DÍSCOLS PER POR

De Puigbert a E-notícies.

Mireu que ha corregut tinta des aquell 11 de setembre de 2012 quan Mas, en veure la multitudinària  manifestació de Barcelona, va se’n va adonar que pel bé dels catalans, Catalunya havia de convertir-se en un estat independent.

S’ha dit de tot, s’ha escrit de tot: sobre les noves lleis promulgades pel Parlament, sobre el referèndum, sobre inconstitucionalitats, sobre garanties jurídiques, sobre economia i llibertats, etc., etc. Però de tot, de tot, no! A ningú sé li va ocórrer pensar que si els processaven posaven en risc el seu patrimoni...

Per tant, per a què tanta llei de Transitorietat política que havia de garantir els nostres drets com a poble si queda fora el més elemental: la pela!  

I es clar, si té donen a triar entre la independència i la pela, no és estrany que aquell que la posi en risc (la pela) acabi renunciant a ser protagonista en primera persona en allò que respecta al procés independentista.

El conseller Baiget va ser el primer d’expressar els seus dubtes i Puigdemont el va fer fora. Després cessaria a d’altres consellers com la que havia estat portaveu del Govern Neus Munté, Meritxell Ruiz i Jordi Jané que van ser immediatament substituïts per Jordi Turull (Presidència i portaveu), Clara Ponsatí (Ensenyament) i Joaquim Forn (Interior), respectivament.

Si l’any 2015, després de les darreres eleccions autonòmiques (les eleccions de la nostra vida) Mas va dir que el govern que es va formar era el dels millors, ara, després dels canvis soferts m’ensumo que ja no ho deu de ser... Ara, després de la substitució dels díscols, és el govern dels fidels, però també dels fanàtics. D’aquells que sembla que estan disposats a tot per tal de defensar el posicionament sorgit del cap d’una megalòman ambiciós.

Els vells i nous consellers amb Puigdemont i Junqueras al capdavant me recorden a aquells soldats que disposats a donar les seves vides a l’hora de defensar uns ideals. En canvi, els altres, els que han renunciat o les han fet renunciar, se’ls hi podria aplicar aquella frase que diu així: Val més que es digui que per aquí va passar un covard que aquí va morir un valent.

TV3, la televisió oficial del procés,  va fer  els que solen fer els mitjans de comunicació controlats pel poder dominant i que tantes vegades s’ha criticat: informar parcialment. Tal com diu el crític televisiu Ferran Monegal a la seva columna del Periódico, va informar abans de la presa de posició del nous consellers que no de del cessament (o renuncia pactada) dels vells. A l’article es podia llegir: Dit així, sense mencionar que prèviament altres tres consellers han sigut cessats, podria semblar que el Govern creix, augmenta, en tres conselleries més, cosa que no només és gloriosa, sinó fantàstica. (http://www.elperiodico.cat/ca/noticias/oci-i-cultura/consellers-pla-inclinat-6170977)

L’arribada de Joaquim Forn a Interior (càrrec que pel que sembla s’ha guanyat a base de constància, d'estar sempre al costat del pinyol del partit -CDC i ara PDeCAT- i ser al menys tan independentista com Puigdemont; no sé li coneixen altres aptituds) va fer témer la continuïtat del cap polític dels Mossos d’Esquadra Albert Batlle (ex PSC) i així va ser. Ahir mateix va renunciar al·legant motius polítics. Batlle va marxar abans de que el fessin fora...  

Sempre s’ha dit que la millor manera de veure els toros és des de la barrera. Quans independentistes hi hauria si posessin en risc el seu patrimoni? Segur que molts menys que ara!

I no és que estigui d’acord amb que això passi. És simplement una prova més de la força de l’Estat central. Una força que sovint és menystinguda, però que està aquí i que es pot usar quan el govern d’Espanya ho consideri necessari.