1939: MIGRANTS A LA FORÇA

Recreació d'una trinxera del front de l'Ebre al curtmetratge
la Fatarella 1938.

Cap a finals d’abril de 1938, mon tio Leonardo, con altres 30.000 joves catalans, van ser mobilitzats per l’Exèrcit de la II República Espanyola.

L’enemic ja havia arribat a casa nostra i havia pres el control de Gandesa, Lleida, Tremp i Camarasa. Calia substituir les baixes amb nous soldats. Però aquests soldats tenien entre 17 i 18 anys. Eren les lleves del 37 i 38. Massa joves per a ser mobilitzats. D’aquí el sobre nom de la lleva del biberó.

-I jo era dels més grans, ja que vaig néixer al gener de 1920... Era dels més grans –M’havia explicat mon tio-.   

El Poble Vell de Corbera d'Ebre. 

Tot i que al principi només havien de realitzar tasques considerades secundàries, la nit del 25 de juliol de 1938, molts d’ells ja van participar en la ofensiva republicana que va significar el començament de la batalla de l’Ebre, la més cruenta de la guerra Civil Espanyola i, per suposat, la que més baixes va tenir. Moltes d’elles biberons...

Mon tio Leonardo va ser mobilitzat a prop de la Fatarella com a soldat del V Cos de l’Exèrcit Popular en alguna de les 3 divisions que tenia (11, 45 i 46) comandades per Juan Modesto i que tenien a Enrique Líster com el seu segon.

La caiguda del front de l’Ebre (entre el 30 d’octubre i el 10 de novembre de 1938) va significar un dur revés per a la II República. Mon tio, com a soldat de primer (tot i que li van oferir la graduació de sergent) se’n va adonar que estaven derrotats.

Les Illes: Placa que recorda el pas d'Azaña, Companys i Aguirre. 

En algun moment d’aquelles darreres setmanes, des del front de l’Ebre, Leonardo va escriure una carta als seus pares Leonardo i Roseta (germana de mon iaio Julián), dels quals era fill únic. A la carta els hi dia que marxessin de la Galera. Que marxessin lluny, al menys a Barcelona, ja que mon tio pensava que a Barcelona hi hauria una gran resistència, cosa que no va passar i, com sabeu, l’entrada de l’exèrcit feixista a Barcelona va ser una mena de desfilada miliar (26 de gener de 1939) Els feixistes ocupaven Girona el dia 5, entre els dies 6 i 10 de febrer, les màximes autoritats (el President de la II República Azaña, el de la Generalitat de Catalunya Companys, el lehendakari Aguirre i també Negrín, el Cap del Govern republicà) creuaven els Pirineus i amb ells la gran part del derrotat Exèrcit Popular de la II República Espanyola.

Monument fronterer en record de la guerra Civil Espanyola. 

Mentre Azaña, Companys i Aguirre ho feien pel pas de les Illes, mentre que Leonardo ho va fer pel Pertús, segurament pel Coll de Panissars, la sortida més natural per a tots aquells que arriben del Sud de Catalunya, Barcelona, etc.

Mentre travessava la frontera, Leonardo se va retrobar amb els seus pares quasi 2 anys després d’haver marxat de la Galera. No me va descriure mai aquell moment, però tots plegats ens podem imaginar l'emotiu que va ser.

Després va arribar el confinament al camp de concentració d’Argelès-sur-Mer. Segons l’informe Valière, fet pel govern francès, el dia 9 de març de 1939 al camp de concentració hi havia 440.000 refugiats espanyols dels quals uns 170.000 eren dones, nens i vells, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits (segons la Viquipèdia). Podeu imaginar-vos en quines condicions hi vivien.  

Les Illes: Monument en record de la II República Espanyola. 

La família de Leonardo, els Martí Verge, van ser dels més afortunats, ja que van poder abandonar el camp d’Argelès prou ràpid. Van escriure una carta a un patró francès per a qui havia treballat el pare abans de la guerra i aquest els va reclamar per a cuidar les seves vinyes.
El règim de Franco els hi va retirar la nacionalitat espanyola i van passar a ser apàtrides fins que van aconseguir la nacionalitat francesa. 

Cementiri del camp de concentració de Vernet (a prop de Pamies)
de republicans espanyols i combatents de les Brigades Internacionals.