El PSOE al seu laberint

Pedro Sánchez ha ascendit a molt mediocre; segueix sense il·lusionar i sense cosir el partit

CRISTINA PARDO

Mariano Rajoy li va venir a dir a Pablo Iglesias, durant el debat d’aquesta última setmana sobre les pensions, que el líder de Podem està en condicions de prometre qualsevol cosa perquè no té passat. Ningú li pot retreure que faci propostes que va evitar aplicar abans des d’un lloc de gestió. No obstant, el ple era, a parer seu, un autèntic infern per al PSOE. Hi havia Margarita Robles esgargamellant-se a la tribuna per defensar una pujada de les prestacions, enmig de fortes crítiques al Govern. Els socialistes van arribar a la Moncloa, amb Zapatero al capdavant, prometent que millorarien totes les pensions. Després, no van veure la crisi. I quan finalment van admetre que alguna cosa passava, el desastre era de tanta envergadura que van haver d’aprovar precipitadament mesures com per exemple la congelació de la paga.

És veritat que no podem estar tota la vida reprotxant-los als socialistes la seva esgarrifosa gestió econòmica. No obstant, és xocant que Pedro Sánchez, que en teoria lidera un partit de Govern, aparegui del no res als carrers de Madrid mobilitzant-se al costat dels jubilats, acusant Mariano Rajoy de no fer absolutament res per garantir les pensions i parlant de «la dictadura del 0,25%». Ell, que compartia bancada amb els de la dictadura de la congelació... No entenc què hem fet per haver d’aguantar tantes xorrades.

Venim d’una setmana en què el PSOE ha patit, a més a més, per mantenir el seu suport a la derogació de la presó permanent revisable. Qualsevol punt de vista ha de ser, segons la meva opinió, perfectament respectable, sempre que es pugui explicar. I el debat parlamentari va ser qualsevol cosa menys respectable. Allà, en presència dels familiars de diverses nenes assassinades, vam haver de sentir el portaveu del PSOE dient allò de «sense presó permanent revisable vam vèncer ETA; amb presó, hem perdut el nen Gabriel». I no content amb això, li va deixar anar al del PP que, si tant els importen les víctimes, es preocupin també de les de la guerra. ¡Quin horror! ¿Això és el millor que pot oferir l’actual PSOE?

El líder dels socialistes té, almenys, tres problemes: ha ascendit a molt mediocre només per ser fidel, segueix sense il·lusionar i sense cosir el seu partit i ell està completament desaparegut. En aquest context, sembla bastant al·lucinant que el socialista José Félix Tezanos hagi dit aquest cap de setmana que el PSOE pateix «assetjament»; assetjament amb sondejos inventats que menyspreen el partit, mentre inflen Ciutadans. I ho va dir en una Escola de Bon Govern organitzada precisament per Ferraz.

Amb aquesta actitud victimista, encadenant una rebequeria darrere l’altra, hauran de passar realment molt temps a l’escola, però a la part dels pupitres. Perquè no semblen estar en condicions de governar res. Ni malament ni bé. No se sap què va ser abans, si l’assetjament o la desaparició del líder. Seria realment interessant que Pedro Sánchez trobés el seu lloc, si pogués ser ben visible, amb discursos que no causin aquesta vergonya.