Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris llibres. Mostrar tots els missatges

diumenge, 27 de novembre del 2016

QUAN OBRES EL DIARI

Quan obres el diari estàs preparat per llegir notícies dolentes (desgraciadament la majoria), de no tan dolentes i alguna de bona. El que mai t’esperes és donar la vota a la pàgina i veure alguna cosa que, d’entrada té sona i quan t’hi fixes més veus que la coneixes, que t’és propera.
Coses així passen de tant en tant... Tan de tant en tant que quan passa no te’n recordes de l’anterior vegada que va passar.
Avui m’ha passat. A les pàgines centrals del Periódico, aquelles que només llegeixen aquells a qui els agrada llegir molt i coses diferents que no siguin estrictament notícies, he vist una vella cara coneguda: la de Javier Subirats.
Si Javier, el germà bessó d’Amador, que tenen un germà més gran que es diu Òscar i que viu a València... Encara no? El seu pare es diu Manuel i com ha fet tota la vida fiu a Freginals i fins fa poc era copropietari del Racó de la Pilar de Gaspar, la finca al costat del camí Vell de Freginals on ara està Temps de Terra.
Se tractava d’un petit reportatge del poble dels Freginals, un dels 332 pobles de Catalunya que té menys de 500 habitants i que ara estaran recollits al llibre Microcatalunya de Marc Serena i Edu Bayer, publicat per Edicions Sidillà i que es posarà a la venda a partir del 28 de novembre al preu de 23,50€. Ja es pot reservar per Internet.

Al llibre, que té 344 pàgines hi surten fins a 45 micorpobles i Freginals no és l’únic que hi surt de les Terres de l’Ebre, ja que també té un capítol Alfara de Carles , Caseres, Vinebre i la Pobla de Massaluca.

dijous, 24 de desembre del 2015

A L'AMERICANA D'ANTONI MANEL MUÑOZ

Dijous passat vaig assistir a la presentació de la novel·la A l’Americana del periodista lo Mascarat (Toni Manel Muñoz) a la biblioteca Sebastià Juan i Arbó de la Ràpita.
Com que aquesta òpera prima de l’ulldeconenc ha estat publicada per l’Aguaita, la presentació va anar a càrrec de la també periodista Sofia Cabanes que, a part, és rapitenca.
De fet, la presentació va ser com una mena d’entrevista on Sofia preguntava i lo Mascarat responia.
Va explicar l’autor que la novel·la no va néixer amb vocació de tal, sinó que va ser un treball del darrer anys de periodisme de l’experiència que va viure als Estat Units, sobre tot a la ciutat de Los Angeles. Segurament nomes es tracta d’una coincidència, però les inicials per les quals es coneix los Angeles son LA que coincideixen amb les de A l’Americana.

Durant la presentació, Toni va explicar divertides anècdotes que li van passar durant l’etapa als Estats Units i que, per suposat, explica al llibre. I també d’altres anècdotes de després de la publicació, com per exemple la que va passar al grup de lectura de la biblioteca d’Ulldecona.
La novel·la consta de 17 capítols molt breus que, en un 95% (tal com va confessar l’autor) expliquen vivències seves i que l’altre 5% es tracta de fantasia amb una clara intenció d’agradar el professor.
La introducció està escrita per les dues periodistes de l’Aguaita Silvia Berbis i Sofia Cabanes i el pròleg (que segons el Mascarat és millor que el propi llibre), per l’Andreu Carranza que com sabeu, va ser el guanyador del premi Josep Pla de narrativa 2015, un dels principals que es donen a Catalunya.
No vull acabar sense esmentar a Núria Itarte que va ser la responsable de la maquetació.

Per cert el costa del llibre és de 10€ i segons lo Mascarat es tracta de lectura de la tassa del vàter (en clara al·lusió a aquella lectura que tenim e l’excusat per a quan anem a fer unS dels nostres actes més íntims)     

dissabte, 26 de setembre del 2015

JOSEP SÁNCHEZ CERVELLÓ PRESENTA EL SEU DARRER LLIBRE A L'ARXIU COMARCAL DEL MONTSIÀ

L’escriptor de Flix Josep Sánchez Cervelló va presentar ahir al vespre a l’arxiu Comarcal del Montsià d'Amposta el seu darrer llibre: Guerres napoleòniques i carlistes a la frontera de Catalunya, el País Valencià i Aragó (1808-1936) –Onada Edicions-  
La introducció la va ver l’arxiver Albert Company i la presentació de l’autor va anar a càrrec del politòleg Pere Ferré, amic personal de Sánchez Cervelló.
Davant d’un públic que omplia la sala on es va fer la presentació i que va comptar amb la presència de la presidenta del Consell Comarcal del Montsià Maria Carme Navarro i la regidora de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament d’Amposta Inés Martí, l’escriptor flixanco va explicar alguns dels capítols del llibre (més de 500 pàgines i 20€), sobre tot aquells ens els que es parlava d’Amposta.

Una presentació molt amena i instructiva que, segur, no va deixar indiferent a ningú. 










dilluns, 20 d’abril del 2015

CAP DE SETMANA REIVINDICATIU I CULTURAL

Dissabte passat, a l’auditori de la Unió Filharmònica es va presentar el llibre Veu i Paraules al Silenci de Montserrat Soriano Montagut. La presentació va anar a càrrec de la seva amiga Susanna Ferré i va tancar l’acte l’alcalde d’Amposta Manel Ferré.
En un auditori ple de gom a gom (crec que no hi havia ni un sol seient lliure), després de les primeres intervencions es va projectar un vídeo que venia a ser un ampli resum del contingut del llibre, tot un treball antropològic sobre la dona ampostina entre finals del segle XIX i la primera meitat del segle XX (aproximadament), centrada en alguns dels oficis més populars (i ja desapareguts) de l’època: modistes, cosidores, pentinadores, planxadores, etc.
El llibre conté més de 1.400 fotografies de persones individuals, germans i famílies senceres i està estructurat tenint en compte els diversos oficis de les protagonistes.
Sense cap mena de dubte, ha estat un gran treball de recerca al llarg de 5 anys. Durant aquest temps, l’autora ha visitat infinitat de domicilis buscant el testimoni, en alguns casos de les pròpies protagonistes, però majoritàriament dels seus familiars que, a part dels testimonis, també li han aportat les fotografies dels seus fons familiars per a completa la que és, des de el meu punt de vista, una molt completa i interessant obra.
Llibres d’aquesta temàtica o similars, són imprescindible per a conservar viva la memòria d’unes persones que, tal vegada no van estar protagonistes a la seva època, però ajuden a comprendre com era la societat en temps passats.
Només em queda felicitar a l’autora per la iniciativa que va tenir i per l’èxit que tindrà, sense cap mena de dubte, el llibre.
Ràpidament ens varem traslladar a Tortosa per assistir a la 13a Assemblea de la PDE. Allí se’ns va posar al corrent de com es troben totes les situacions que d’alguna manera afecten al riu: pla de conca, cabals mediambientals, nou pla hidrològic...
També es van anunciar noves mobilitzacions a partir de l’estiu, encara que no es va voler desvetllar ni el lloc ni la data. Tal com va dir Manolo Tomàs, s’està jugant una espècie de partida d’escacs i no sé li ha de donar avantatge al contrincant.
Al torn de paraules, Josep Juan, del Poble Nou, va demanar l’aportació de més sediments per al Delta de l’Ebre, ja que, de no ser així, acabarà per desaparèixer. 

A l’auditori Felip Pedrell de Tortosa hi havia unes 250 persones, o sigui, encara hi van quedar molts seients lliures.
Per cert, només arribar em vaig apropar a Manolo Gamundi i Ramon Carles i els hi vaig preguntar si es feia allí la manifestació dels bous... Ramon em va dir que el dia següent a Amposta, ell també hi assistiria.
Ma manifestació en defensa de la cultura, les tradicions i la festa, va tenir lloc ahir diumenge a Amposta amb un gran èxit de públic: 10.000 segons el organitzadors i 5.000 segons la polícia local. Va ser per tant, l’acte amb més participació.
Els bous, en totes les seves modalitats (de plaça, de carrer, capllaçat, embolat, retalladors...) tenen molts de defensors, tal i com es va demostrar ahir. Però també tenen detractors. NO cometre l’error de parlar de majoria silenciosa, tal com ho fan sovint els del PP. No entraré en aquest joc.
Però el que si faré és preguntar on estava la majoria dels manifestants pro activitats taurines dissabte. És que no consideren important la defensa del riu què, a la vegada és la defensa de tot un territori.
Potser algú em pot acusar de fer demagògia, però si el Delta acaba per desaparèixer, la tradició dels bous, tindrà la mateixa sort.

dimecres, 7 de gener del 2015

ENTREVISTA AL ESCRITOR ANDREU CARRANZA

Hola Andreu, no sé si es muy atrevido por mi parte afirmar que, junto con Emili Rosales, eres el escritor contemporáneo de las comarcas Ebro más conocido tanto en España como fuera de ella.

P.  Según tu biografía, has nacido en Ascó, en la comarca de la Ribera de Ebro catalana… Hablando del Ebro, el río vertebrador de nuestro territorio, ¿cómo ha influido en tu literatura?

R: El río Ebro, es un accidente geográfico tan potente que marca la vida de todo su entorno, de la misma manera que vivir en los Pirineos, la alta montaña, o una ciudad… De alguna forma, también somos hijos del paisaje… Como somos hijos de una época. Además el Ebro, en mi época infantil, el paraíso perdido de todo fabulador, tenía una fuerza de atracción irresistible. Vivíamos bajo el influjo del gran dios Ebre. Era como un parque temático absolutamente natural, salvaje, muy peligros, con infinitas posibilidades y sin vigilancia… Construíamos cabañas, balsas, pescábamos, descubríamos el mundo con los ojos del padre río… Cruzar el Ebro nadando, una temeridad, prohibida totalmente por nuestros padres, era la prueba de madurez, hacerse hombre, solo, nadando en el interior del dragón verde, traicionero, luchando contra la corriente y contra uno mismo, hay que vencer los miedos, serenar-se, respirar, nadar… Cada año el dios Ebre se llevaba una vida, un ahogado, un niño… Era el precio que se había de pagar, el tributo despiadado del sacrificio humano. Y luego pero la noche saltábamos la tapia del cementerio haber quien tenia cojones de ver la cara del ahogado en la fría mesa de autopsias… Una parte de todas esas experiencias queda reflejada en mi literatura y especialmente en la última novela “Imprenta Babel”

P. Cuéntanos un poco como fueron tus inicios y con las dificultades que sin duda encontraste antes de publicar tú primera obra.

R: Los inicios siempre son difíciles  y en mi caso puede que más, vivir en un pueblo alejado de los centros culturales... Recuerdo que trabajaba de peón caminero en la carretera Flix- Maials, un tramo de l’Eix de l’Ebre, para la empresa Ferrovial. Estaba casado y ya teníamos un hijo… Y escribía sin parar, tenía 33 años. Recuerdo que  estaba matriculado en la UNED, en Tortosa, hice el curso de acceso a la Universidad para mayores de 25 años,  y después continúe cursando Filosofía pura. Compaginaba el duro trabajo de pico y  pala, con los presocráticos, Platón, Aristóteles, Descartes, Kant, la Lógica de Hegel… Y un día un amigo profesor que por las noches me daba clases, me dijo… Andreu, te has convertido en Hegel… Quede atrapado en la lógica.  Tenía que salir de ese poderos influjo, y  la ficción, la literatura fue la llave que abrió la puerta de Hegel.

P. Tu primera obra publicada, La tinta de la inmortalidad (Editorial Pòrtic -1991-), ¿fue el presagio de una larga y fructífera producción literaria?

R: La verdad que fue una gran sorpresa para mí… Además por pura casualidad había ganado uno de los premios más prestigiosos y con más solera de Catalunya… De hecho, al ganar este premio literario, descubrí que tenía una gran amante: La Literatura, a ella se lo debo todo, lo deje todo, lo di todo…  Y quede atrapado por mi Musa y amante literaria, celosa en extremo y posesiva. Y en ese camino estoy, en una isla encantada, como Ulises, atrapado en un viaje literario sin retorno y sin Ítaca.

P. Por lo visto, en una de tus novelas, Anjup, Confessions d’un bandoler (Edicions 62 -2000-), escrita en catalán, te inspiraste en la canción de Lluís Llach El Bandoler, pero ¿también te sirvió de inspiración la figura de Panchampla, el famoso bandolero de Alfara de Carles?

R: Efectivamente… Recuerdo, que en aquella época estaba trabajando de periodista (tengo una vida laboral larga y muy variada…) y realicé una serie de artículos sobre bandoleros de les Terres de l’Ebre y el Priorat que proliferaron después de la guerra del francés y especialmente en las Terribles Guerras Carlistas, entre estos bandoleros tenemos al  popular Panxampla, también Carrasclet, o Currutaco de Mora d’Ebre, que era una especie de Robin Hood… A partir de todos estos bandoleros y con la banda sonora de Lluis Llach, nació Anjub…


P. Donde sí penetras abiertamente en uno de los personajes más importantes del territorio es en El invierno del Tigre (Editorial Planeta -2004-), basada en Ramón Cabrera el general carlista apodado el Tigre del Maestrazgo. Durante tu periodo de investigación para escribirlo, ¿cuál fue el descubrimiento qué más te sorprendió?
 
R: De hecho con la novela del bandolero Anjub me introduje en la fascinante vida del siglo XIX, a partir del trieno liberal, 1820-23… (La primera Cosntitución, la de Riego) Y en la primera guerra Carlista la figura del Tigre del Maestrazgo, el conde de Morella, Ramón Cabrera. Uno de los personajes más conocidos de su época, sus gestas guerreras eran conocidas por toda Europa… El Tigre encarnaba la figura del héroe romántico. Reinvento la forma de hacer la guerra, la guerrillas que tanto éxito habían tenido unos años atrás contra las tropas regulares de Napoleón con Ramón Cabrera alcanzan su máxima expresión... Su carrera militar fulgurante, sus éxitos militares en campo de batalla contra los mejores generales de la Reina… Su vida amorosa, Cabrera se casó con Marianne Caterin Richards, una rica heredera de Londres… Siguiendo los pasos del Tigre uno va de sorpresa en sorpresa. De hecho es un personaje que ha inspirado numerosas obras de ficción de todas las épocas… Pero sin duda la que más me influenció, fue “Les histories naturals”, donde el conde de Morella es un vampiro. Una obra clásica, una de las mejores de la literatura catalana de todos los tiempos, escrita por  mi maestro y amigo personal, fallecido hace unos años, el gran escritor Joan Perucho.

P. En tu dilatada obra literaria has obtenido varios premios, de todos ellos, ¿de cuál te sientes más orgulloso?  

R: Quizás el premio que más ilusión me hizo y también más sorpresa no sea literario, fue  La Sirga d’Or. Una condecoración bianual por votación popular de mis propios paisanos.
 
P. Andreu: tú y yo pertenecemos a la misma quinta, por lo tanto, recibimos casi toda la enseñanza en castellano. Pero en tu obra igual se pueden encontrar obras escritas en castellano como en catalán, ¿escribes indistintamente o tienes preferencia por alguna de ellas?
R: Mi lengua materna y también la paterna es el catalán.  Mi periodo escolar como el de muchos transcurrió en el franquismo y por lo tanto el catalán estaba absolutamente prohibido, además cada mañana nos hacían cantar “El cara al Sol” y otras canciones de tipo fascista. De pequeño empecé a escribir cuentos en mi catalán, desconociendo completamente que había una gran lengua literaria con obras tan  importantes como “El Tirant” mencionada en el Quijote, con autores como Ausias March o Josep Pla… También escribía cuentos en castellano, y naturalmente leía en castellano. Creo que saber hablar y escribir en castellano, además de tener una buena competencia literaria ha sido para mí fundamental, muy importante en mi formación como escritor y como persona. Después de la transición democrática aprendí correctamente el catalán y alcancé el nivel C. Entonces me di cuenta de los miedos que había  en casa, en lo más profundo de la memoria familiar.  El catalán, durante el franquismo estaba perseguido, en mi familia además había un episodio de posguerra, que yo conocí de mayor y que había marcado definitivamente nuestra educación más íntima y personal, además de acentuar el miedo a escribir o hablar en catalán. Resulta que un familiar, en plena postguerra estaba haciendo la mili y por casualidad  en el cuartel se encontró con un paisano de les Terres de l’Ebre. Como es lógico se saludaron en catalán: Xeic que fas per aquí? El sargento que estaba cerca al oírlos hablar y no entenderlos les dijo: ¡Perro catalán hablen en cristiano!, les propino  unos buenos azotes, pero eso no fue lo peor…  El castigo fue humillante. Durante una semana les obligó a los dos a andar a cuatro patas como perros por todo el cuartel, tenían que comer en el suelo sin ayuda de las manos, ir de un lado a otro como animales, una experiencia, una vejación  humillante de este tipo no se olvida jamás, y además forma parte de la historia familiar. Esta  anécdota delirante, y otras de similares,  no pueden generalizarse, está claro, pero demuestran una cosa: que las lenguas, ya sea el castellano, el catalán, el ruso o el hebreo… Las pobres lenguas no se pueden defender por si mismas, ni actúan por voluntad propia, solo son herramientas en manos de los hombres y las mujeres, que son los responsables de la tiranía o de la libertad, en definitiva de sus actos, y por tanto creo que poder leer y escribir en catalán y en castellano ( en todas  las lenguas que sea posible) para mi es una inmensa riqueza que no quiero perder. De hecho mis tres hijos en la escuela y en el instituto de Flix, Ribera d’Ebre han aprendido las dos lenguas perfectamente, incluso en la lengua castellana según los últimos informes, los niveles son superiores a muchos lugares del Estado Español donde el castellano es la lengua propia.

P. Sin duda alguna, tu gran éxito de ventas ha sido La Llave Gaudí (Editorial Rosa dels Vents -2007-), escrita conjuntamente con Esteban Martín. ¿Cómo fue aquella experiencia? ¿Habéis pensado en repetirla?

R: Fue o sigue siendo una experiencia extraordinaria. Imagínate, más de treinta traducciones, he perdido la cuenta, la más importante a Estados Unidos, pero también al ruso, hebreo y un largo etc. de hecho este mes, según me informa la Carmen Balcells la agente literario este mes sale publicada en Japón… Por lo tanto estaré a la expectativa, el binomio Gaudí Japón, parece muy interesante


P. La Llave Gaudí (La Clau Gaudí) es sin duda una de las mejores novelas de misterio de los últimos años y prueba de ello es que ha sido traducida a varios idiomas; tanto que he oído críticas que la comparan e incluso la ponen por delante de El Código da Vinci de Dan Brown, ¿tú también crees que se trata de tu mejor obra?
R: La Llave Gaudi, sin duda ha sido la novela que más proyección internacional ha tenido y ciertamente estoy muy satisfecho y repetiría la experiencia… De todas formas creo, y en eso estoy de acuerdo con la crítica y muchos lectores, mis mejores novelas, mas personales, mas literaria son, El invierno del Tigre, como novela histórica y también Imprenta Babel.

P. En tu última novela, La Imprenta Babel (Editorial Temas de Hoy -2009-), haces un recorrido por la literatura infantil y juvenil más clásica, pero también por el campo de las nuevas tecnologías (ebooks) ¿Tiene algo de autobiográfico?

R: Como te decía al principio, en imprenta Babel reflejo ese paraíso perdido de la infancia, de juegos prohibidos en el rio Ebro que para nosotros era como el río Mississipi y Tom Sawyer. En la novela el protagonista se plantea la posibilidad de publicar exclusivamente en formato digital, de ahí precisamente parte la historia. Esta novela que está traducida al Holandés y al Chino, además de catalán y castellano ha tenido muy buenas críticas en todos los idiomas, y después de cuatro  años de su publicación está más viva que nunca, los lectores  me escriben a través del Facebook me preguntas cosas, además he participado en muchos clubs de lectura. La novela ya tiene vida propia, se aleja de mí y me parece, por las informaciones que recibo y las sensaciones que tengo que aún le queda mucho recorrido, muchos lectores y lectoras por descubrir.

P. Y ya para acabar, ¿qué proyecto tienes ahora mismo entre manos y cuando piensas que podrá ver la luz? Puedes adelantarnos su temática.

R: Un viaje por el río Ebro con una embarcación típica… El llagut (*), rememorando aquella navegación fluvial desaparecida en la actualidad pero que marco tanto la vida de la Ribera.


Muchas gracias Andreu, ha sido todo un placer haber podido conocer nuevos aspectos de tu interesante obra. Espero que sigas teniendo muchos éxitos.

(*) Llagut: Embarcación fluvial de madera a menudo con vela latina, pero que en ocasiones también podía llevar remos. También podía navegar por el mar.

diumenge, 9 de novembre del 2014

SEGUINT LES PETJADES DE JESÚS ÁVILA GRANADOS

Els que som fans de l’escriptor Jesús Ávila Granados intentem anar a veure’l i escoltar-lo sempre que ens és possible.
Ahir dissabte va presentar a Sant Mateu el seu últim llibre: Catalunya càtara, publicat per l’editorial Cossetània.
I per què un llibre que porta el nom de Catalunya càtara es presenta a Sant Mateu? Bona pregunta. Senzillament perquè el darrer perfecte càtar documentat va viure durant molts anys a la capital de l’Alt Maestrat tot fugin de la Inquisició. I qui era aquest personatge? Guilhem Belibasta, el protagonista del Darrer heretge, novel·la del mateix autor.
El llibre, com d’altres que ha escrit Jesús Ávila Granados, com per exemple Templers a les Terres de l’Ebre, està fet com si es tractés d’una guia de viatge on surten tot els pobles que, en aquests cas, tenen que veure amb el catarisme.  


El darrer capítol (de la pàgina 162 a la 164) està dedicat a Sant Mateu, però també parla de Morella; Gandesa i Caseres de la Terra Alta i Vall-de-roures, Fontdespatlla, Ràfels i Torredarques de la comarca terolenca del Matarranya.   

De moment el llibre s’ha publicat en català i castellà, però més endavant, segurament, serà traduït a d’altres llengües com el francès i l’anglès.   





dimecres, 23 d’abril del 2014

PRESENTACIÓ DE LA BIOGRAFIA DEL CERAMISTA JOAN PANISELLO CHAVARRIA

Ahir dimarts, la sala Brull de l’edifici de l’EMD de Jesús es va omplir de gom a gom per retre homenatge a l’insigne ceramista jesusenc Joan Panisello Chavarria, amb motiu de la publicació de la seva biografia escrita per Emigdi Subirats i publicada per l’Onada Edicions.
El primer en prendre la paraula va ser Pere Panisello, president de la EMD que va exaltar la figura d’un dels fills més il·lustres de Jesús i, segurament, el més universal. Després va intervenir Dolors Queralt, presidenta d’Òmnium Cultural a les Terres de l’Ebre com a organitzadora de l’acte. En la seva intervenció va destacar la figura de Panisello citant dues quantitats: els més de 200 adjectius que hi surten a la biografia glosant la seva figura i els més de 8.000 colors que ha aconseguit fer durant la seva dilatada carrera. Dolors va preparar per l’ocasió un powerpoint amb els que, segurament, han estat els millors moments de la vida de l’artista, però també amb bona part dels adjectius que surten al llibre. Entre tos ells, el que més el definia, era el d’internacional –va dir-
Emigdi, l’escriptor de Camp-redó va parlar de l’obra, de les dificultats i de les limitacions que va tenir per exigència de l’editorial, ja que al voler fer un llibre de butxaca, es va haver de reservar (no m’agraden per aquest cas adjectius com rebutjar o descartar...) molt de material sobre tot fotografies i això que prèviament ja se’n havien fet diverses seleccions. Però és que la vida de Joan ha estat mol intensa i plena de grans moments per a resumir-ho finalment en unes poques pàgines i un grapat de fotografies. També va voler destacar que a l’hora d’escriure-la li van interessar més detalls concrets de la seva vida que els aspectes de la seva obra, un tema tractat més sovint i de forma més extensa pels experts sobre el tema.
Finalment li va arribar el torn al protagonista de la nit. Va començar parlant de cadires de tres potes per a continuar elogiant a totes aquelles persones que han format part de la seva vida, sobre tot la seva dona Joana, el seu fill Moisès i el seu cercle més íntim d’amics i col·laboradors i també dels alumnes als qui va donar classe. Amb les seves paraules Joan ens va fer protagonistes a tots els presents i fins i tot els absents que, per una cosa o una altra no van poder compartir amb ell un acte tan entranyable com el que es va viure anit.
Durant la seva intervenció, Joan va estar en la seva salsa: xerraire, entranyable, comunicador, proper (i uns quants adjectius més, potser no 200, però sí uns quants...) En un moment donat me’n vaig adonar que, segurament, entre els qui érem presents a la sala Brull de l’edifici de l’EMD de Jesús, jo era un dels que menys relació havia mantingut amb ell. No l’he vist mai treballar, no he participat de cap projecte, no li he ajudat a muntar cap exposició... Però en la meva faceta de periodista aficionat si que el vaig entrevistar per a la Ventana de la Agencia, la revista interna del lloc on treballa (a saber: l’Agència Tributària)
Joan va tancar l’acte igual que com el va obrir: signant llibres. Quan vaig arribar n’estava signant a la mateixa taula on es venien i després de saludar-nos em va dir el que sé sol dir en aquests casos: 
 
-Com què ja has arriba tu, anem a començar. 
 
I quan me’n vaig anar el vaig deixar signant llibres. Però abans va signar-me els exemplars que havia comprat.  

LES FOTOS DEL DIA 23-04-2013

Venda de roses (Amposta) i llibres Tortosa)

El pakistanès ja estava abans de les 7:30. 


diumenge, 19 de maig del 2013

ENTREVISTA A JESÚS ÁVILA GRANADOS –escritor-



P.- Amigo Jesús, para empezar, ¿cómo te definirías –como escritor, como periodista o ambas cosas?
R.- Antes de ser escritor fui periodista y mucho antes, con pantalón corto, viajero; actualmente soy las tres cosas al mismo tiempo, porque antes de ponerse a escribir, el escritor debe conocer personalmente los lugares que va a describir; estos conceptos he procurado que estuviesen muy relacionados en los 41 años que voy a cumplir como profesional de la comunicación.
P.- En tu extensa obra tienes todo tipo de publicaciones: libros de viajes, ensayo, novelas y hasta una enciclopedia dedicada exclusivamente al aceite de oliva, ¿de qué obra te sientes más orgulloso?
R.- Han sido muchas las satisfacciones que me ha deparado la vida a lo largo de estas últimas cuatro décadas de intensa actividad. Después de haber escrito miles de artículos periodísticos y cerca de un centenar de libros, puedes imaginarte que la experiencia acumulada resulta sorprendente, en todos los sentidos, porque cada trabajo ha supuesto una experiencia, siendo probablemente la más gratificante el conocer a personas muy interesantes; todas ellas me han aportado una información de lo más valiosa, porque siempre me he interesado por la antropología, y extrayendo del ser humano sus potenciales más nobles. Por ello, es fácil deducir que cada artículo periodístico, en pequeña escala, y cada obra literaria, contienen elementos inolvidables, que han marcado un momento determinado de mi vida, y de los que me siento de lo más orgulloso.

P.- ¿Cuál ha sido tu mayor éxito de ventas?
R.- La mitología templaria, que ya está en su sexta edición, ha sido el libro que más proyección me ha dado, a nivel internacional; destacado como un clásico en el tema, y considerado obra de lectura obligada por encomiendas del Temple de los cinco continentes. Igualmente está sucediendo con La mitología celta, en los países con larga tradición cultura celta.
P.- Tu último libro publicado ha sido la novela “La sombra del cardenal”, ¿podrías decirnos la sinopsis de la obra?
R.- Con “La sombra del cardenal” abandono momentáneamente mi vinculación con el mundo antiguo y medieval, para llevar al lector a algunos de los momentos más sobrecogedores de la Europa del Renacimiento, situando la escena en la Italia de mediados del siglo XVI, dos años después de clausurarse el Concilio de Trento, con una trama que sorprende porque desnudo las debilidades de un complejo mundo lleno de intrigas, pasiones, rebeliones, asesinatos y crudeza, donde la Inquisición adquirió un poder casi absoluto. El libro está escrito en primera persona y el lector me mete de lleno en la trama, convirtiéndose desde la primera línea en protagonista. Es una obra que resulta difícil de dejar el punto de lectura para más tarde. Y esta es una de las cualidades que debe tener un buen libro, especialmente cuando se trata de una novela histórica.
P.- Nos conocimos en diciembre de 2010, cuando presentabas en el Parador de Turismo de Tortosa “Templarios en las Tierras del Ebro”; acto que tuvo el honor de protagonizar tu buen amigo Joan Panisello. Explícanos alguna cosa relevante y poco conocida sobre los caballeros del Temple.

P.- Aquella presentación, protagonizada por mi buen amigo Joan Panisello, uno de los más grandes artistas del arte cerámico a nivel mundial de nuestro tiempo, fue inolvidable, y el escenario sublime. Precisamente la antigua Zuda fue la ciudadela templaria de la ciudad de Tortosa, la gran ciudad de las Tierras del Ebro catalanas, punto de referencia obligada para la historia medieval del antiguo Reino de Aragón y la Casa Condal de Barcelona. Durante siglo y medio, los templarios rigieron la vida de todas las tierras bañadas por el Ebro, en ambas orillas, en su curso más inferior, estableciendo vínculos estrechos de relación con tres núcleos muy concretos: Horta de Sant Joan, a nivel espiritual; Miravet, a nivel militar, y Gandesa, a nivel administrativo y jurídico. En medio, enclaves de fuerza como Ascó, Arnes, Batea, Bot, Corbera d’Ebre, Caseres, etc. y, más al sur, el mágico Matarraña. Todos estos lugares guardan un sincretismo sobrecogedor, en cuyas atmósferas sigue gravitando la energía del Temple.
P.- Eres un gran experto sobre la cultura celta. ¿Podrías revelarnos algún misterio sobre dicha civilización?
R.- Celtas e iberos fueron los grandes pueblos prerromanos que, durante muchos siglos, dominaron la geografía de la península, estableciendo una forma de vida complementaria. Ambos colectivos tenían muy claro su papel en el desarrollo socio-cultural, pero en ningún momento está demostrado que desnudaran sus espadas para luchar entre sí; sí, en cambio, unieron sus efectivos para defenderse de los invasores (cartagineses y romanos). Se da el caso que, aunque las Tierras del Ebro fueran territorios ilercavones, en algunos puntos se han encontrado, junto a poblados iberos, a castros celtas; esto sucede en el municipio de Mazaleón (Matarraña), Barranco de la Valltorta (Tírig) y Siurana (El Priorat). Cada colectivo social tenía sus divinidades, sus ritos y tradiciones, y había un código de respeto intercultural. Todo un ejemplo a seguir.

P.- A la mayoría de los lectores les puede extrañar que el tema del aceite de oliva pueda dar para una enciclopedia. Yo que conozco un poco el tema, sé que es perfectamente posible. Enumera los principales capítulos de la obra.
R.- El olivar es uno de los árboles frutales más emblemáticos de nuestra cultura mediterránea, cuyo cultivo se desarrolla a ambas orillas del Mare Nostrum, y su explotación coincide con los meses invernales. Me propuse llevar a cabo un trabajo de investigación sobre la cultura del olivar, y para ello, además de recorrer las tierras más ricas en olivos y aceite de oliva de la península Ibérica, no dudé en viajar a todos y cada uno de los países del Mediterráneo, tarea que se prolongó durante varias campañas de recolección; al final, el resultado fue un manuscrito impresionante de datos, vivencias, referencias, y el calor humano de sus protagonistas. El libro fue publicado por Planeta, en 2000, y al poco tiempo el Consejo de Europa declaraba la obra como libro de obligada lectura para conocer la cultura del olivar en toda la cuenca mediterránea. Procuré escribir un libro que el tiempo no lo dejara obsoleto, que fuera siempre útil. Además, quiero hacer especial hincapié que los olivos más antiguos de la península Ibérica se encuentran en el valle inferior del Ebro, son vetustos ejemplares de farga, variedad que estaba muy relacionada con los celtas e iberos; mucho antes, por lo tanto, de la llegada de los romanos.
P.- En Turquía te procesan una especial admiración. Puedes explicar a qué se debe.
R.- Turquía es un país muy especial para mí. Lo he recorrido en amplios viajes en quince ocasiones, y, resultado de estos singulares itinerarios, desde el Egeo hasta los míticos confines de Anatolia, y desde el Mar Negro hasta el Mediterráneo, en las cuatro estaciones, han sido innumerables los trabajos periodísticos, y dos libros, que he escrito, resaltando los valores socio-culturales de un país impresionante, en todos los sentidos. Fue, precisamente, estando en Turquía, en la primavera de 1982, cuando descubrí las estrechas analogías entre las estrellas de ocho beatitudes de las iglesias rupestres del Valle del Görëme (Capadocia), con los símbolos más sagrados del Temple. Turquía es un libro abierto de historia, arte y tradiciones, ideal para comenzar en él cualquier trabajo de investigación sobre los pueblos del Mare Nostrum. En 1990 recibí el Premio “Tutav”, máximo galardón que concede el Ministerio de Turismo y Cultura de Turquía a un periodista extranjero, declarándome el periodista no turco que mejor conoce ese país.
P.- Gracias, Jesús, por dedicarnos tu tiempo y te reitero mi invitación para visitar los olivos milenarios de la partida del Arión, en el término de Ulldecona.
R.- Muchas gracias a ti, amigo Joan. Visitaré sin prisas ese lugar del municipio de Ulldecona. Igualmente fue todo un acontecimiento descubrir los olivos del valle de los Ángeles, en el municipio de Sant Mateu (Castellón), que también son de la variedad farga. Un fuerte abrazo. Jesús Ávila Granados (www.jesusavilagranados.es)