Assistim a una infinitat d'apel·lacions que no es corresponen amb cap cessió de les posicions dels partits
Estem assistint a una infinitat d’apel·lacions a «donar la mà», «cosir» i «recosir» que no acaben corresponent-se amb cap cessió de les posicions pròpies per aconseguir algun tipus d’acostament a les posicions de l’altre.
Per exemple, l’oferta de Joan Tardà d’explorar aliances amb el PSC i els comuns és absolutament contradictòria amb l’acord de govern de JxCat amb ERC que han enviat a la CUP. I no només contradictòria sinó incompatible. ¿De veritat es vol arribar a algun tipus d’acostament amb els partits constitucionalistes quan es finalitza el primer apartat dient «ara ens toca fer república»?
L’independentisme es pot passar la vida a partir d’ara jugant a un debat sobre els significats de ser/estar/fer/existir/voler/caminar/desitjar la república i el que es vulgui. Són conceptes als quals Artur Mas ha afegit a més els seus propis sobre exagerar/enganyar.
Oriol Junqueras concedeix una entrevista en la qual diu que «no és moment de retrets» per justificar que no hagi parlat amb Carles Puigdemont des de la declaració unilateral d’independència. Cadascú dona el seu punt de vista sobre les tensions, però en general acaba amb una andanada de campionat contra Santi Vila.
Per un altre costat, Inés Arrimadas també parla amb freqüència de la necessitat d’unir tots els catalans, però Albert Rivera tanca tota possibilitat d’un indult. ¿No existeix de veritat cap fórmula d’acord en què una de les contrapartides sigui la de recolzar un indult?
L’independentisme segueix al mateix joc de l’oca de sempre. Ni JxCat ni ERC estan disposats a reconèixer davant l’opinió pública el cúmul d’exageracions/enganys que ens han explicat en els últims anys.
Ciutadans i PP estan iniciant ara la seva pròpia competició per ser el més intransigent amb els líders independentistes. És veritat, com diu Gerardo Pisarello, que la declaració unilateral d’independència ha servit per «portar el país a les roques» i que com ha dit Joan Coscubiela «si Puigdemont hagués convocat eleccions, no hi hauria hagut 155», però sense voluntat d’acostament de cap manera no s’aconseguirà ni unir els catalans.
Utilitzant la seva experiència sindical, Coscubiela diu que «és hora de pactar el desacord». Té raó. Però per ara no s’ha vist el més mínim pas dels uns i dels altres per fer-ho. Només estem assistint a uns discursos buits que no tenen el mínim reflex en la realitat. En alguna cosa s’ha de cedir. I s’haurà de començar a pensar en què. Si no, cada vegada estarem més dividits. Per molt tòpic que sigui, ja estem clarament en el camí de deixar de ser «un sol poble». O com se n’hi vulgui dir.
XAVIER SARDÀ
Per exemple, l’oferta de Joan Tardà d’explorar aliances amb el PSC i els comuns és absolutament contradictòria amb l’acord de govern de JxCat amb ERC que han enviat a la CUP. I no només contradictòria sinó incompatible. ¿De veritat es vol arribar a algun tipus d’acostament amb els partits constitucionalistes quan es finalitza el primer apartat dient «ara ens toca fer república»?
L’independentisme es pot passar la vida a partir d’ara jugant a un debat sobre els significats de ser/estar/fer/existir/voler/caminar/desitjar la república i el que es vulgui. Són conceptes als quals Artur Mas ha afegit a més els seus propis sobre exagerar/enganyar.
Oriol Junqueras concedeix una entrevista en la qual diu que «no és moment de retrets» per justificar que no hagi parlat amb Carles Puigdemont des de la declaració unilateral d’independència. Cadascú dona el seu punt de vista sobre les tensions, però en general acaba amb una andanada de campionat contra Santi Vila.
Per un altre costat, Inés Arrimadas també parla amb freqüència de la necessitat d’unir tots els catalans, però Albert Rivera tanca tota possibilitat d’un indult. ¿No existeix de veritat cap fórmula d’acord en què una de les contrapartides sigui la de recolzar un indult?
L’independentisme segueix al mateix joc de l’oca de sempre. Ni JxCat ni ERC estan disposats a reconèixer davant l’opinió pública el cúmul d’exageracions/enganys que ens han explicat en els últims anys.
Ciutadans i PP estan iniciant ara la seva pròpia competició per ser el més intransigent amb els líders independentistes. És veritat, com diu Gerardo Pisarello, que la declaració unilateral d’independència ha servit per «portar el país a les roques» i que com ha dit Joan Coscubiela «si Puigdemont hagués convocat eleccions, no hi hauria hagut 155», però sense voluntat d’acostament de cap manera no s’aconseguirà ni unir els catalans.
Utilitzant la seva experiència sindical, Coscubiela diu que «és hora de pactar el desacord». Té raó. Però per ara no s’ha vist el més mínim pas dels uns i dels altres per fer-ho. Només estem assistint a uns discursos buits que no tenen el mínim reflex en la realitat. En alguna cosa s’ha de cedir. I s’haurà de començar a pensar en què. Si no, cada vegada estarem més dividits. Per molt tòpic que sigui, ja estem clarament en el camí de deixar de ser «un sol poble». O com se n’hi vulgui dir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada