Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Fatarella. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Fatarella. Mostrar tots els missatges
dissabte, 2 de novembre del 2013
divendres, 1 de novembre del 2013
UNA JORNADA DE RODATGE
Del fet caldria matissar: Una llarga jornada de rodatge. ¿Perquè
digueu-me vosaltres si no és llarga quan t’alces a quarts de 8 del matí i no
arribes a casa fins ben tocada la una de la nit?
Però va ser gratificant, una experiència mai
abans viscuda i mira que tinc recorregut...
El passat dissabte 26 d’octubre, sense cap
mena de dubte, el retindré a la memòria durant molt de temps. Aquest dia marca
la data de sortida d’un somni que, finalment, aviat es convertirà en realitat:
la del rodatge del curtmetratge La
Fatarella 1938 basada en el microrrelat El último cigarrillo del
que en sóc l’autor. El último cigarrillo tracta un fet real que va passar a una
trinxera de la Fatarella durant la Batalla de l’Ebre i que em va explicar mon tio Leonardo
Martí, un supervivent de l’anomenada lleva del biberó.
Dissabte 26 d’octubre, per fi, Pau Bertomeu
(Delta Produccions) al capdavant d’un gran equip de rodatge, va començar a
enregistrar les imatges que, dintre de poques setmanes, es convertiran en el
seu primer curt o com es diu amb
l’argot cinematogràfic, amb la seva òpera
prima.
Sobre les 9 del matí, la majoria de l’equip
arribava a la Galera, concretament davant el número 10 del carrer Sant Vicent
(conegut popularment com el paumeral)
per enregistrar dintre del que va ser la casa de la Trini, l’escena 1 del
curt. Una escena que ha de posar en situació a l’espectador sobre el dramatisme
que viurà durant els pocs minuts que durarà la projecció.
Evidentment, Pau Bertomeu, amb alguns membres
de l’equip i jo mateix, ja havíem visitat un parell de vegades l’escenari i el trobàvem ideal per a
gravar el comiat entre el noi que se’n va a la guerra i sa mare, ja que la casa
va ser construïda cap a finals del segle XIX i pràcticament s’ha conservat intacta.
Com anècdota, la Trini era la padrina
del mon tio Leonardo.
L’equip es va posar en marxa. La llum i el so
havien de donar a l’habitació l’ambient adequat, però també l’attrezzo, ja que,
encara que l’alcova contenia els mobles originals, s’havien de col·locar tot un
conjunt d’elements pertanyents a aquella època. Mentre, la perruquera i la
maquilladora pentinaven i caracteritzaven sobre tot, a la mare, ja que el noi
necessitava poc maquillatge i menys perruqueria.
El matí va ser llarg. De vegades pensàvem com
era possible que en un petit poble com la Galera i en un carrer secundari, hi
podien passar tants de vehicles a motor que impossibilitaven un enregistrament
correcte del so ambiental.
Sobre les 4 de la tarda es va donar per acabat
el rodatge de l’escena 1. Llavors
s’havia de dinar per agafar forces per al que ens esperava després. A la
garriga de Pau, prop d’Amposta, sa mare, la Rosa, ens havia preparat una
magnífica paella que varem devorar ràpidament com si es tractés d’una ramat de
bestioles famolenques.
El temps per a dinar va ser molt més curt del
que estava previst, ja que calia marxar ràpidament cap a la Fatarella per a
enregistrar el que serà l’escena final del curt.
Pel camí, Joquim Maria Puyal cantava
el gol de Neymar que avançava el Barça en front al Madrid. Vaig fer sonar el clàxon del meu cotxe, ja que era
l’instrument més sorollós que tenia a l’abast. Quan arribarem a la zona de
trinxeres de la Fatarella que s’havia escollit, ja era pràcticament fosc, però
el partit de futbol continuava. Des de Faió, Miguel Ferragut havia portat les armes originals de la Guerra Civil
que havien de dur els soldats, així com el vestuari i la resta de l’equip com
ara les cantimplores i coberts, aquest cop fidels reproducció dels que es van
usar al front de l’Ebre; però també el paquet de cigarrets que havia de ser un
dels protagonistes d’aquella escena. Ràpidament, els equips de llum, so i vídeo
es posaven a treballar per ambientar un petit espai retocat amb sacs terrers
que serviria d’escenari. Durant la batalla de l’Ebre, en aquest punt la
trinxera es controlava la carretera que va d’Ascó a la Fatarella.
Primer el 2 a 0 i més tard el 2 a 1 que marcava el final de
l’encontre, va donar tranquil·litat als seguidors barcelonistes de l’equip.
Tal com va passar pel matí, la mateixa escena
s’enregistrava diverses vegades des de punts i plànols diferents, per a després
triar-ne els més adequats.
Mentre els actors i els tècnics no paraven de
treballar, alguns espectadors ens ho miraven i acudíem quan se’ns requeria la
nostra ajuda, com per exemple, per aguantar una rama de pi per a que l’espai
tingués la dosi de llum necessària.
Va començar a fer fred. Dels 30 graus que
teníem a la Galera es va passar als 18º, així que alguns van optar per tapar-se
amb una manta que algun previsor coneixedor de la zona, havia portat.
Quan varem marxar cap Amposta, encara s’havia
de gravar una escena més; tot i que al dia següent els esperava un altre cop
una llarga i intensa jornada de rodatge a Santa Coloma de Queralt i Igualada.
Diumenge s’havia de donar per acabat el rodatge, però encara hi mancarà un
petit detall: l’enregistrament del so d’un tret real. I és que Pau és un
perfeccionista de l’escena.
diumenge, 27 d’octubre del 2013
LA FATARELLA 1938. Primer dia de rodatge (26 doctubre de 2013)
Finalment, ahir va començar el rodatge del curtmetratge
la Fatarella 1938 basat en el meu microrrelat El último cigarrillo, que
vaig escriure l’estiu de 2011 per a participar en un concurs que sobre el tema
de la Gerra Civil Espanyola va organitzar la Cadena SER.
El realitzador ampostí Pau Bertomeu (Delta Produccions) es va interessar per a poder
portar-lo a la pantalla encara que fos en petit
format.
Després d’una intensa campanya de promoció a
la recerca de finançament, finalment, ahir es va començar a gravar a una casa
de la Galera, concretament la casa de la Trini, al carrer Sant Vicent, al
costat del barranc, més conegut com el paumeral,
pel abundat nombre de palmeres que hi havia anys enrere.
En el número 10 del carrer es va gravar l’escena
0, on el noi que se’n va al front de
la Batalla de l’Ebre, s’acomiada de sa mare. És una escena molt trista i que
posarà l’espectador en situació abans de que es desenvolupin els fets. La casa construïda
a finals del segle XIX està pràcticament intacta i l’enregistrament es va fer a
una de les alcoves.
Després de dinar a una finca dels pares de
Pau, on sa mare Rosa ens va fer una magnífica paella, trasllat a la Fatarella
per enregistrar l’escena final. El canvi de temperatura va ser brutal. Mentre
al migdia a la Galera hi havia uns 30º, per la nit a les trinxeres de la
Fatarella en teníem 18º.
Avui es farà (de fet ja s’està fent) el segon
dia de rodatge a Santa Coloma de Queralt i a Igualada. Allí es rodaran les
escenes intermèdies.
dimecres, 24 de juliol del 2013
AQUESTA NIT FARÀ 75 ANYS
Aquesta
nit del 25 de juliol farà 75 any del començament de la batalla de l’Ebre,
la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i que es perllongaria durant
115 dies tal i com ens ho recorda el centre d’interpretació 115 dies de Corbera
d’Ebre i que fa a la vegada de punt de recepció de visitants interessats en el
tema.
A partir
de la mitja nit del 25 de juliol, l’exèrcit popular va creuar l’Ebre per
endinsar-se en territori enemic i mirar de reconquerir el terreny que havien anat
perdent al llarg de dos anys de guerra.
Mentre les
brigades Garibaldí , Marsellesa i Comuna de París
compostes, majoritàriament, per brigadistes internacionals creuava l’Ebre a
tocar d’Amposta, exactament per la zona de Font de Quinto, en una
maniobra dissuasòria, els V i XV cossos de l’exèrcit republicà ho feien riu
amunt, per Riba-roja, Ascó i Flix.
A Amposta,
en poques hores van morir uns 1.200 brigadistes, la majoria del batalló Comuna
de París formada per francesos i belgues. Com que, possiblement, era la
zona que més facilitats donava per a creuar el riu, l’exèrcit nacional estava
perfectament parapetat i fins i tot va utilitzar el canal de la dreta com a
defensa per a repel·lir la inclusió republicana.
Mon oncle Leonardo,
cosí germà de ma mare, va ser protagonista actiu d’aquella jornada. Amb la seva
companyia va creuar el riu amb el gruix de les tropes republicanes que, en
poques hores, arribaria a les portes de Gandesa, la capital de la comarca de la
Terra Alta. Segons em va explicar, en arribar allí, encara van poder escoltar
la música del ball que s’hi estava fent per a celebrar la revetlla de Sant
Jaume.
...
A
diferència de la Terra Alta on s’han recuperar trinxeres per diferents indrets
i s’han creat centres d’interpretació a diversos pobles, a Amposta, els espais
de la batalla de l’Ebre passen pràcticament desapercebuts als visitants i
veïns. Fa 3 anys, vaig tenir l’oportunitat de visitar aquests espais acompanyat
per experts en el tema i que ens van explicar amb pèls i senyals el
desenvolupament de l’escaramussa. Varem visitar el lloc de comandament del
coronel Coco, situat una mica més amunt de la torre de la Carrova. També
d’altres espais on encara es conserven les restes dels impactes de les bales i
una casa de camp (ara reconvertida en allotjament rural) on una placa recorda a
un brigadista que hi va perdre la vida.
Però de
tots els espais que recorden la batalla de l’Ebre, el més interessant és la
línia fortificada de la Fatarella, a la Terra Alta. Donant l’esquena a l’Ebre,
i al llarg de diversos quilòmetres, hi ha tot un seguit de búnquers fets amb
formigó armat que tenien com a missió retenir el màxim de temps possible les
tropes franquistes davant un eventual retirada republicana. Si l’exèrcit
nacional guanyava les cotes que donen tot just a l’Ebre sobre Flix, la sangria
hauria pogut ser de considerables dimensions. Al retenir-los més avall,
s’aconseguia guanyar el temps suficient (48 hores)que permetés a les
tropes republicanes poder creuar el riu cap a posicions més segures.
L’any 2011, a la partida Raïmats,
al terme de la Fatarella, s’hi va trobar el cos d’un soldat republicà que va
perdre la vida defensant la seva posició per tal de salvar la dels seus
companys. El cos estava força ben conservat, excepte la ma dreta que la tenia
arrancada, segurament, a l’explotar-li una granada de ma quan mirava de
retornar-la a l’enemic. Pels seus voltants s’hi van trobar tots els estris que
solia portar un soldat: des de munició fins a utensilis per a la higiene
personal. A aquest cos se’l va batejar com a Charlie i va ser estudiat
per la Universitat de Barcelona i el CSIC que van arribar a la conclusió que
tenia una mica més de 40 anys i, per tant, igual podia tractar-se d’un
suboficial que d’un brigadista que, tot i l’ordre de dissolució que s’havia
dictat sobre les Brigades Internacionals, va continuar lluitant per mirar
d’aturar el feixisme.
EN MEMÒRIA
DE TOTS ELS SOLDATS QUE VAN TROBAR LA GLÒRIA DURANT LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA
DEFENSANT UNA CAUSA JUSTA.
Per
ampliar coneixements:
dissabte, 2 de febrer del 2013
dilluns, 12 de novembre del 2012
Subscriure's a:
Missatges (Atom)