Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polèmica. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris polèmica. Mostrar tots els missatges

dimarts, 6 de febrer del 2018

LA LLEI MORDASSA TAMBÉ S’APLICA AL FUTBOL

Estudio Estadio TV1), El Club de la Mitjanit (E3), el Cascabel (13Tv) eren alguns del programes que anit parlaven de l’Espanyol-Barça de del dia anterior, però sobre tot de Piqué i el gest que va fer en marcar el gol de l’empat.
Ja ho vaig dir la setmana passada i ho segueixo dient aquesta: És una simple qüestió de rivalitat entre dos clubs. No hi ha que treure-ho de context.
Hi havia contertulians que criticaven el lleig gest de Piqué i a partir d’aquí sòbria la veda per a opinar d’ell i tota la seva trajectòria de quan no roda la pilota. Piqué és Piqué... Geni i figura dintre i fora del camp... No cal donar-hi més voltes. És un culer de cap a peus. Son iaio matern va ser vicepresident del Barça amb Montal: Amador Bernabeu.

Per tant ha mamat barcelonisme des del dia que va néixer i sent els colors més que ningú. No fa gaires mesos se va fer una enquesta per a veure que opinaven els seguidors del Barça de si un dia Piqué podria arribar a la presidència del club i una gran majoria opinaven que sí.
Diuen els que diumenge van estar al camp de l’espanyol que tot va anar bé fins que va arribar el minut 81 que va ser quan Piqué va fer el gol i, posteriorment, el gest de fer callar el públic assistent. Que abans tot havia transcorregut amb la més absoluta normalitat... I què és la normalitat dintre d’un camp de futbol?  

Va ser precisament aquest gest al que més punta li van treure els tertulians de les diferents cadenes. Semblava que era la primera vegada que se feia una cosa així al món del futbol. També hi va haver que va voler-hi veure alguna cosa més en aquest gest ja que a part de posar-se el dit índex als llavis, va aixecar el menut. Si volia dir alguna cosa més suposo que només ho sabrem si ho diu el propi Piqué.
Tot i el desafortunades frases, xiulets i demés que ha d’escoltar sovint Piqué allà per on vagi, torno a repetir que entra dintre del que és normal a un camp de futbol. Com sempre hi haurà favorables i detractors, però que seria el futbol sense les polèmiques de dintre i fora dels camps.

La meva opinió és que sovint se’n fa un gra massa i no se mira igual si se tracta de l’afició pròpia o de l’aliena. El mateix sol passar amb els comentaristes. Segons a qui sé li perdona tot i en canvi a d’altres no se’ls hi deixa passar ni una. Deixem que els aficionats animin el seu equip i tot i que no ens agradi, que xiulen i s'esplaien a gust amb els nostres jugadors, ja que el proper partit que se jugui al nostre camp passarà a l’inrevés.    
I deixem també que els jugadors puguin dir la seva quan acabi un partit i més encara si estan emprenyats pel que han hagut de sentir mentre rodava la pilota.


Durant el franquisme (potser hi ha gent que no ho sap), el futbol era un dels pocs llocs on se podia enaltir el catalanisme, sobre tot si al Barça ens referim. Ara, amb la llei mordassa aprovada pel PP pràcticament no pots dir res sense que sigui considerat delicte. De vegades no sabria dir si hem avançat o retrocedit.  

Fa temps que els estaments futbolístics que vetllen pel bon funcionament de la lliga li tenen ganes a Piqué, al Barça i a la seva afició (xiulets al Borbó, etc.) I com resulta que a Catalunya no tots són del Barça i fins i tot n’hi ha algun que és botifler, ara han usat l’Espanyol de Cornellà (he dit Cornellà? Volia dir el Prat, perdoneu) per mirar de que li caigui alguna sanció. Des del meu punt de vista Piqué no deixa de ser un boc expiatori.  

dilluns, 5 de febrer del 2018

LA MORT D’UN DIBUIXANT

Divendres se va saber que el gran humorista gràfic Miquel Ferreres, mestre de caricaturistes i dibuixants serà acomiadat del Periódico on portava 20 anys dibuixant diàriament el proper 28 de desembre. Serà la mort professional d’un dibuixant...   
El Periódico a hores d’ara encara no ha dit ni piu sobre el tema, tot i que divendres els mitjans de comunicació rivals se’n feien ampli ressò, sobre tot TV3 que el va entrevistar en directe al programa la Tarda Oberta.
Durant l’entrevista Ferreres va adduir com a causa de l’acomiadament que els seus acudits anaven massa en la línia del procés i que això no agradava a la direcció del rotatiu. És possible no diré que no, però des del meu punt de vista hi una altra causa: els problemes econòmics que pateix el Grup Z, editor del Periódico de Catalunya.

Com sabeu, fa uns quinze dies van deixar de publicar-se les els setmanaris Interviu i Tiempo, els dos pertanyents al Grup Z. Els motius al·legats, aquí sí, va ser perquè no resultaven rendibles. És una pena, però és del tot evident que les noves tecnologies acabaran amb el paper. Recordo una cançó de finals dels ’70: El vídeo que mató la estrella de la radio. En el cas que ens ocupa les noves tecnologies mataran les edicions en paper. Un exemple. El diari Público va néixer en paper el 2007, però des del 2012 només se pot llegir per Internet.
És evident que el Periódico és un dels pocs diaris editats a Catalunya que no està al costat del procés, amb les conseqüències que això pot arribar a tenir: menys publicitat institucional, menys subvencions, però sobre tot campanyes difamatòries com la que es va dur a terme després dels atemptats de Barcelona i Cambrils del 17 d’agost passat. Recordo que llavors se va dir que havia perdut gran quantitat de lectors i subscriptors...
No obstant, coincideixo bastant amb la línia editorial del Periódico (sóc els subscriptor 135.746) i amb una part important de l’opinió dels seus articulistes de capçalera.

La majoria dels subscriptors renovem la nostra subscripció una vegada a l’any. Jo ho faig el mes d’octubre. Fixeu-vos amb la mentida que se va dir sobre la pèrdua de subscriptors... ¿O és que hi ha constància de que van fer arribar cartes al Periódico comunicant que no renovarien la subscripció?
Tornant al cas de l’acomiadament de Ferreres us he de dir que no m’ha semblat bé. Encara recordo quan un amic que ja porta anys traspassat me va fer arribar un sobre amb tot un recull d’acudits de Ferreres quan encara publicava a la Vanguardia. El que vaig veure me va agradar i vaig alegrar-me quan va començar a treballar per al Periódico, un diari que, com sabeu, fa molts anys que el compro.
No us negaré que divendres vaig pensar que quan s’acabi la meva subscripció me donaré de baixa. Però quin diari compraré? De tots els que es poden trobar al quiosc no n’hi ha cap que m’agradi. Molts dels que me coneixeu segur que teniu una imatge sobre mi. Alguns segur que la imatge que tenen sobre mi va associada amb la meva gosseta, però per a d’altres serà llegit el diari o amb el diari sota el braç.

Fa temps que Mercè, la propietària del quiosc on vaig cada dia a buscar el Periódico me va dir que son fill Jaume se va aventurar a dir que no acabaria la seva vida professional venent diaris. Al pas que anem potser serà veritat...
Però personalment no m’agradaria col·laborar amb aquesta mort... Tot i que de vegades has de prendre decisions a contracor.  

Espero i desitjo que Miquel Ferreres trobi feina ràpidament a un altre diari i pugui seguir expressant la seva sempre encertada opinió en forma d’acudit gràfic. 

P.D. En homenatge al gran mestre Ferreres us adjunto alguns dels seus acudits gràfics del meu arxiu particular. 

dissabte, 3 de febrer del 2018

ELS IONQUIS DE L’AIGUA

Genial acudit de Roto publicat al País a principis de la dècada passada.
Ahir dia 2 de febrer se va commemorar el dia mundial de les zones humides. El dia anterior Francisco Jódar, Conseller murcià de l’Aigua, Agricultura, Ramaderia i Pesca deia el següent:   

-L’aigua dessalada no és suficient, fan falta transvasaments.

A més a més afegia:

-Hi ha que moure l’aigua i fer transvasaments facilitar cessions de drets entre conques, crear bancs d’aigua...

-Tenim que acabar amb la guerra de l’aigua i arribar a acords.

-Manquen infraestructures per a portar l’aigua a aquells llocs on la necessiten.

Manifestació Sant Jaume.-Deltebre (30-03-2014)

Desgraciadament les peticions de fer grans transvasament són cícliques. El Pla Hidrològic Nacional que va ser aprovat l’any 2001 no va ser el primer intent d’emportar-se l’aigua de l’Ebre ni, tal com ens temíem en aquell moment, l’últim. Això sí, hauria segut, d’haver-se dut a terme el més gran de trots ja que contemplava el transvasament de 1.050 Hm3 principalment cal a les zones de Llevant i Múrcia, però també cap a Barcelona.
Els portaveus de la Plataforma en Defensa de l’Ebre en han advertit sovint que la batalla per l’aigua no se pot donar mai per acabada. Després de que el govern de Zapatero redactés un altre pla on s’excloïa la captació de l’aigua de l’Ebre, que jo recordi, hi ha hagut al menys 5 grans manifestacions més: Amposta (15-05-2008), Barcelona (30-05-2010), Sant Jaume-Deltebre 30-03-2014, Amposta (7-02-2016) i Barcelona (5-06-2016)
Una de les coses que tenim clares els que defensem el Delta és que per molta aigua que s’acabés transvasant, els seus receptor mai ne tindrien prou i sempre n’acabarien demanant més. Això és precisament el que està reclamant Francisco Jódar. D’aquí que l’anomeni a ell i a aquells que com ell pensen com a ionquis de l’aigua.
Amposta (7-02-2016)

Desgraciadament, aquest ionquis de l’aigua tenen a les nostres terres uns aliats importants. Quan Jódar parla d’arribar a acords té molt clar amb qui ho té que fer: amb els regants que estiguin disposats a vendre-la. I avui per avui aquests regants tenen un nom: Comunitat de Regants de la Dreta de l’Ebre.
Tot i que també de forma més encoberta ho han intentat amb una altra comunitat de regants: Els del Canal Xerta-Riu Sénia. Abans quan us parlava de que els projectes de transvasaments n’hi ha hagut molts, la primera finalitat d’aquest canal havia d’estar portar aigua als la siderúrgia de Sagunt, però en arribar la crisi d’aquest sector a principis dels anys 80, va quedar paralitzat.
Durant els anys més intensos de la lluita antitransvament (2000-2004) el projecte de portar aigua cap al sud a través d’aquest canal va tornar a revifar. Per aquells que no coneixeu la zona com me la conec jo, us diré que els últims indicis de canal acaben just al costat de la carretera que va de la Galera a Ulldecona per la Miliana, prop del quilòmetre 4. En aquell temps se va marcar el terreny per on havia de continuar amb uns claus. Anys més tard es van tornar a reiniciar les obres, però com que infraestructura estava molt malmesa se va optar en refer tot el canal amb noves peces de formigó col·locades dintre de la llera de l’antic canal.
Barcelona (5-06-2016)

La pregunta que sempre ens farem serà: Necessiten tanta aigua a Múrcia? Se sap que des de fa dècades s’han preparat milers d’hectàrees de regadiu de forma il·legal. Però a part d’això, quan costaria tota la infraestructura que encara queda per a fer? A qui beneficiaria? No puc contestar a la primera pregunta, però si a la segona: a les grans constructores i als bancs.

A partir d’aquí que cadascú pensi el que vulgui amb tota llibertat...     

diumenge, 28 de gener del 2018

QÜESTIÓ DE RIVALITAT

Els darrers dies s’ha produït un encreuament de declaracions entre jugadors del Barça i de l’Espanyol. Sembla ser que els diguin Espanyol de Cornellà en lloc d’Espanyol de Barcelona no els agrada... La tensió ha arribat fins al punt de que el club periquito ha presentat una demanda a la Lliga per si són constitutives d’enaltiment a l’odi.
Personalment me sembla que s’ha tret de context i que no n’hi ha per a tant. Són coses de la rivalitat que se processen ambdós clubs. No cal buscar-hi els tres peus al gat.
Mentre el Barça com a club no ha dit res, des de l’entorn de l’Espanyol sé li ha afegit més llenya al foc. El propi entrenador Quique Sánchez Flores també ha dit la seva i no sé si dintre del mateix debat o fora d’ell, des d’Anglaterra, qui va ser jugador i entrenador del club blanc-i-blau Roberto Pochettino que sona per ha substituir a Zidan al Reial Madrid, va dir que primer se’n tornaria a Argentina a fer de granger abans que entrenar el Barça... Pitjor per a ell.
Evidentment tampoc cal fer-li més cas. Pochettino té el cor periquito i la seva opinió és molt respectable. Però també potser que intueixi que el Barça mai li oferirà dirigir el primer equip. Afortunadament per al Barça no tothom pensa igual, ja que l’actual entrenador Ernesto Valverde va ser jugador de l’Espanyol, del Barça i del Athletic Club entre d’altres. I com entrenador també ha entrenat a tots tres a part de l’Olympiacos, Mallorca, València, Vila-reial, etc. I quin problema i ha?
Potser (i només potser) l’espanyol com a entitat esportiva estaven ofesos perquè la Lliga (no el Barça) va denunciar els càntics que va rebre Piqué al partit d’anada de la passada eliminatòria de la Copa del Rei. Sabeu que li cantaven a Piqué?  Piqué, cabrón, Shakira tiene rabo, tu hijo es de Wakaso y tú eres maricón.
No sé, igual avui no tic el criteri afinat, però jo diria que és molt més insultant que té diguin això que no que parlin de l’Espanyol de Cornellà o que l’Espanyol van celebrar la victòria del partit d’anada com si haguessin passat l’eliminatòria(1-0) o que van tenir la seva setmana de glòria... Per cert, l’Ajuntament de Cornellà també ha criticat les paraules dels jugadors del Barça. Tal com va dir Piqué, l’actual camp de l’Espanyol està a Cornella o millor dit entre Cornellà i el Prat. De fet quan sé va inaugurar se’l anomenava com a estadi de Cornellà el Prat.  

La propera setmana de lliga han de tornar a jugar l’Espanyol i el Barça al camp dels primers i per tant cap deduir que tota aquesta polèmica només beneficia a l’Espanyol ja que la parròquia blanc i blava acudirà en massa al seu cap per animar els jugadors i mirar si sé poden emportar una victòria per pírrica que sigui aquesta. 

dimecres, 17 de gener del 2018

QUAN LES PENSIONS SÓN NOTÍCIA

De Vergara a eldiario.es.
Atenció al titular del Periódico d’avui: El Govern ofereix millorar el càlcul de la pensió.
Suposo que heu reparat amb la paraula millorar. Aquesta és la clau de la notícia i del comentari que avui faré.
Ahir per la tarda vaig poder segui una mica la notícia (per dir-ho d’alguna manera) al programa Más vale tarde de la Sexta. Van debatre llarga estona i li van voler buscar els pros i els contres. De tot me quedo amb dues coses: Sé tracta d’un globus sonda i que venint del Govern del PP no ens en podem refiar.
Passa sovint. De vegades per a veure com reacciona l’opinió pública, sé llença un globus sonda que mai sé sap ben bé qui llançat, però si el propòsit que té i després s’actua segons la reacció que hi ha.
La segona part és l’origen de la notícia. Com deia ahir per la tarda Benjamín Prados, no ens podem creure que sé milloraran les pensions quan precisament ha estat el Govern de Rajoy qui en pocs anys ha dilapidat la guardiola que s’havia creat durant l’època fictícia de les vaques magres.
Una de les coses que sé va apuntar va ser que ser que per a calcular les futures pensions sé podrien eliminar aquells anys que s’hauria cotitzats menys per raons laborals (atur, categoria inferior, etc.) Què ens volen dir que seria un càlcul de pensions a la carta? Però qui s’ho creu això? Només cal tenir en compte que des de fa uns anys les pensions pràcticament no s’apugen quan abans no hi havia cap any que perdessin poder adquisitiu perquè si l’IPC calculat de l’any anterior era superior a l’increment que havien tingut les pensions se’ls hi compensava amb una petita paga el mes de febrer.
Declaracions com la de Celia Villalobos que va ostentar càrrecs importants dintre del PP com per exemple els d’alcaldessa de Màlaga, Ministra de Sanitat i Consum i vicepresidenta del Congrés dels Diputats, donen a pensar que, efectivament, les pensions amb el PP al govern aniran de mal en pitjor. No sé com anirien amb un altre partit al govern (penseu que les pensions és un tema que sempre s’ha de pensar amb clau de futur i buscar solucions que puguin durar molts anys), però amb el PP, un partit amb que defensa una economia neoliberal, evidentment no podem pensar que puguin millorar tal com sembla que va dir el Govern.
I què va dir Celia Villalobos? Què hi ha gent que sé passa més anys sense treballar que treballant... Així, generalitzant... Ja sabeu que no sóc gens partidaris de generalitzar. Imagineu-vos si digués que molts polítics només van al parlament a jugar al Candy Crush (a ella la van enxampar fent-ho)
Un govern de dretes, que defensi el capital i per tant la banca no podrà entendre mai el problema que té la classe treballadora. Un treballador si volen econòmicament contribueixi al progrés d’un estat se’l ha de remunerar adequadament. Si un treballador no pot estalviar, no gastarà més enllà que comprant una casa, un cotxe (o els que pugui tenir al llarg de la vida) i, com a molt anar al bar o al restaurant amb la família. És impossible que pugui contractar plans de pensions alternatius i més amb el pocs incentius que tenen aquest tipus d’estalvis.
Per tant, sinó poden estalviar, no se’ls hi pot dir que contracten plans de pensions com ho fan els treballadors dels països nòrdics, amb qui se’ns compara sovint. Els sou mitjà d’un treballador finès, danès, noruec o suec és molt més elevat que el sou mitjà d’aquí.

Els polítics viuen en una realitat paral·lela i des del lloc que ocupen no podran conèixer mai la realitat del poble que governen i administren.  

diumenge, 7 de gener del 2018

ESPOLI INÚTIL

Premsa de 'giny' al parc del Terrall de les Borges Blanques. 
Més o menys quan s’anava a canviar de segle sé va començar a tenir consciència sobre l’espoli que patia el nostre territori sobre tot en quan a les oliveres mil·lenàries, però també d’altres elements relacionats amb l’elaboració d’oli.
Com sabeu a Catalunya hi ha diverses zones olivareres: el Baix Ebre-Montsià, la Terra Alta, les Garrigues, Siurana, etc. Totes amb D.O. tal com passa amb altres productes agraris com per exemple el vi.
La Farga I de l'Arion (1.703 anys) 

En aquella àpoca me vaig assabentar per l’amic Paco Itarte d’Ulldecona que a les Borges Blanques, la capital de la comarca de les Garrigues s’havia fet un parc temàtic sobre l’oli i que les estrelles del mateix eren una premsa de giny (el vocable segurament ve d’enginy) que originàriament estava a Freginals i una olivera mil·lenària del terme d’Ulldecona, venuda per un pagès més amant dels diners que de conservar el patrimoni natural.
L'escriptor Jesús Ávila Granados i Jaume antic a la Jana. 

Per tal de que la gent i sobre tot els propietaris d’oliveres mil·lenàries prenguessin consciència de que s’havia de conservar aquest patrimoni únic, la plataforma local Defensem el Montsià va engegar una campanya i la revista Raïls del Centre d’Estudis d’Ulldecona va fer un monogràfic sobre les oliveres mil·lenàries del seu terme.
En mig dels treballs de recerca dels estudiosos del centre hi havia un escrit meu que vaig adreçar al Parlament de Catalunya utilitzant el llavors diputat Josep Maria Simó d’Amposta. Preguntava a l’escrit quines mesures pensava prendre el govern Català (el darrer presidit pel Molt Poc Honorable Jordi Pujol) per a evitar l’espoli que estaven patit les oliveres mil·lenàries.
L'olivera del Catxo a la Sénia. 

Segons Josep Maria Simó, el llavors conseller d’agricultura (segurament Josep Grau) va esquivar la pregunta. O sigui va donar una resposta d’aquelles que de fet no diuen res. Per tant, si alguna mesura s’havia de prendre, havia ser des d’aquí.
Va ser així com el govern municipal d’Ulldecona presidit per Lluc Raga adoptés la mesura de protegir les oliveres mil·lenàries i declarar-les bé natural d’interès local.
La màxima concentració d’oliveres mil·lenàries es troba a la partida de l’Arion i majoritàriament a la finca propietat de la família Porta Ferré de la Galera. Per tant havia d’arribar a un acord entre l’ajuntament d’Ulldecona i la família de l’explotació més gran i així sé va fer: L’ajuntament compraria les oliveres i les cediria en arrendament a la família Porta Ferré per tal que les conreessin i elaboressin l’oli procedent de les mateixes.
Olivera del museu natural del Pou del Mas a la Jana. 

L’any 2006 se va crear un organisme que ha estat fonamental a l’hora de conservar el patrimoni natural de les oliveres mil·lenàries: la Mancomunitat de la Taula del Sénia que agrupa municipis dels dos costats del riu Sénia i pertanyen a tres comunitats: València, Catalunya i Aragó. El màxim impulsor i l’ànima mater durant molts anys va ser l’exalcalde d’Ulldecona Jaume Antich.
Gracies a la labor de Jaume Antic davant la Comunitat de la Taula del Sénia se van crear els museus naturals d’oliveres mil·lenàries de l’Arion i del Pou del Pou del Mas de la Jana, així com diverses àrees: Vinaròs, Alcanar, Canet lo Roig, la Sénia, Godall, la Foia d’Ulldecona, Calig i Traiguera.
Tota aquesta labor ha produït els seus fruits ja que se’ls hi ha concedit dos premis molt importants: l’Hispania Nostra i l’Europa Nostra, part de diversos reconeixements més.   
Els amics Chema i Luz amb una amiga al museu natural de l'Arion d'Ulldecona.

I mentrestant, què ha passat amb el parc temàtic de les Borges Blanques? La veritat és que va ser un tema del que me vaig oblidar amb el pas dels anys i que me va tornar a vindre a la memòria el passat dia 2 quan, casualment, vam visitar la capital de les Garrigues. 

-No era aquí on sé va fer un parc temàtic sobre l’oli? –li vaig preguntar a la meva dona-

Vaig buscar per Internet i efectivament va ser a les Borges Blanques. I quina és la seva situació actual? Ara mateix està tancat o sigui que per unes circumstàncies o unes altres ha estat un fracàs.

Per tant, fixeu-vos amb el contrast: mentre les oliveres mil·lenàries que sé van conservar a les nostres terres gaudeixen d’una excel·lent salut, el museu artificial de les Borges Blanques ha tingut que tancar portes. És per alegrar-se’n? Crec que no, sinó tot el contrari. El que s’ha de lamentar és l’espoli que va patir ja fa quasi dues dècades. 

MÉS INFORMACIÓ: 

divendres, 5 de gener del 2018

LES ICONES DE L’INDEPENDENTISME

Les Borges Blanques. 
Tot país independent, a part de les seves singularitats (llengua, cultura, tradicions, etc.) té d’altres trets distintius com la bandera, la festa nacional, els seus herois i fins i tot les seves icones.
Catalunya, tot i que encara no ha assolit la condició d’independent, s’assembla molt al que podria ser un estat reconegut per les institucions internacionals: idioma, bandera, himne, folklore, gastronomia, diada nacional i fins i tot herois i icones.
Sempre s’ha dit que a Catalunya commemorem derrotes. Com tots sabeu, l’11 de setembre, la nostra festa nacional commemora l’aniversari de la derrota en mans de les tropes borbòniques a la guerra de Successió (1702-1717) El nostre heroi també està estretament lligat a aquella guerra i és, com no, Rafel Casanova que exercia el càrrec de Conseller en Cap de Barcelona i a qui sé li ret homenatge el mateix matí de la Diada Nacional, tot i que potser seria molt més oportú reconèixer al general Josep Moragues com l’autèntic heroi d’aquella guerra.
Bust del general Moragues a Barcelona. 
El nacionalisme modern, el que va sorgir de dintre de la mateixa dictadura franquista, també va tenir (i potser manté encara) alguns símbols propis: el propi Jordi Pujol va ser durant molt de temps una icona pel fet d’haver estar empresonat per la dictadura i el Cant de la Senyera el seu propi himne.
Totes aquestes coses que no passen desapercebudes a la majoria dels ciutadans (de vegades només cal que se’ls hi recorden per adonar-se’n), evidentment tampoc els hi són indiferents al moviment independentista que, com és normal, també recerca les seves icones.
Una d’aquestes icones és sense cap mena de dubte l’1 d’octubre. Com sabeu aquell dia se va celebrar a tota Catalunya un referèndum d’autodeterminació. Un referèndum no exempt de controvèrsia ja que va ser prohibit per l’Estat espanyol i per tant sé va haver de fer a moltes ciutats i pobles lluny dels habituals col·legis electorals. La nota més negativa però van ser les actuacions de la Policia Nacional i la Guardia Civil que van voler impedir les votacions usant la violència a municipis com la Ràpita i Roquetes.
Malgrat tot, l’èxit de participació, segons les xifres donades pels organitzadors del propi referèndum, va ser inqüestionable, malgrat que no hi va haver el mínim de garanties necessàries ni la imparcialitat requerida en una consulta tan important com la que se pretenia portar a terme.
Quan me vaig assabentar que a la Ràpita s’havia batejat el pavelló davant el qual sé van produir les càrregues policials, fins i tot me va semblar bé. Al cap de pocs dies, com a membre de la comissió del nomenclàtor d’Amposta, vaig rebre un correu on me se demanava l’opinió per fer el mateix amb el d’Amposta. La meva resposta exacta va ser aquesta:

-Ja me va bé. Personalment no crec que sigui una data tant emblemàtica com ens diuen, però si es creu que el nom pot tindre connotacions positives, endavant.

La plaça de l'1 d'octubre a les Borges Blanques (abans de la Constitució)
Aquesta mateixa setmana, mentre ens trobàvem de visita per les Borges Blanques, la capital de les Garrigues, de sobte ens vam trobar amb la que és sense cap mena de dubte la plaça 1 d’octubre. Llavors va ser quan me vaig reafirmar a l’hora de valorar la tasca que estan portant a terme les diferents entitats independentistes al llarg i ample de Catalunya a la recerca d’icones identitàries.
Tot i que la plaça de les Borges Blanques abans portava el de la Constitució, potser no va ser oportú posar-li aquest nom quan sé va fer, ni tampoc crec que ho sigui ara. Afortunadament Catalunya té molta nomenclatura important a l’hora de posar noms als nostres carrers i places.  Estic segur que, històricament, aquest plaça havia de portar un nom no vinculat a temes polítiques i que hauria de recuperar.

dijous, 14 de desembre del 2017

SIXENA: CREAR UN PRECEDENT

La Mare de Déu del Patrocini: de Marsella a Cardona.
El flamant sotsdirector del Periódico de Catalunya Luis Mauri, escrivia l’altre dia que va aprendre del seu mestre Vidal-Folch (no concretava si Xavier o Ignasi, tots dos periodistes) que abans d’escriure un article havia de trobar el títol. Jo no tinc mestres en aquesta matèria i me considero autodidacta, tot i que inconscientment he pogut assimilar alguna cosa dels meus opinadors de capçalera (Joan Tapia, Antón Losada, Ignacio Escolar, Xavier Bru de Sala, Enric Hernández, Albert Sáez, Juancho Dumall, Antonio Franco o el propi Luis Mauri) i sí, també començo per la capçalera. Poques vegades començo a escriure un comentari sense haver trobat el títol adequat i menys encara l’he canviat una vegada acabat. És més, sovint incloc el títol en alguna de les frases del comentari, per a reforçar encara més el sentit del meu escrit.
El comentari d’avui, com veieu va sobre Sixena i més concretament sobre les obres d’art que, provinents del monestir d’aquella localitat de la Franja de Ponent, un dia van anar a parar al museu de Lleida per a més tard (de fet només fa uns dies) retornar a casa.
La controvèrsia sobre a qui pertanyen les obres fa anys que dura i com sempre passa, si escoltes a les dues parts, tots tenen raó. Segurament la mare superiora del convent que les va vendre al museu de Lleida ho va fer il·legalment, ja que les obres no eren de la seva propietat. Com a molt del bisbat, però quin bisbat? En aquella època del bisbat de Lleida ja que igual com passa amb el de Tortosa que té competències sobre les parròquies de mitja província de Castelló, en aquella època les parròquies i monestirs de la Franja pertanyien a la diòcesis de Lleida, tot i que ara pertanyen a la de Barbastre-Montsò.
Fent d’advocat del diable, un paper que faig sovint, tot aquest enrenou ha estat ple de despropòsits, el darrer les declaracions del President d’Aragó Javier Lambán (un altre polític professional) dient que demanaran indemnitzacions pels danys patits per algunes peces. Cal? El que fa Lambán és crear molt rotllo entre comunitats veïnes amb lligams històrics que estan condemnades a entendre's, sobre tot la gent dels pobles situats geogràficament al límit fronterer.  Si de per si el tema estava que treia foc, el president aragonès en lloc de mirar de reduir l’efecte, s’ha convertit en un piròman més.
Però això no és tot ni tant sols el més important. Ara imagineu-vos que la via judicial continua i un dia arriba al Tribunal de Justícia de la Unió Europea o al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia i allí s’acaba dictant una sentència que crea jurisprudència per la qual tots els països, totes les comunitats o tots els pobles als que se’ls ha confiscat patrimoni, se’ls hi pugui retornar. Seria com la llei Bosman de l’art.
Piràmide de vidre del museu de Louvre (París)
I no és que no estigui d’acord amb això, ja que algunes de les peces d’art mes importants que tenen els principals museus del món són botins de guerra, es a dir, usurpades pels vencedors i portades als seus països d’origen. També n’hi ha que s’han venut a través del mercat negre o robades ves a saber per qui i quan... Alguns museus com el de Louvre podrien perdre gran part dels tresors que conserven i restauren periòdicament.
I si això passés, els museus que les han tingut dècades i centenes d’anys, podrien reclamar una indemnització per guarda i custòdia i conservació?

La batalla judicial per les obres del monestir de Sixena poden crear un precedent amb resultats imprevisibles a tot el món. Potser hi ha gent que no hi ha pensat, però pot passar. 


De Ferreres al Periódico de Catalunya. 

Més informació: https://www.vilaweb.cat/noticies/el-document-que-acredita-la-propietat-catalana-de-les-obres-de-sixena/

http://www.eldiario.es/cultura/arte/frisos-Partenon-Dama-Elche-arte_0_717779074.html

dimarts, 21 de novembre del 2017

LA ‘MARCA BARCELONA’ PERD FORÇA

Com sabeu, Barcelona s’ha quedat sense l’Agència Europea del Medicament, una petita joia si ens atenem a les opinions que s’han donat sobre aquest ens.
De fet, Barcelona no va arribar ni a la final, ja que va ser eliminada en primera ronda com si de de la Champions League se tractés. I a partir d’aquí els retrets mutus entre el Govern d’Espanya i els polítics catalans que fins fa poc controlaven el de Catalunya han pres el protagonisme informatiu.
En aquest cas, la gran pregunta és:

-Qui va ‘matar’ que l’Agència Europea del Medicament vingués a Barcelona?

I des de la meva manera de veure i entendre les coses, de resposta només n’hi ha una:

-Entre tots la van matar i ella sola es va morir...

Si escoltem els membres del Govern d’Espanya, com per exemple a la Ministra de Sanitat Dolors Montserrat, la culpa és de l’independentisme català. En canvi si escoltem els polítics catalans, segons Puigdemont, la culpa va ser la violència de la policia espanyola l’1-O i si qui opina és Antoni Comín, el darrer Conseller de Salut, és per culpa de la corrupció espanyola. Tendim més en veure la palla al l’ull aliè que no la biga en el nostre propi.
Parlant de Puigdemont, no crec que la seva actitud durant l’estada a Brussel·les hagi afavorit per a res la candidatura de Barcelona. Recordeu que fa uns dies va atacar dura i obertament la Unió Europea.
Segurament tots diuen la veritat, però la seva pròpia veritat. Ningú fa autocrítica i assumeix la seva responsabilitat. Quina pena!
El fet de l’existència de corrupció a Espanya és públic i notori. Però no ho és menys la corrupció a Catalunya. Deixant de banda casos com el 3% o Palau de la Música, en centraré amb els casos de corrupció a la sanitat pública. ¿O és que ningú se’n recorda de casos com el de Innova, que va arribar a esquitxar fins i tot Amposta? ¿O els que va denunciar la revista Cafè amb llet que dirigien Albano Dante Fachin i Marta Sibina, com per exemple les irregularitats de la Corporació Salut Maresme i la Selva, extensible a tot el sistema sanitari català?
També s’ha posat en dubte la manera d’escollir la seu, més pròpia del Festival d’Eurovisió que no d’una cosa tan seriosa com la d’un ens europeu que aporta grans beneficis econòmics, a part de prestigi internacional. Itàlia per exemple, que presentava Milà com a candidata, va ser el país més bel·ligerant a l’hora d’apuntar directament amb el dit cap a l’independentisme català com a causa d’inestabilitat política per a desprestigiar la candidatura de Barcelona. Més que presentar el mèrits propis semblava que presentaven demèrits dels seus rivals. 
Amb el descart de Barcelona s’ha posat en evidència un mal del que ja es ve patint des de fa temps: la marca Barcelona perd forçaBarcelona se va guanyar un nom al món després de l’èxit dels Jocs Olímpics del ’92. Parlar de Barcelona era parlar de Catalunya, potser més. Ara en canvi està perdent pistonada en tots els terrenys: financer, comercial, turístic...

De Napi a Diari de Tarragona. 
Potser seria necessària l’organització d’un altre gran esdeveniment per a donar-li un nou impuls que la tornés a col·locar allà on estava, però m’ensumo que ara mateix, els nostres polítics (tots, els d’aquí i els d’Espanya) estan més preocupats per un tema en concret que no per a resoldre'n d'altres molt més importants a curt i mitjà termini i que acabarien beneficiant a tot el conjunt dels seus ciutadans. 

dissabte, 23 de setembre del 2017

ELS APARCAMENTS DE LA VERGONA 1 ANY DESPRÉS

A l’Hospital de Tortosa (oficialment Hospital Verge de la Cinta) tot segueix igual. El promesos nous aparcaments no acaben d’arribar i la gent segueix aparcant on els rota.
Vaig aparcar a la plaça de la urbanització del Parc Nivera (a l’altre costat de la Simpàtic) i hi vaig anar a peu. En alguns llocs vaig haver de passar per la carretera perquè la vorera estava ocupada pels cotxes mal aparcats.
En lloc d’un nou hospital, el nostre govern vol ampliar l’existent. M’ensumo que serà un nyap, ja que la zona és la que és i meravelles no se’n poden fer. Un hospital més gran vol dir més metres construïts i si d’amunt li sumes més superfície de pàrquing, a veure on hi cap tot això...
També es va dir que es volia millorar l’accés per als vianants des de la zona del Mini Bar. Com passa amb la resta de coses, passa i passa el temps i les millores tampoc arriben.
Com sabeu, l’equip de govern de Tortosa encapçalat per Ferran Bel i el seu fidel escuder Josep Monclús va rebutjar la construcció d’un nou hospital quan només unes setmanes abans havia afirmat que sabia d’uns terrens millors que els de la Farinera (al costat de l’Eix de l’Ebre, entre Roquetes i Ferreries) per a construir-lo.  
Com ja vaig dir l’any passat, l’Hospital de Tortosa no és un tema només local, sinó de tots els pobles de les comarques del Baix Ebre i Montsià, però sembla que políticament no interessa ningú, ja que no recordo cap alcalde parlar d’aquest tema.

I mentrestant, qui ho pateixen són els usuaris, tant siguin pacients com acompanyants. 

NOTÍCIES RELACIONADES: 














dimecres, 23 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DIMECRES 23

TOT CAMINANT PER AMPOSTA
De vegades la gent es pregunta com és que sempre veig cotxes mal aparcats o tota mena de deixalles deixades fora de les illes d’escombraries. La resposta és molt clara: Perquè solc desplaçar-me a peu.
Sense anar més lluny, ahir vaig veure coses si més no curioses: Un rètol feixista a una casa del carrer al carrer Sant Ferran, una placa de gual sense numerar i un cartell a la porta d’una impremta del carrer Primer de maig.
La placa feixista és d’aquelles de l’antic Ministerior de la Vivienda franquista amb el jonc i les fletxes i que mentre vaig ser regidor de l’Ajuntament d’Amposta identificava per a que més tard la brigada municipal les tragués. Per cert, fa 6 anys que ja no sóc regidor: Quantes plaques s’han tret en aquests temps? Sí, sí, encara ne queden unes quantes...
Me va sobtar veure una placa de gual sense numerar. Les plaques de gual solen estar numerades m’imagino per motius de control i així sé sap qui té un gual a casa seva. Hi ha alguna raó per a què no estiguin numerades? Pel que m’han dit n’hi ha més sense número.
A la impremta del carrer Primer de maig, tot just davant de la plaça Cecilia Carvallo, té ficat a la porta un cartell de que se fan camisetes. Unes amb un les altres amb un No, perquè l’1 d’octubre tenim dret a decidir. Normalment tothom, davant d’una disjuntiva, la gent sol prendre posició per una o l’altra opció. Aquí sembla que no, què els és ben bé igual. Com diuen els catalans: La pela  és la pela...  



INTEGRISIME CATÒLIC
Qui pensi que l’integrisme és només cosa de fanàtics islamistes, està equivocat. Molts capellans de l’Església Catòlica, Apostòlica i Romana també fa anys que el practiquen. Lles seves conseqüències no són tan desastroses, és veritat, però poden donar peu a que algun fanàtic que escolti les seves paraules pugui fer un mal cap.
El cas mes recent és el del capellà de Madrid que va culpabilitzar l’alcaldessa de Barcelona Ada Colau de còmplice de l’atemptat de Barcelona i, tot seguit, va dir que encoratjava els afectats a presentar denúncies contra ella.
Tot i que els titulars de premsa només diuen un capellà de Madrid, respon al nom de Santiago Martín i va ser cap de religió del diari ABC i fundador de la ultracatòlica Franciscans de Maria. 


HI HA QUI HO JUSTIFICA TOT 
Fa mesos vaig publicar a la meva secció de fotos denúncia la foto d'una ambulància aparcada en direcció contraria i sobre el pas de vianants que hi ha al Pere Mata. La foto no era meva, però la vaig penjar jo... La foto en qüestió va portar molta polèmica i un debat força agre. Me vaig haver de sentir de tot, fins i tot Lo Ximenes (un personatge enigmàtic i misteriós, ja que a la seva pàgina de Facebook no s’hi mostra res de res) me va enviar un missatge privat parlant-me en nom de l’equip que, suposadament, va atendre un pacient del centre psiquiàtric. Si un té la consciència tranquil·la sobre el que ha fet, per a què tan de misteri?

Una de les coses que va sortir va ser de perquè no es va aparcar l’ambulància a un altre lloc, per a deixar circular normalment els vianants. Semblava que no era possible...
Bé, ahir pel mati, una furgoneta estava aparcada a l’entrada del pàrquing del citat Pere Mata. Veieu com si que havia alternativa!



LLIÇÓ DE LÒGICA
Casualment vaig trobar per internet una d’aquelles notícies que sé fan virals.
La pregunta era de matemàtiques. A la pàgina del quadern s’hi veu un dibuix amb els següents elements: una caixa de cartró, quatre gossets fora de la caixa i la pregunta:  ¿Quantos perros salen de la caja? La resposta de la nena va ser:  No he visto cual a salido de la caja y cual no (sic)
Aquest tema me va fer vindre al cap una resposta que vaig donar jo l’any 1984 quan pretenia entrar a treballar a l’empresa Mai. A diferència de la xiqueta jo ja tenia 27 anys!
Bé, durant el test que se’ns va fer a una aula de l’antiga oficina d’ocupació de Tortosa, també hi havia un dibuix amb 2 despertadors: Un penjat a una paret d’un clau i l’altre posat damunt d’una ràdio antiga, d’aquelles de fusta. La pregunta, si fa o no fa, era: Quin dels dos despertadors sona més fort? La meva resposta va ser: Igual.
Més tard, durant l’entrevista amb el psicòleg, vam repassar aquelles preguntes que no havia respost bé i me va dir que en la dels despertadors, sonava més fort el que estava sobre la ràdio, perquè aquest li feia de caixa de ressonància.


-Hi discrepo, li vaig dir... Tot i que li he d’admetre que no tenia ni idea, però no estic conforme. Sonar, el que es diu sonar, sonaran tots dos igual, el que passa és que un sé sentirà més fort. 

dilluns, 14 d’agost del 2017

DIARI DE L’AGOST. DILLUNS 14

ME QUEDARÉ SENSE FEINA...
Segons sembla l’equip de govern d’Amposta s’ha posat en marxa respecte a la lluita contra l’incivisme a la nostra ciutat. Segons l’alcalde Adam Tomàs i el regidor de Governació Miquel Subirats van declarar la guerra als incívics.  
-No es tracta de fer una campanya cada dos anys, s’ha de fer una campanya continuada! –Va dir l’alcalde-.
Cert! Però si és així me quedaré sense feina... Hauré de tancar al meu espai La ciutat que volem... Bromes a part, ja m’agradaria. Si durant anys he vingut denunciant l’estat dels espais públics i la poca consciència que tenen molts conductors a l’hora d’aparcar i realitzar d’altres accions, veure l’Amposta ideal, aquella on tothom compleix les normes  de civisme (ja no parlo de lleis, ni d’ordenances) seria com tenir un orgasme sense sexe.

PERÒ DE MOMENT TOT SEGUEIX IGUAL (O QUASI BÉ)
Al Ple del mes d’abril, l’únic al que he assistit des de que vaig deixar de ser regidor, es va presentar un prec (crec recordar) demanant que es prenguessin mesures als voltants de la benzinera que hi ha sortint cap a la Ràpita, ja que s’hi cometien moltes infraccions de trànsit. L’alcalde va respondre que ja se’n havien pres.
Per aquella zona hi passo sovint i l’única cosa que veig és que abans de la rotonda (sempre en direcció cap a la Ràpita), s’hi va pintar una doble ratlla contínua. Però també veig, per les marques de rodes que es deixen sobre les pròpies línies que son molts els cotxes que hi passen per sobre per entrar a posar carburant. Dijous passat, el cotxe que anava davant nostre (tornàvem de tallar la N-340 a les Cases d’Alcanar) va crear la carretera per aquell punt. Segons les normes de transit, una doble ratlla continua no es pot traspassar: ni per avançar ni per a girar.
Deu de costar molt anar fins la següent rotonda (Quant hi ha, 50 metres?) i fer un gir de 360º.

EL GUARNIMENT DE LA PLAÇA DE L’AJUNTAMENT
Divendres passat, mentre assistia al concert de Pep Gimeno Botifarra, Miquel Gil, Pau Puig, Sílvia Ampolla, Guardet lo Cantador i Suc d’Anguila, vaig veure que als balcons de la casa Vives s’hi podien veure damassos de diferents color amb el Sí dintre del globus (gins i tot n’hi havia una posada de l’inrevés) Res a dir, cadascú pot gaudir la seva casa com més cregui convenient dintre d’unes correctes normes de civisme i educació.
Però dissabte, durant l’acte del pregó, n’hi van aparèixer dos més, però en aquest cas a les finestres petites del primer pis de l’Ajuntament que donen a la plaça. No sé de qui va ser la idea ni si ho ha autoritzar ningú, però me sembla un despropòsit... La Casa Consistorial, seu de l’Ajuntament d’Amposta és la casa comuna de tots els ampostins i ampostines i, per tant, segur que a més d’un i més de dos, aquesta acció no els hi sembla bé (a mi per exemple)
Tot i la importància que pugui arribar a tenir una associació com l’Assemblea Nacional Catalana, un ajuntament, per petit que sigui, hi està per sobre, ja que l’han votat les ciutadanes i ciutadans de la ciutat o del poble.
És igual que la bandera de la plaça del Mercat. Personalment no me fa mal a la vista, per segur que a molts d’altres sí. Imagineu-vos per un moment que algun partit espanyolista demanés a l’ajuntament posar-hi una bandera espanyola... Sé podrien negar? Podrien, però si presentessin un contenciós en contra de l’Ajuntament, ja estarien al lío...