POLÍTICAMENT DECEBUT

D'Eneko. 

En els darrers anys (i ja són molts ) no és la primera vegada que me passa. El 21-D, a hores d’ara, encara no tinc clar a qui votaré. En canvi sí que tinc clar a qui no ho faré.

Les llistes (millor parlar de llistes que no de partits) que representen la vella política m’han decebut moltes vegades... Massa vegades! Normalment té deceben aquells als qui votes, perquè sinó els votes, d’entrada ja és perquè no confies amb ells. Jo no sóc com un conegut que una vagada a les municipals del seu poble va votar per les quatre candidatures que s’hi presentaven. Dintre del sobre va posar totes quatre. I per què ho va fer? Segons ells perquè li agradaven tots... Evidentment el vot sé va considerar nul.

Com a militant socialista que encara sóc, he de reconèixer (i així ho vaig expressar), tenia dipositada gran part de la meva esperança amb Pedro Sánchez, tot i que vaig di d’ell que era el candidat ‘menys dolent’ que tenia el PSOE.  

Mentre feia campanya per a recuperar la secretaria general que havia perdut per culpa d’un cop de ma intern on la seva rival Susana Díaz hi va jugar un paper principal, Sánchez va dir que mai faria resident a Rajoy. Malgrat això, l’abstenció del PSOE va permetre una nova investidura de M. Rajoy (encara que ho hagi posat així, veritat que s’entén?)

Però normalment, quan els polítics arriben allà on volen arribar, s’obliden de promeses i se llancen descaradament a la recerca de vots que els permeti aconseguir els seus objectius personals. No miren tant per la ciutadania sinó per ells. Tot i que se valen de la ciutadania per aconseguir-ho.

La periodista Ana Pastor (no confondre amb la ministra de la rotonda de l’Ametlla de Mar) diu que vivim a una democràcia imperfecta, però que hem de continuar dient-ho. De la democràcia s’ha dit que és el menys dolent dels sistemes de govern. Però trobar una democràcia que s’aproximi a la perfecció és senzillament una fal·làcia. Molts països que sé posen com exemples de democràcies avançades, sovint aproven lleis per a protegir la classe política. No cal que penseu gaire, un clar exemple el tenim a Espanya quan baix del mandat de Rajoy es va aprovar la llei mordassa que limita 7 drets fonamentals. I alguns encara s’atreveixen a omplir-se la boca amb la paraula democràcia!

Normalment les lleis que s’aproven solen posar massa limitacions (prohibicions, si li voleu dir així), però hi ha alguna cosa que no limita: els anys que un polític pot estar vivint de la política. És un vergonya que hi hagi polítics que, pràcticament només hagin viscut de la política. Es a dir, sense haver tingut una ocupació al terreny privat. En alguns casos, de ben joves, el partit els ha col·locat a fer tasques d’assessorament esperant el moment de catapultar-los definitivament. No donaré noms, però ne tinc uns quants al cap.  

Diumenge passat entre les pàgines d’un dels diaris proscrits per l’independentisme hi havia un manifest d’una candidatura anomenada Recortes Cero-Grupo Verde. Entre els signants del manifest algunes cares conegudes: Antonio López, Javier Mariscal, Juan José Millás, Fernando Schwartz, Fernando Colomo, etc. Per un moment vaig pensar que potser seria una bona opció. Però ràpidament me vaig repensar quan vaig llegir: L’esquerra que diu no a la independència, no a les retallades. I és que jo, com sabeu no estic en contra de la independència. Estic en contra de la forma com se vol assolir. Què com sé pot assolir, sinó? Ja m’ho agradaria saber a mi... Amb la majoria dels polítics actuals segur que no s’aconseguirà mai. Tampoc el federalisme, que quedi clar... Però mentre sé pugui anar embolicant la troca i els que ara mouen el cotarro ho puguin seguir fent, ja els hi va bé.

Fins i tot hi ha partits que busquen la confrontació permanent amb l’Estat. M’imagino que tan se’ls hi dóna qui governi a Madrid. Són d’idees fixes i ningú els farà canviar. Això té un nom: intransigència. De vegades potser tampoc cal tant...   

LA IDEOLOGIA DELS DINERS

Diuen per Amposta que quan Adam Tomàs i la llista que encapçalava va guanyar les passades eleccions sé va veure córrer gent des de la seu de CDC al carrer Góngora, fins la seu electoral d’EA-AM del carrer del pont i mentre corrien s’anaven canviant la jaqueta... 

Evidentment és una exageració, però com totes les exageracions té una part de veritat.

Durant anys ho vaig repetir moltes vegades: a Amposta hi havia molta gent que votava CiU perquè eren els que manaven. Saludar a l’alcalde de torn i que aquest té retorni la salutació amb una mostra d’efecte i fins i tot que es dirigeixi a tu pel teu nom, sol ser molt agradable.

Molts d’aquests, les darreres eleccions, van votar la llista d’Adam. I segur que si féssim una enquesta per Amposta hi hauria molta gent que respondria que el va votar encara que no ho hagués fet. I és que els humans som així d’hipòcrites!  

Conec a un que a part de la seva feina és organitzador d’actes. Fins fa poc, quan treballava, a la corbata portava una agulla amb l’escut de la Casa Reial Espanyola. A part d’això militava al PSC, tot i que me sembla que no se va menjar mai cap rosco, es a dir, mai li van encarregar l'organització de cap acte. Ara milita o al menys està molt proper a ERC i els organitza actes. Me'n consten uns quants: la Ràpita, Santa Bàrbara... ERC està de moda i la gent se’ls hi apropa com les mosques a la mel...

¿Però què passa quan els que es canvien de jaqueta són els polítics que han ostentat càrrecs amb altres partits? Si voleu que us digui una cosa, aquest cas me sembla més greu encara. On està la seva ideologia? Una part dels polítics (no sabria dir en quina proporció), només tenen una ideologia: la dels diners!

Al llarg d’aquest procés se’n han produït molts de canvis de jaqueta com per exemple el de Raül Romeva de ICV-EUA a anar de número 1 per Barcelona a la llista de JxS, Germà Bel, del PSC a encapçalar la llista per Tarragona de JxS, Toni Comín del PSC a conseller de Puigdemont, Ferran Mascarell del PSC a conseller amb Mas i ara delegat del Govern a Madrid, Marina Geli, del PSC a figurar a la llista del president, Ramon Espadaler de UDC i posteriorment d’Units per Avançar a la llista del PSC per Barcelona, Joan Caballol, d’UDC i Units per Avançar a la llista del PSC per Tarragona...

La resposta fàcil a aquest transfuguisme és que han marxat desencantats per la pèrdua d’identitat (diguem-ho així) del partit al que van militar tota la vida. No diré que en algun cas no sigui cert, però una bona part dels que he esmentat amb anterioritat ho han fet perquè no van poder accedir al càrrec que haurien desitjat o bé s'han quedat sense res. 

De veritat, quan veig casos com aquests de gent que han format part d’un projecte polític, que ha defensat i ha fet seu i de cop i volta deserten d’aquells ideals per abraçar-ne uns altres de totalment diferents, els dels seus rivals polítics, no ho entenc. Bé, si que ho entenc. Ho entenc des del punt de vista del títol: la ideologia dels diners. És l'única cosa que tenen! 

Potser alguns de vosaltres no ho veureu com jo i pensareu que cadascú és lliure de fer el que vulgui i quan vulgui. Us agrada el futbol? Sou del Barça? Què us va semblar quan Figo va fitxar pel Madrid? O més recentment, la fugida de Neymar al París Saint-Germain? Semblant, però més greu encara.

Potser penso així perquè sóc com sóc i mai ho faria...  

I fixeu-vos que no he parlat dels polítics corruptes, aquells que per diners estan disposats a tot. 

I MENTRESTANT, CONTINUARÀ L’ENFRONTAMENT A CATALUNYA

De Vergara a Eldiario.es.

L’independentisme segueix dividint la societat catalana en bons i dolents. Els bons, evidentment són ells i els dolents, el altres.

Qui són els altres? Aquí ho hem de deixar clar. Me’n recordo que quan els membres de la Guardia Civil i de la Policia Nacional van abandonar les seves respectives destinacions per a vindre a Catalunya a reforçar els seus companys d’aquí, els fanàtics, usant el símil futbolístic, els cridaven: A por ellos, oè, a por ellos, oè... No recordo qui va ser però un columnista del Periódico va dir que si hi havia uns ellos, per força hi havia d’haver un nosotros. Per tant, no tos formàvem part del mateix col·lectiu.

Un amic virtual del PP i del Madrid (el Real Madrid) m’ho va voler justificar dient que no tots eren iguals i que la majoria de nacionalistes espanyols no estaven d’acord amb aquestes actituds. Segurament la part contraria (o sigui, els independentistes) pensen totalment diferent i que el comportament d’uns quans l’extrapolen a la majoria dels espanyols.

Evidentment és un error deduir que tots els que pertanyen a un grup determinat pensen igual. Ni tots els independentistes pensen igual, ni tots els nacionalistes espanyols pensen igual, ni tots els socialistes, ni tots els de PDeCAT, etc. Està clar que com més acotéssim el grup més coincidències hi trobaríem, però sempre hi trobarem díscols. Segur!        

No fa gaires dies vaig llegir comentaris per les xarxes socials de que hi ha gent que s’alegra de que Jordi Sánchez i Jordi Cuixart estiguin empresonats. De moment són els únics que hi estan i sí, jo també penso (i així h vaig dir) que són presos polítics. Per tant, si un dia no molt llunyà la Justícia espanyola envia a la presó els polítics que han estat davant del procés, també pensaré que tornem a parlar de presos polítics. I igual com no me’n alegro de que els expresidents d’Òmnium i de l’ANC estiguin a la presó, tampoc me’n alegraré que hi fiquin als altres. És una simple qüestió de sentit comú, d’interpretar les coses tal com són i no tal com ens diuen que són.

Afortunadament no tothom pensa com jo. Dintre del ramat jo sóc un dels díscols dels que us parlava abans. No estic còmode dintre del PSC i de vegades penso quan el meu nivell de tolerància dirà prou i abandonaré definitivament el partir. Però d’aquest tema, si us sembla, ja ne parlaré un altre dia. Tampoc estic còmode davant d’una concentració on es respiri independentisme pels quatre costats. I si ho dic així és perquè ho he viscut.

Sempre he pensat que tots els extrems són dolents perquè precisament aquí és on hi ha més fanatisme. El fanatisme és un comportament on prevalen les emocions per sobre de la raó. S’arracona el comportament racional i aflora la part més emotiva de cadascú de nosaltres.

Sovint les xarxes socials reflecteixen aquest fanatisme i sovint també, aquest comportament que separa amics i familiars.

Des de fa uns anys, la societat catalana tendeix a la polarització i al bell mig de tot aquest fregao s’hi solen trobar persones que com jo hem renunciat a formar part d’alguns dels dos bàndols. L’expressió de segons amb qui no pots parlar d’aquest tema no sol ser gaire habitual, però sempre hi ha qui s’atreveix a confessar-ho. Sobre tot a mi, perquè la meva opinió l’expresso cada dia i tothom sap com penso... Des del principi.

DE POLÍTICS I CIENTÍFICS

De Eneko.

Ahir el Ministre d’Educació i Cultura del Regne d’Espanya Íñigo Méndez de Vigo va respondre a Pep Guardiola, entrenador del Manchester City per unes declaracions que va fer on defensava la independència de Catalunya.

Tot i el rancio abolengo del ministre que ostenta el títol de Baró de Claret i que té un arbre genealògic quasi bé digne d’un monarca, des del meu punt de vista les seves declaracions no van estar gens encertades. I us diré el perquè.

El Ministre li va dir al Pep que què sabia ell de política, què era el mateix que si ell (el ministre) es posés a parlar de física nuclear. Anem a analitzar la frase, però no en un sentit gramatical o sintàctic, sinó en un sentit de comprensió i coherència. Quan vaig escoltar a Méndez de Vigo, la primera cosa que me va vindre al cap va ser: Per a ser polític no fan falta estudis, en canvi per a ser físic nuclear, sí.

Conec a molta gent que s’han dedicat a la política o, com jo han fet algun pinito. Però ne conec molts més que estarien parlant hores de temes polítics sense haver arribat a la universitat. I és que la política és com una mena de religió, com el futbol. Una gran majoria diu entendre’n i els altres es declaren apolítics i, aquests són els pitjors, perquè apolític no hi ha ningú. Quan algú té digui això, has de pensar: Líbranos, Señor!

Una bona mostra de que tothom potser polític la tenim amb l’ exministre José Luis Corcuera que només tenia estudis d’electricitat (imagino que FP) I sense anar més lluny, Joan Maria Roig, botiguer.

Estaria bé que per arribar a tenir altes responsabilitats polítiques s’exigissin estudis de Ciències polítiques, dret o economia. I a part d’això també educació i haver tingut contactes amb la ciutadania, sobre tot amb aquells sectors més deprimits de la societat.  

En canvi, com ja he dit, per a ser físic nuclear s’han de tenir estudis universitaris. I encara diria més: una gran intel·ligència, ja que per a ser titular d’una carrera de ciències pures, hi fa falta una mica més que colzes i voluntat.

De totes maneres sóc dels que penso que per a ser polític cal tenir-ne vocació i, a part, vocació de servei. Aquella persona que està en política per a guanyar diners, és un aprofitat i un mal polític. D’aquests també ne conec uns quants tot i que, a diferència del que he fet abans, no els citaré.   

Tot i que a priori pot sembla difícil, també es pot compaginar el títol de físic nuclear amb la tasca política, tot i que la conjunció pot arribar a ser explosiva. Sabeu qui reunia aquestes dues qualitats? Alejo Vidal-Quadras. Efectivament, una ment brillant com la seva (no poso en dubte de que és així) al servei ja no de la creta espanyola, sinó de l’extrema dreta, ja que va ser un dels fundadors de Vox, un partit ultranacionalista. 

BENVINGUTS A LA POLÍTICA!

Quan mon fill Albert era menut i havien eleccions, en passar per davant dels cartells electorals dels candidats propers a la meva ideologia política li deia:

-Mira: Aquest és guapo...

En canvi si el candidat era d’un partit rival li deia:

-Mira: Aquest és ‘feo’.

Uns conceptes molt simplistes, però fàcilment comprensibles per a un xiquet d’uns 2 o 3 anys.

Els creatius, aquells que ideen campanyes publicitàries i també polítiques, ho saben perfectament: Quan es tracta d’arribar a molta gent i amb certes garanties d’èxit, els missatges han de ser clars, concisos i simples. Me venen al cap per exemple els damassos amb el Sí dintre del globus de la campanya de l’ANC i que encara se poden veure penjats per alguns balcons. Més senzills, impossible!  

Missatges curts, idees senzilles... Com per exemple Espanya ens roba o amb la independència hi guanyarem, les eleccions de la teva vida. No dic ni si ni non només es tracta d’exemples. I exemples que calen molt sobre tot en aquells sectors de la població que no han tingut temps de formar-se políticament i per tant, sovint encara no tenen capacitat de conèixer que s’amaga al darrere d’aquestes idees i, per tant, fàcilment manipulables.  

Una setmana després de que l’alcalde de Batea fes unes declaracions que molts van qualificar de polèmiques, encara  se’n parla. Però la majoria de les opinions que he sentit, la majoria són per a posar el crit al cel sobre una hipotètica fugida de Batea a l’Aragó sense entrar al fons de la qüestió.  

-Convocaré un referèndum per a decidir si el poble de Batea vol deixar de dependre de Catalunya i passar-ho a fer de l’Aragó.  

La darrera intenció de l’alcalde Joaquim Paladella és deixar de ser catalans per a convertir-se en aragonesos. A part, sap perfectament que una consulta d’aquestes característiques difícilment la podrà dur a terme.

Paladella volia cridar l’atenció i ho va aconseguir. Però també va aconseguir que els seus rivals polítics aprofitessin l’ocasió per a tirar-se-li a sobre... I de quina manera!  A toro passat, se pot dir que l’alcalde no va preveure l’abast de les seves paraules. Però també cal dir (com ell mateix va denunciar) que alguns mitjans com TV3 es van mostrar poc rigorosos a l’hora d’informar i li van donar més importància a l’amenaça que a la reivindicació legítima d’un poble encapçalada pels seus representants legals.

Mentre hi ha alcaldes que miren pel bé dels seu poble, d’altres dimiteixen de les seves funcions perquè els hi ho manen des de Barcelona.  

Per les imatges que he pogut anar veient, se van unir tots el opositors de dintre i fora de l’ajuntament terraltí. Fins i tot me va donar la sensació de que n’hi havia més d’un vingut d’algun poble del contorn... I gual és que algú va pagar un autocar per assistir a l’esdeveniment més gran que ha viscut el poble en aquest segle XXI...

Quan una alcalde porta diverses legislatures aconseguint majories absolutes (i Paladella ne porta 7), és normal que es guanyi enemics. Només cal veure els plens televisats on la tensió sé pot tallar amb un ganivet com si es tractés d’una barra de mantega.

Benvinguts a la política!

Perquè tot els que està passant aquests darrers dies a Bates és política, fins i tot les manipulacions en molts de sentits que hi ha hagut. Joc brut si voleu, però política al cap i a la fi.

Per a tots aquells que van estar present a l’acte (amb tota seguretat el primer que acudien d’aquestes característiques) i que ho van fer per l’amenaça de trencar Catalunya, vull adreçar-los una reflexió que fa uns dies que m’estan donant voltes pel cap:

-Hi haurà vida més enllà de l’1-O?

Segur que sí. Però mentre uns ens ho volen presentar com un edèn, a mi me sembla que no será tot tant de color de rosa com ens volen fer creure... 

SOBRE LA DIMISSIÓ DEL DIRECTOR DELS MOSSOS D’ESQUADRA

De Ferreres al Periódico d'avui.

Dilluns una notícia destacava sobre la resta: La dimissió d’Albert Batlle, Director General del Mossos d’Esquadra. Me’n vaig assabentar per l’alerta que tinc al mòbil i que m’avisa quan hi ha una notícia destacada. E les 3 de la tarda, quan ja anava amb el cotxe, la SER hi obria el butlletí de notícies i ja per la nit, Antena 3 (una emissora que no miro quasi mai), també va començar el Telenotícies informant sobre la dimissió del cap del Mossos. No cal ni dir-ho que les capçaleres d’ahir dels diaris més importants de Catalunya també se’n feien ressò. Molt possiblement a l’hora de profunditzar a la notícia, cadascun d’ells ho va fer segons li convenia , seguin la seva línia editorial.    

Albert Batlle durant molts anys va ser regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona fins que, per discrepàncies amb la direcció del partit, el va abandonar llançant-se als braços del sobiranisme. Eren els temps en els que Ramon Espadaler era el Conseller d’Interior i encara no era previsible que la situació catalana (tal com la qualifiquen molts mitjans de comunicació) arribés tan lluny. Per tant, a l’Albert Batlle li devia semblar que tot seria bufar i fer ampolles.

Les primeres crítiques i peticions de dimissió ja les va tenir quan els Mossos van detenir a diversos electes per desobediència. Segons les CUP la policia autonòmica catalana s’hauria d’haver apartat dels cassos.

Els funcionaris coneixem bé les obligacions i els deures que tenim. Una altra cosa ben diferent és que no ho vulguem acatar, tot i haver-ho promès o jurat en la nostra presa de possessió. Sabem el que ens hi juguem i que de vegades és el pa de la nostra família. És molt fàcil, per aquell que no és funcionari, dir el que hem i no hem de fer. Però segurament, aquells que parlen tant, a l’hora de la veritat farien el que nosaltres fem. Per això des dels sindicats de la policia autonòmica sé li va demanar al ja dimitit Albert Batlle que no polititzés els cos i, aquest, ja sigui per això o perquè ho tenia clar, així ho va fer.

Però no sembla que passarà el mateix amb la nova cúpula d’interior. Si Puigdemont va nomenar Joaquim Forn com a Conseller d’Interior va ser precisament per tenir una home de la seva absoluta confiança al capdavant d’una conselleria clau en aquests moments. Forn és com Puigdemont un independentista de pedra picada que equival a dir que és un fanàtic del procés. Ja sabeu que passa a aquells que hi tenen dubtes: Què se’ls aparta.

Després de la dimissió de Batlle, la Direcció General del Mossos estava bacant i s’havia de cobrir ràpidament. Per al lloc van pensar amb Pere Soler, un altre hooligan que si bé és cert que va ser director general d’institucions penitenciàries, també és cert que ha vet valer el seu currículum de twitter a l’hora d’aconseguir el nou lloc de treball. Soler, amb les seves piulades va donar totxo als seus rivals polítics així com també a tots els espanyols... (D’espanyols, com de catalans, francesos o anglesos, algun n’hi haurà de bo, tampoc cal que se generalitzi)

A partir d’ara caldrà veure que faran els Mossos quan rebin una ordre del jutjat per a detenir o notificar una citació a algun electe. Faran el què han de fer com a funcionaris que són o desobeiran el mandat judicial?

Potser estem davant d’una altra desraó com tantes altres que han anat sortint al llarg de tot aquest temps.

Per un costat i per l’altre... És com el joc dels disbarats...  

ERC BUSCA RENDIBILITAT POLÍTICA

Sempre he pensat que ERC va ser el partit que més profit va treure de la lluita contra el PHN o transvasament de l’Ebre que va mobilitzar el territori a partir de l’any 2000. A part d’això també és el que més feeling té amb la PDE.  

Històricament sempre s’ha demostrat que quan un territori està unit en una lluita, els resultats són òptims. En contraposició està aquella màxima que diu: divideix i guanyaràs.

Tot això ve a compte de l’acte que van fer alcaldes i d’altres càrrecs d’ERC del territori per a reclamar, entre d’altres coses la gratuïtat de l’AP-7. No diré benvinguts, perquè és cert que puntualment, alguns d’ells han aparegut a les manifestacions de la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!!, a part d’altres intervencions que han durat el que dura un caramel a la porta d’una escola o el que és el mateix: flor d’un dia.

A la campanya engegada per ERC l’anomenen Viacrucis 340 i fins i tot han obert una web per a que la ciutadania s’hi pugui adherir.

Em sobta molt que el alcaldes i dirigents del PDeCAT, partit que comparteix govern i estratègies polítiques amb ERC no s’hagin sumat. Potser perquè amb la transfiguració soferta de convertir-se de nacionalistes a independentistes i transvasistes en anti, ja considerin que més canvis ja no els poden assumir. A part d’ells també s’haurien pogut sumar altres dirigents independents i que d’aquest tema n’entenen molt i que fins i tot escriuen llibres però es manifesten poc.  

Però bé, tornem a l’estratègia d’ERC. Com a polític en actiu que he segut i com a polític a la reserva que sóc, sé que les cúpules dels partits marquen les estratègies que s’han de seguir i cadascun d’elles intenta marcar perfil propi per a diferenciar-se de la resta. Res a dir. Son temes que només incumbeixen els propis partits i que s’han de respectar. Com a molt només sé pot opinar sobre l’encert o desencert de les mesures.

L’estratègia republicana es pot qualificar d’electoralista. Tot i que és legítim, torno a repetir, també ho és que els que ens ho mirem de fora i a una certa distància puguem opinar així.

Com tots sabeu (ho hauríeu de saber) la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!! porta realitzats 158 talls a l’N-340 per a reclamar la gratuïtat de l’autopista, però també per a denunciar les greus deficiències de tota mena que té la nacional. Ni els seus portaveus ni la gent que assistim a les manifestacions sempre que podem no busquem cap tipus de rendibilitat política. Com a molt ens poden gratificar amb algun insult (com m’ha passat a mi), però res més.

Tal com recordava ahir Enric Lange, un dels portaveus del moviment al tall de les Cases d’Alcanar d’ahir dijous, el 24 de setembre es commemorarà el segon aniversari des de que es van començar les mobilitzacions i tot just una setmana més tard serà l’1-O. Aquesta, pràcticament coincidència de dates podria ser la que ha portat ERC a iniciar la campanya. Tot és possible...

També van dir que no cali parlar massa d’ERC... Bàsicament per a no fer-los-hi publicitat. Bé, prometo no parlar-ne durant una llarga temporada... Encara que sempre puc rectificar si l’ocasió s’ho mereix (es clar)

En fi, ja ho veurem... 

ENLLAÇOS: 

http://locals.esquerra.cat/ebre/article/90723/esquerra-republicana-denuncia-el-perill-de-ln340-i-exigeix-lalliberament-dels-peatges-de-l

http://www.aguaita.cat/noticia/9659/erc/llanca/campanya/recollir/denunciar/incidencies/pateix/diariament/n-340

https://viacrucisn340.cat/

DINTRE I FORA DEL SISTEMA

Cada dia és més evident que el Sistema (amb majúscula) ens vol dintre de l'ídem. Es a dir: ens volen obedients i submisos.

Mireu, l’any 1978, tres anys després de la mort de Franco i quan encara es podien escoltar soroll de sabres (recordeu que l’any 1981 hi va haver un intent de cop d’estat), es va aprovar la Constitució. En aquells moments difícilment podia fer-se millor del que es va fer. De totes formes una Constitució ve a ser com un esquema ja que després calia aprovar una sèrie de lleis orgàniques per a vestir aquella estructura seminua. Algunes d’aquestes lleis orgàniques han anat canviant i s’han adaptat en cada moment depenent del govern de torn. Possiblement la que més, la que garanteix l’ensenyament obligatori.  

Gràcies a la Constitució, les persones gaudim dels anomenats drets constitucionals que, en teoria ens donen la llibertat necessària per a cobrir les nostres necessitats. A la pràctica no és així, perquè drets com el del treball o a una vivenda digna, sovint s’incompleixen.

En altres casos (sobre tot durant els mandats de Mariano Rajoy), el Sistema ens ha limitat alguns dels nostres drets: vaga, manifestació, expressió, etc. I segons sembla, en tots els casos, les noves lleis segueixen gaudint de la corresponent legalitat constitucional. Perquè sovint, la legalitat constitucional només depèn de la composició dels membres dels Tribunal Constitucional que són els garants de que el Sistema no pateixi entrebancs i que tot continuï sota control del mateix Sistema.

El límit del que és legal o il·legal i per tant susceptible de càstig el marca el mateix sistema, tot i que, sovint, de forma molt arbitraria i difícil d’entendre per part d’aquells que, afortunadament, encara tenim la capacitat de pensar lliurement, tot i que el Sistema també intenta influir-nos per a que cada vegada assumim més la seva concepció sobre allò que és bo i el que no ho és. Segons la forma de pensar s’estarà dintre del Sistema o fora d’ell.

Però els Sistema també es permet actuar estrafolàriament. Sovint vivim exemples d’aquestes extravagàncies: condecorar Mare de Déus per part Jorge Fernández Díaz en la seva època de Ministre de l’Interior o posar les banderes de tots els aquarteraments militars a mig pal per la mort de Crist com s’està fent durant aquesta Setmana Santa...

En canvi no es tolera que els ajuntament fiquin la bandera tricolor republicana per a commemorar el dia de la República (14 d’abril) o l’estelada en el cas de molts ajuntaments catalans. I el que encara es pitjor: Conservar un grau mausoleu com és el Valle de los Caidos a la memòria de la barbàrie del règim dictatorial del general Franco i els seus acòlits (que n’hi havia molts i encara queden nostàlgics)

I tos aquells que no pensin així, tal com ordena el Sistema, som antisistemes (jo també) Perquè per a ser antisitema no fa falta que estiguis fora de les institucions. Només cal que discrepis de com s’estan fent les coses.

Com bé saps, el Sistema tendeix sempre a afavorir els seus, tot i que la majoria de favors no solen ser gratis. D’aquí els casos de corrupció que s’han generar durant dècades...

Vols dir això que el Sistema és corrupte? Sí, el sistema és corrupte. Personalment me conformaria que fos imperfecte, però el cert és que està podrit i, a curt termini no li veig solució possible.  

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE NARCÍS

Un amic me va fer arribar la setmana passada una mena de jeroglífic: una estampeta del patró de Girona (Sant Narcís), una icona (el Cobi) i una pel·lícula dels anys 60 (Els que toquen el piano) Es tractava d’endevinar un personatge que, just aquell dia, culminava l’etapa més fosca de la seva vida.

Es tractava (es tracta) de Narcís Serra, Alcalde de Barcelona i, com a tal impulsor dels Jocs Olímpics (Barcelona-92), vicepresident del Govern d’Espanya amb Felipe González (després de la dimissió d’Alfonso Guerra) i president de Catalunya Caixa, una de les entitats financeres que van haver de ser rescatades en diner públic i que més forat havia deixat.

Durant la seva etapa com polític va escriure una pàgina brillant. Amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, va ser Conseller de Política Territorial amb Josep Tarradellas; primer alcalde democràtic de Barcelona de des la Segona República; quan Felipe González va guanyar les eleccions generals de 1982 per una amplíssima majoria, va ser nomenat Ministre de Defensa y, més tard, amb la dimissió d’Alfonso Guerra per un afer d’un dels seus germans, va arribar a vicepresident del Govern d’Espanya. La Generalitat li va reconèixer la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi.

Narcís Serra té la carrera d’Econòmiques i a estones lliures li agradava tocar el piano, tal com ho va demostrar el programa No passa res de la Trinca.

En acabar la seva etapa com a polític va arribar a la presidència de Catalunya Caixa, l’antiga Caixa de la Diputació de Barcelona i que tenia la seva seu a la Via Laietana de Barcelona.

Sempre he reconegut que no m’hagués pensat mai que Catalunya Caixa es trobés en una situació tan lamentable. Pensava (equivocadament) que com pertanyia a una diputació governada pel PSC, el seu estat era molt millor que el de la majoria de les caixes espanyoles.

Al final va resultar que era una de les que pitjors resultats tenia degut a una mala gestió de la seva cúpula encapçalada per Narcís Serra i Adolf Todó que, a part d’unes inversions catastròfiques, se van augmentar considerablement el sou. Ara els fiscal els hi demana 4 anys de presó per administració deslleial... Chúpate ésta!!

Suposo que el mèrit més gran de Serra per a ser nomenat president d’una entitat financera tan important com era Catalunya Caixa va ser el seu currículum. Com economista no devia de se estrany als números que reflecteixen les comptabilitats d’aquets tipus d’entitats i, per tant, a priori, sé li suposava una eficiència que, finalment, no va tenir tal com va quedar demostrat. Però sobre tot pels càrrecs que havia ocupat durant la seva trajectòria com a polític. D’aquí la importància de dir-se Narcís. Però evidentment no és l’únic...

Altres noms també són importants, com el de Felipe, José Maria, Josep, Eduardo, Rodrigo, Josu Jon, David, Joan, José Luis, Miquel, etc., etc. Tots ells noms de pila de polítics que han fet ús de les anomenades portes giratòries. Aquelles que, una vegada s’ha abandonat la vida polític els han permès entrar als consells d’administració de grans empreses del sector de l’energia, construcció, finances, telefonia o tecnologia.

SI VOLEU SABER QUI SÓN:      

https://directa.cat/portes-girat%C3%B2ries

LA DARRERA ENQUESTA DEL CIS

Ahir es va fer pública la darrera enquesta del CIS. Si fem una lectura ràpida ens en adonarem que el PP baixa, Podemos baixa, el PSOE remunta i C’s baixa. Ens diu alguna cosa aquest sondeig? Molt poca cosa, la veritat.  

De vegades el resultat d’un sondeig és tan canviant com l’hora. Per això sempre donen un marge d’error. Dir que un determinat partit puja o baixa sovint depèn de situacions puntuals. De fets aïllats com pot ser un tema judicial o una disputa entre líders.

Tot i que sembla que l’únic gran partit que puja és el PSOE, cal tenir en compte que ara mateix s’està vivint un període de certa bonança interna que, efectivament, pot canviar dintre d’uns pocs mesos quan s’apropi el congrés que s’ha de fer (crec recordar que el mes de maig)

De totes maneres les tendències no canvien substancialment respecte al darrer gran sondeig que va significar les eleccions generals del passat juny. El PP seguiria guanyant, tot i els judici per la Gürtel i les derrotes que pateix al Congrés on ja no té majoria absoluta com va tenir entre 2011 i 2015.

Que Podemos segueixi com a segona força també ens diu ben poc. Abans de les passades generals, semblava que, finalment, els de Pablo Iglesias II tindria uns millors resultats que el PSOE i tal com es va veure, finalment no va ser així. Quan es va fer el sondeig les discrepàncies entre els seus dos màxims líders encara no s’havien exterioritzat tant comen els últims dies. Ara Pablo Iglesias II i Íñigo Errejón estan a la grenya i, de fer-se ara el sondeig, segurament aquest fet quedaria reflectit amb un descens de la formació lila.

El partit de Albert Rivera tampoc té variacions significatives. Evidentment tampoc no ha recollit el congrés de C’s del passat cap de setmana on, entre d’altres coses, ha tret la paraula socialdemòcrata dels seus estatuts que ara els defineix com a progressistes i liberals, per aquells que s’ho vulguin creure...

Vull pensar que la propera enquesta que es faci al respecte serà molt diferent. Políticament parlant, la propera gran cita serà el debat dels Pressupostos General de l’Estat que, ara per ara, el PSOE no està per la labor d’aprovar-los.

La setmana passada, al programa el Intermedio de la Sexta, Thaïs Villas va recordar a Patxi López i a un altre diputat socialista que encara li devien 50€ a Gonzo per haver-se abstingut a la investidura de Rajoy quan havien dit que votarien en contra. Ara Tahïs Villas va reptar als dos diputats a un doble o res a que canviarien d’opinió i que finalment el PSOE facilitaria l’aprovació dels grans comptes de l’Estat per aquest any.

Petits grans detalls com aquest són els que poden fer variar un sondeig, tot i que per a capgirar uns resultats electorals cal alguna cosa més. Com per exemple un líder carismàtic que sigui capaç de reconduir la situació del partit, d’unir a tots els sectors al seu costat i d’il·lusionar a l’electorat tradicional amb un programa d’esquerres pensat per a les persones i no per acontentar els lobbys.    

Per cert, la enquesta del CIS també contempla la valoració dels principals líders nacionals. Els millors valorats són Joan Camprubí de Compromís i Xavi Domènech d’en Comú Podem. Al PSOE, a manca de líder, han valorat al president de la gestora Javier Fernández que no ha tret un mal resultat, tot i que no ha aprovat. Rajoy, com sempre és un dels líders pitjors valorats per la ciutadania, tot i que aquesta vegada no ha quedat l’últim. Com dirien a l’APM, el pitjor dels pitjors és Pablo Iglesias II, el líder de Podemos. Per què serà?

Sé li hauria de preguntar a Íñigo Errejón.              

TRAJECTE A L’INVERSA

Foto: El Mundo. 

Us sona la frase?: Qui no és revolucionari als 18 anys és que no té cor, però qui continua sent-ho als 40 és que no té cervell. Segur que sí... O al menys alguna de les seves variants... Jo mateix l’he dit moltes vegades... Tot i que ens alguns casos no sigui del tot veritat.

És cert que de joves aspirem a canviar el món, però a mesura que ens fem grans en adonem que ens serà impossible fer-ho. Llavors, alguns com jo moderem les formes, segurament decebuts per les experiències acumulades al llarg dels anys. Però no tots ens fem conservadors, hi ha qui conservem l’esperit revolucionari i sovint ens veiem reflectits en el comportament dels nostres fills.

Conec pocs casos, de fet només un, que la seva evolució política ha estat a la inversa i, en el pas dels anys, cada cop es torna més revolucionari. Estic parlant de Jorge Verstynge que aquests darrers dies ha tornat a ser notícia per haver passat pel jutjat.

Vaig conèixer a Verstrynge quan era el secretari general d’Aliança Popular, el partit que va fundar Manuel Fraga. Era la seva ma dreta...

En aquell temps no havia Internet i per tant no podies recavar la informació com ara. Algú me va dir que Verstrynge, durant la seva època universitària havia estat militant d’algún grup d’extrema i que anava pegant hòsties als estudiants que feien olor de sofre...

Però un dia Verstrynge va decidir abandonar les tesis d’AP i es va apropar al PSOE, que ja governava Espanya. Llavors jo, una mica fastiguejat per algunes decisions que havia pres el govern de Felipe González, com per exemple el canvi d’opinió respecte a l’OTAN, vaig prendre una decisió: Si, com es deia, Verstrynge s’acabava afiliant al PSOE, me donaria de baixa del partit. I així va ser, l’exsecretari general d’AP es va acabar afiliant, tot i que va assegurar que ho feia com a militant de base i que no tenia aspiracions polítiques... I jo me’n vaig anar. Recordo qeu vaig adreçar una carta a Felipe Delgado, que en aquell temps era el secretari d’organització de la meva federació explicant-li els motius: No podia seguir ni un minut més a un partit on hi tenien cabuda exmilitants d’extrema dreta.

Al cap dels anys me’n vaig adonar que no n’hi havia per a tant, ja que Verstrynge estava passant totalment desapercebut dintre del PSOE, confirmant el que va dir quan va entrar, a la vegada que me’n vaig assabentar que la meva baixa del PSC mai s’havia tramitat.

Però tal com anaven passant els anys, Verstrynge també sé sentia incòmode dintre del PSOE, partit del qual es va acabar donant de baixa. Va continuar el seu viatge polític cada vegada cap a posicionaments més a l’esquerra. Actualment està molt proper a Podemos.

De l’època de Verstrynge a AP recordo una anècdota. L’any 1983 va ser candidat a l’alcaldia de Madrid. Pel PSOE s’hi presentava el Vell Professor, Enrique Tierno Galván que feia poc que havia ingressat amb el seu partit (Partit Socialista Popular)

Veníem de Barcelona i estava llegint una Dunia, una revista per a dones que, no sé com, havia caigut a les meves mans. Al seu interior s’entrevistava als dos candidats a l’alcaldia de Madrid amb més possibilitats: Enrique Tierno i Jorge Verstrynge. Se’ls hi feia les mateixes preguntes. De totes les preguntes una me va cridar l’atenció... Bé, segurament la resposta més que la pregunta. Sempre me’n he recordat i més una vegada ho explicat.

Se’ls hi preguntava si no creien que faltava una candidatura verda. El Vell Professor contestava que el PSOE ja representava el suficient els valors de l’ecologisme i que no feia falta. En canvi Verstrynge deia això: Ja sé sap que els verds són com els melons de moro... Verds per fora i rojos per dintre.

Per cert, ell es diu Rojas de segon cognom...         

DESITJOS I PREVISIONS PER AL 2017

De Ferreres al Periódico. 

Primer que res us he de dir que aquest any me jubilo... Sí, sí, tal com us ho dic... I això no sé si serà bo o dolent per a vosaltres (o per alguns de vosaltres) ja que encara no sé si us donaré encara més la tabarra o abaixaré una mica el ritme... Ja es veurà...

Començaré pels meus desitjos. Primer que res m’agradaria que tots els que m’esteu llegint (ja sigui per a bé o per a mal –que també els hi ha-) pugueu acabar l’any. Sense anar més lluny avui ja m’he assabentat de dos que, desgraciadament no van poder acabar l’any: Juan José el Melso  (el que es va casar al Mas de Barberans)i Paquito Burretes que era de Santa Bàrbara però que va treballar molts anys de taxista a Amposta. I a més a més, amb molta salut.

També desitjo que sigueu feliços. El tema dels diners és secundari, però com deia un: Només m’agradaria que cada vegada que me fico la ma a la butxaca hi trobi una moneda d’euro... Jo no faria d’altre.

També m’agradaria que aquest any Catalunya pogués celebrar el tant desitjat referèndum vinculant i, a poder ser, que guanyés el sí per una àmplia majoria i Catalunya pogués recuperar així totes les seves llibertats.

Que s’acabessin les penúries al món: guerres, atemptats, fam, pobresa, odi... Que els recs fossin una mica menys rics i que part de la seva fortuna anés a parar als més necessitats.

Que el món fos molt més just i tothom pogués conviure amb pau i fer de l’alegria una constant del dia a dia.

Si per mi fos acabaria amb moltes més coses, però sé que tot (fins i tot el que ja us he posat) és impossible o s’hi apropa molt. Per tant, resignació i a mirar de passar-ho el millor possible dintre de les nostres possibilitats.

Però les previsions no són tant optimistes. Tot i que Puigdemont ha promès que el referèndum es farà sí o sí, més tard va dir que es faria pactat. Avui el Periódico posa en dubte que, tot i convocar-se, s’acabi celebrant. Segur que des de Madrid posaran tots els impediments legals (segons la seva legalitat) que puguin i sinó en tenen prou, se’n inventaran de nous amb un únic objectiu: que Catalunya no esdevingui un estat independent.  

Si a l’any 2016 la política espanyola ja va estar molt enrevessada, per a l’any 2017 no serà gaire millor. De totes maneres crec que el PSOE farà més postureo que una altra cosa. Es a dir: Dirà que posarà tots els pals a les rodes que siguin necessaris, però a l’hora de la veritat acabarà aprovant els pressupostos, encara que només sigui per a guanyar temps per a veure-les vindre...

A Catalunya qui sembla que també esperarà veure-les vindre són els Comuns. Simplement no ho acaben de veure clar i, per tant, jugaran a aquell joc tan popular en altres èpoques: Al de la puta i la Ramoneta.

I mireu que us dic: No crec que els hi vagi tan malament. Si tenen una estratègia clara i són coherents, al final s’emportaran el premi gros de la tómbola. 

EL MEGALÒMAN

Quines són les veritable intencions d’Aznar amb la renúncia a la presidència d’honor del PP?        

Ha fet un pas enrere definitiu o pretén impulsar la seva figura? Suposo que ell i només ell o sap... Bé, potser també el seu entorn familiar més proper (la Botella, l’Agag, etc.) D’entrada me costa creure que un megalòman com Aznar es resigni a perdre protagonisme.

Durant els 8 anys que Aznar va ser President del Govern d’Espanya es devia de pensar una cosa així com que la Terra donava voltes sobre ell, fins i tot els seus amics de les Açores Bush i Blair. Segurament degut a la seva baixa estatura va anar adquirint un complex de superioritat que anava creixent tal com avançava la seva carrera política.  

Quan de forma voluntària va decidir no ser candidat, fins i tot va sobtar. Però molt de temps abans ja havia anunciat que només s’hi estaria 8 anys. Potser per això, tot i que ja sé sap que els polítics es caracteritzen més per les mentides que no per els veritats que diuen, estava condicionat a fer-ho.

Però abans d’Aznar, qui va trencar peres amb el PP va ser la fundació FAES, que durant dècades va fer de fàbrica d’idees del PP. Així, Aznar com a president d’aquesta fundació es podria dir que era el darrer vincle que la mantenia unida amb els de Gènova. Ara, al trencar-se aquest darrer vincle, el PP ja s’està plantejant crear una nova fàbrica d’idees. Trobo que no serà gaire difícil i menys encara aportar idees, ja que com sé sol dir, visto lo visto, tampoc sembla que s’hagin hagut d’esforçar massa...

Paral·lelament una associació ultracatòlica (o sigui d’extrema dreta) li ha demanat a Aznar que creï un nou partit. Per a què, si ja n’hi ha un de creat...! O és que no recordeu Vox, el partit que van crear personatges com Alejo Vidal-Quadras o Santiago Abacal i que, segurament estarien encantats de cedir-li desinteressadament (o no) a Aznar. Aquesta pràctica no és nova, ja que es creen societats mercantils per a vendre-les posteriorment.

Tal com vaig escrivint penso que igual quan es va crear Vox es va pensar en que un dia pogués aterrar per allí Aznar, ja que amb el personatges que hi havia no m’estranya que no traguessin ni un sol diputat. Per cert, a la circumscripció on millors resultats va treure va ser Madrid... Què cadascú tregui les seves pròpies conclusions...

Sempre que es parla d’Aznar sé sol recordar que una vegada va dir que parlava català en la intimitat... La majoria d’interlocutors ho posen en dubte, però jo no i és més he explicat la meva teoria alguna vegada, quan no tenia tants lectors com ara. Avui ho tornaré a fer.

Ana Botella, la dona d’Aznar eren 13 germans. Una de les germanes estava casada amb un rapitec, el pares del quan regentaven un estanc. Un dia vaig conèixer el pare. Va venir a l’oficina on treballo i me’n vaig adonar que portava un rellotge del PP. Ens posàrem a parlar i orgullós me va ensenyar un telegrama signat per José Maria i Ana on els felicitaven per les seves noses d’or.

I ara pregunto: No és possible que a les trobades familiars Aznar parlés català (ni que només fossin unes paraules) amb el seu cunyat de la Ràpita?  

VALORACIÓ BARÒMETRE ELECTORAL DEL PERIÓDICO

L’edició d’avui del Periódico de Catalunya publica un baròmetre electoral realitzat per l’empresa especialitzada GESOP.

La realitat és que no hi ha gaires sorpreses i ERC, com cabia esperar segueix sent el partit que obtindria més suport per part dels votants.

Qui m’ho anava dir a mi que pels començaments de la dècada dels anys 80 vaig dir que ERC era un partit caduc... Bé, potser llavors sí i ara no. Els temps canvien, els líders també i fins i tot la ideologia, sinó del conjunt, al menys d’una gran part dels seus dirigents i, sobre tot dels votants.

No m’atreveixo a dir amb contundència que en aquella època ERC era un partit independentista. Potser l’Heribert Barrera ho era, però no Joan Hortalà, la persona que el va substituir. El què està clar és que en aquella època no es parlava d’independència, ja n’hi havia prou en parlar de llibertats que després vàrem saber que eren vigilades i controlades pel poder. Però era el que hi havia: ho prenies o ho deixaves... De fet el referèndum sobre la reforma política anava per aquí: Canvi sí o no...

Han passat els anys i moltes cares (sobre tot a ERC) i a Catalunya hi bufen nous vents i són independentistes. Pràcticament ningú parla de polítiques de dretes i conservadores... Bé, si, els Comuns sí... La resta està més capficada amb independència sí, independència no que no en solucionar els problemes immediats de les persones del nostre país.

Tornem al baròmetre. ERC puja. La formació republicana, al menys durant els darrers anys (jo diria que el canvi el van començar a fer quan formaven part dels governs Tripartits, però sobre tot quan CiU va tornar a fer-se amb el Govern de la Generalitat) s’ha decantat obertament pel independentisme. I torno a remarcar: No vull dir que abans no ho fossin, però anteposaven altres polítiques al concepte d’independència. El baròmetre els hi dóna entre 48 i 50 diputats (al Parlament, es clar)

En canvi PDEcat va abraçar el nou corrent després de la Diada de l’any 2012. Millor dit: Mas va decidir abraçar el nou corrent! Després el van seguir una gran majoria de càrrecs i en menor mesura dels seus votants. Com s’ha dit tantes i tantes vegades, sempre és millor l’original que la còpia. L’original és ERC i la còpia (burda i interessada) és la nova Convergència, que no Unió que va optar per seguir el que sempre havia segut des del restabliment de la democràcia. Tot i que alguns dels seus càrrecs van optar en seguir fidels a Convergència perquè de no ser així, no haurien pintat res... Per tant s’enfonsen al nivell de la resta dels partits que si fa o no fa, tenen un empat tècnic (excepte el PP que està per baix) La nova Convergència obtindria entre 15 i 17 diputats.

Després de la llarga travessia pel desert sembla ser que el PSC remunta les seves expectatives de vot i podria obtenir-ne entre 19 i 21 enfront dels 16 que té ara. La qual cosa no vol dir que no hagin de continuar pel desert durant encara molts anys... Però tal com li va passar a ERC que con el Fènix va renéixer de les seves pròpies cendres, qui me diu a mi que no puguin remuntar el vol en un futur. De quants anys estem parlat? A partir de l’any 2017 han de passar un bon grapat d’esdeveniments començant pel referèndum del mes de setembre. Un referèndum que es farà o no i, segons els resultats, caldrà veure on es decanten els votants (fixeu-vos que a diferència del que solc fer sempre, estic parlant de votants i no de ciutadans, ja que els votants són els que decideixen a qui fiquen i a qui no) El baròmetre els hi dóna entre 19 i 21 (ara en tenen 16)

Els Comuns també pugen en les expectatives, però encara no són alternativa. I difícilment ho seran si el PSC continua a l’alça. Però es clar que podrien aconseguir vots dels votants d’ERC si aquests surten defraudats de la gran fita de l’any nou. De tenir-ne 11 podrien passar a 15 o 16.

Qui va a la baixa és C’s. Potser perquè una part dels electors ja se’n han adonat de qui són realment: una crossa del PP o de qui faci falta (a Andalusia ho són del PSOE) Veure a l’Arrimadas com a cap de l’oposició a Catalunya me produeix un no sé què... Difícil d’explicar els meus sentiments al respecte. Van de baixada. Ara en tenen 25 i podrien obtenir-ne entre 17-18, per baix del PSC.

I com ja he dit més amunt, el PP mantindria el vot dels seus fidels: En té 11 i el baròmetre li dóna entre 10 i 11.

Possiblement el que més m’ha cridat l’atenció és la valoració dels líders. Dels avaluats fins a 5 obtenen l’aprovat just o el superen i això ja és tot un èxit: Junqueras (5,9), Puigdemont (5,6), Domènec (5,4), Colau (5,1) i Iceta (5)

El diari incideix que Puigdemont obté millor resultat que el seu antecessor al càrrec (Mas), la qual cosa no me sobta gens ni mica. Si m’haguessin fet l’enquesta a mi, segurament hauria aprovat a Puigdemont amb un 5 justet, mentre que a Mas no li hauria donat més d’un 1.

De Moment Puigdemont encara no ha mostrat les seves incoherències com va fer l’altre.