SETÈ I ÚLTIM MICRORRELAT: EL TERCER ENCUENTRO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/el-tercer-encuentro.html

SISÈ RELAT: EL ÚLTIMO CIGARRILLO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/el-ultimo-cigarillo.html

CINQUÈ MICRORRELAT: EL MULO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/el-mulo-el-relat-finalista.html

QUART MICORRELAT: LA PRIMERA TRINCHERA

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/la-primera-trinchera.html

SOBRE 'L'ERROR MÉS GRAN' DE LA BATALLA DE L’EBRE

Joan Sambró. 

Aquests darrers dies està en boca de tothom la commemoració del 80è aniversari de la batalla de l’Ebre.

La majoria dels entesos parlen del gran error que va cometre l’Exèrcit republicà que, en creuar el riu, va deixar al seu darrere un obstacle pràcticament impossible de salvar.

No sóc ningú per a contradir els experts en la matèria, però és veritat que els republicans van voler construir una gran línia defensiva per a poder aturar l’escomesa dels colpistes.

Aquesta tasca se li va encarregar al tinent coronel Manuel Tagüeña, comandant en cap del XVè Cos de l’Exèrcit i un dels militars republicans més ben preparats tant en estratègia com culturalment parlant, ja que era llicenciat en ciències físiques.

Pràcticament per casualitat, allà per l’any 2005 (per tant no fa tants anys) van arribar a les mans dels membres de l’Associació lo Riu de la Fatarella unes fotografies aèries fetes per l’aviació italiana on se podien veure en detall una línia de búnquers, trinxeres i refugis a la part de dalt del poble.

Quan el 16 de novembre de 1936, l’exèrcit republicà creua l’Ebre per Ascó, hi havia construïts 14 búnquers, a part de la línia de trinxeres entre els termes municipals de Riba-roja, Flix, Ascó i la Fatarella. En total més de 20 quilòmetres de línia fortificada.

Per a Joan Sambró, de l’Associació lo Riu, la construcció d’aquesta línia fortificada demostra que l’Exèrcit Popular s’hi pensava estar durant molt de temps. Fins i tot, segons les explicacions del propi Sambró, s’hi va construir un poblat amb el sòl encimentat i diferents serveis, com per exemple un forn de pa. Amb el pas dels anys, tant la línia fortificada com el poblat se van anar cobrint de pins i malesa i la gent del poble se’n va oblidar.

Tot i que no va acabar de tenir l’ús per al que s’havia pensat, si que va jugar un paper fonamental per a salvaguardar les vides dels pocs soldats republicans que després de quasi 4 mesos de batalla, quedaven vius.

El tinent coronel Tagüeña va ordenar una retirada organitzada que va tenir èxit gràcies als voluntaris que s’havien quedat a la línia fortificada per aturar l’atac dels revoltats.

Un d’aquests darrers valents va ser el soldat a qui els arqueòlegs van anomenar Charli. Però aquesta ja és una altra història.

Joan Sambró.

PER A SABER MÉS: 

http://diposit.ub.edu/dspace/bitstream/2445/110043/1/TFG_Nuñez%20Parra_Claudia.pdf

https://www.sapiens.cat/epoca-historica/historia-contemporania/guerra-civil-i-franquisme/fotogaleria-la-retirada-de-l-exercit-republica-de-la-batalla-de-l-ebre_200298_102.html

http://www.ascoturisme.cat/batalla-de-lebre

http://www.turismeriberaebre.org/proposta/espais-de-la-batalla-de-lebre/

http://www.diarideguerra.com/fitxa-3-24-72-44-f21/guerra-civil-a-catalunya/batalla-de-lebre/ribera-debre/asco/el-campament-militar-del-xv-cos-exercit-de-lebre.html#.W1r6G0UVTIU

http://www.mesebre.cat/noticies/4377_entrevista-francesc-barbero-escriva-1r-tinent-alcalde-lajuntament-flix.php

https://www.tdx.cat/bitstream/handle/10803/42308/clr1de1.pdf?sequence=1

PRIMER MICRORRELAT: LOS INICIOS DE LA GUERRA EN EL PUEBLO

http://laviaaugusta.blogspot.com/2011/07/los-inicios-de-la-guerra-en-el-pueblo.html

80è ANIVERSARI DEL COMENÇAMENT DE LA GUERRA CIVIL ESPANYOLA

Trinxeres davant el pantà de Mequinença. 

Aquesta nit se commemora el 80è aniversari del començament de la batalla de l'Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola. 

Mentre al tram final de l’Ebre (Camp-redó i Ampost) s’hi feia una incursió de distracció, el gruix de l’exèrcit republicà el travessava per les localitats aragoneses de Faiò i Mequinença.

A partir d’avui mateix i durant 7 dies us aniré publicant els 7 microrrelats que vaig escriure l’any 2011 quan va fer 75 anys del començament de la guerra.

Vull fer així un petit i particular homenatge a tots els que van lluitar en defensa de la democràcia i les llibertats.  

https://www.publico.es/politica/batalla-ebro-80-anos-batalla-ebro-ultima-gran-ofensiva-republicana.html

http://www.aguaita.cat/noticia/12691/80/anys/batalla/ebre/epopeia/poble/contra/feixisme

http://www.aguaita.cat/noticia/12691/80/anys/batalla/ebre/epopeia/poble/contra/feixisme

CONEIXES... BENASSAL?

L’altre dia vaig poder descobrir per mi mateix  que Benassal és alguna cosa més que el balneari de la Font en Segures.

Demà hem d’anar a Tortosa amb el cotxe de Benassal (amb el cotxe, no amb l’autobús o l’autocar, amb el cotxe), deien a la Galera quan parlaven de l’autobús de línia de la Hife. I és que molts no saben que darrere de les sigles Hife s’amaga la raó social de La Hispano de Fuente en Segures SA, que és precisament una font que se troba a un petit turonet dalt de Benassal, a tocar de la carretera de Culla. Aprofitant l’efecte crida de la font s’hi va construir una mena de poblet, amb balnearis, hotels, apartaments, bars i restaurants i alguna botiga.

Des de la primera vegada que vaig escoltar aquella frase, encara havien de passar molts anys per a que anés a Benassal per primera vegada. I és que de la Galera a Benassal hi ha, pràcticament dues hores de viatge. A part d’això, si tenim en compte que allà pels anys 60 i 70 a la majoria de cases no hi havia cotxe, comprendreu la dificultat afegida per a poder-hi anar.

Des d’aquell primer viatge als començaments de la dècada dels 80 hauré anat a Benassal 3 o 4 vegades més. Sempre a la font, mai al poble... Fins el passat 24 de juny. Que vaig triar l’opció de visitar el poble deixant al marge la zona de la font.

Prèviament havia estat mirant que podíem visitar del poble i me va cridar l’atenció el barri musulmà de la Mola del que destaca un edifici amb un gran porxo que sembla que va ser l’origen de la població actual, així com les restes de la muralla, sobre tot les dues torres que encara queden en peu: la de la Presó i la de la del Planet. Tot i que també és molt destacable l’arc de ferradura de la porta de la Mola que dona accés al barri.

Del conjunt de cases senyorials que hi ha per la part més antiga del poble, els anomenats carrerons, cal destacar les de Grau i Gras, Matutano, però sobre tot la de Sánchez Cotanda amb dos portals barrocs. Està molt a prop de la torre de la Presó. És una pena el seu estat de conservació.

L’església de la Mare de Déu de l’Assumpció és d’estil barroc i va ser parcialment destruïda durant la guerra civil degut al bombardeig que va patir la població per l’aviació alemanya (*) (com també va passar amb altres cases del poble)  

Altres edificis i elements destacats que vam poder veure són: la casa Abadia, els rentadors (hi ha molt poques poblacions d’aquestes comarques que no els conservin) l’antic balcó cobert que hi ha al costat de la torre de la Presó (mirant cap els rentadors), la casa de Miquel Espasa,  la casa Serrador i el mural que hi ha a la paret de l’església que dona a la casa consistorial.

LA CURIOSITAT: 

A la plaça d'Espanya hi ha una mena de barana semicircular pintada de roig i blanc. Tancant els accesos i adequant-la correctament, durant alguns dies a l'any s'hi fan tota mena d'espectacles taurins. Per tant, se pot dir que és una plaça de toros urbana. 

(*) El mes de maig de 1938, durant la guerra Civil Espanyola, quatre poblacions del Maestrat van ser objectiu de l’aviació Còndor alemanya que els va bombardejar amb bombes de 500 quilos cadascuna d’elles. Crida l’atenció que aquests pobles estaven molt lluny del front de guerra i, per tant, no eren llocs estratègics. Els pobles en qüestió van ser: Benassal, Albocàsser, Ares del Maestrat i Vilar de Canes.

El motiu dels bombardejos no van ser altres que provar els nous bombarders Junkers Ju 87 Stuka de caiguda en picat i que tan determinants van ser durant la Segona Guerra Mundial.

Aquest fets eren pràcticament desconeguts fins l’any 2010, l’historiador britànic Antony J. Beevor ho va explicar al seu llibre La Guerra Civil Espanyola.  

MÉS INFORMACIÓ: 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Benassal

https://guias-viajar.com/espana/castellon-benassal-maestrazgo/

http://ilercavonia.wikia.com/wiki/Bombardejos_del_Maestrat_de_maig_de_1938

https://es.wikipedia.org/wiki/Bombardeos_del_Maestrazgo

1939: MIGRANTS A LA FORÇA

Recreació d'una trinxera del front de l'Ebre al curtmetratge
la Fatarella 1938.

Cap a finals d’abril de 1938, mon tio Leonardo, con altres 30.000 joves catalans, van ser mobilitzats per l’Exèrcit de la II República Espanyola.

L’enemic ja havia arribat a casa nostra i havia pres el control de Gandesa, Lleida, Tremp i Camarasa. Calia substituir les baixes amb nous soldats. Però aquests soldats tenien entre 17 i 18 anys. Eren les lleves del 37 i 38. Massa joves per a ser mobilitzats. D’aquí el sobre nom de la lleva del biberó.

-I jo era dels més grans, ja que vaig néixer al gener de 1920... Era dels més grans –M’havia explicat mon tio-.   

El Poble Vell de Corbera d'Ebre. 

Tot i que al principi només havien de realitzar tasques considerades secundàries, la nit del 25 de juliol de 1938, molts d’ells ja van participar en la ofensiva republicana que va significar el començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i, per suposat, la que més baixes va tenir. Moltes d’elles biberons...

Mon tio Leonardo va ser mobilitzat a prop de la Fatarella com a soldat del V Cos de l’Exèrcit Popular en alguna de les 3 divisions que tenia (11, 45 i 46) comandades per Juan Modesto i que tenien a Enrique Líster com el seu segon.

La caiguda del front de l’Ebre (entre el 30 d’octubre i el 10 de novembre de 1938) va significar un dur revés per a la II República. Mon tio, com a soldat de primer (tot i que li van oferir la graduació de sergent) se’n va adonar que estaven derrotats.

Les Illes: Placa que recorda el pas d'Azaña, Companys i Aguirre. 

En algun moment d’aquelles darreres setmanes, des del front de l’Ebre, Leonardo va escriure una carta als seus pares Leonardo i Roseta (germana de mon iaio Julián), dels quals era fill únic. A la carta els hi dia que marxessin de la Galera. Que marxessin lluny, al menys a Barcelona, ja que mon tio pensava que a Barcelona hi hauria una gran resistència, cosa que no va passar i, com sabeu, l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona va ser una mena de desfilada miliar (26 de gener de 1939) Els feixistes ocupaven Girona el dia 5, entre els dies 6 i 10 de febrer, les màximes autoritats (el President de la II República Azaña, el de la Generalitat de Catalunya Companys, el lehendakari Aguirre i també Negrín, el Cap del Govern republicà) creuaven els Pirineus i amb ells la gran part del derrotat Exèrcit Popular de la II República Espanyola.

Monument fronterer en record de la guerra Civil Espanyola. 

Mentre Azaña, Companys i Aguirre ho feien pel pas de les Illes, mentre que Leonardo ho va fer pel Pertús, segurament pel Coll de Panissars, la sortida més natural per a tots aquells que arriben del Sud de Catalunya, Barcelona, etc.

Mentre travessava la frontera, Leonardo se va retrobar amb els seus pares quasi 2 anys després d’haver marxat de la Galera. No me va descriure mai aquell moment, però tots plegats ens podem imaginar l'emotiu que va ser.

Després va arribar el confinament al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Segons l’informe Valière, fet pel govern francès, el dia 9 de març de 1939 al camp de concentració hi havia 440.000 refugiats espanyols dels quals uns 170.000 eren dones, nens i vells, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits (segons la Viquipèdia). Podeu imaginar-vos en quines condicions hi vivien.  

Les Illes: Monument en record de la II República Espanyola. 

La família de Leonardo, els Martí Verge, van ser dels més afortunats, ja que van poder abandonar el camp d’Argelès prou ràpid. Van escriure una carta a un patró francès per a qui havia treballat el pare abans de la guerra i aquest els va reclamar per a cuidar les seves vinyes.
El règim de Franco els hi va retirar la nacionalitat espanyola i van passar a ser apàtrides fins que van aconseguir la nacionalitat francesa. 

Cementiri del camp de concentració de Vernet (a prop de Pamies)
de republicans espanyols i combatents de les Brigades Internacionals. 

DE LES CUNETES I DEL CEL

Han passat 78 anys i mig des del final de la guerra Civil Espanyola. Des d’aquella contesa fratricida que va deixar mils de milers de morts al front de batalla, però també a la rereguarda. Tots som ben conscients de que aquella barbàrie mai s’hagués tingut que produir i esperem que mai més se torni a repetir.

Han passat més de 78 anys i encara hi ha qui demana justícia. Justícia pels actes que se van fer, majoritàriament per part dels guanyadors després d’haver vençut en la batalla.

Sovint aquesta justícia només se tracta en recuperar les restes d’un avantpassat assassinat al costat d’una carretera i enterrat a la mateixa cuneta o a una fossa comuna de totes les que hi ha al llarg i a l’ample de la geografia espanyola, moltes d’elles a Catalunya.

Tot i haver una llei de Memòria Històrica des del govern de Zapatero i una llei de Fosses Comunes des de l’època del segon govern Tripartit, no s’ha fet el que calia, en gran part pels entrebancs que han posat els governs del PP que no han destinat ni un sol euro per a fer complir la llei.  

En canvi, l’Església Catòlica gran aliada del franquisme així com també del PP, després de més de 78 anys (segueixo insistint en el temps transcorregut) encara segueix beatificant a aquells que anomena màrtirs.

Per a la meva sorpresa, perdut entre les pàgines del Periódico del passat diumenge 22, me vaig trobar amb el següent titular: Beatificats 109 màrtirs a la Sagrada Família.

Què voleu que us digui! A mi particularment me sembla molt for que 78 anys després se segueixi reconeixent (tot i que només sigui en cerimònies canòniques) a determinades persones que van prendre part pel bàndol guanyador que, recordem-ho, va ser qui va donar el cop d’estat contra el règim legal de la Segona República Espanyola.

És lamentable que en ple segle XXI segueixin passant aquestes coses: els rojos enterrats a les cunetes i sovint sense pressupost per a buscar-los i desenterrar-los i els fatxes declarats beats (per a ser-ho el Papa en persona ha de reconèixer i certificar les seves virtuts) i, segons les lleis catòliques, enviats directament al cel.  

VISITA AL REFUGI ANTIAERI NÚM. 4 DE TORTOSA

http://terraenlla.com/refugi-antiaeri-de-tortosa-numero-4/

AQUELL 18 DE JULIOL DE 1936 A LA GALERA

Com sabeu, avui es commemora el 80è aniversari del cop d’estat feixista que va acabar amb la il·lusió de molts ciutadans que com ara desitjaven un país de progrés i deixar enrere per sempre al caciquisme que imperava. Com veieu, 80 anys després les coses no han canviat tant...

Gràcies als historiadors, però també als testimonis que van viure aquell dia, podem saber de forma exacta com van ser aquells primers moments de l’alçament armat.

Afortunadament he pogut saber què va passar a la Galera (ja sabeu que és el meu poble i el de la majoria dels meus avantpassats) gràcies al testimoni directe dels meus pares. Mon pare el 18 de juliol de 1936 tenia 7 anys, li faltava una mica més d’un mes per a fer els 8.

Juanito (que així és com coneixen a mon pare) d’aquell dia recorda el poble ple de milicians armats amb fusells arribats d’Amposta. També recorda com treien els sants de l’església de Sant Llorenç (no n’hi ha d’altra però volia posar el nom...) i com els portaven a cremar a la zona del povet de Sant Vicent. I no només cremaven les imatges religioses, sinó també les medalles, escapularis, estampes i qualsevol símbol religiós que hi havia a l’interior de l’església.

Mon pare, amb una petita verga va aconseguir recuperar algunes d’aquelles medalles que, evidentment, no eren ni d’or ni de plata, sinó d’alumini o potser d’algun aliatge semblant. Recordo haver vist per casa aquestes medalles i haver-hi jugat mentre ma mare cosia a màquina a les golfes de casa.

El record de Carmeta, ma mare (amb tota seguretat fruit del relat de ma iaia, ja que tenia tot just 4 anys i mig i per tant, és impossible que el record sigui d’ella) és molt més dramàtic. Mons iaios amb les 4 filles vivien cap al final del carrer Major. Ma mare va veure molt gent pel carrer, similar a quan passava algun fet extraordinari.

-Mare! Hi ha un enterrament...

-Com es possible sinó he escoltat tocar les campanes ni m’he assabentat que s’hagi mort ningú...

Quan ma iaia es va treure el cap per la finestra del primer pis que donava al carrer va veure una gran fumera i flames que sortien de d’església.

-Bandits, criminals! –va exclamar ma iaia-

Des de la casa del davant (la de Mildo) li van fer un advertiment:

-Rosa: calla, amaga’t i tanca la finestra...

El motiu principal pel qual es va cremar l’església (que com sabeu s’ubica a una torre de vigilància del segle XIV) va ser que no van poder fer baixar la imatge de Sant Llorenç que llavors estava unida a l’altar barroc (n’he vist una imatge), tot i intentar-ho estirant-la amb cordes. Quan finalment es van donar per vençuts en veure la impossibilitat de desprendre-la, va ser quan van decidir cremar l’església, un fet, de totes maneres gens inusual, ja que per aquelles dates d’esglésies i convents se’n van cremar molts.

No sé si algú ha vist la foto de com era l’altar major de l’església, però res a veure en com és ara... I per cert, la Mare de Déu de la Galera encara va trigar molts anys a ser inventada per Mossèn Manel...