QUAN LES PENSIONS SÓN NOTÍCIA

De Vergara a eldiario.es.

Atenció al titular del Periódico d’avui: El Govern ofereix millorar el càlcul de la pensió.

Suposo que heu reparat amb la paraula millorar. Aquesta és la clau de la notícia i del comentari que avui faré.

Ahir per la tarda vaig poder segui una mica la notícia (per dir-ho d’alguna manera) al programa Más vale tarde de la Sexta. Van debatre llarga estona i li van voler buscar els pros i els contres. De tot me quedo amb dues coses: Sé tracta d’un globus sonda i que venint del Govern del PP no ens en podem refiar.

Passa sovint. De vegades per a veure com reacciona l’opinió pública, sé llença un globus sonda que mai sé sap ben bé qui llançat, però si el propòsit que té i després s’actua segons la reacció que hi ha.

La segona part és l’origen de la notícia. Com deia ahir per la tarda Benjamín Prados, no ens podem creure que sé milloraran les pensions quan precisament ha estat el Govern de Rajoy qui en pocs anys ha dilapidat la guardiola que s’havia creat durant l’època fictícia de les vaques magres.

Una de les coses que sé va apuntar va ser que ser que per a calcular les futures pensions sé podrien eliminar aquells anys que s’hauria cotitzats menys per raons laborals (atur, categoria inferior, etc.) Què ens volen dir que seria un càlcul de pensions a la carta? Però qui s’ho creu això? Només cal tenir en compte que des de fa uns anys les pensions pràcticament no s’apugen quan abans no hi havia cap any que perdessin poder adquisitiu perquè si l’IPC calculat de l’any anterior era superior a l’increment que havien tingut les pensions se’ls hi compensava amb una petita paga el mes de febrer.

Declaracions com la de Celia Villalobos que va ostentar càrrecs importants dintre del PP com per exemple els d’alcaldessa de Màlaga, Ministra de Sanitat i Consum i vicepresidenta del Congrés dels Diputats, donen a pensar que, efectivament, les pensions amb el PP al govern aniran de mal en pitjor. No sé com anirien amb un altre partit al govern (penseu que les pensions és un tema que sempre s’ha de pensar amb clau de futur i buscar solucions que puguin durar molts anys), però amb el PP, un partit amb que defensa una economia neoliberal, evidentment no podem pensar que puguin millorar tal com sembla que va dir el Govern.

I què va dir Celia Villalobos? Què hi ha gent que sé passa més anys sense treballar que treballant... Així, generalitzant... Ja sabeu que no sóc gens partidaris de generalitzar. Imagineu-vos si digués que molts polítics només van al parlament a jugar al Candy Crush (a ella la van enxampar fent-ho)

Un govern de dretes, que defensi el capital i per tant la banca no podrà entendre mai el problema que té la classe treballadora. Un treballador si volen econòmicament contribueixi al progrés d’un estat se’l ha de remunerar adequadament. Si un treballador no pot estalviar, no gastarà més enllà que comprant una casa, un cotxe (o els que pugui tenir al llarg de la vida) i, com a molt anar al bar o al restaurant amb la família. És impossible que pugui contractar plans de pensions alternatius i més amb el pocs incentius que tenen aquest tipus d’estalvis.

Per tant, sinó poden estalviar, no se’ls hi pot dir que contracten plans de pensions com ho fan els treballadors dels països nòrdics, amb qui se’ns compara sovint. Els sou mitjà d’un treballador finès, danès, noruec o suec és molt més elevat que el sou mitjà d’aquí.

Els polítics viuen en una realitat paral·lela i des del lloc que ocupen no podran conèixer mai la realitat del poble que governen i administren.  

L’ANÀLISI DEL DEBAT DE TV3

De Faro a Diari de Tarragona.

Dues novetats destacables: la presència de Marta Rovira, a qui havien mantingut mig amagada fins dilluns i el canvi d’actitud del director de la cadena televisiva, segurament perquè no és el mateix confrontar amb un de soll que amb tota una colla. Dilluns Vicenç Sanchis va estar bé i fins i tot me va agradar a l’hora de moderar el debat.

Per cert, una tercera novetat. El vaig seguir. Ja sabeu (més que res perquè sempre ho dic) que no acostumo a seguir els debats ja que m’avorreixen força. Després de cada debat intueixo que pocs canvien d’opinió, ja que cada polític que intervé, més que buscar vots dels indecisos miren d’acontentar a la seva pròpia parròquia.

-Iceta va estar molt bé –me va dir una militant del PSC convençuda després del debat de la Sexta-.

Com que quasi no vaig veure el debat de la Sexta i quan el vaig veure Iceta no va intervenir, no puc dir si va estar bé o no. Dilluns el vaig veure en la seva línia intentant allunyar-se d’uns i dels altres, però me sembla que va acabar per no convèncer a quasi ningú.

El debat va acabar com havia començat: amb la incertesa de si es podrà formar govern. De moment quasi tothom amaga les seves cartes i posats a amagar ni tant sols van parlar del seu programa.

-Te’n has adonat que l’únic que parla del seu programa és Carles Riera? –me va fer veure la meva dona-.

Efectivament qui menys sé va immutar i no va entrar en cap moment a la confrontació que si que hi va haver entre la resta de candidats (o representants dels diferents partits si voleu) va ser el candidat de les CUP.

Josep Turull, com a representant de la candidatura del President Puigdemont volia portar l’aigua al seu terreny:

-A veure senyor Domènech si en parlarà de pantans... Encara no s’han assabentat que aquestes eleccions van de democràcia, llibertat i de recuperar la dignitat –van ser algunes de les frases que va dir durant les dues hores de debat que hi va haver-.

Va quedar clar que tant Turull com a Marta Rovira sé sentien més còmodes parlant de la situació de Catalunya dels darrers mesos (a partir de l’1 d’octubre) que no sobre com serà Catalunya a partir de divendres vinent. Tocant la fibra sensible dels catalans, saben que tenen una mina i l’explotaran fins el final. Per a què entrar en altres terrenys si saben que no hi tenen res a guanyar.

L’ase de la majoria dels cops que hi va haver al llarg del debat va ser l’Arrimadas. Les enquestes electorals publicades fins ara li donen uns bons resultats i això fa temor. Temor a ells i a mi. ¿Quantes vegades he preguntat si us imaginàveu a l’Arrimadas de presidenta de Catalunya? Al menys dues. Si finalment l’Arrimadas arribés a la presidència de la Generalitat seria el gran fracàs de l’independentisme.

Me va semblar que el godallenc va dir algunes coses sense sentit. Sé li preguntava una cosa i sortia amb una altra. Però com que la resta dels contrincants ja coneixen sobradament qui és Garcia Albiol, deixaven que digués sense fer-li gaire cas. Potser també per que sé li auguren uns pèssims resultats i tampoc calia buscar el cos a cos amb ell.

A la substituta de Junqueras li manca bagatge. Ho va intentar, però no va convèncer ni als seus. Va voler jugar la carta de que tenia el seu company a la presó, però no va tenir un bon debat.

El candidat socialista va voler ser tan equidistant i marcar terreny sobre la resta que al final, sense voler-ho, va rebre de tots, majoritàriament de Turull quan li va recriminar que parlés del dèficit fiscal. Mentre els independentistes afirmen tenir un dèficit fiscal d’un 17.000 milions d’euros, Iceta, aportant un document de Mas-Colell, parlava d’uns 3... Llavors Turull, a part de dir-li que representava la cara bondadosa dels tres representants de Rajoy, li va dir:

-El senyor Rajoy estarà content amb vostè pel paper que li està fent...  

Finalment, Xavier Domènec va intentar posar una mica de seny, tot i que dubto que se’n sortís. Va voler convertir-se amb l’interlocutor de la Catalunya social, aquella que més problemes té, però tan Turull com la Rovira l’intentaven portar tota l’estona al seu terreny.

Per acabar una anècdota. No sé com funciona això dels espais electorals, però a la mitja part del debat, allà on quasi ningú canvia de canal, hi va haver dos anuncis diferents de Junts per Catalunya (un al començament i un altre al final), un d’ERC i un altre del PSC. Vosaltres mateixos... 

DE CAP A L’ABISME

De Faro a Diari de Tarragona.

Si ningú hi posa remei, Catalunya se’n va de cap a l’abisme. I qui hi pot posar remei, la ciutadania votant els partís independentistes? Jo no ho veig així. No diré a ningú a qui han de votar. Sovint els meus fills me diuen a qui ho he de fer i a qui no. És que jo us he dit mai a qui teniu que votar vosaltres? –els hi pregunto- No –me responen ells- Llavors... Ni quan era candidat i ho he estat un bon grapat de vegades els hi vaig dir als membres de la meva família a qui tenien que votar... Si no ho he fet amb ells, menys ho faré amb vosaltres. La situació catalana que surti del 21-D (i ja ho tenim a tocar) només la poden solucionar els polítics. Ningú més!  

Imagineu-vos per un moment que les forces independentistes guanyin les eleccions com seria la voluntat de moltes persones amb les qui me relaciono a diari. ¿Què faran, renunciaran a la via unilateral, a la república proclamada i per tant a la independència de Catalunya? No? Així tindrem 155 per a temps i, segurament, nova convocatòria d’eleccions fins que guanyin les forces no independentistes. Un panorama molt trist, no?

Tot i les aparents baralles entre les dues candidatures que van formar fa dos anys Junts pel Sí, si poden formar govern amb el suport de les CUP o sense, no dubteu ni per un moment que el formaran. I qui ne seria el president? Puigdemont? Tal com va anunciar fa uns dies l’Assemblea Nacional Catalana, tot i que després sé va desdir... Tot i que el tema del president no sigui menor, suposo que finalment s’arribaria a una entesa: serà president qui ho pugui ser. Què vull dir amb això? Que si Puigdemont no ho pot ser perquè no el deixen tornar de Bèlgica (no veuria lògic que intervingués al Parlament per videoconferència) ni Junqueras tampoc, perquè desgraciadament encara s’està a la presó d’Estremera, caldria buscar un candidat de consens que no crec que sigui la Marta Rovira.

I si entre el PSC, el PPC i C’s aconsegueixen formar govern? Igual com no m’agradaria que les forces independentistes el poguessin formar, en aquest cas encara seria molt pitjor. Que passaria amb la nostra llengua? I amb l’ensenyament? No vull ni pensar-ho!

Per tant, quina solució queda? (Si és que en queda alguna) Si els catalans ens hem caracteritzat sempre per tenir seny, crec que seria el moment de treure’l d’allà on sigui i posar-lo sobre la taula de negociacions. És difícil, però potser amb una mica més de voluntat i menys egos sé podria aconseguir un gran pacte que permetés tirar endavant el país.

Estic segur que una bona part de la classe política (en aquest cas la catalana, però extrapolable a qualsevol altra) pensen més amb el benefici propi que no amb el dels ciutadans que han de governar i administrar. Si un determinat partit polític sé passa els dies, les setmanes, els mesos i els anys capficat amb una idea (el monotema, li diuen alguns), per molt que diguin el contrari no podran destinar tants recursos com faria falta a reforçar l’estat del benestar que tanta falta fa...

Crida l’atenció veure un polític com Albano Dante Fachín fent campanya contra el seu anterior partit i demanant el vot per als independentistes. Segons ell és la millor opció. De la gent rancorosa que actuen més amb el cor que amb el cap no me’n refio.

A les manifestacions contra el transvasament vaig cridar més d’una vegada que volíem polítics dignes. Són dignes aquells que venen del 3%? O els que han renunciat als seus ideals? O els que busquen la confrontació social? O els que sobreposen els interessos espanyols per sobre dels d’aquí? O els que es pensen que són portadors de la veritat absoluta? O els que representen a les grans empreses? O els somiatruites? 

Dijous voteu amb seny tot i que el vostre vot segurament no sigui determinant a l’hora de desencallar la situació.  

POLÍTICAMENT DECEBUT

D'Eneko. 

En els darrers anys (i ja són molts ) no és la primera vegada que me passa. El 21-D, a hores d’ara, encara no tinc clar a qui votaré. En canvi sí que tinc clar a qui no ho faré.

Les llistes (millor parlar de llistes que no de partits) que representen la vella política m’han decebut moltes vegades... Massa vegades! Normalment té deceben aquells als qui votes, perquè sinó els votes, d’entrada ja és perquè no confies amb ells. Jo no sóc com un conegut que una vagada a les municipals del seu poble va votar per les quatre candidatures que s’hi presentaven. Dintre del sobre va posar totes quatre. I per què ho va fer? Segons ells perquè li agradaven tots... Evidentment el vot sé va considerar nul.

Com a militant socialista que encara sóc, he de reconèixer (i així ho vaig expressar), tenia dipositada gran part de la meva esperança amb Pedro Sánchez, tot i que vaig di d’ell que era el candidat ‘menys dolent’ que tenia el PSOE.  

Mentre feia campanya per a recuperar la secretaria general que havia perdut per culpa d’un cop de ma intern on la seva rival Susana Díaz hi va jugar un paper principal, Sánchez va dir que mai faria resident a Rajoy. Malgrat això, l’abstenció del PSOE va permetre una nova investidura de M. Rajoy (encara que ho hagi posat així, veritat que s’entén?)

Però normalment, quan els polítics arriben allà on volen arribar, s’obliden de promeses i se llancen descaradament a la recerca de vots que els permeti aconseguir els seus objectius personals. No miren tant per la ciutadania sinó per ells. Tot i que se valen de la ciutadania per aconseguir-ho.

La periodista Ana Pastor (no confondre amb la ministra de la rotonda de l’Ametlla de Mar) diu que vivim a una democràcia imperfecta, però que hem de continuar dient-ho. De la democràcia s’ha dit que és el menys dolent dels sistemes de govern. Però trobar una democràcia que s’aproximi a la perfecció és senzillament una fal·làcia. Molts països que sé posen com exemples de democràcies avançades, sovint aproven lleis per a protegir la classe política. No cal que penseu gaire, un clar exemple el tenim a Espanya quan baix del mandat de Rajoy es va aprovar la llei mordassa que limita 7 drets fonamentals. I alguns encara s’atreveixen a omplir-se la boca amb la paraula democràcia!

Normalment les lleis que s’aproven solen posar massa limitacions (prohibicions, si li voleu dir així), però hi ha alguna cosa que no limita: els anys que un polític pot estar vivint de la política. És un vergonya que hi hagi polítics que, pràcticament només hagin viscut de la política. Es a dir, sense haver tingut una ocupació al terreny privat. En alguns casos, de ben joves, el partit els ha col·locat a fer tasques d’assessorament esperant el moment de catapultar-los definitivament. No donaré noms, però ne tinc uns quants al cap.  

Diumenge passat entre les pàgines d’un dels diaris proscrits per l’independentisme hi havia un manifest d’una candidatura anomenada Recortes Cero-Grupo Verde. Entre els signants del manifest algunes cares conegudes: Antonio López, Javier Mariscal, Juan José Millás, Fernando Schwartz, Fernando Colomo, etc. Per un moment vaig pensar que potser seria una bona opció. Però ràpidament me vaig repensar quan vaig llegir: L’esquerra que diu no a la independència, no a les retallades. I és que jo, com sabeu no estic en contra de la independència. Estic en contra de la forma com se vol assolir. Què com sé pot assolir, sinó? Ja m’ho agradaria saber a mi... Amb la majoria dels polítics actuals segur que no s’aconseguirà mai. Tampoc el federalisme, que quedi clar... Però mentre sé pugui anar embolicant la troca i els que ara mouen el cotarro ho puguin seguir fent, ja els hi va bé.

Fins i tot hi ha partits que busquen la confrontació permanent amb l’Estat. M’imagino que tan se’ls hi dóna qui governi a Madrid. Són d’idees fixes i ningú els farà canviar. Això té un nom: intransigència. De vegades potser tampoc cal tant...   

LA IDEOLOGIA DELS DINERS

Diuen per Amposta que quan Adam Tomàs i la llista que encapçalava va guanyar les passades eleccions sé va veure córrer gent des de la seu de CDC al carrer Góngora, fins la seu electoral d’EA-AM del carrer del pont i mentre corrien s’anaven canviant la jaqueta... 

Evidentment és una exageració, però com totes les exageracions té una part de veritat.

Durant anys ho vaig repetir moltes vegades: a Amposta hi havia molta gent que votava CiU perquè eren els que manaven. Saludar a l’alcalde de torn i que aquest té retorni la salutació amb una mostra d’efecte i fins i tot que es dirigeixi a tu pel teu nom, sol ser molt agradable.

Molts d’aquests, les darreres eleccions, van votar la llista d’Adam. I segur que si féssim una enquesta per Amposta hi hauria molta gent que respondria que el va votar encara que no ho hagués fet. I és que els humans som així d’hipòcrites!  

Conec a un que a part de la seva feina és organitzador d’actes. Fins fa poc, quan treballava, a la corbata portava una agulla amb l’escut de la Casa Reial Espanyola. A part d’això militava al PSC, tot i que me sembla que no se va menjar mai cap rosco, es a dir, mai li van encarregar l'organització de cap acte. Ara milita o al menys està molt proper a ERC i els organitza actes. Me'n consten uns quants: la Ràpita, Santa Bàrbara... ERC està de moda i la gent se’ls hi apropa com les mosques a la mel...

¿Però què passa quan els que es canvien de jaqueta són els polítics que han ostentat càrrecs amb altres partits? Si voleu que us digui una cosa, aquest cas me sembla més greu encara. On està la seva ideologia? Una part dels polítics (no sabria dir en quina proporció), només tenen una ideologia: la dels diners!

Al llarg d’aquest procés se’n han produït molts de canvis de jaqueta com per exemple el de Raül Romeva de ICV-EUA a anar de número 1 per Barcelona a la llista de JxS, Germà Bel, del PSC a encapçalar la llista per Tarragona de JxS, Toni Comín del PSC a conseller de Puigdemont, Ferran Mascarell del PSC a conseller amb Mas i ara delegat del Govern a Madrid, Marina Geli, del PSC a figurar a la llista del president, Ramon Espadaler de UDC i posteriorment d’Units per Avançar a la llista del PSC per Barcelona, Joan Caballol, d’UDC i Units per Avançar a la llista del PSC per Tarragona...

La resposta fàcil a aquest transfuguisme és que han marxat desencantats per la pèrdua d’identitat (diguem-ho així) del partit al que van militar tota la vida. No diré que en algun cas no sigui cert, però una bona part dels que he esmentat amb anterioritat ho han fet perquè no van poder accedir al càrrec que haurien desitjat o bé s'han quedat sense res. 

De veritat, quan veig casos com aquests de gent que han format part d’un projecte polític, que ha defensat i ha fet seu i de cop i volta deserten d’aquells ideals per abraçar-ne uns altres de totalment diferents, els dels seus rivals polítics, no ho entenc. Bé, si que ho entenc. Ho entenc des del punt de vista del títol: la ideologia dels diners. És l'única cosa que tenen! 

Potser alguns de vosaltres no ho veureu com jo i pensareu que cadascú és lliure de fer el que vulgui i quan vulgui. Us agrada el futbol? Sou del Barça? Què us va semblar quan Figo va fitxar pel Madrid? O més recentment, la fugida de Neymar al París Saint-Germain? Semblant, però més greu encara.

Potser penso així perquè sóc com sóc i mai ho faria...  

I fixeu-vos que no he parlat dels polítics corruptes, aquells que per diners estan disposats a tot. 

GRÀCIES JORDI!

De Faro a Diari de Tarragona. 

Tu dignifiques la política! Tu has fet el que tants i tants polítics haurien de fer i no fan. Quan discrepen del seu partit (que ja és molt parlar, perquè la majoria acaten totes les ordres que els hi donen des de la direcció), dimiteixen i se’n van al grup mixt o allà on calgui, però continuen aferrats a l’acta de diputat, regidor o del càrrec públic que venien ocupant i del que van sortir elegits gràcies (segurament) per anar a les llistes d’unes determinades sigles.

Jo també he segut polític. Hi ha una frase que m’ha acompanyat sempre: Tots els polítics són iguals. No és cert! Durant els 8 anys que vaig estar de regidor a l’Ajuntament d’Amposta, posaria la ma al foc pels meus tres  companys, dos dels quals compaginaven la seva tasca municipal amb altres de més alta responsabilitat. I no són els únics, creieu-me!

Però quan veus que algú s’aferra a la cadira per a seguir cobrant les bones remuneracions que comporta el seu càrrec i que tot i que li surten afers i més afers, continua aferrat, te’n adones fins a quin punt poden arribar la supèrbia i la avarícia humanes.

S’atribueix a un polític valencià, de qui no vull recordar el nom, la següent frase: Estic en política per a forrar-me!  Possiblement no ho va dir, però us ben asseguro que l’any 95 un polític ampostí me va dir a mi una frase semblant abans de tancar les eleccions municipals d’aquell any al col·legi Soriano Montagut d’Amposta.

No m’estranya gens ni mica que davant dels casos de corrupció que afecten a la pràctica totalitat de partits polítics i s’escampen per tota la geografia  d’Espanya, la ciutadania, aquells que amb els seus vots permeten que surtin elegits, acabin fastiguejats i molts d’ells per deixar de votar.

En canvi de tant en tant trobes a algú com Jordi (*). Sense anar més lluny l’actual alcaldessa d’Ulldecona Núria Ventura que va renunciar a l’acta de diputada del seu partit, se va donar de baixa i es va presentar a les darreres eleccions municipals amb una llista pròpia (Socialistes d’Ulldecona) Segons una persona molt propera a mi i que coneix a la pràctica totalitat dels polítics del Montsià, un dia, i sense que vingués al cas, me va dir que els dos millors alcaldes de la comarca eren Adam Tomàs i Núria Ventura (i així li vaig fer saber a ella durant les passades festes majors dels seu poble)

A veure si la resta comença a prendre exemple de conductes així. 
Gràcies Jordi, però també Gràcies Noel, Lluïsa, Rosa, Maruja i Jordi (**) Vull dir-vos que teniu tot el meu suport, respecte i admiració pel que heu fet.  

(*) Com sabeu, el passat dijous, Jordi Ballart, alcalde de Terrassa pel PSC va donar-se de baixa del partit i va renunciar a l’alcaldia per discrepàncies amb el seu partit degut als empresonaments de polítics catalans. 

(**) http://www.naciodigital.cat/noticia/141994/psc/terrassa/ensorra/cinc/regidors/fan/costat/ballart/pleguen

TRANQUIL CARLES TRANQUIL, QUÈ ÉS LA GUARDIA CIVIL...

De Leonard Beard al Periódico. 

-Tranquil Jordi tranquil, què és la Guardia Civil... Cantava la Trinca l’any 1981 a la versió que van fer de la Dansa del sabre sobre l’intent de cop d’estat del 21-F. La primera vegada que la vaig sentir va ser  anant amb el cotxe cap a Peníscola on s’hi feia l’arribada d’una etapa de la Volta Ciclista a Espanya. Vaig riure molt...  

Quan la setmana passada me vaig assabentar que la Guardia Civil havia interrogat membres del Govern català, no vaig riure gens i me vaig ficar de mala llet quan vaig saber que ho havien fet sense que els hi manés cap jutge, tal com va confirmar el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya.

Després del programa Operació Catalunya on es posa de manifest que des del Govern Central sé van portar a terme actuacions irregulars (deixem-ho així) contra diferents polítics catalans, t’emprenyes. Penso que no cal estar a favor de la independència ni tan sols de referèndum per adonar-te del joc brut que s’està emprant per mirar de desactivar un sentiment que potser no sigui majoritari, però que compta amb un ampli suport de la ciutadania catalana. Les actuacions de la Guarida Civil són, des del meu punt de vista incomprensibles i intolerables.

https://www.youtube.com/watch?v=kNVcZUJIwa4

Sempre recordo que quan l’any 1986 es va fundar la federació ebrenca del sindicat de Serveis Públics de la UGT, al cap de oc temps, el secretari general Rafel Hueso va voler que anéssim a presentar-nos a Radio Amposta. Hi vam anar tota la executiva i cada un representava un sector diferent d’un sindicat molt heterogeni: Administració Local, Autonòmica, Central, Sanitat, Correus, Policia local... L’entrevistador era Manel Ramon que en entrar a la ràdio (encara estava al terrat de la Casa Consistorial) ens va preguntar que és el que ens havia de preguntar, ja que després de la intervenció del Secretari General només ens podria fer una pregunta per cada un de nosaltres. José Martín Pérez Pedret (conegut pel seu segon cognom), com a representat de la policia local, li va dir que sobre el model policial espanyol. Per a sorpresa de tots els presentes, quan va haver de respondre a la pregunta va dir: A Espanya no hi ha model policial.

Han passat 30 anys i les coses no han canviat substancialment. Tot i que de ben segur que cadascuna de les policies té clares les seves funcions, per a molts ciutadans segueix sent una galimaties. Ho comprovem? Qui té competències sobre estrangeria? I sobre estupefaents?

El que està clar que amb el desplegament total dels Mossos per tot el territori català (crec recordar que va finalitzar l’any 2011), la Guardia Civil ha perdut bona part de les seves competències i això s’ha notat amb la baixada d’efectius a les diferents casernes. A menys efectius menys rang del comandament en cap. Abans a Amposta hi havia un tinent, després hi va passar a subtinent i actualment hi ha un brigada.

Ja coneixeu la dita de qui no té feina el gat pentina... Això sembla que els hi passi als de la Benemèrita, que com no tenen feina han de posar el nas en coses que, potser si que són de la seva competència, però abans els hi hauria d’ordenar un jutge, cosa que pel que sembla no ha passat en el cas dels interrogatoris de polítics catalans.

Què és per fer por tal i com va dir la Presidenta del Parlament Carme Forcadell? Potser si, perquè de no ser així no s’entén.

Però tranquils que no els hi passarà res, com no els va passar a la majoria dels qui van entrar al Congrés de Diputats aquell 23-F de 1981 metralleta en ma.

-Tranquil Cales tranquil, què és la Guardia Civil...I segurament les seves actuacions no aniran en lloc...

Però al lloc de Carles (Puigdemont, es clar), si creuen que els han de denunciar, jo els denunciaria. 

ALGÚ S’HO HAURIA DE FER MIRAR...

La principal responsabilitat dels nostres polítics hauria de ser (ja que sembla que no és així) el servei als ciutadans! I quan dic servei dic vetllar pel seu benestar, cobrir totes les seves necessitats bàsiques. Per aconseguir-ho només calen polítiques eficients pensades per a cada una de les necessitats.

La societat actual requereix d’unes atencions que no s’imaginaven només fa unes dècades. Abans les famílies eren pràcticament autosuficients. A l’hort conreaven els productes bàsics per a fer bullir l'olla i l’excedent el bescanviaven amb els veïns. També tenien bestiar de corral i, si era necessari, anaven a caçar. A les cases hi solia viure tota la família: iaios, pares i fills. Mentre els homes solien treballar fora de casa, les dones se fien càrrec de tots els temes domèstics, des de l’atenció als més grans i menuts, com també fer el menjar, rentar la roba, etc.  

Amb la gradual incorporació de la dona al món del treball, la manera de vida de les famílies també canvia. Ara, la majoria de les persones grans o bé viuen soles o bé sé les ingressa en residències geriàtriques. Els més menuts van a la guarderia i més tard a l’escola i a l’institut i tal vegada a la universitat. Quants fills de famílies pageses tenien estudis superiors abans de la dècada dels 70?

Què vull dir amb tot això? Que hi ha molta gent que per a viure (o sobreviure) i tirar endavant en la vida necessiten tots mena d’ajuts. Des d’ajuts a la dependència a beques universitàries, passant per ajudes de menjador escolar, famílies nombroses, etc.

La crisi econòmica de l’any 2008 va fer estralls. El govern d’Espanya, amb l’aval de la Unió Europea va retallar a quasi tots els sectors excepte les ajudes a la banca, total per a res, ja que la majoria de les entitats rescatades han acabat desapareixent absorbides pels bancs més potents.

Sense cap mena de dubte els que pitjor parats van sortir van ser el grups més febles... Aquells que ja eren el que tenien més dificultats per arribar a final de mes. Sovint els iaios pensionistes eren els que suportaven el pes econòmic de la família. Gràcies a ells sé podia anar trampejant...

Aquesta setmana hem segut que el territori català amb més problemes econòmics, aquell que té més gent que sé les veu magres per arribar a final de mes, són les Terres de l’Ebre.

Segurament no ens en adonem ja que aquestes coses difícilment surten a la llum excepte que hi hagi algun estudi, però si fem cas a les dades oficials, al nostre territori no tot són flors i violes, com podria desprendre’s del caràcter extravertit i xalador de la gent.

I ara és quan torno a parlar dels polítics, dels nostres polítics, dels que sé suposa que ens representen. Degut al nou equilibri de forces, tan al Parlament com al Congrés dels Diputats i Senat, la veritat és que no tenim tants diputats i senadors com havíem tingut fa per exemple fa una dècada. Com que els primers de la llista són quasi sempre del Camp de Tarragona, amb l’entrada de nous partits, s’han repartit més i ens trobem en aquesta situació, però els que hi també són, tot i que no siguin ebrencs, els nostres representants i, per tant, són responsables d’allò que se fa i no se fa al nostre territori. Si només miren per les comarques del nord de la demarcació, anem malament...

Potser ara no taca parlar de vegueria, però seria la manera de, al menys, tenir presència als diferents parlaments.

Mentrestant, algú s’ho hauria de fer mirar. Per una part aquells que ens representen, però també els que ens governen i que quasi sempre destinen pocs recursos al nostre territori.

Penseu que tot va lligat. Si hi ha inversions, hi ha feina i, per tant, menys aturats i això vol dir menys pobres.

Polítics en general, poseu-vos a treballar pel poble, però sobre tot presteu atenció a aquelles persones més necessitades.  

PER AMPLIAR EL TEMA: 

http://www.lavanguardia.com/economia/20170725/4369035698/terres-ebre-territori-catalan-mas-dificultades-economicas.html

http://www.aguaita.cat/noticia/9770/terres/ebre/territori/amb/dificultats/arribar/final/mes

SOBRE LA DIMISSIÓ DEL DIRECTOR DELS MOSSOS D’ESQUADRA

De Ferreres al Periódico d'avui.

Dilluns una notícia destacava sobre la resta: La dimissió d’Albert Batlle, Director General del Mossos d’Esquadra. Me’n vaig assabentar per l’alerta que tinc al mòbil i que m’avisa quan hi ha una notícia destacada. E les 3 de la tarda, quan ja anava amb el cotxe, la SER hi obria el butlletí de notícies i ja per la nit, Antena 3 (una emissora que no miro quasi mai), també va començar el Telenotícies informant sobre la dimissió del cap del Mossos. No cal ni dir-ho que les capçaleres d’ahir dels diaris més importants de Catalunya també se’n feien ressò. Molt possiblement a l’hora de profunditzar a la notícia, cadascun d’ells ho va fer segons li convenia , seguin la seva línia editorial.    

Albert Batlle durant molts anys va ser regidor del PSC a l’Ajuntament de Barcelona fins que, per discrepàncies amb la direcció del partit, el va abandonar llançant-se als braços del sobiranisme. Eren els temps en els que Ramon Espadaler era el Conseller d’Interior i encara no era previsible que la situació catalana (tal com la qualifiquen molts mitjans de comunicació) arribés tan lluny. Per tant, a l’Albert Batlle li devia semblar que tot seria bufar i fer ampolles.

Les primeres crítiques i peticions de dimissió ja les va tenir quan els Mossos van detenir a diversos electes per desobediència. Segons les CUP la policia autonòmica catalana s’hauria d’haver apartat dels cassos.

Els funcionaris coneixem bé les obligacions i els deures que tenim. Una altra cosa ben diferent és que no ho vulguem acatar, tot i haver-ho promès o jurat en la nostra presa de possessió. Sabem el que ens hi juguem i que de vegades és el pa de la nostra família. És molt fàcil, per aquell que no és funcionari, dir el que hem i no hem de fer. Però segurament, aquells que parlen tant, a l’hora de la veritat farien el que nosaltres fem. Per això des dels sindicats de la policia autonòmica sé li va demanar al ja dimitit Albert Batlle que no polititzés els cos i, aquest, ja sigui per això o perquè ho tenia clar, així ho va fer.

Però no sembla que passarà el mateix amb la nova cúpula d’interior. Si Puigdemont va nomenar Joaquim Forn com a Conseller d’Interior va ser precisament per tenir una home de la seva absoluta confiança al capdavant d’una conselleria clau en aquests moments. Forn és com Puigdemont un independentista de pedra picada que equival a dir que és un fanàtic del procés. Ja sabeu que passa a aquells que hi tenen dubtes: Què se’ls aparta.

Després de la dimissió de Batlle, la Direcció General del Mossos estava bacant i s’havia de cobrir ràpidament. Per al lloc van pensar amb Pere Soler, un altre hooligan que si bé és cert que va ser director general d’institucions penitenciàries, també és cert que ha vet valer el seu currículum de twitter a l’hora d’aconseguir el nou lloc de treball. Soler, amb les seves piulades va donar totxo als seus rivals polítics així com també a tots els espanyols... (D’espanyols, com de catalans, francesos o anglesos, algun n’hi haurà de bo, tampoc cal que se generalitzi)

A partir d’ara caldrà veure que faran els Mossos quan rebin una ordre del jutjat per a detenir o notificar una citació a algun electe. Faran el què han de fer com a funcionaris que són o desobeiran el mandat judicial?

Potser estem davant d’una altra desraó com tantes altres que han anat sortint al llarg de tot aquest temps.

Per un costat i per l’altre... És com el joc dels disbarats...  

DÍSCOLS PER POR

De Puigbert a E-notícies.

Mireu que ha corregut tinta des aquell 11 de setembre de 2012 quan Mas, en veure la multitudinària  manifestació de Barcelona, va se’n va adonar que pel bé dels catalans, Catalunya havia de convertir-se en un estat independent.

S’ha dit de tot, s’ha escrit de tot: sobre les noves lleis promulgades pel Parlament, sobre el referèndum, sobre inconstitucionalitats, sobre garanties jurídiques, sobre economia i llibertats, etc., etc. Però de tot, de tot, no! A ningú sé li va ocórrer pensar que si els processaven posaven en risc el seu patrimoni...

Per tant, per a què tanta llei de Transitorietat política que havia de garantir els nostres drets com a poble si queda fora el més elemental: la pela!  

I es clar, si té donen a triar entre la independència i la pela, no és estrany que aquell que la posi en risc (la pela) acabi renunciant a ser protagonista en primera persona en allò que respecta al procés independentista.

El conseller Baiget va ser el primer d’expressar els seus dubtes i Puigdemont el va fer fora. Després cessaria a d’altres consellers com la que havia estat portaveu del Govern Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané que van ser immediatament substituïts per Jordi Turull (Presidència i portaveu), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Joaquim Forn (Interior), respectivament.

Si l’any 2015, després de les darreres eleccions autonòmiques (les eleccions de la nostra vida) Mas va dir que el govern que es va formar era el dels millors, ara, després dels canvis soferts m’ensumo que ja no ho deu de ser... Ara, després de la substitució dels díscols, és el govern dels fidels, però també dels fanàtics. D’aquells que sembla que estan disposats a tot per tal de defensar el posicionament sorgit del cap d’una megalòman ambiciós.

Els vells i nous consellers amb Puigdemont i Junqueras al capdavant me recorden a aquells soldats que disposats a donar les seves vides a l’hora de defensar uns ideals. En canvi, els altres, els que han renunciat o les han fet renunciar, se’ls hi podria aplicar aquella frase que diu així: Val més que es digui que per aquí va passar un covard que aquí va morir un valent.

TV3, la televisió oficial del procés,  va fer  els que solen fer els mitjans de comunicació controlats pel poder dominant i que tantes vegades s’ha criticat: informar parcialment. Tal com diu el crític televisiu Ferran Monegal a la seva columna del Periódico, va informar abans de la presa de posició del nous consellers que no de del cessament (o renuncia pactada) dels vells. A l’article es podia llegir: Dit així, sense mencionar que prèviament altres tres consellers han sigut cessats, podria semblar que el Govern creix, augmenta, en tres conselleries més, cosa que no només és gloriosa, sinó fantàstica. (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/consellers-pla-inclinat-6170977)

L’arribada de Joaquim Forn a Interior (càrrec que pel que sembla s’ha guanyat a base de constància, d'estar sempre al costat del pinyol del partit -CDC i ara PDeCAT- i ser al menys tan independentista com Puigdemont; no sé li coneixen altres aptituds) va fer témer la continuïtat del cap polític dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle (ex PSC) i així va ser. Ahir mateix va renunciar al·legant motius polítics. Batlle va marxar abans de que el fessin fora...  

Sempre s’ha dit que la millor manera de veure els toros és des de la barrera. Quans independentistes hi hauria si posessin en risc el seu patrimoni? Segur que molts menys que ara!

I no és que estigui d’acord amb que això passi. És simplement una prova més de la força de l’Estat central. Una força que sovint és menystinguda, però que està aquí i que es pot usar quan el govern d’Espanya ho consideri necessari.  

ERC BUSCA RENDIBILITAT POLÍTICA

Sempre he pensat que ERC va ser el partit que més profit va treure de la lluita contra el PHN o transvasament de l’Ebre que va mobilitzar el territori a partir de l’any 2000. A part d’això també és el que més feeling té amb la PDE.  

Històricament sempre s’ha demostrat que quan un territori està unit en una lluita, els resultats són òptims. En contraposició està aquella màxima que diu: divideix i guanyaràs.

Tot això ve a compte de l’acte que van fer alcaldes i d’altres càrrecs d’ERC del territori per a reclamar, entre d’altres coses la gratuïtat de l’AP-7. No diré benvinguts, perquè és cert que puntualment, alguns d’ells han aparegut a les manifestacions de la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!!, a part d’altres intervencions que han durat el que dura un caramel a la porta d’una escola o el que és el mateix: flor d’un dia.

A la campanya engegada per ERC l’anomenen Viacrucis 340 i fins i tot han obert una web per a que la ciutadania s’hi pugui adherir.

Em sobta molt que el alcaldes i dirigents del PDeCAT, partit que comparteix govern i estratègies polítiques amb ERC no s’hagin sumat. Potser perquè amb la transfiguració soferta de convertir-se de nacionalistes a independentistes i transvasistes en anti, ja considerin que més canvis ja no els poden assumir. A part d’ells també s’haurien pogut sumar altres dirigents independents i que d’aquest tema n’entenen molt i que fins i tot escriuen llibres però es manifesten poc.  

Però bé, tornem a l’estratègia d’ERC. Com a polític en actiu que he segut i com a polític a la reserva que sóc, sé que les cúpules dels partits marquen les estratègies que s’han de seguir i cadascun d’elles intenta marcar perfil propi per a diferenciar-se de la resta. Res a dir. Son temes que només incumbeixen els propis partits i que s’han de respectar. Com a molt només sé pot opinar sobre l’encert o desencert de les mesures.

L’estratègia republicana es pot qualificar d’electoralista. Tot i que és legítim, torno a repetir, també ho és que els que ens ho mirem de fora i a una certa distància puguem opinar així.

Com tots sabeu (ho hauríeu de saber) la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!! porta realitzats 158 talls a l’N-340 per a reclamar la gratuïtat de l’autopista, però també per a denunciar les greus deficiències de tota mena que té la nacional. Ni els seus portaveus ni la gent que assistim a les manifestacions sempre que podem no busquem cap tipus de rendibilitat política. Com a molt ens poden gratificar amb algun insult (com m’ha passat a mi), però res més.

Tal com recordava ahir Enric Lange, un dels portaveus del moviment al tall de les Cases d’Alcanar d’ahir dijous, el 24 de setembre es commemorarà el segon aniversari des de que es van començar les mobilitzacions i tot just una setmana més tard serà l’1-O. Aquesta, pràcticament coincidència de dates podria ser la que ha portat ERC a iniciar la campanya. Tot és possible...

També van dir que no cali parlar massa d’ERC... Bàsicament per a no fer-los-hi publicitat. Bé, prometo no parlar-ne durant una llarga temporada... Encara que sempre puc rectificar si l’ocasió s’ho mereix (es clar)

En fi, ja ho veurem... 

ENLLAÇOS: 

http://locals.esquerra.cat/ebre/article/90723/esquerra-republicana-denuncia-el-perill-de-ln340-i-exigeix-lalliberament-dels-peatges-de-l

http://www.aguaita.cat/noticia/9659/erc/llanca/campanya/recollir/denunciar/incidencies/pateix/diariament/n-340

https://viacrucisn340.cat/

FERRAN BEL: PRESSUPOSTOS ‘PÈSSIMS I DECEBEDORS’

Gonell, Montilla i Aspa el dia de la inauguració del Passador (Foto: meva)

Segons informa l’Aguaita, l’alcalde de Tortosa i diputat al Congrés Sr. Ferran Bel (Fem-ho bé –recordeu?-) ha qualificat de pèssims i decebedors els pressupostos generals de l’Estat per al 2017 respecte a les inversions previstes per al territori.

Quina novetat Sr. Bel!! Tot i que no he arribat a tenir càrrecs tan importants i alts com vostè, ni que sigui per edat, porto molts més anys en política i la lletra de la seva cançó ja fa anys que la vinc escoltant. De tant en tant canvia l’intèrpret, però la lletra i fins i tot la música, sempre és la mateixa.

Mireu, encara recordo quan el govern de l’Estat (i molt possiblement governaven els socialistes, no ho recordo), es posaven les medalles per la gran inversió que feien al nostre territori. Sabeu quina era la partida més gran que hi destinaven per aquell any? La construcció de la doble via fèrria. Dintre de la comarca del Montsià, una vegada inutilitzada l’estació de Freginals, només quedava la d’Ulldecona on la parada de trens era insignificant. A la comarca del Baix Ebre n’hi ha alguna més, però ja sabeu com han funcionat tradicionalment els trens que porten els ebrencs cap a Tarragona i Barcelona...

Lo Passador. 

Per molt que es queixi el Sr. Bel, el Govern de la Generalitat, format per membres del PDeCAT (el seu partit) i ERC, tampoc és que ens hagin tractat força millor als darrers pressupostos: 26,5 milions.  

I podríem donar les gràcies si s’acabés invertint tot el pressupost destinat Igual en un  cas com en l’altre), ja que l’experiència me diu també que una part important no s’acaba fent perquè les obres no s’acaben d’executar. Recordeu-vos per exemple els anys que van estar aturades les obres de l’autovia entre Tortosa i l’Aldea (de fet encara no està acabada) o les de la circumval·lació de l’Aldea.

Mal que els pugui pesar a alguns, els anys que més inversió es va fer a les Terres de l’Ebre va ser durant els governs dels presidents Maragall i Montilla. Així, de sobte, me venen al cap, la seu dels jutjats d’Amposta o el col·legi Consol Ferré, també d’Amposta, la millora de la carretera entre Tortosa i Ulldecona, però sobre tot, sobre tot, lo Passador, el pont que uneix les poblacions de Deltebre i Sant Jaume d’Enveja.

Les Terres de l’Ebre som Reserva de la Biosfera, tenim dos parcs naturals, el dels Ports i el del Delta de l’Ebre, escriptors i artistes diversos, una gastronomia envejable que compta amb 3 restaurants amb una estrella Michelin, a part d’història, cultura i folklore propis... I podríem continuar. Però en contrapartida tenim una mancança enorme: la poca població pel territori que som.

A part d’això, tradicionalment, els nostres polítics no han anat mai de la ma. Normalment quan s’està a l’oposició es diu una cosa que s’oblida ràpidament quan s’arriba al govern. Amb l’agreujant de que els nostres representants dels partits que governen, tampoc exigeixen el que haurien d’exigir. Ha dimitit mai cap diputat per considerar escasses les inversions que s’hi fan al territori? Saben que si ho fan duraran com a molt el que duri la legislatura i, per tant, si volen conservar la cadira, millor estar callats.

Està bé sortir als mitjans reivindicant més inversions per al territori, però s’ha de ser igual de contundent als despatxos que és allà on més efectives són les reivindicacions.  

DINTRE I FORA DEL SISTEMA

Cada dia és més evident que el Sistema (amb majúscula) ens vol dintre de l'ídem. Es a dir: ens volen obedients i submisos.

Mireu, l’any 1978, tres anys després de la mort de Franco i quan encara es podien escoltar soroll de sabres (recordeu que l’any 1981 hi va haver un intent de cop d’estat), es va aprovar la Constitució. En aquells moments difícilment podia fer-se millor del que es va fer. De totes formes una Constitució ve a ser com un esquema ja que després calia aprovar una sèrie de lleis orgàniques per a vestir aquella estructura seminua. Algunes d’aquestes lleis orgàniques han anat canviant i s’han adaptat en cada moment depenent del govern de torn. Possiblement la que més, la que garanteix l’ensenyament obligatori.  

Gràcies a la Constitució, les persones gaudim dels anomenats drets constitucionals que, en teoria ens donen la llibertat necessària per a cobrir les nostres necessitats. A la pràctica no és així, perquè drets com el del treball o a una vivenda digna, sovint s’incompleixen.

En altres casos (sobre tot durant els mandats de Mariano Rajoy), el Sistema ens ha limitat alguns dels nostres drets: vaga, manifestació, expressió, etc. I segons sembla, en tots els casos, les noves lleis segueixen gaudint de la corresponent legalitat constitucional. Perquè sovint, la legalitat constitucional només depèn de la composició dels membres dels Tribunal Constitucional que són els garants de que el Sistema no pateixi entrebancs i que tot continuï sota control del mateix Sistema.

El límit del que és legal o il·legal i per tant susceptible de càstig el marca el mateix sistema, tot i que, sovint, de forma molt arbitraria i difícil d’entendre per part d’aquells que, afortunadament, encara tenim la capacitat de pensar lliurement, tot i que el Sistema també intenta influir-nos per a que cada vegada assumim més la seva concepció sobre allò que és bo i el que no ho és. Segons la forma de pensar s’estarà dintre del Sistema o fora d’ell.

Però els Sistema també es permet actuar estrafolàriament. Sovint vivim exemples d’aquestes extravagàncies: condecorar Mare de Déus per part Jorge Fernández Díaz en la seva època de Ministre de l’Interior o posar les banderes de tots els aquarteraments militars a mig pal per la mort de Crist com s’està fent durant aquesta Setmana Santa...

En canvi no es tolera que els ajuntament fiquin la bandera tricolor republicana per a commemorar el dia de la República (14 d’abril) o l’estelada en el cas de molts ajuntaments catalans. I el que encara es pitjor: Conservar un grau mausoleu com és el Valle de los Caidos a la memòria de la barbàrie del règim dictatorial del general Franco i els seus acòlits (que n’hi havia molts i encara queden nostàlgics)

I tos aquells que no pensin així, tal com ordena el Sistema, som antisistemes (jo també) Perquè per a ser antisitema no fa falta que estiguis fora de les institucions. Només cal que discrepis de com s’estan fent les coses.

Com bé saps, el Sistema tendeix sempre a afavorir els seus, tot i que la majoria de favors no solen ser gratis. D’aquí els casos de corrupció que s’han generar durant dècades...

Vols dir això que el Sistema és corrupte? Sí, el sistema és corrupte. Personalment me conformaria que fos imperfecte, però el cert és que està podrit i, a curt termini no li veig solució possible.  

LA IMPORTÀNCIA DE DIR-SE NARCÍS

Un amic me va fer arribar la setmana passada una mena de jeroglífic: una estampeta del patró de Girona (Sant Narcís), una icona (el Cobi) i una pel·lícula dels anys 60 (Els que toquen el piano) Es tractava d’endevinar un personatge que, just aquell dia, culminava l’etapa més fosca de la seva vida.

Es tractava (es tracta) de Narcís Serra, Alcalde de Barcelona i, com a tal impulsor dels Jocs Olímpics (Barcelona-92), vicepresident del Govern d’Espanya amb Felipe González (després de la dimissió d’Alfonso Guerra) i president de Catalunya Caixa, una de les entitats financeres que van haver de ser rescatades en diner públic i que més forat havia deixat.

Durant la seva etapa com polític va escriure una pàgina brillant. Amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya, va ser Conseller de Política Territorial amb Josep Tarradellas; primer alcalde democràtic de Barcelona de des la Segona República; quan Felipe González va guanyar les eleccions generals de 1982 per una amplíssima majoria, va ser nomenat Ministre de Defensa y, més tard, amb la dimissió d’Alfonso Guerra per un afer d’un dels seus germans, va arribar a vicepresident del Govern d’Espanya. La Generalitat li va reconèixer la seva trajectòria amb la Creu de Sant Jordi.

Narcís Serra té la carrera d’Econòmiques i a estones lliures li agradava tocar el piano, tal com ho va demostrar el programa No passa res de la Trinca.

En acabar la seva etapa com a polític va arribar a la presidència de Catalunya Caixa, l’antiga Caixa de la Diputació de Barcelona i que tenia la seva seu a la Via Laietana de Barcelona.

Sempre he reconegut que no m’hagués pensat mai que Catalunya Caixa es trobés en una situació tan lamentable. Pensava (equivocadament) que com pertanyia a una diputació governada pel PSC, el seu estat era molt millor que el de la majoria de les caixes espanyoles.

Al final va resultar que era una de les que pitjors resultats tenia degut a una mala gestió de la seva cúpula encapçalada per Narcís Serra i Adolf Todó que, a part d’unes inversions catastròfiques, se van augmentar considerablement el sou. Ara els fiscal els hi demana 4 anys de presó per administració deslleial... Chúpate ésta!!

Suposo que el mèrit més gran de Serra per a ser nomenat president d’una entitat financera tan important com era Catalunya Caixa va ser el seu currículum. Com economista no devia de se estrany als números que reflecteixen les comptabilitats d’aquets tipus d’entitats i, per tant, a priori, sé li suposava una eficiència que, finalment, no va tenir tal com va quedar demostrat. Però sobre tot pels càrrecs que havia ocupat durant la seva trajectòria com a polític. D’aquí la importància de dir-se Narcís. Però evidentment no és l’únic...

Altres noms també són importants, com el de Felipe, José Maria, Josep, Eduardo, Rodrigo, Josu Jon, David, Joan, José Luis, Miquel, etc., etc. Tots ells noms de pila de polítics que han fet ús de les anomenades portes giratòries. Aquelles que, una vegada s’ha abandonat la vida polític els han permès entrar als consells d’administració de grans empreses del sector de l’energia, construcció, finances, telefonia o tecnologia.

SI VOLEU SABER QUI SÓN:      

https://directa.cat/portes-girat%C3%B2ries