JAUME REIXACH
Som 7.500 milions de persones vagant per la infinitat de l’Univers en una bola de Vida. Ningú no sap ni pot saber què serà de nosaltres, pobres nàufrags en la foscor de l’espai. Només tenim una certesa: el Sol, l’estel que ens il·lumina i ens escalfa, s’extingirà d’aquí a uns 8.000 milions d’anys i aleshores sí que tot s’haurà acabat.
Mentrestant, què fem els humans sobre la Terra? Ara que ja coneixem tots els secrets del planeta i estem tots interconnectats, ho tenim tot a l’abast per edificar una civilització fraternal i exemplar. Aquesta és la fita final del socialisme teòric: la construcció d’una comunitat humana sense classes, sense opressió, sense injustícies; culta, solidària, confortable i harmònica.
Els extraordinaris avenços de la ciència ens acosten cada cop més a aquest ideal, somniat pels filòsofs utòpics i les religions de tots els temps. El socialisme, despullat de les misèries orgàniques i de les ambicions personalistes, té un futur esplendorós al davant. Sense abandonar l’àmbit les idees, els principals obstacles per avançar cap a la humanitat cooperativa i en pau són el nacionalisme excloent i el liberalisme egoista, font atàvica, com bé sabem, de conflictes, de desigualtat i de dolor.
Per saber cap a on hem d’anar cal saber, d’entrada, on som. Ubicats a Catalunya i a Espanya, ens trobem en la fase de vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE), el projecte sorgit després de les dues devastadores guerres mundials del segle XX per superar, precisament, el càncer del nacionalisme agressiu i del populisme autoritari. Malgrat totes les dificultats i entrebancs, ja som 340 milions de persones que portem la mateixa moneda a la butxaca: l’euro. I això és irreversible.
Venim de la superació de la Guerra Freda, que es va acabar amb la simbòlica destrucció del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989. Aquest ‘mur’, herència també de la II Guerra Mundial, ens va deixar un sistema de partits que ha quedat obsolet, però que encara continua parcialment dempeus.
Descartat el comunisme com a ‘via exprés’ per assolir el socialisme, els esquemes partidistes heretats s’han d’adaptar a la nova realitat. Avui, la vella democràcia-cristiana i la vella socialdemocràcia defensen, a la pràctica, els mateixos valors humanistes, econòmics i socials. Això ho exemplifica molt bé el democristià Matteo Renzi, el president del govern que lidera tot l’àmbit catòlic, progressista i excomunista a Itàlia. O la ‘grosse koalition’ que governa a Alemanya, amb la cancellera democristiana Angela Merkel i el vicecanceller socialdemòcrataSigmar Gabriel.
La disputa ideològica a Europa ja no és entre la dreta i l’esquerra tradicionals. Això va quedar enterrat sota els enderrocs del Mur de Berlín. Les forces en xoc són els reformistes partidaris de la construcció dels EUE i els populismes nacionalistes que s’hi oposen; els defensors de l’economia social de mercat vs. els llibertarians que combaten els costos de l’Estat del Benestar. Els temes de fricció són ara l’emigració, els refugiats, la convivència amb els practicants de la religió musulmana, la precarietat dels joves, la sostenibilitat de les pensions i, en el fons, l’acceptació o el rebuig de la nova identitat barrejada que comporta la consolidació de la Unió Europea.
Per entendre’ns, el gran combat electoral que viurem l’any vinent a França, on l’“esquerra” (François Hollande) i la “dreta” (Alain Juppé) tenen el mateix enemic comú: el Front National deMarine Le Pen.
Des de Catalunya hem d’entendre en quin context estem i ens movem. La Unió Europea és, en essència, l’aliança entre Alemanya i França per acabar amb les pulsions nacionalistes que, durant segles, han dessagnat el Vell Continent. El principi d’adhesió implica l’acceptació d’aquesta realitat. Per això, el “procés secessionista” català mereix menyspreu i rebuig a Brussel·les. Estem intentant construir els EUE i no és el moment d’alimentar els particularismes identitaris ni de crear noves entitats estatals. No en som conscients, però, en síntesi, les reivindicacions sobiranistes de Catalunya –per molt que les embolcallem amb grans paraules- formen part de l’onada populista que amenaça actualment els fonaments del projecte europeu.
No seré jo qui el defensi, però a Mariano Rajoy se li ha de reconèixer una virtut política: va heretar de José María Aznar unPP que s’emmirallava en els “neocons” dels Estats Units i l’ha transformat en un partit de centre reformista europeu. També ha desmuntat, a la seva manera, les trames de corrupció que s’havien enquistat al partit, condemnant els seus principals protagonistes a l’ostracisme polític.
El PP del 2016 no és el mateix que el del 2000. I això el PSOEho ha d’assumir i acceptar. Per això, la destitució de Pedro Sánchez (“No es no”) estava cantada. Inserits plenament en la Unió Europea, és perfectament homologable, com ho és a Alemanya, un govern del PP i Ciutadans amb el suport, per abstenció, de la socialdemocràcia. En el procés de construcció dels EUE, Brussel·les exigeix als estats membres tres condicions ‘sine qua non’:
*Que tinguin un govern democràtic estable
*Que aprovin i executin els pressupostos estatals, sense desviació del dèficit assignat
*Que apliquin amb diligència les directrius que emanen de laComissió Europea
Som al mes d’octubre i encara s’han de debatre i aprovar els pressupostos de l’any vinent a l’Estat espanyol. Entesos?
És obvi que la Constitució espanyola de 1978 grinyola i que s’ha de reformular en alguns aspectes. No hem d’oblidar que es va redactar en unes condicions històriques excepcionals, amb el franquisme encara molt viu. En l’actual Congrés dels Diputats, PP, PSOE i Ciutadans sumen més de les 2/3 parts i, per tant, poden endegar la necessària reforma constitucional que, entre altres qüestions, hauria de precisar i perfeccionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.
Jo ho tinc clar. Espanya va ser governada durant 200 anys per la Casa dels Àustries i Catalunya, en general, en té un bon record. Salvant totes les distàncies, l’“esperit federalista” dels Habsburg té la seva plasmació en la Constitució alemanya de 1949, que protegeix la singularitat de Baviera i converteix el Senat en una cambra de representació dels estats federats. Per què no fem una transposició de la Llei Fonamental alemanya a l’Estat espanyol i ens hi inspirem per reformar la “vella” Constitució?
Som 7.500 milions de persones vagant per la infinitat de l’Univers en una bola de Vida. Ningú no sap ni pot saber què serà de nosaltres, pobres nàufrags en la foscor de l’espai. Només tenim una certesa: el Sol, l’estel que ens il·lumina i ens escalfa, s’extingirà d’aquí a uns 8.000 milions d’anys i aleshores sí que tot s’haurà acabat.
Mentrestant, què fem els humans sobre la Terra? Ara que ja coneixem tots els secrets del planeta i estem tots interconnectats, ho tenim tot a l’abast per edificar una civilització fraternal i exemplar. Aquesta és la fita final del socialisme teòric: la construcció d’una comunitat humana sense classes, sense opressió, sense injustícies; culta, solidària, confortable i harmònica.
Els extraordinaris avenços de la ciència ens acosten cada cop més a aquest ideal, somniat pels filòsofs utòpics i les religions de tots els temps. El socialisme, despullat de les misèries orgàniques i de les ambicions personalistes, té un futur esplendorós al davant. Sense abandonar l’àmbit les idees, els principals obstacles per avançar cap a la humanitat cooperativa i en pau són el nacionalisme excloent i el liberalisme egoista, font atàvica, com bé sabem, de conflictes, de desigualtat i de dolor.
Per saber cap a on hem d’anar cal saber, d’entrada, on som. Ubicats a Catalunya i a Espanya, ens trobem en la fase de vertebració dels Estats Units d’Europa (EUE), el projecte sorgit després de les dues devastadores guerres mundials del segle XX per superar, precisament, el càncer del nacionalisme agressiu i del populisme autoritari. Malgrat totes les dificultats i entrebancs, ja som 340 milions de persones que portem la mateixa moneda a la butxaca: l’euro. I això és irreversible.
Venim de la superació de la Guerra Freda, que es va acabar amb la simbòlica destrucció del Mur de Berlín, el 9 de novembre de 1989. Aquest ‘mur’, herència també de la II Guerra Mundial, ens va deixar un sistema de partits que ha quedat obsolet, però que encara continua parcialment dempeus.
Descartat el comunisme com a ‘via exprés’ per assolir el socialisme, els esquemes partidistes heretats s’han d’adaptar a la nova realitat. Avui, la vella democràcia-cristiana i la vella socialdemocràcia defensen, a la pràctica, els mateixos valors humanistes, econòmics i socials. Això ho exemplifica molt bé el democristià Matteo Renzi, el president del govern que lidera tot l’àmbit catòlic, progressista i excomunista a Itàlia. O la ‘grosse koalition’ que governa a Alemanya, amb la cancellera democristiana Angela Merkel i el vicecanceller socialdemòcrataSigmar Gabriel.
La disputa ideològica a Europa ja no és entre la dreta i l’esquerra tradicionals. Això va quedar enterrat sota els enderrocs del Mur de Berlín. Les forces en xoc són els reformistes partidaris de la construcció dels EUE i els populismes nacionalistes que s’hi oposen; els defensors de l’economia social de mercat vs. els llibertarians que combaten els costos de l’Estat del Benestar. Els temes de fricció són ara l’emigració, els refugiats, la convivència amb els practicants de la religió musulmana, la precarietat dels joves, la sostenibilitat de les pensions i, en el fons, l’acceptació o el rebuig de la nova identitat barrejada que comporta la consolidació de la Unió Europea.
Per entendre’ns, el gran combat electoral que viurem l’any vinent a França, on l’“esquerra” (François Hollande) i la “dreta” (Alain Juppé) tenen el mateix enemic comú: el Front National deMarine Le Pen.
Des de Catalunya hem d’entendre en quin context estem i ens movem. La Unió Europea és, en essència, l’aliança entre Alemanya i França per acabar amb les pulsions nacionalistes que, durant segles, han dessagnat el Vell Continent. El principi d’adhesió implica l’acceptació d’aquesta realitat. Per això, el “procés secessionista” català mereix menyspreu i rebuig a Brussel·les. Estem intentant construir els EUE i no és el moment d’alimentar els particularismes identitaris ni de crear noves entitats estatals. No en som conscients, però, en síntesi, les reivindicacions sobiranistes de Catalunya –per molt que les embolcallem amb grans paraules- formen part de l’onada populista que amenaça actualment els fonaments del projecte europeu.
No seré jo qui el defensi, però a Mariano Rajoy se li ha de reconèixer una virtut política: va heretar de José María Aznar unPP que s’emmirallava en els “neocons” dels Estats Units i l’ha transformat en un partit de centre reformista europeu. També ha desmuntat, a la seva manera, les trames de corrupció que s’havien enquistat al partit, condemnant els seus principals protagonistes a l’ostracisme polític.
El PP del 2016 no és el mateix que el del 2000. I això el PSOEho ha d’assumir i acceptar. Per això, la destitució de Pedro Sánchez (“No es no”) estava cantada. Inserits plenament en la Unió Europea, és perfectament homologable, com ho és a Alemanya, un govern del PP i Ciutadans amb el suport, per abstenció, de la socialdemocràcia. En el procés de construcció dels EUE, Brussel·les exigeix als estats membres tres condicions ‘sine qua non’:
*Que tinguin un govern democràtic estable
*Que aprovin i executin els pressupostos estatals, sense desviació del dèficit assignat
*Que apliquin amb diligència les directrius que emanen de laComissió Europea
Som al mes d’octubre i encara s’han de debatre i aprovar els pressupostos de l’any vinent a l’Estat espanyol. Entesos?
És obvi que la Constitució espanyola de 1978 grinyola i que s’ha de reformular en alguns aspectes. No hem d’oblidar que es va redactar en unes condicions històriques excepcionals, amb el franquisme encara molt viu. En l’actual Congrés dels Diputats, PP, PSOE i Ciutadans sumen més de les 2/3 parts i, per tant, poden endegar la necessària reforma constitucional que, entre altres qüestions, hauria de precisar i perfeccionar l’encaix de Catalunya a l’Estat espanyol.
Jo ho tinc clar. Espanya va ser governada durant 200 anys per la Casa dels Àustries i Catalunya, en general, en té un bon record. Salvant totes les distàncies, l’“esperit federalista” dels Habsburg té la seva plasmació en la Constitució alemanya de 1949, que protegeix la singularitat de Baviera i converteix el Senat en una cambra de representació dels estats federats. Per què no fem una transposició de la Llei Fonamental alemanya a l’Estat espanyol i ens hi inspirem per reformar la “vella” Constitució?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada