Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el Triangle. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris el Triangle. Mostrar tots els missatges

dimecres, 5 d’octubre del 2016

Dels 400 de Millet als 2.000 de Junts x Sí

JAUME REIXACH

Sota la direcció de Jordi Argelaguet, el Centre d'Estudis i Opinió(CEO) s'ha convertit en una 'estructura d'Estatque guia i anticipa els escenaris polítics que decideix, a cada moment, el 'sanedrí processista' que governa la Generalitat des de fa quatre anys. Els resultats de les enquestes que divulga aquest organisme, depenent del departament de Presidència, són totalment 'precuinats', 'cuinats' i 'recuinats' amb l'objectiu de fixar les consignes que, amb posterioritat, seran divulgades a tota la societat catalana a través del potent aparell de mitjans de comunicació subvencionats, públics i privats, que el govern té a la seva disposició.

Qualsevol excusa és bona. En aquesta ocasió ha estat l'enquesta corresponent al segon Òmnibus anual de la Generalitat, destinat, en principi, a conèixer la valoració que fa l'opinió pública sobre la gestió del govern del president Carles Puigdemont. Aquesta vegada, el CEO ha encarregat la feina a l'empresa Institut Apolda SL, que ha fet 1.200 entrevistes presencials.

Per a mi, el més interessant d'aquesta enquesta és el treball de camp en què es fonamenta i que ens dóna una radiografia molt precisa de la societat catalana que, curiosament, ha estat deliberadament negligida en la projecció mediàtica que s'ha fet de l'estudi. Com és la Catalunya de l'any 2016? Gratant en els resultats demoscòpics del segon Òmnibus, trobem respostes 'sorprenents', molt allunyades dels estereotips que se'ns intenten vendre, amb pesada insistència, des del poder polític institucional.

* D'entrada, l'Institut Apolda SL detecta que la primera llengua dels catalans... és el castellà (42,3%) i que el català ho és només pel 29,5%, mentre que els bilingües funcionals són el 20,5%

* Quan pregunta per la identitat, resulta que les persones que es consideren més catalanes que espanyoles o només catalanes sumen el 33,7% i que el 56% s'inscriuen, en diversa graduació, en el despectivament anomenat 'bloc unionista'

* En aquesta línia, el 71,6% considera que el clima de convivència entre els autòctons i els immigrats és bo o molt bo

* Econòmicament, el 41,8% de la població afirma que és de classe baixa o mitjana-baixa i, en termes polítics, és majoritari el segment que es considera de centreesquerra i esquerra (52,6%)

* També guanyen els qui prefereixen una societat més justa i igualitària sobre els qui defensen la prevalença de la llibertat individual i, en aquest sentit, l'opinió majoritària (58,1%) és que no s'han d'abaixar els impostos per poder mantenir així els serveis públics i les prestacions socials.

* I, avís a navegants: el 53,9% s'estima més que els representi un ciutadà normal que no un polític professional (25,8%)

Si cal acceptar, per bé o per mal, l'honestedat del treball de camp de l'Institut Apolda SL, aquesta és la "Catalunya real" que tenim avui: majoritàriament castellanoparlant, amb una accentuada consciència social, refractària a la professionalització de la política, sensata i molt tolerant amb els nouvinguts.

Quins són els titulars que els mitjans de comunicació han traslladat a l'opinió pública catalana sobre els resultats de l'enquesta d'aquest segon Òmnibus de la Generalitat?

El 82% dels catalans estan d'acord amb que els diputats han d'obeir en tot moment la voluntat del poble (tu ja m'entens...)

El 62,5% dels catalans estan d'acord amb les ambaixades a l'exterior (en realitat, la pregunta concreta parlava de "delegacions a l'exterior per incrementar les inversions, les exportacions i per tenir veu pròpia al món")

Òbviament, la societat catalana és molt rica i plural, plena de matisos i també de frikis molt cridaners. Però el 'mainstream' és el que, amb un marge d'error del 2,83%, ens descriu el treball de camp de l'Institut Apolda SL. La pregunta que cal fer-se és:resulta políticament raonable tensar i castigar aquest 'corpus social' amb l'aprovació d'unes lleis de transitorietat jurídica per proclamar un Estat propi i convocar un referèndum unilateral d'independència? La resposta és clara: no. Més enllà de la propaganda i de la manipulació mediàtica, la realitat és la que és.

En aquesta Catalunya, ara i aquí, el procés independentista és artificial i, en tot cas, immadur, encara que el soroll sigui monotemàtic i, de vegades, eixordador. Per tant, la política que mena el president Carles Puigdemont -obligat democràticament a governar pel conjunt de la societat catalana- és greument errònia i profundament injusta. Està portant el país per uns camins tortuosos molt allunyats de la majoria social i això, més enllà de l'aritmètica conjuntural del Parlament de Catalunya, és una irresponsabilitat inacceptable.

Fèlix Millet, abans de la seva caiguda als inferns per l'estafa del Palau de la Música, explicava que a Catalunya "som unes 400 persones, ens trobem a tot arreu i sempre som els mateixos". Amb Junts x Sí al poder, i amb la CUP fent d'escolanets, aquest cercle de privilegiats s'ha ampliat, amb la cançó de la independència, a unes 2.000 persones: polítics professionals, assessors, 'spin doctors', editors, opinadors, tertulians, intel·lectuals endollats, 'mobilitzadors', caçasubvencions, comunicòlegs, marquetinians... que parasiten i sagnen els pressupostos públics.

Indiferents a la societat catalana "real" en la qual viuen, aquestes 2.000 persones mouen el 'cotarro'... per mantenir el 'seu cotarro'. Fins quan?

El futur és socialista

JAUME REIXACH

Som 7.500 milions de persones vagant per la infinitat de l’Univers en una bola de Vida. Ningú no sap ni pot saber què serà de nosaltres, pobres nàufrags en la foscor de l’espai. Només tenim una certesa: el Sol, l’estel que ens il·lumina i ens escalfa, s’extingirà d’aquí a uns 8.000 milions d’anys i aleshores sí que tot s’haurà acabat.

Mentrestant, què fem els humans sobre la Terra? Ara que ja coneixem tots els secrets del planeta i estem tots interconnectats, ho tenim tot a l’abast per edificar una civilització fraternal i exemplar. Aquesta és la fita final del socialisme teòric: la construcció d’una comunitat humana sense classes, sense opressió, sense injustícies; culta, solidària, confortable i harmònica.

Els extraordinaris avenços de la ciència ens acosten cada cop més a aquest ideal, somniat pels filòsofs utòpics i les religions de tots els temps. El socialisme, despullat de les misèries orgàniques i de les ambicions personalistes, té un futur esplendorós al davant. Sense abandonar l’àmbit les idees, els principals obstacles per avançar cap a la humanitat cooperativa i en pau són el nacionalisme excloent i el liberalisme egoista, font atàvica, com bé sabem, de conflictes, de desigualtat i de dolor.

Per saber cap a on hem d’anar cal saber, d’entrada, on som. Ubicats a Catalunya i a Espanya, ens trobem en la fase de vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE), el projecte sorgit després de les dues devastadores guerres mundials del segle XX per superar, precisament, el càncer del nacionalisme agressiu i del populisme autoritari. Malgrat totes les dificultats i entrebancs, ja som 340 milions de persones que portem la mateixa moneda a la butxaca: l’euro. I això és irreversible.

Venim de la superació de la Guerra Freda, que es va acabar amb la simbòlica destrucció del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989. Aquest ‘mur’, herència també de la II Guerra Mundial, ens va deixar un sistema de partits que ha quedat obsolet, però que encara continua parcialment dempeus.

Descartat el comunisme com a ‘via exprés’ per assolir el socialisme, els esquemes partidistes heretats s’han d’adaptar a la nova realitat. Avui, la vella democràcia-cristiana i la vella socialdemocràcia defensen, a la pràctica, els mateixos valors humanistes, econòmics i socials. Això ho exemplifica molt bé el democristià Matteo Renzi, el president del govern que lidera tot l’àmbit catòlic, progressista i excomunista a Itàlia. O la ‘grosse koalition’ que governa a Alemanya, amb la cancellera democristiana Angela Merkel i el vicecanceller socialdemòcrataSigmar Gabriel.

La disputa ideològica a Europa ja no és entre la dreta i l’esquerra tradicionals. Això va quedar enterrat sota els enderrocs del Mur de Berlín. Les forces en xoc són els reformistes partidaris de la construcció dels EUE i els populismes nacionalistes que s’hi oposen; els defensors de l’economia social de mercat vs. els llibertarians que combaten els costos de l’Estat del Benestar. Els temes de fricció són ara l’emigració, els refugiats, la convivència amb els practicants de la religió musulmana, la precarietat dels joves, la sostenibilitat de les pensions i, en el fons, l’acceptació o el rebuig de la nova identitat barrejada que comporta la consolidació de la Unió Europea.

Per entendre’ns, el gran combat electoral que viurem l’any vinent a França, on l’“esquerra” (François Hollande) i la “dreta” (Alain Juppé) tenen el mateix enemic comú: el Front National deMarine Le Pen.

Des de Catalunya hem d’entendre en quin context estem i ens movem. La Unió Europea és, en essència, l’aliança entre Alemanya i França per acabar amb les pulsions nacionalistes que, durant segles, han dessagnat el Vell Continent. El principi d’adhesió implica l’acceptació d’aquesta realitat. Per això, el “procés secessionista” català mereix menyspreu i rebuig a Brussel·les. Estem intentant construir els EUE i no és el moment d’alimentar els particularismes identitaris ni de crear noves entitats estatals. No en som conscients, però, en síntesi, les reivindicacions sobiranistes de Catalunya –per molt que les embolcallem amb grans paraules- formen part de l’onada populista que amenaça actualment els fonaments del projecte europeu.

No seré jo qui el defensi, però a Mariano Rajoy se li ha de reconèixer una virtut política: va heretar de José María Aznar unPP que s’emmirallava en els “neocons” dels Estats Units i l’ha transformat en un partit de centre reformista europeu. També ha desmuntat, a la seva manera, les trames de corrupció que s’havien enquistat al partit, condemnant els seus principals protagonistes a l’ostracisme polític.

El PP del 2016 no és el mateix que el del 2000. I això el PSOEho ha d’assumir i acceptar. Per això, la destitució de Pedro Sánchez (“No es no”) estava cantada. Inserits plenament en la Unió Europea, és perfectament homologable, com ho és a Alemanya, un govern del PP i Ciutadans amb el suport, per abstenció, de la socialdemocràcia. En el procés de construcció dels EUE, Brussel·les exigeix als estats membres tres condicions ‘sine qua non’:

*Que tinguin un govern democràtic estable

*Que aprovin i executin els pressupostos estatals, sense desviació del dèficit assignat

*Que apliquin amb diligència les directrius que emanen de laComissió Europea

Som al mes d’octubre i encara s’han de debatre i aprovar els pressupostos de l’any vinent a l’Estat espanyol. Entesos?

És obvi que la Constitució espanyola de 1978 grinyola i que s’ha de reformular en alguns aspectes. No hem d’oblidar que es va redactar en unes condicions històriques excepcionals, amb el franquisme encara molt viu. En l’actual Congrés dels Diputats, PP, PSOE i Ciutadans sumen més de les 2/3 parts i, per tant, poden endegar la necessària reforma constitucional que, entre altres qüestions, hauria de precisar i perfeccionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.

Jo ho tinc clar. Espanya va ser governada durant 200 anys per la Casa dels Àustries i Catalunya, en general, en té un bon record. Salvant totes les distàncies, l’“esperit federalista” dels Habsburg té la seva plasmació en la Constitució alemanya de 1949, que protegeix la singularitat de Baviera i converteix el Senat en una cambra de representació dels estats federats. Per què no fem una transposició de la Llei Fonamental alemanya a l’Estat espanyol i ens hi inspirem per reformar la “vella” Constitució?

dimarts, 27 de setembre del 2016

Les ‘trampes’ del doctor estrella Manel Esteller

REDACCIÓ DEL TRIANGLE

Els treballs d’aquest investigador mediàtic desperten suspicàcies en determinats àmbits científics catalans i internacionals

En la vigília d’aquesta passada Diada Nacional, el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, i la presidenta del Parlament,Carme Forcadell, van penjar al coll de l’investigador científicManel Esteller la medalla d’honor en la categoria d’or de la cambra. Aquest preuat guardó és la màxima distinció que atorga la institució representativa de la sobirania catalana i, al contrari de la Creu de Sant Jordi –que s’ha repartit alegrement urbi et orbi– són molt poques les persones i les institucions que l’han rebut. Destaquen, en aquest sentit, els premis Nobel de la Pau Desmond Tutu i Adolfo Pérez Esquivel; el pare Miquel Batllori; Ernest Lluch, a títol pòstum; el músic Jordi Savall o Pep Guardiola.


EL SOMNI DEL PREMI NOBEL

El lliurament d’aquesta condecoració al doctor Manel Esteller a mans de les màximes autoritats del país ha fet arrufar el nas a bona part de la comunitat científica catalana, que discrepa de l’estil de vedet que exhibeix aquest metge de Sant Boi, malgrat que encara no ha arribat a la cinquantena. Per resumir-ho gràficament, ens diu un investigador amb anys de feina a l’esquena: “Ve a ser com el Xavier Sala i Martín de la recerca científica. Molt màrqueting, molt soroll.., però els resultats encara estan per veure”.

I això que, des de fa temps, corre la brama, en els ambients de la cúpula processista, que el metge Manel Esteller podria arribar a ser, en el futur, el primer premi Nobel de Catalunya. Anys enrere, des de la Generalitat ja es va intentar, amb un important desplegament de mitjans, que l’escriptor Baltasar Porcel fos guardonat amb el Nobel de literatura.., però a Suècia van fer l’orni amb el novel·lista mallorquí adoptat per Jordi Pujol. 

El doctor Manel Esteller, que té la virtut de ser un independentista de pedra picada que, a més, va donar recolzament públic a la candidatura de Junts pel Sí a les passades eleccions, és la gran esperança quadribarrada perquè un català pugui ser guardonat, finalment, amb el premi Nobel. Aquesta és una de les assignatures pendents que té el catalandreamJa hem coronat l’Everest, el Barça ja ha guanyat el Mundial de clubs... i ara, en espera de la independència, ens falta un premi Nobel per acabar de tocar el cel.

Format a la Universitat de Barcelona i amb un postdoctorat a laJohn Hopkins University de Baltimore (EUA), Manel Esteller s’ha especialitzat en l’epigenètica aplicada als tractaments contra el càncer. L’epigenètica és una disciplina científica relativament nova que aixeca no poques suspicàcies i controvèrsies entre els especialistes.

En síntesi, aquesta branca de la recerca mèdica sosté que la genètica i la cadena de l’ADN poden patir modificacions a partir de factors aliens, com ara els ambientals o els psicològics. Això explicaria per què persones propenses a tenir un càncer no el desenvolupen i, per contra, altres que genèticament hi serien immunes l’acaben patint. En definitiva, l’epigenètica es basa en el fet que les pautes hereditàries no són determinants en la transmissió de malalties i conclou, com ja se sap de sempre, que cada persona és un món

dimecres, 21 de setembre del 2016

Els fatxes estan a Alemanya

SISCU BAIGES

Al debat polític català i espanyol és habitual que es creuin acusacions de ‘feixisme’. Els uns es diuen feixistes als altres amb una gran facilitat. Els uns acusen als unionistes de feixistes perquè s’oposen a l’exercici democràtic del vot en un referèndum sobre la independència de Catalunya. Els altres acusen els independentistes de feixistes per organitzar marxes multitudinàries a toc de ‘pito’ i per convertir els mitjans de comunicació públics en eines d’ensinistrament ideològic. Twitterés l’escenari on aquest intercanvi de retrets és més habitual i pràcticament impune.

Potser sí que hi ha algun ‘nazi’ emboscat en els rengles dels dos bàndols en conflicte, però on n’hi ha molts és a Alemanya, el país on va néixer aquest qualificatiu horrible.El resultat de les eleccions que es van celebrar diumenge a l’estat de Mecklemburg-Pomerània Occidental fan posar els pèls de punta. I no només als alemanys.

Els xenòfobs d’Alternativa per Alemanya (AfD) han obtingut quasi el 21% dels vots. Només han quedat per darrere del SPD, que amb un 30,6% dels vots ha perdut cinc punts en comparació amb les eleccions anteriors, i han superat la CDU d’Angela Merkel, que ha baixat del 23% al 19%. També han perdut forçaDie Linke i els Verds.

D’aquí a 15 dies hi haurà eleccions a la capital alemanya, Berlin. El líder d’AfD a Berlin es diu Georg Pazderski i en campanya ha dit coses com aquestes: “Hem de dir NO a l’arribada de refugiats; sinó tindrem problemes. No sabem què fan, perquè han vingut i quins plans tenen”, “Alemanya té unes ajudes socials molt elevades i la gent ho sap i ve aquí per obtenir diners”, “no pot ser que mantenir un refugiat ens costi 3.500 euros al mes quan amb aquests diners poden viure dues famílies berlineses”, “els refugiats que vénen d’Orient Mitjà són bàsicament pobres, sense educació i molts d’ells amb idees islamistes que són un perill per Alemanya”, “la majoria d’ells són criminals i això es pot veure en el negoci de la droga de Berlin”...

Està bé que ens embranquem en discussions sobre qui organitza la Diada més lluïda i més multitudinària i que retraiem a Mariano Rajoy que col·loqui al Banc Mundial a un ex-ministre cessat per mentider i per tenir diners ocults a l’estranger, però no deixem de tenir present què passa en d’altres indrets del món no gaire allunyats d’on som nosaltres. No fos cas que algun dia tinguem una república catalana independent o confederada amb Espanya, en el marc d’una Europa decantada cap al feixisme. I feixisme del de debò.

dimarts, 20 de setembre del 2016

Fills de Pujol

JAUME REIXACH

Des de la recuperació de la Diada, després de la mort del dictador, han passat 40 anys. En la històrica concentració de Sant Boi de 1976, convocada per l’Assemblea de Catalunya, es reclamaven les llibertats democràtiques, l’alliberament dels presos polítics, el retorn dels exiliats, el restabliment de la Generalitat i un nou Estatut de Catalunya, inspirat en el de Núria de l’any 1932.

Tot això es va aconseguir a través d’una ruptura gradual i sovint traumàtica (ETA, GRAPO, el “tejerazo”…) amb el franquisme que va adoptar el nom de Transició i que va quedar consagrada amb la Constitució de 1978. L’Espanya i la Catalunya del 2016, afortunadament, no tenen res a veure amb la de 1976. L’Estat de les Autonomies s’ha consolidat i amb l’entrada d’Espanya a la Unió Europea i a l’OTAN, el marc geopolític i geoeconòmic de Catalunya ha quedat eixamplat, delimitat i tancat. Per bé o per mal.

En aquests 40 anys, la societat catalana també ha evolucionat.El pes demogràfic s’ha acabat concentrant en la franja litoral i l’Àrea Metropolitana de Barcelona –més barrejada i multilingüe que mai- s’ha convertit en una conurbació amb dimensió internacional, gràcies a les bones plataformes de connexió que tenim (aeroport, port, AVE i autopistes). En l’actual civilització de la globalització, Catalunya –per l’impuls modernitzador de Barcelona- està en una posició capdavantera que hem de mirar de no perdre.

Però la història recent d’aquest racó de món està molt influenciada i condicionada per la figura de Jordi Pujol i el moviment populista que va crear al voltant de la seva persona. La vocació de ‘conducator’ de la societat catalana que tenia aquest banquer de fortuna, avui caigut en desgràcia, ha marcat i continua determinant la vida política del nostre país. Amb el seu hiperlideratge, Jordi Pujol va aconseguir patrimonialitzar el nacionalisme català –la vella herència dels maçons Valentí Almirall i Josep Anselm Clavé - i convertir-lo en una aclaparadora maquinària de poder, ben greixada amb la corrupció i la compra de voluntats.

De manera conscient o inconscient, els principals protagonistes de l’actual moviment independentista –la fase superior del pujolisme- són ‘fills’ polítics de l’expresident de la Generalitat que resulta que tenia una gran fortuna amagada en paradisos fiscals. Seguint la seva trajectòria i escoltant-los,Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium), Oriol Junqueras(ERC) i Carme Forcadell (presidenta del Parlament), per esmentar-ne uns quants, són un fidel exponent de la ideologia i de la praxis pujolista. Fins i tot la CUP ha acabat sucumbint als ‘cants de sirena’ del president Carles Puigdemont -que, no ho oblidem, és el successor d’Artur Mas, amb la benedicció de Jordi Pujol- i ara està disposada a votar a favor de la moció de confiança a canvi d’una RUI que, directament, està condemnada al fracàs.

El nacionalisme, des de fa més de 40 anys, és pujolisme: una doctrina profundament conservadora amb vocació absolutista. El ‘problema’ és que la societat catalana és democràtica i diversa i, de manera intuïtiva, una part important de la població (més del 50%) rebutja l’estratègia totalitària que subjau darrere del projecte pujolista-independentista. Amb muntanyes de diners –en gran part saquejats de les arques públiques-, el nacionalisme pujolista ha aconseguit comprar i apropiar-se de parcel·les importants de Catalunya: els mitjans de comunicació i la cultura subvencionada en són un exponent (comptat i debatut, això surt ‘baratet’ i és molt efectiu per crear ‘ambient’).

Des de fa cinc anys, el pujolisme-independentisme també ha pagat i segrestat la Diada de l’Onze de Setembre, convertint-la en una ‘parada’ on la parròquia adoctrinada i acrítica protagonitza una coreografia de masses destinada aimpressionar” ‘Madrid’ i, de passada, el món sencer. Les marxes de torxes, la desfilada de la Coronela i els castellers completen aquesta dramatúrgia pitarresca. Quin objectiu té aquesta enorme i caríssima ‘performance’? Els participants no ho saben, però són la comparsa necessària per poder negociar amb ‘Madrid’ i aconseguir l’amnistia per les malifetes del clan Pujol i, de passada, intentar recuperar el poder econòmic perdut davant la força inexorable del capitalisme globalitzat.

Jordi Carbonell, en el seu glossat discurs de l’11-S de 1976 a Sant Boi, va fer èmfasi que els catalans –vinguem d’on vinguem i pensem com pensem- som “un sol poble”. La Diada Nacional d’enguany, segrestada i protagonitzada pels ‘fills de Pujol’, és l’antítesi d’aquesta expressió. L’Assemblea Nacional Catalana ha intentat apropiar-se del nom i de l’esperit de l’Assemblea de Catalunya, però la còpia –com passa sempre- és una estafa.

Diuen que el nacionalisme es cura viatjant. Sense anar més lluny, visitant les multitudinàries festes de Bellvitge que s’han fet aquests dies.

dilluns, 29 d’agost del 2016

Per uns Jocs Olímpics sense himnes ni banderes

SISCU BAIGES

Entre els anys 776 abans de Crist i 393 després de Crist, la ciutat grega d’Olimpia va acollir unes competicions esportives que van servir de model per la creació dels Jocs Olímpics impulsats pel francès Pierre de Coubertin. A Olimpia, clar, els atletes participants no competien en representació de països diferents. En canvi, als primers Jocs Olímpics moderns, celebrats el 1896, a Atenes, ja van participar delegacions per països.

Des d’aleshores ençà, cada edició dels Jocs es converteix en un exhibicionisme de banderes i himnes que fa mal als ulls i que contrasta amb el lema que identifica la trobada esportiva: “Allò que importa no és guanyar, sinó participar”. Guanyar és molt important i exhibir orgull patriòtic quan s’assoleix una medalla és obligatori. A Rio de Janeiro, el ciclista Bradley Wiggins va deixar astorat mig món quan va treure la llengua mentre sonava l’himne britànic que premiava l’or aconseguit pel seu equip en la competició de persecució. Va ser un gest que cal agrair. Tanta profusió de plors en sentir l’himne nacional i tantes voltes d’honor a les pistes esportives exhibint la bandera del país al qual es representa xoca amb la voluntat solidària i desinteressada en què se suposa que es basen els Jocs Olímpics.

Aquests dies hem vist actituds patètiques. Debats enverinats a les xarxes socials arran que l’actor Willy Toledo qualifiqués de ‘gusano’, ‘rata’ i “pobre home’ l’atleta Orlando Ortega, medalla de plata als 110 metres tanques, perquè no va voler celebrar el seu èxit amb la bandera de Cuba, país on va néixer. El diari ‘El Punt Avui’ assenyalant el país de tots els participants en una competició i deixant en blanc el que corresponia a la nedadoraMireia Belmonte. Esportistes que són de Badalona o Lleida si guanyen medalles i espanyols si no les aconsegueixen.Narracions excessivament apassionades dels locutors –els espanyols en primera línia en aquest comportament- si els esportistes del seu país aconseguien algun èxit. Països grans que s’enduen la majoria de les medalles. Països petits, com Kosovo, que converteixen en heroïna nacional la judoka Majlinda Kelmendi, per guanyar una medalla d’or. Països rics que s’inflen de medalles. Països empobrits que s’han de conformar amb les gestes dels corredors de fons o dels lluitadors de boxa o judo.

Banderes i més banderes. Himnes i més himnes.

Com es podria organitzar uns Jocs Olímpics on de debò competissin atletes i no països?

Evidentment, l’alternativa no pot ser que els atletes competeixin en representació de marques comercials. Passaríem del nacionalisme tronat a l’imperi de les multinacionals.

I competir en representació de ciutats? Se’n podria parlar però amb el compromís que el patriotisme de ciutat no substituís el patriotisme estatal.

Donem-li unes quantes voltes. Mentretant, podríem suprimir la hissada de banderes i la interpretació d’himnes nacionals quan s’entreguen les medalles.

La competència entre països ha de deixar pas a la fraternitat mundial. També en l’àmbit de l’esport.

diumenge, 28 d’agost del 2016

El “cercle de Cadaqués”

JAUME REIXACH

En les meves incursions per Catalunya he passat uns dies per l’Alt Empordà, un dels santuaris territorials de l’independentisme del morro fort. Un fet m’ha cridat l’atenció:el monopoli comercial que la cadena de supermercats Spar-Valvi té en alguns municipis turístics de la Costa Brava, de manera que els visitants i els residents estan “captius” dels preus desorbitats i descaradament especulatius que caracteritzen els establiments d’aquesta franquícia holandesa a les comarques gironines.

Cadaqués, per exemple, només té supermercats d’aquestes dues marques, que explota l’empresari Joaquim Vidal, militant històric del pujolisme, exalcalde de Sant Gregori (Gironès) i exsenador per CiU. A més, Joaquim Vidal és, des de l’any 2012, propietari del diari El Punt Avui i de la televisió homònima. Els veïns de Cadaqués ja saben que els preus de Spar-Valvi “piquen” molt i per això, segons m’expliquen, els qui tenen cotxe s’escapen a Figueres o a Roses a fer les seves compres habituals. Però la gent gran o els turistes despistats cauen, inevitablement, en les xarxes del monopoli comercial de Joaquim Vidal a l’hora d’omplir la nevera.

Quelcom semblant passa a la veïna població d’El Port de la Selva, el reducte caciquil de la família Pinart i, durant anys, lloc d’estiueig preferit de la ‘crême de la crême’ del ‘sector negocis’ de CDC. Aquí, l’alternativa és fer les compres en el supermercat Spar o... en el segon supermercat Spar que hi ha. Aquests dies, amb el greu problema de salinització que pateix l’aigua domèstica d’El Port de la Selva, les vendes d’aigua embotellada han fet créixer exponencialment la facturació dels comerços del patriòtic amo d’El Punt Avui.

El president Carles Puigdemont és el “fill polític” de Joaquim Vidal, a qui està unit des de fa anys per una estreta relació d’amistat i complicitat, i la seva dona, Marcela Topor, treballa en l’empori mediàtic d’aquest empresari nacionalista/independentista, elaborant la revista Catalonia Today i fent un programa en llengua anglesa al canal d’El Punt Avui TV. Per tancar el “cercle de Cadaqués”, els mitjans de comunicació privats de Joaquim Vidal es mantenen gràcies a la pluja de subvencions i publicitat que reben de la Generalitat i de les institucions governades pels convergents (o com se’n diguin) que, de ben segur, Carles Puigdemont continuarà recolzant amb entusiasme a compte dels pressupostos públics que ara té al seu abast. Disposar d’un potent aparell mediàtic per adoctrinar i manipular la “tropa” és essencial per mantenir el ‘tinglado’ i això l’actual president de la Generalitat ho ha predicat i ho ha posat en pràctica durant tota la seva etapa com a periodista-editor.

Diuen que “tot” va començar l’any 1886, amb un discurs del metge i farmacèutic Josep-Narcís Roca i Farreras llegit al teatreNovedades de Barcelona. Va ser la primera vegada que, des de l’incipient moviment catalanista, es va oficialitzar la fita de la independència i aquesta data es va commemorar solemnement el passat 25 de juliol amb un acte a l’Ateneu Barcelonès que va comptar amb la presència de la “plana major” de les entitats independentistes. El motiu arguït per Josep-Narcís Roca i Farreras per arribar a aquesta conclusió era la signatura d’un acord de lliure comerç entre Espanya i la Gran Bretanya que, suposadament, posava en perill la supremacia monopolística de la indústria manufacturera catalana sobre el mercat dels territoris espanyols de la península i d’ultramar (!).

L’egoista pulsió proteccionista ha estat i és una constant en el substrat profund de l’independentisme català. Són les elits econòmiques i empresarials les que, deleroses de preservar i eixamplar els seus interessos espuris, promouen i emparen la causa de l’“alliberament nacional” a costa de tensar i dividir la societat catalana per tal de mantenir-la controlada i dominada. El tàndem Joaquim Vidal & Carles Puigdemont és una mostra d’aquest esquema que, sota diferents règims polítics, es pateix i repeteix a Catalunya des de fa més d’un segle.

Els resultats d’aquesta estratègia són prou evidents i reeixits.Des de la restauració de la Generalitat, ara fa 36 anys, la dreta ha governat durant 29 anys –i continua governant- una societat que és majoritàriament d’esquerres i progressista, com demostren reiteradament les eleccions generals i municipals. Segona constatació: Catalunya és rica, però la Generalitat està arruïnada pel malbaratament escandalós dels recursos públics que s’hi ha produït, en gran part xuclats per aquestes elits econòmiques i empresarials que s’encarreguen d’alimentar el foc del nacionalisme/independentisme.

La secessió de Catalunya no és un projecte “revolucionari”, com afirmen, cofois, alguns dels seus propagandistes. Al contrari, és una involució profundament reaccionària que ens aboca a un capitalisme feudal com el que representa el monopoli comercial de l’empresari Joaquim Vidal a Cadaqués.

dissabte, 20 d’agost del 2016

Tu ja m’entens

JAUME REIXACH

La dinàmica engegada per Junts x Sí i la CUP al Parlament de Catalunya porta inexorablement al dolor, social i personal. És pitjor el remei –la independència- que la malaltia: les friccions en el repartiment i el sistema de finançament de competències administratives en un territori de la Unió Europea regulat, com totes les regions i estats que formen part del “club de Brussel·les”, pel principi de subsidiarietat.

La reivindicació de la independència serveix per tapar les clamoroses deficiències i corrupcions en la gestió de la Generalitat i, de manera prioritària, per intentar salvar la família de l’expresident Jordi Pujol dels seus gravíssims embolics judicials. Aquesta fugida endavant és una colossal irresponsabilitat política, en la mesura que condemna el conjunt de la societat catalana –formada per independentistes i no independentistes- a afrontar una “teràpia de xoc”, totalment injusta i innecessària.

En les meves incursions per Catalunya he passat uns dies per les comarques centrals del país. Què he vist, què he escoltat, què he llegit?

* Manifestació en protesta per l’enèsim accident mortal a la C-55 (Abrera-Manresa), carretera que és competència de la Generalitat. Aquesta via és l’alternativa gratuïta a l’autopista de peatge C-16 (Terrassa-Manresa), que explota l’empresa Autema(Ferrovial). Tothom ho sap i tothom ho diu: l’abandonament de laC-55, que s’ha convertit en un escorxador de vides humanes, és conseqüència directa de la política de la Generalitat d’afavorir els interessos de Ferrovial, la constructora implicada en l’escàndol del cas Palau de la Música i que va finançar la fallida Operació Reformista de Miquel Roca Junyent. Per incrementar l’escarni, la Generalitat paga cada any una milionada a Autema en concepte d’indemnitzacions per les “bonificacions” que aplica en els peatges (tu ja m’entens).

* Manifestació a Cardona –l’heroica vila que va resistir fins al final la Guerra de Successió del segle XVIII- pel tancament de la mina d’Ercros, que deixarà sense feina un munt de treballadors. La direcció d’Ercros ha decidit que comprarà directament la sal a l’empresa ICL (Iberpotash), de capital israelià, que explota els jaciments de potassa del Bages i que és la responsable de les brutals muntanyes de runam que empastifen el territori i de la contaminació dels aqüífers de la comarca i de la conca del Llobregat. La tradicional complicitat (tu ja m’entens) de la Generalitat –que té les competències de mineria i medi ambient- amb Israel fa que les activitats d’ICL gaudeixin d’una alarmant impunitat que ha obligat les autoritats comunitàries a obrir un expedient sancionador.

* La bassa de Capellades, una surgència natural de l’aqüífer de la comarca de l’Anoia/Penedès, torna a estar buida. La sequera, però també la mala gestió de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), són les causants d’aquest inquietant desastre ecològic. En els anys d’esplendor del pujolisme es van concedir permisos d’explotació industrial –tu ja m’entens- d’aquest aqüífer que han acabat assecant-lo, davant l’estupefacció i la indignació dels veïns.

* Protesta perquè els residus urbans d’Igualada s’enterren diàriament... a l’abocador de Tivissa, a més de 150 kilòmetres de la capital de l’Anoia! La situació és surrealista. A només 25 kilòmetres d’Igualada hi ha el gran abocador de Can Mata (Els Hostalets de Pierola), però FCC, l’empresa que té la concessió del servei de recollida de deixalles –tu ja m’entens-, prefereix portar-les al dipòsit que té a l’altra punta de Catalunya, repercutint aquesta esbojarrada despesa de transport en les taxes que paguen tots els igualadins. L’abocador de Tivissa és conegut perquè aquí Jordi Pujol Ferrusola i el seu amic Gustavo Buesa –ambdós imputats per l’Audiència Nacional- van fer un gran “pilotasso” amb la seva venda a FCC, un cop aconseguits els permisos de la Generalitat (tu ja m’entens). L’alcalde d’Igualada, Marc Castells, resulta que és una de les “grans joves promeses ascendents” del “nou” Partit Demòcrata Català (PDC)!

La ‘bombolla’ independentista –sigui dit amb tot el respecte i admiració per la gent de bona fe que té aquesta il·lusió- és una pastanaga que la colla d’endollats i mitjans de comunicació subvencionats que viuen de la Generalitat i de l’espessa trama corrupta que l’envolta s’han tret de la màniga per poder mantenir intactes els seus interessos i privilegis i, si pot ser, incrementar-los. Tot això no seria preocupant –al cap i a la fi, som mediterranis- si els seus egoistes promotors i inductors tinguessin cura del país i del conjunt de la societat.

Però no. El nacionalisme en el poder –ara disfressat amb l’estelada- s’ha carregat sàdicament el territori per treure’n benefici propi i, com que la bicoca s’acaba, ens aboca a una absurda “guerra” interna i externa de la qual, òbviament, només pensen treure’n profit personal. L’enfrontament i el dolor que provoquen els importa un rave. Mireu la nòmina dels principals capdavanters del “procés” –quant cobren i de qui cobren- i trobareu el perquè de tot plegat. Tu ja m’entens.

Des de quan una “revolució” s’ha fet des del poder i per preservar el poder?

dimecres, 10 d’agost del 2016

El crit de Viladecans

JAUME REIXACH

La ciutat de Viladecans té 65.000 habitants. Per entendre’ns: en aquest municipi del Baix Llobregat hi viu més gent que a la Garrotxa, la Noguera, el Berguedà, l’Alt Camp o el Ripollès. O que a Igualada, Vic, Vilafranca del Penedès o Figueres.

L’ajuntament de Viladecans ha aprovat una moció on rebutja l’acord del Parlament de Catalunya que va aprovar les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent. Dels 25 regidors del consistori, els 20 que sumen el PSC,CiutadansViladecans Sí que es Pot, Guanyem Viladecans i PPhan donat suport a la resolució “Rebuig a qualsevol iniciativa il·legal per part de les institucions catalanes”.

El xoc de trens ja és aquí. Però no s’ha produït en la línia de l’AVE Barcelona-Madrid, sinó en la maltractada xarxa de rodalies. De ben segur, mocions semblants a la de Viladecans s’impulsaran i es votaran en els pròxims dies i setmanes en altres ajuntaments de Catalunya. De la mateixa manera que l’Associació de Municipis per la Independència (AMI) promourà mocions de suport a la resolució aprovada per Junts x Sí i la CUPal Parlament.

A mi, com a català, tot això em provoca una profunda vergonya i tristesa. Anem cap a una espiral d’enfrontament entre nosaltres que no pot acabar bé de cap manera. Que uns energúmens s’abraonin a la Meridiana contra unes noies que lluïen la samarreta de la selecció espanyola és tan execrable com que uns altres energúmens s’abraonin contra unes noies de Mataró perquè cantaven en català.

Excitar el sentiment nacionalista/independentista té raó de ser en situacions de colonialisme o d’opressió d’una majoria per una minoria tirànica o un règim dictatorial. Però aquest no és el cas de la Catalunya de l’any 2016, on tenim les nostres institucions d’autogovern i exercim els drets democràtics amb plena normalitat i llibertat en tota mena d’eleccions (municipals, catalanes, generals i europees).

La democràcia es fonamenta en un principi sagrat: cada persona un vot, amb independència del sexe, l’origen, la llengua, la procedència, la ideologia o del compte corrent de cadascú. Si no tenim clar que el vot d’un humil aturat de Viladecans té el mateix valor que el d’un potentat financer amb residència a Sant Cugat o que el d’un pagès terratinent de l’Urgell, aleshores no som demòcrates.

Què ens diuen els vots dels catalans? En les últimes eleccions al Parlament de Catalunya, la suma de Junts x Sí i la CUP van obtenir el 47,7% de les paperetes. En les eleccions generals espanyoles del passat 26 de juny, ERC i Convergència –la CUP no s’hi va presentar- van rebre a Catalunya el 32% dels vots. Això vol dir que, més enllà de la redistribució dels escons que fa la Llei d’Hondt, els partits independentistes representen, sent generosos, la meitat de l’electorat.

És sensat i just posar en marxa un procés unilateral d’independència en una societat barrejada i plural que, democràticament, s’expressa en llibertat de manera tan dispar? Cadascú té les seves raons –familiars, polítiques, econòmiques i culturals- per estar a favor o en contra de la secessió de Catalunya i totes elles són igualment dignes i respectables.

La democràcia mana i, per a mi, tanta transcendència política tenen els 72 diputats de Junts x Sí i la CUP que han votat al Parlament a favor de les conclusions de la comissió d’estudi del Procés Constituent com els 20 regidors de Viladecans que han votat la moció en contra d’aquesta resolució. I no m’agrada ni una cosa ni l’altra. Ni que el Parlament tiri pel dret sabent que només té el 47,7% dels vots ni que un ajuntament desautoritzi el Parlament.

Per descomptat, trobo un error i un disbarat que el Tribunal Constitucional pugui emprendre mesures punitives contra la presidenta Carme Forcadell o la Mesa del Parlament. Els catalans ja som prou grandets per saber què volem i què ens convé, sense necessitat d’amenaces ni càstigs.

El procés independentista no és res més que una estratègia de màrqueting polític dissenyada per intentar que els gravíssims casos de corrupció del règim pujolista quedin impunes, com ja va passar amb Banca Catalana. Que gent de bona fe –per tradició, convicció, sentiment o interès- s’hi afegeixi és el resultat dels ingents recursos econòmics que s’han mobilitzat per aquest objectiu i que s’han invertit en la creació d’un colossal i tòxic aparell de propaganda i manipulació, sense parió en el món occidental, del qual tots som víctimes.

Atenció al crit de Viladecans. L’independentisme és un somni que desperta els gegants adormits.

diumenge, 31 de juliol del 2016

¿Qué hará el PDC con el alcalde de Forallac?

JAUME REIXACH

Forallac es un municipio del Baix Empordà que agrupa los bellísimos pueblos de Fonteta, Vulpellac y Peratallada. El alcalde de esta entidad municipal es, desde 1987, Josep Sala, en representación de CiU o como se llame el ex-partido fundado por Jordi Pujol. Josep Sala ha sido noticia estos días porque el grupoTodos somos Forallac, asociado a ERC y que está en la oposición consistorial, ha documentado y ha denunciado que el alcalde conduce habitualmente un todoterreno Land Cruiser de la marca Toyota que, en realidad, es de la empresa Servitransfer SL, que gestiona el servicio de recogida de basura del municipio y la planta de transferencia de los residuos comarcales.

Servitransfer SL es una compañía que tiene como administrador único al empresario Josep Mayola, investigado por la Audiencia Nacional en el sumario del caso Jordi Pujol Ferrusola por el ‘pelotazo’ que dio con el primogénito del ex-presidente de la Generalitat con el vertedero de Tivissa. Josep Mayola está vinculado societariamente desde hace años aGustavo Buesa, el “rey de la basura”, que ha sido detenido e imputado la semana pasada por presunta corrupción en el macro-contrato de limpieza otorgado por el Ayuntamiento de Lloret de Mar en las postrimerías del mandato de Xavier Crespo, el ex-alcalde convergente -o como se llame- que ha sido condenado por sus martingalas con la mafia rusa. Gustavo Buesa, investigado por la Audiencia Nacional, también ha mantenido intensas relaciones comerciales con el Júnior y figura como generoso donante de Convergència -o como se llame- y Unió Democràtica.

Josep Sala es un peso pesado del partido de Artur Mas en las comarcas de Girona. En el pasado ha sido presidente del consejo comarcal del Baix Empordà y miembro del equipo de gobierno de la Diputación provincial. Hace cuatro años ya protagonizó una sonada polémica municipal cuando aprobó una ampliación de las instalaciones de Servitransfer SL en Forallac para convertirlas en una macroplanta de selección y reciclaje de basura para tratar100.000 toneladas anuales. Finalmente, la fuerte oposición vecinal y ecologista consiguió parar este desmesurado proyecto, que destrozaba estos bucólicos parajes del Empordanet y rompía brutalmente la tranquilidad del municipio debido al enorme tránsito de camiones que pasarían.

Ahora, el grupo Todos somos Forallac ha pillado al alcalde Josep Sala en un escándalo de corrupción de manual. Conducir un coche de alta gama ‘regalado’ por la empresa que tiene el contrato municipal de recogida de basura es, sencillamente, impresentable e inaceptable. ¿Qué hará el Partido Demócrata Catalán (PDC) o como se llame -que se llena la boca con las palabras ‘regeneración’, ‘ética’ y ‘transparencia’- ante un caso tan descarado como éste? Tengo curiosidad por constatar cuál será la reacción de la nueva dirección surgida de la ‘refundación’ de la ex-CDC.

Este es el problema de raíz del PDC o como se llame: está construido sobre una estructura territorial caciquil con una tendencia congénita al affairismo y al tráfico de influencias. De casos como el de Josep Sala, o parecidos, hay un montón en las filas del viejo/nuevo partido pujolista/independentista, se llame como se llame. Es más, son su razón de ser.

Y este es el problema de raíz de Junts x Sí. En Forallac ha sido el grupo municipal asociado a ERC quien ha denunciado los trapicheos del alcalde convergente, o como se llame. En muchos municipios de la ‘Cataluña catalana’, ERC es la fuerza opuesta y alternativa al caciquismo de CDC/PDC. Mezclar, como pasa en Junts x Sí, el agua con el aceite no es posible. Ver al buenazo del vicepresidente Oriol Junqueras defender con encendida convicción la instalación de casinos, promovidos por empresas manchadas por la corrupción pujolista (Casinos de Cataluña) y el blanqueo de dinero de la mafia (Melco), en Vila-seca i Salou produce conmiseración y vergüenza ajena.

Esquerra Republicana tendrá que decidir qué quiere ser cuando sea mayor. De momento, la alianza con CDC o como se llame en Junts x Sí se ha demostrado que es una pésima decisión estratégica.

divendres, 24 de juny del 2016

Puigdemont, dimissió!

JAUME REIXACH

“Nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!” -com clamava el poeta nacional-, si un govern queda en minoria i és incapaç d’aprovar els pressupostos, cau automàticament. Aquesta és una llei no escrita de la democràcia que, en el context de la Unió Europea, tots els polítics de tots els països assumeixen sense parpellejar ni posar-hi cap mena de però.

Tots els polítics de tots els països? No! En un racó del Vell Continent, entre els Pirineus i la desembocadura del riu Ebre, hi ha un país/regió/nació/comunitat autònoma que té un president i un govern que, com en els còmics d’Astèrix i Obèlix, planten cara a la pressió de la cultura civilitzadora i es neguen a acceptar els codis més elementals de conducta democràtica.

Això sí, els catalans ens omplim cínicament la boca amb la paraula democràcia. Hi ha un espantós monument franquista a Tortosa que, en aplicació de la Llei de memòria històrica, és de totes totes il·legal? Fem una consulta (dret a decidir), una minoria vota, guanya l’opció de conservar aquest monstre de ferro... i el monument no es toca. A Blanes i a Lloret celebrem una consulta (dret a decidir) per valorar la construcció d’una polèmica carretera que destrueix bonics paratges naturals de la Selva. Vota una minoria, guanyen clarament els contraris a la carretera... i, segons els alcaldes, la carretera es farà perquè només ha votat una minoria.

Els catalans no sabem jugar, no sabem llegir, no sabem negociar, no sabem guanyar ni tampoc sabem perdre. Som, en essència, una societat esquerpa i intolerant (“Tossudament alçats”, diu el cantant nacional) encara que presumim de tot el contrari, i ens vantem sempre que som els millors i els més collonuts en tot. En les eleccions plebiscitàries del 27-S de l’any passat, les plataformes independentistes (Junts x Sí i la CUP-Procés Constituent) no van assolir el 51% dels vots... però tot i així resulta que consideren que tenen l’aval de les urnes per forçar la societat catalana a la secessió.

En les democràcies occidentals, la votació dels pressupostos al Parlament és un acte d’una gran transcendència política en la mesura que s’ha d’aprovar l’estratègia en la recaptació d’impostos i taxes i els criteris redistributius de la despesa i la inversió. Tots els governants europeus tenen en el tràmit de la discussió i aprovació dels pressupostos el taló d’Aquil·les de la seva legitimitat davant del poble. Un president o primer ministre que no té el suport parlamentari suficient per aprovar els comptes públics que ha elaborat és un governant fracassat que té l’obligació de presentar immediatament la seva dimissió. A Lisboa, a Viena, a Berlín, a Estocolm... però no a Barcelona, capital de Catalunya!

Aquí tenim un president molt eixerit que perd la votació dels pressupostos amb l’oposició de tot l’arc parlamentari, tret de la seva formació. Serenament cabrejat, surt al faristol i anuncia que dóna per trencat el seu pacte de governabilitat amb la CUP-Procés Constituent, que li va facilitar la investidura. Els seus l’aplaudeixen dempeus. Dimiteix? Nooooooo. Anuncia que, passades les vacances d’estiu –qui sap quan- se sotmetrà a una moció de confiança i aleshores, en funció del resultat, ja veurem què passa.

Això no és només una aixecada de camisa. Això és profundament antidemocràtic i és contrari al funcionament dels parlaments occidentals.

Jo tinc les meves idees i els meus projectes i els defenso.Només demano que se’m respecti. De la mateixa manera que respecto les idees i els projectes dels altres. Vull dir que a mi no em preocupa ni em provoca urticària l’independentisme. Considero que és una opció equivocada pels catalans del segle XXI, però que si algun dia hi ha una majoria clara de la societat que vota per la secessió de l’Estat espanyol jo ho acceptaré sense fer escarafalls, tot i que diré la meva opinió. Només faltaria!

Des d’aquesta visió i amb aquesta actitud, crec que el president Carles Puigdemont hauria d’haver presentat la seva renúncia el passat dimecres dia 8, tan bon punt va tenir constància fefaent que el Parlament li rebutjava els pressupostos. Demorar tres mesos més –com a mínim- aquesta terrible agonia, en espera que presenti la moció de confiança, és un altre frau a la societat catalana i una nova demostració de la pèssima qualitat democràtica que tenim i que patim.

De la mateixa manera que tota la colla mediàtica d’estómacs agraïts de la ‘menjadora’ convergent ha sortit en tromba a glorificar la decisió del Molt Honorable i a titllar la CUP-Procés Constituent de “traïdors”, “botiflers”, etc., etc., jo em permeto dissentir i amb el cap ben clar escriure dos mots finals:Puigdemont, dimissió!

dimecres, 25 de maig del 2016

Putas, ‘bolleras’ y herejes

CRISTINA PALOMAR

Qué alegría siento cuando alguien me da la razón aunque sea inconscientemente. A pesar de los reiterados intentos de convencerme de que España es un Estado moderno siempre he sospechado que la separación de poderes entre Estado e Iglesia es en realidad inexistente y que lo único que nos salva del salvajismo de decapitar, apedrear hasta la muerte o colgar del cuello en una grúa por razones de moral es la tremenda pereza ibérica a la hora de recoger los trozos y limpiar la sangre. Lo siento por mis amigos federalistas que, optimistas incansables, no dejan de repetirme desde el autoengaño que todavía hay esperanza.

La última evidencia que confirma mi sospecha que España no tiene remedio es la gran actuación nacionalcatólica de la fiscal Marisa Morando. Su escrito defendiendo la condena a la regidora Rita Maestre por haber presumido de ser puta y bollera en la capilla de la Universidad Complutense de Madrid es digno de la afilada pluma de una reencarnación de sor Citroën.Supongo que la beata Morando redactó el escrito contra Maestre justo después de volver de misa. Expresiones como “espacio sagrado para los católicos por encontrarse allí el Altísimo” sólo se pueden entender por una enajenación transitoria producto de una sobredosis de incienso o del éxtasis que provoca haber experimentado la gracia del Espíritu Santo en forma de cagada de paloma.

El contenido del escrito ha provocado polémica, sobre todo porque más que el auto redactado por una fiscal parece un artículo cualquiera de una hoja parroquial del Opus Dei. ¡Cómo se siente de ultrajada sor Morando porque un grupo de brujas en sujetador –y seguramente comunistas con cuernos y cola- protestó contra la presencia de un lugar de culto católico en una universidad pública! Según ella, no sólo actuaron como “un grupo organizado” –no se atrevió a escribir grupo terrorista-, sino que quisieron imponer a los demás “su forma de ver la vida y la sexualidad”, precisamente lo mismo que ha hecho la Iglesia Católica española durante siglos de dominación y persecución de la mujer y de la diferencia.

Morando se escandaliza porque un acto tan abominable se intente disfrazar de libertad de expresión y en esto coincide con el ministro del Interior y su absurda cruzada contra los tirititeros terroristas por sus intentos de adoctrinar a los niños madrileños en el culto a Alka-Eta. Si presumir de ser putas en una capilla es una abominación no quiero pensar qué diría la fiscal del cura del pueblo de mi madre que confesaba a las jóvenes solteras al mismo tiempo que las preñaba. Al final fue imposible esconder la fechoría porque todas las criaturas salían clavadas al padre y el cura fue trasladado a otra parroquia para seguir predicando entre las chicas que Dios es amor.

En un intento inútil de parecer objetiva, Morando remarca al final del escrito que la censura se tendría que aplicar igual en el caso de que “los hechos se hubiesen producido en una mezquita o una sinagoga”. Ignoro si la justicia española va corta de personal y tiene que regalar el título de fiscal en la tómbola prescindiendo del test de aptitudes correspondiente, pero este argumento hace enrojecer de vergüenza ajena porque laperformance tenía como objetivo protestar por la presencia de un espacio religioso en un centro público y teóricamente laico. Tampoco me consta que haya ninguna universidad estatal con mezquita o sinagoga, pero si la fiscal Morando descubre alguna que me lo diga y montamos una hoguera para quemar herejes. Yo traeré mi cerilla de quemar Constituciones.