revolucionaris i rupturistes en l’aire. No seria el millor per a Esquerra Republicana ni per al PDECat, als quals els electors han donat una altra oportunitat.

Retòrica buida

Assistim a una infinitat d'apel·lacions que no es corresponen amb cap cessió de les posicions dels partits

XAVIER SARDÀ

Estem assistint a una infinitat d’apel·lacions a «donar la mà», «cosir» i «recosir» que no acaben corresponent-se amb cap cessió de les posicions pròpies per aconseguir algun tipus d’acostament a les posicions de l’altre.

Per exemple, l’oferta de Joan Tardà d’explorar aliances amb el PSC i els comuns és absolutament contradictòria amb l’acord de govern de JxCat amb ERC que han enviat a la CUP. I no només contradictòria sinó incompatible. ¿De veritat es vol arribar a algun tipus d’acostament amb els partits constitucionalistes quan es finalitza el primer apartat dient «ara ens toca fer república»?

L’independentisme es pot passar la vida a partir d’ara jugant a un debat sobre els significats de ser/estar/fer/existir/voler/caminar/desitjar la república i el que es vulgui. Són conceptes als quals Artur Mas ha afegit a més els seus propis sobre exagerar/enganyar.

Oriol Junqueras concedeix una entrevista en la qual diu que «no és moment de retrets» per justificar que no hagi parlat amb Carles Puigdemont des de la declaració unilateral d’independència. Cadascú dona el seu punt de vista sobre les tensions, però en general acaba amb una andanada de campionat contra Santi Vila.

Per un altre costat, Inés Arrimadas també parla amb freqüència de la necessitat d’unir tots els catalans, però Albert Rivera tanca tota possibilitat d’un indult. ¿No existeix de veritat cap fórmula d’acord en què una de les contrapartides sigui la de recolzar un indult?

L’independentisme segueix al mateix joc de l’oca de sempre. Ni JxCat ni ERC estan disposats a reconèixer davant l’opinió pública el cúmul d’exageracions/enganys que ens han explicat en els últims anys.

Ciutadans i PP estan iniciant ara la seva pròpia competició per ser el més intransigent amb els líders independentistes. És veritat, com diu Gerardo Pisarello, que la declaració unilateral d’independència ha servit per «portar el país a les roques» i que com ha dit Joan Coscubiela «si Puigdemont hagués convocat eleccions, no hi hauria hagut 155», però sense voluntat d’acostament de cap manera no s’aconseguirà ni unir els catalans.

Utilitzant la seva experiència sindical, Coscubiela diu que «és hora de pactar el desacord». Té raó. Però per ara no s’ha vist el més mínim pas dels uns i dels altres per fer-ho. Només estem assistint a uns discursos buits que no tenen el mínim reflex en la realitat. En alguna cosa s’ha de cedir. I s’haurà de començar a pensar en què. Si no, cada vegada estarem més dividits. Per molt tòpic que sigui, ja estem clarament en el camí de deixar de ser «un sol poble». O com se n’hi vulgui dir.

El PSOE al seu laberint

Pedro Sánchez ha ascendit a molt mediocre; segueix sense il·lusionar i sense cosir el partit

CRISTINA PARDO

Mariano Rajoy li va venir a dir a Pablo Iglesias, durant el debat d’aquesta última setmana sobre les pensions, que el líder de Podem està en condicions de prometre qualsevol cosa perquè no té passat. Ningú li pot retreure que faci propostes que va evitar aplicar abans des d’un lloc de gestió. No obstant, el ple era, a parer seu, un autèntic infern per al PSOE. Hi havia Margarita Robles esgargamellant-se a la tribuna per defensar una pujada de les prestacions, enmig de fortes crítiques al Govern. Els socialistes van arribar a la Moncloa, amb Zapatero al capdavant, prometent que millorarien totes les pensions. Després, no van veure la crisi. I quan finalment van admetre que alguna cosa passava, el desastre era de tanta envergadura que van haver d’aprovar precipitadament mesures com per exemple la congelació de la paga.

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

Venim d’una setmana en què el PSOE ha patit, a més a més, per mantenir el seu suport a la derogació de la presó permanent revisable. Qualsevol punt de vista ha de ser, segons la meva opinió, perfectament respectable, sempre que es pugui explicar. I el debat parlamentari va ser qualsevol cosa menys respectable. Allà, en presència dels familiars de diverses nenes assassinades, vam haver de sentir el portaveu del PSOE dient allò de «sense presó permanent revisable vam vèncer ETA; amb presó, hem perdut el nen Gabriel». I no content amb això, li va deixar anar al del PP que, si tant els importen les víctimes, es preocupin també de les de la guerra. ¡Quin horror! ¿Això és el millor que pot oferir l’actual PSOE?

El líder dels socialistes té, almenys, tres problemes: ha ascendit a molt mediocre només per ser fidel, segueix sense il·lusionar i sense cosir el seu partit i ell està completament desaparegut. En aquest context, sembla bastant al·lucinant que el socialista José Félix Tezanos hagi dit aquest cap de setmana que el PSOE pateix «assetjament»; assetjament amb sondejos inventats que menyspreen el partit, mentre inflen Ciutadans. I ho va dir en una Escola de Bon Govern organitzada precisament per Ferraz.

Amb aquesta actitud victimista, encadenant una rebequeria darrere l’altra, hauran de passar realment molt temps a l’escola, però a la part dels pupitres. Perquè no semblen estar en condicions de governar res. Ni malament ni bé. No se sap què va ser abans, si l’assetjament o la desaparició del líder. Seria realment interessant que Pedro Sánchez trobés el seu lloc, si pogués ser ben visible, amb discursos que no causin aquesta vergonya.

La gran mentida de les pensions

No falten diners per als jubilats, el que falta és convicció i voluntat polítiques per reformar, assegurar i dignificar el sistema públic de pensions

LUIS MAURI

Hi ha una fal·làcia i una confusió que taquen el debat sobre les pensions. La fal·làcia és que falten diners per sostenir-les. El que falta és convicció i voluntat polítiques per abordar amb prioritat una reforma del sistema públic de pensions que les asseguri i dignifiqui. Prioritat, per exemple, sobre l'obsequiositat del Govern amb la banca, que no tornarà 40.000 milions d'euros del rescat públic del 2012. Llavors sí que hi va haver voluntat -i desvergonyiment- per regalar aquesta suma sense exigir a canvi ni tan sols una part de l'immens parc de vivendes que la Gran Recessió va deixar encallat en mans de les entitats financeres, i que hauria pogut constituir l'embrió de la primera política de vivenda pública mereixedora d'aquest nom a Espanya.

I la confusió, bastant estesa, és que el sistema de pensions es finança amb el que van cotitzar al seu dia els jubilats actuals. Això no és així. Les pensions dels treballadors retirats surten de les cotitzacions dels que estan en actiu.
Una tempesta perfecta

Aquest factor, combinat amb les realitats econòmica, laboral i demogràfica, explica l'esgotament del sistema de finançament de les pensions públiques. La guardiola de les pensions creada després d el Pacte de Toledo ha volat en menys de 10 anys de crisi. La desocupació, la devaluació salarial i la precarietat laboral enfonsen la recaptació de cotitzacions a la Seguretat Social. I la corba demogràfica posa la generació del baby boom a les portes de la jubilació massiva. Una tempesta perfecta, agreujada pel desinterès del Govern i de part de l'oposició.

La inviabilitat del sistema de pensions és estructural i si no s'hi intervé només pot augmentar. Els pensionistes reclamen un nou sistema de finançament que es nodreixi dels impostos en lloc de les cotitzacions, com es va fer als anys 90 amb la sanitat.

Es pot, s'ha de discutir sobre la viabilitat d'aquesta proposta o d'altres; el que no és acceptable és menysprear el problema i pretendre enllestir-lo amb almoines com les que ha suggerit el Govern de Rajoy per intentar calmar la revolta dels pensionistes.

Desobediència i repressió

ENRIC HERNÁNDEZ 

Ara els líders del procés acaten la llei, però els adults sabem que els actes passats també tenen conseqüències

La Generalitat i el Parlament van acatar el diktat de Mariano Rajoy: ni es van fundar repúbliques, ni es van ocupar els carrers, ni es van arriar banderes rojigualdas. Ningú es va atrinxerar als despatxos oficials; els funcionaris van complir ordres.

Les forces independentistes, CUP inclosa, es van doblegar davant les eleccions autonòmiques del 155. En la campanya del 21-D van amenaçar amb airejar l'espantall de la tupinada, però aconseguida la majoria no van qüestionar la transparència dels comicis.

La majoria de líders del procés van anar a la citació del jutge i van afrontar algunes traumàtiques seqüeles. Altres van preferir evadir-se per evitar la presó, i es van exposar a un llarg estranyament.

Quan el Constitucional va prohibir la investidura remota de Carles Puigdemont, el Parlament va assentir i el candidat va tirar la tovallola. Després que el jutge rebutgés la investidura del suplent Jordi Sànchez, Junts per Catalunya li busca relleu per quan la decisió sigui ferma. Fins i tot els diputats establerts a Brussel·les han resignat el seu dret a vot, pròleg de renúncies pròximes.

La justícia, implacable, segueix el seu curs -presons preventives, interlocutòries de processament, inspeccions, detencions, registres...- sense que el moviment independentista passi del lament i una mobilització de baixa intensitat. La secessió, ens van explicar, era l'única alternativa possible davant un “Estat autoritari”, però a l'exercir aquest la seva autoritat, sense complexos i amb alguns excessos, l'única resposta certa ha sigut la submissió.

GLORIA EFÍMERA

La denunciada repressió no és altra cosa que la resposta judicial a l'anunciada desobediència. Els adults sabem, o hauríem de saber, que els nostres actes sempre tenen conseqüències, encara més grans com més altes són les responsabilitats que ostentem. Desafiar la llei procura una glòria efímera, però després passa factura.

Que el lector no entrevegi en aquestes reflexions ni la més petita crítica: malgrat el desgovern català, últimament la dirigència sobiranista tendeix més al sentit comú que en anys precedents. Només falta que formi Govern i s'oblidi de les fantasies de Waterloo i les repúbliques de fireta.

L'embús de l'independentisme

LUIS MAURI

Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat

Tres mesos després de les eleccions i cinc de la intervenció de la Generalitat, l’independentisme està encallat. Ha encallat entre la pressió judicial i les seves divisions intestines. La confusió que embarga la majoria secessionista impedeix la formació d’un nou Govern i, en conseqüència, prorroga la intervenció de l’Estat.

L'olla a pressió de l’independentisme, titulava Rafa Julve la seva crònica aquest diumenge. Quatre dies després, l’olla a pressió és una olla de grills. ERC i el PDECat reclamen a Carles Puigdemont que afluixi i permeti la formació d’un govern legal, liderat per un president sobre el qual no hi hagi l’espasa de la justícia. Puigdemont no fa cas a ERC ni al seu partit i reitera la candidatura de Jordi Sànchez a president.
Esbós de pacte de govern

La CUP rebutja per autonomista, obedient i conservador l’esbós de pacte de govern d’ERC i JxCat. I veta la candidatura de Sànchez, que d’aquesta manera, encara en el molt improbable cas que el jutge Llarena li permetés assistir a la seva investidura, només podria ser elegit si Puigdemont i Comín cedissin els seus escons per assegurar la majoria parlamentària.

No se’n vagin, encara n’hi ha més. Les dues grans entitats cíviques independentistes, l’ANC, tendent al maximalisme de Puigdemont, i Òmnium, inclinada al possibilisme d’ERC i el PDECat, venen a representar la dialèctica sobre la cultura de masses entre els apocalíptics i els integrats d’Umberto Eco. En el cas de l’ANC, hi ha a més una altra guerra interna, desfermada arran del veto a l’exdiputat de la CUP Antonio Baños a postular-se per dirigir l’entitat.

Aquest laberint de dissensions es resumeix en una disjuntiva principal. La majoria dels dirigents d’ERC i del PDECat advoquen pel possibilisme i fins i tot comencen a admetre amb la boca petita que no van dir a la ciutadania tota la veritat sobre la DUI. No reconeixen que van pintar una porta sobre la paret i van animar la gent a sortir per allà –enginyosa metàfora de la sociòloga Marina Subirats–, però almenys és alguna cosa. Davant, els maximalistes són minoria, però formen part del nucli al voltant de Puigdemont, amb una força simbòlica que ara com ara continua tenint gran tirada en el martirologi independentista.
Una vella batalla

Puigdemont comença a ser un destorb en el camp independentista per a tots menys per a ell mateix i la seva guàrdia pretoriana de JxCat, CUP al marge. En aquest punt, ERC i el PDECat el voldrien més manejable. Però l’opció de l’expresident és seguir mantenint el pols amb l’Estat. Allargar etapes –la seva etapa–, sabent que Mariano Rajoy també és pres del 155: mentre no l’aixequi no tindrà Pressupostos i al final pot sentir-se obligat a convocar una altra vegada els catalans a les urnes.

Al fons, una vella i sorda batalla: la lluita per l’hegemonia en el nacionalisme català. ERC va arruïnar una victòria cantada al pressionar Puigdemont perquè desistís de convocar eleccions i declarés la independència. Però si la pressió judicial i política de l’Estat fon el lideratge de l’expresident, la partida estarà servida una altra vegada.

¿Mort per agotament?

Ja sumem 43 dies extres de 155 perquè l'independentisme no sap formar Govern

JOAN TAPIA

¿Acabarà morint-se el procés per esgotament dels seus seguidors i indignació del ciutadà corrent i dels agents econòmics que volen tenir Govern, calendari i unes gotes d’ordre? ¿Està Catalunya immersa en alguna disfunció (no parlo de malaltia) per la picada de la mosca 2i (incapacitat i inacció) a què porta la negació de la realitat?

Després de la reunió d’un grup de diputats a Brussel·les --entronitzada com la capital del nou no-Estat–, les preguntes són obligades. A la tardor, l’alcaldessa Ada Colau –que no és independentista, però potser sí– va expulsar Jaume Collboni del govern de Barcelona. El PSC no era digne perquè Miquel Iceta va ser còmplice del 155. Pecat mortal. Però ja sumem cinc mesos de 155. Estem a punt d’entrar a la primavera i el secessionisme va guanyar les eleccions per Nadal. I fa ja 43 dies del 30 de gener, quan hi havia un ple del Parlament convocat per elegir president i enterrar el 155.

Però (oh, sorpresa) el secessionisme segueix sense voler formar Govern i Eduard Pujol –que ha passat de director d’una ràdio privada a portaveu de Brussel·les– ens diu que no hi ha urgència, que hi ha temps per a la investidura perquè el ple encara no està convocat, que formar un Executiu no és fàcil i que a Alemanya ha costat mesos aconseguir-ho (transcric d’El Nacional). ¿Està comparant la Catalunya del 155 amb la pròspera i estable Alemanya amb dos partits oposats que saben governar junts? A sobre actua de portaveu d’un grup de diputats (no sé si també del PDECat) que insisteixen a investir Jordi Sànchez. Avui a Sànchez, com a Oriol Junqueras, només els puc respectar, però la seva investidura és impossible. Junts, el jutge Pablo Llarena i la CUP són un potent drac que ni Sant Jordi pot vèncer.

A sobre afirma que el Govern de Mariano Rajoy del 155 ja està en escac i mat. Com que tinc molt de respecte per Salvador Dalí, no vull imaginar el tipus de càstig que hauria d’imposar l’alcaldessa Colau, una vegada resolt el tema del tramvia, a qui proposa seguir tan tranquil·lament amb el 155, com un Iceta qualsevol. Però ¿i si té raó? El poble va fent la seva i, de tant en tant, Iñigo Méndez de Vigo es gronxa al jardí de la immersió lingüística, i podem consolar-nos amb allò de contra Wert vivíem millor.

Quan un país renuncia durant 43 dies seguits a l’autogovern, pactat el 1980, perquè no vol res que no sigui convertir-se en Lituània, malgrat que l’altre Pujol –el llest– va dir que era impossible, és legítim inquirir si els caps del 47% pateixen algun desajust. Ja són 43 dies, més del que durava la rígida quaresma quan no es podia menjar carn, sense govern propi i supeditats al d’Espanya, en escac mat. ¡Collons!

I a més, l’ANC ha prohibit a Antonio Baños, aquell cupaire que va perdre davant d’Anna Gabriel per no matar Artur Mas, optar a presidir l’entitat. S’ha muntat un gran cristo. La que faltava. Sense president de la Generalitat i amb un gran merder a l’ANC. ¿Com podrà sobreviure Madrid aquesta aguerrida vaga de zel?

¿La República era això?

ENRIC HERNÁNDEZ

La majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les virtuts terapèutiques de la sinceritat: "La veritat us farà lliures"

L'inexcusable empantanegament de la política catalana -sense autonomia, sense Govern, amb un Parlament en punt mort...- no s'explica només pel 155, ni per l'impacte dels polítics presos, imputats o voluntàriament expatriats. És la desavinença entre les forces independentistes, incapaces de pactar un programa i un candidat per a la investidura, cosa que amenaça amb abocar els catalans a altres eleccions.

És clau recordar d'on venim per entendre on som. No ens cansarem de fer-ho, encara que molesti els propensos a l'amnèsia. N'hi haurà prou amb rememorar tres pronunciaments del llavors president, Carles Puigdemont, al llarg del 2017.

Brussel·les, 24 de gener. "Podeu estar segurs que Catalunya decidirà lliurement el seu futur mitjançant un referèndum legítim, legal, amb totes les garanties democràtiques, eficaç i vinculant. Europa no podrà mirar cap a un altre costat; haurà de ser part de la solució."

Parlament, 10 d'octubre. "Des de l'endemà del referèndum s'han posat en marxa diferents iniciatives de mediació a nivell nacional, estatal i internacional. Algunes són públiques; altres encara no ho són, però ho seran."

Palau de la Generalitat, 26 d'octubre. "Perquè s'entengui: no tenim res. No tenim estructures d'Estat, no tenim els Mossos, no tenim cap fons econòmic, no tenim cap mediador internacional."

UN MIRATGE

No cal dir que les dues primeres intervencions es van produir davant les càmeres. La tercera, recollida per Oriol March al seu llibre Los entresijos del procés, va ser la resposta de Puigdemont als que a porta tancada s'oposaven a la seva voluntat de convocar eleccions per evitar el 155. El perspicaç lector no tindrà cap dubte sobre quan mentia Puigdemont i en quina ocasió deia la veritat.

Desafortunadament, la majoria independentista del Parlament encara no ha descobert les propietats terapèutiques de la sinceritat: “La veritat us farà lliures.” Ni amb el triomf del 21-D n'ha tingut prou per confessar al seu electorat que tot va ser, siguem benèvols, un miratge. No és estrany, doncs, que molts independentistes de bona fe es preguntin si la República era això.

Bloquejats per totes bandes

ANTONIO FRANCO

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia

El rebuig als vells partits que es produeix en molts països democràtics no és una coincidència de casualitats. Respon a alguna cosa tan concreta com és la decepció. Vivim una rebel·lió popular àmplia que no dirigeix ningú. El cap de setmana passat van tenir el seu torn d'encarrilar-la els italians. Farts dels seus governants (els troben ineficaços, refractaris a ser controlats pels ciutadans i gairebé sempre lladres) molts van votar a favor del tan sospitós Moviment 5 Estrelles sense tenir cap garantia que aquests aprenents aportaran serietat i eficàcia al que administrin.

És un moviment general. Alemanya també va votar en bona mesura contra els que manaven, els Estats Units van preferir un salt al desconegut abans que arronsar-se davant l'establisment de sempre i França va fer el mateix encara que en el seu cas sembla que la flauta estigui sonant raonablement bé. Si a Espanya algú vol saber per què els ciutadans volen canvis en tindrà prou de veure i sentir aquests dies l'expresident valencià Francisco Camps quan li demanen explicacions sobre maldats tant en una comissió d'investigació del Congrés com a l'Audiència Nacional, on es jutja la corrupció de Gürtel. Les seves evasives i contradiccions semblen autèntiques burles.

El rebuig és a tots els partits però fa més mal al que abans era globalment el món de l'esquerra, potser perquè les seves traïcions són percebudes com a més doloroses i inesperades per la seva gent. Però l'esquerra es mostra incapaç d'obrir a cap escala debats seriosos sobre el que ha fet en el passat recent i el que ha de fer en el futur immediat. Sembla una còmoda amagada darrere de cert centrisme amb tocs progressistes envoltada, això sí, per discursos que el seu electorat ja ha après a relativitzar.

Aquesta nova situació tendeix per tot arreu a bloquejos. Crida l'atenció el 'cas espanyol': pressupostos empantanegats, ruptura del pacte d'Estat per l'educació, evidència que cal modernitzar la Constitució però que ningú s'hi posa, i dilacions per a un canvi de la llei electoral que pugui donar pas a una nova etapa. I és descoratjador el que passa a Catalunya, on es negocien els governs discutint només els protagonismes -les cadires- i sense que transcendeixi el que socialment i legislativament es vol fer. A part que ningú sap si es va cap a la dreta o l'esquerra, també s'ignora si ens porten a una situació nítidament autonomista o a una nova confrontació al voltant d'una república sobre la qual dialècticament es dubta si va néixer o va ser demolida.

La nova política és tan dolenta com la vella perquè els professionals elegits per dirigir-la no semblen saber de veritat què significa i comporta viure en democràcia. Així és impossible avançar en cap direcció.

El masclista que hi ha en mi

ENRIC HERNÁNDEZ

Molts homes clamem contra la discriminació femenina, però ens aprofitem del patriarcat i poc fem per erradicar-lo
Existeix el masclisme per acció i per omissió. El primer és supremacista, primitiu, procaç, tavernari. S’expressa en la mirada del Mascle Alfa sobre el cos femení, en la paraula que violenta, en el fregament lasciu, en la submissió psicològica o per la força bruta. El segon, més subtil, no és menys lesiu per a les dones. Es camufla sota una vestimenta políticament correcta: sensibilitat per la causa feminista, tracte respectuós i igualitari a les companyes de feina, certa predisposició a implicar-se en les tasques domèstiques i la cura dels fills o dependents...

Ens convencem que ser civilitzats amb les dones, defugint (o reprimint) les conductes que de nens observem en els adults, n’hi ha prou per desposseir-nos de la nostra condició de masclistes. Només és un joc d’aparences, la benevolent coartada que ens procurem per tranquil·litzar la consciència.

L’esclat feminista d’aquest 8-M ens convida a reconèixer que tots allotgem el virus del masclisme. Potser amb els nostres actes no provoquem deliberadament situacions d’iniquitat, però les normalitzem amb la nostra còmplice passivitat. En l’àmbit laboral potser no afavorim de forma conscient els nostres congèneres i celebrem sincerament la promoció professional de les dones, però obviem que en aquesta carrera elles porten una motxilla molt més feixuga que la nostra.

LES NOSTRES REGLES

Els esforços i sacrificis que les dones han d’afrontar per complir els seus anhels són directament proporcionals a les facilitats que ens brinda el patriarcat per satisfer els nostres. Tampoc és estrany que les regles ens resultin propícies; no en va les hem dissenyat nosaltres.

Per als homes que clamem per la igualtat, el més còmode és centrifugar responsabilitats, exigir lleis contra la bretxa salarial i condemnar les empreses que la perpetuen. Costa més combatre, a títol personal i d’arrel, les causes de la discriminació, compartint de veritat la cura dels fills i la logística familiar. Feminisme només de boca que oculta el nostre masclisme vergonyant.

Les matemàtiques de Millet

LUIS MAURI

Seria interessant -o depriment- calcular les probabilitats que els saquejadors Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó

El francès Pierre de Fermat va ser, amb Descartes i Kepler, un dels grans matemàtics del segle XVII. Va establir les bases de la geometria analítica i el seu últim teorema va tenir en suspens els científics més de 300 anys, fins que va ser demostrat el 1995.

El seu compatriota, coetani i col·lega Étienne Pascal es va centrar en l’estudi d’una concoide o corba derivada de la circumferència que va passar a la posteritat sota el nom de Cargol de Pascal.

El belga Victor D’Hondt va concebre al segle XIX un sistema per determinar el nombre de càrrecs electes en proporció als vots obtinguts per cada candidatura. La llei
D’Hondt regeix avui en els sistemes electorals d’Espanya i d’altres països.

Fermat, Pascal i D’Hondt tenien una condició comuna, a més a més de ser homes, fills de famílies acomodades i matemàtics. Tots tres també eren juristes. Avui, aquesta combinació pluridisciplinària no s’estila tant. El signe dels temps és l’altíssima especialització productiva, el revers de la qual és el monocultiu del coneixement.

Si encara fos freqüent combinar l’exercici de la judicatura amb la passió per les matemàtiques (no necessàriament amb les matemàtiques pures, n’hi hauria prou amb el càlcul aritmètic bàsic), s’obtindrien algunes dades interessants. L’exercici, sigui dit per endavant, no brindaria exactitud científica, però sí que indicaria amb claredat tendències i proporcions evidents en l’administració de la justícia.

Prenguem el cas de l’espoli del Palau de la Música. Els principals saquejadors de la institució cultural, Fèlix Millet, Jordi Montull, la seva filla Gemma i l’extresorer de Convergència Daniel Osàcar, sumen 26 anys i un mes de condemna. Entre tots quatre van robar o van desviar 30 milions d’euros del Palau de la Música. Un senzill càlcul brinda la ràtio mitjana d’euros estafats per cada any de condemna: 1.150.307 euros.

El 2016, el granadí Alejandro Fernández va ingressar a la presó, condemnat a cinc anys per haver pagat 556,80 euros amb una targeta falsa. Aquest home va pagar amb un any per cada 111 euros estafats.

A Màlaga, un altre jove va rebre una pena de dos anys i quatre mesos per gastar 9.321 euros amb una targeta de crèdit sostreta a un familiar seu: un any de presó per cada 4.052 euros defraudats.

Segurament, aquests càlculs poden i han de ser matisats amb valuoses observacions jurídiques, però les proporcions són les que són. Sobra comentar-les, si no és per precisar que les operacions aritmètiques efectuades prescindeixen del fet que Millet, el cap de la banda del Palau, ha passat només 25 dies a la presó, i el seu segon, Montull, 22. Tots dos estan en llibertat sota fiança mentre el Tribunal Suprem dictamina sobre les seves respectives apel·lacions a la sentència condemnatòria.

El càlcul de probabilitats també figura en l’arsenal matemàtic. Seria interessant –o depriment– calcular les probabilitats que Millet i Montull tornin a entrar alguna vegada a la vida a una presó.

De 'Viles' i 'Tardàs'

ENRIC HERNÁNDEZ 

Sense més "traïdors" com Vila i Tardà que expliquin als independentistes les veritats del procés, Catalunya s'abocarà al col·lapse

Javier Cercas clamava a la tardor per l'aparició d'un polític que exercís en el procés el mateix paper que va jugar en la transició el franquista Adolfo Suárez. "Necessitem un líder independentista que els digui amb els fets als independentistes que tot ha sigut un error forjat en mentides (...). Es convertirà en un traïdor per als seus, però sense ell serà difícil resoldre aquesta crisi."

Cinc mesos després dels successos de l'octubre, el podi de traïdors de l'independentisme està molt disputat. En la seva revisionista narració sobre el procés, D'herois i traïdors... (Editorial Pòrtic), l'exconseller Santi Vila s'erigeix en dolent oficial de l'òrbita postconvergent al passar comptes amb els exsocis del Govern, amb els seus correligionaris i amb ell mateix.

El mateix va fer el republicà Joan Tardà a l'escriure a EL PERIÓDICO que a l'independentisme li ha sobrat budell i li ha faltat cervell, que no té una majoria social i que només l'acostament als comuns i al PSC permetrà consolidar èxits i ampliar la seva base. Un article controvertit però per fi recolzat per la cúpula d'ERC, que ha definit les tesis de Tardà com a "junquerisme en estat pur".

DE LA SEVA PRÒPIA MEDICINA

L'apel·latiu de "traïdors" és el més benèvol que la pàtria digital ha proferit contra Vila i Tardà a les volcàniques xarxes socials, com li va passar a Carles Puigdemont quan va voler convocar eleccions i a Roger Torrent (ERC) després de suspendre la inviable investidura de l'expresident. Diguem-ho tot: els líders que públicament o discretament trenquen amb l'esbojarrada via unilateralista estan bevent la seva pròpia medecina. Perquè l'ús pervers de les xarxes per demonitzar i intimidar el discrepant ha sigut des del principi el fuet inquisitorial amb què el procés ha aconseguit mantenir juntes les files i ha intentat doblegar voluntats alienes.

Aquest mateix pols entre irredemptisme i possibilisme és el que ara bloqueja la formació del Govern. Només la CUP i Puigdemont es mantenen fidels a l'artifici de la DUI, mentre JxCat i ERC enfilen (sense confessar-ho) el retorn a l'autonomisme. Sense més Viles i Tardàs, el col·lapse està assegurat.