ZONA DE FUMADORS (Tercera part i última)

(Ve d'ahir)
Potser algun dels meus lectors pensarà: Quina canya els hi ha donat... Però... És que no s’ho mereixen. Quantes vegades un fumador s’ha mostrat solidari amb un que no ho és? En mi molt poques, la veritat. Una o no cap... No ho recordo amb exactitud...

Però és que a demés de tot el que ja he dit d’ells, embruten més. Jo mai he tirat cap burilla al terra, ni cap paquet de tabac buit, ni he buidat el cendrer del cotxe al primer lloc que he trobat o m’ha vingut bé... I ara algun fumador me dirà:

-Jo tampoc ne tiro...

Mai, mai n’has tirat cap? Perdona que t’ho digui així, però no m’ho crec. Una pregunta:

-Qui ho tira? Potser els que no fumem?

Amb la prohibició de fumar als bars, només cal passar per davant d’un per a veure el terra ple de burilles. I és que a sobre, els propietaris ni les agranen... Ah! I també hi ha propietaris de bars que deixen fumar o fumen ells, com per exemple el bar on jo vaig a esmorzar cada dia.

No vull dir amb això que la resta, els no fumadors no podem ser bruts. Ho som! Podem deixar la brossa fora dels contenidors... Podem tirar un paper a qualsevol lloc... Podem estar una setmana sense dutxar-os... Podem anar llantiosos... Però és que els fumadors també!  O no és així?

El dia de Cap d’Any, mentre la família dinàvem a casa, va sortir el tema. I mon cunyat que casi cada dia surt a córrer va i me diu:

-Això és igual que els propietaris dels gossos... De vegades vaig corrent pel canalet de la Ràpita i me ve cap a mi un gos... I el seu amo me diu: Tranquil, que no fa res... Però encara que no faci res, si sé té creua i s’embolica amb les teves cames té poc fer caure...

-Sí, és veritat –li vaig respondre jo-. Però és que el seu propietari també pot ser fumador!

Fumar és un extra. Pots tenir tota mena de vicis i a part fumar.

Si amb aquesta sèrie de tres comentaris t’has ofès, he de dir-te que no era la meva intenció. Pensa que en cap moment m’he referit a tu com a individu, sempre ho he fet com a col·lectiu. El que he pretès és mirar de sensibilitzar-nos (veus, torno a parlar en plural) i que a partir d’ara ens tingueu una mica més de respecte. Insisteixo: jo tinc una malaltia pulmonar crònica i me prenc un inhalador dos cops als dia.

Recorda que hi ha una llei que no us permet fumar a la majoria de llocs tancats. Jo mai aniré a un club de fumadors, no seria lògic... En canvi els fumadors com ja vaig dir, solen incomplir la normativa sovint.

Si estic a la terrassa d’un bar i algú fuma al meu costat, no li dic que ho deixi de fer. El que faré serà canviar-me de lloc per a que no me vingui la fum o anar-me’n.
Per cert... I ja per acabar... Als fumadors se'ls hi està permès sortir a fumar de tant en tant... No sé quantes vegades al llarg de la jornada laboral, però bastantes... I els que no fumem què? De vegades he apuntat alguna idea, però no la diré perquè si poso coses de contingut sexual igual me donen de baixa de les xarxes socials...  

Espero que ho hagis entès... I sinó és així, que hi farem. Com deia el primer dia: Davant d’un fumador, sempre tinc la guerra perduda.  

ZONA DE FUMADORS (Segona part)

(Continua d'ahir)

Vaig començar a treballar a Tortosa i una bona part dels meus companys fumaven. Per aquell temps jo ja tenia una malaltia respiratòria, però aquest fet no importava a ningú... O quasi que a ningú, ja que potser, alguna vegada, algun company va tornar al paquet la cigarreta després de treure-la perquè jo hi era present... Però segur que van ser tan poques vegades.

-Us importa si fumo?

Solien preguntar més d’un fumador o fumadora... Però s’encenia la cigarreta sense esperar la resposta. De vegades te’l miraves estupefacte... Però tot i la cara que feies, ell (o ella) a la d’ell, la resta no l’importàvem.

Allà pels anys 90 es va regular la prohibició de fumar als centres oficials, els que depenien d’una administració pública. La majoria dels meus companys fumadors, sé la saltaven sempre que volien i, a sobre, si els cridava l’atenció, encara feien conya.

Durant la primera dècada del 2000 se’n va fer una altra una mica més restrictiva. Als bars, per exemple, hi havia zones de fumadors i no fumadors diferenciades. Però com havia passat sempre, la majoria de fumadors s’ho saltava sovint. Sobre tot als autocars, quan té desplaçaves per assistir a alguna manifestació, sobre tot sindical, els fumadors se’n anaven cap a la part del darrere. Al principi la fum era pràcticament imperceptible, però tal com anava passant el temps, té molestava més. Tot i això, els fumadors pensaven que se’ls perseguia... Que ells no feien res de dolent... Com si haver d’aguantar la seva fum, sobre tot les persones com jo, amb problemes respiratoris, no fos una situació greu.

Finalment es va aprovar una nova llei que encara restringia més els llocs on es podia fumar. És veritat que un part de fumadors s’ho van anar deixant paulatinament, però d’altres no i, a aquests, encara els has d’aguantar moltes més vegades de les que voldries fer-ho.

Si me seguiu habitualment, potser recordareu que una vegada me vaig queixar perquè els meus companys de sindicat fumaven al restaurant de Tivenys on es feia cada anys el sopar de Nadal. Al final l’ambient arribava a ser totalment irrespirable, sobre tot per a mi. La solució va ser dràstica: Ja no m’hi van convidar més!

Els dos darrers anys he hagut d’aguantar l’ambient carregat del Casino d’Amposta la nit de Cap d’any.

-És que com és un local privat é pot fumar- me diuen-.

Home, podran fumar els socis quan no facin esdeveniments oberts a al públic en general! Vaja, crec jo...

Aquest any per a més inri, es van d’haver d’obrir finestres amb el fred que feia al carrer...

Però és igual. Sigui com sigui, on sigui i quan sigui, sé que contra els fumadors tinc la batalla perduda. Ja fa temps que me vaig donar per vençut.

Segur que si ets no fumador m’entendràs perfectament i si ets fumador, no pretenc que m’entenguis... 

Tu a la teva... O és que no ho fas sempre així? 

(Continuarà demà) 

ZONA DE FUMADORS (Primera part)

Sempre he tingut la sensació de que tenir la guerra perduda davant d’un fumador. Per molta resistència que hi posi, a la curta o a la llarga m’acabarà guanyant.

Vaig créixer en una societat on fumar estava ben vist. Qui no recorda al metge fumant quan ens visitava a casa quan érem menuts? Jo recordo perfectament a Don Luciano fumant mentre ens mirava la febre o ens posava una injecció, ja que llavors no havia practicants/tes que fessin aquesta feina.

I l’ambient irrespirable dels bars? Quan més es notava era a l’hivern amb la porta i les finestres del bar totes tancades i, quan obries la porta la fum t’atacava sense compassió... Però hi estàvem acostumats.

Per molt que m’insistien els meus amics, mai vaig pegar una calada a una cigarreta, mai. De vegades me deien:

-Si no pegues una calada, ja te’n pots anar....

I me’n anava. Mai vaig fumar... De forma activa, perquè fumador passiu (un concepte que trobo que s’ha perdut en els darrers anys) ho he estat sempre...

Als xics fumar ens feia grans. Els menuts no fumaven... Bé, potser ocasionalment quan algú de la família es casava, ja que hi havia la tradició de que els nuvis donaven un cigar (puro) als homes i una cigarreta a les dones.

I para les dones, fumar era símptoma d’alliberament. D’alterar l’ordre establert i desobeir als pares, sobre tot al pare, al mascle que, com es diria ara, era el mascle alfa de la família: o feies el que té manava ell o anàvem arreglats...

Tal com explicava no he fumat mai. Puc dir que porto 59 anys sense fumar!

-Porto 5 anys sense fumar...

-Fa 10 anys que vaig deixar de fumar...

Jo 59 sense fumar! A veure qui té més mèrit.

Alls 11 anys vaig anar a estudiar a Ulldecona. Al CLA Ramon Forcadell.

-Ara que aniràs a Ulldecona (per perdre en part el control dels pares), fumaràs.

No vaig fumar...

Després vaig anar a estudiar a Tarragona.

-Ara que aniràs a Tarragona, fumaràs.

No vaig fumar...

Uns anys després vaig haver d’anar a la mili, a Cartagena.

-Ara que aniràs a la mili, fumaràs.

En aquella època molts començaven a fumar a la mili, ja que l’ociositat solia portar-te cap a aquest vici... O d’altres de pitjors. Però tampoc en aquest cas vaig fumar... Potser perquè només m’hi vaig estar 14 dies...

O igual és per tradició familiar, ja que ni mon iaio patern (el que teníem a casa), ni mon pare van fumar mai.  

A part dels bar es fumava per tot arreu. Si el pare era fumador, ho feia en qualsevol moment, sobre tot en acabar de menjar. També als llocs públics, com ara oficines, transport, etc. No importava per a res que no estigués ventilat. 

(Continuarà demà) 

ELS FUNCIONARIS I LA RESTA DELS MORTALS

Administració de l'AEAT de Sanlúcar de Barrameda. 

Aquest matí he anat a l’oficina de Correus d’Amposta. Després d’agafar torn he vist una cara coneguda i m’hi he apropat. Ens hem saludat i ràpidament m’ha dit:

-Amb la gent que hi ha, un acaba de marxar a esmorzar...

-És normal –li he respost-. Nosaltres també ho fem. Pensa que sempre solem sortir a la mateixa hora i si tu no hi surts, fas que els altres hagin de sortir més tard.

No sé si ho ha volgut entendre, de fet, tan me dóna, ja que la seva opinió podria extrapolar-se a la majoria d’usuaris que acudeixen cada dia a les oficines de les administracions públiques... I encara com no m’ha dit:

-I a sobre els hi paguem nosaltres... -Una frase molt habitual-. 

Ja sé que actualment Correus ja no és un empresa pública i, per tant no hi ha ni funcionaris ni treballadors públics, però si que, pràcticament, són els mateixos que treballaven els darrers anys en que Correus era una empresa estatal, tot i que alguns, quan es va privatitzar, van preferir anar-se’n a l’Agència Tributària.

Porto 31 anys treballant a Hisenda/Agència Tributària i al llarg d’aquest anys he hagut de sentir moltes coses (de vegades millor no escoltar), però quan vaig pel món també n’he vist moltes, tan de treballadors autònoms com d’assalariats i, posades sobre una balança tinc seriosos dubtes cap a on s’inclinaria.

Al bar on esmorzo (mai dic que vaig a prendre el cafè) sovint hi veig treballadors autònoms que es passen llarga estona, de vegades molta més que jo. Per aquells que no ho sàpiguen, al menys a l’Agència Tributària fitxem quan sortim a esmorzar i tornem a fitxar quan tornem i si ens hi estem més temps del que està establert, l’hem de recuperar. Imagino que a la resta d’organismes passa el mateix i possiblement a Correus també. A part d’això a cada oficina hi ha un responsable que vetlla per a que tot funcioni correctament i de en segur que té cura dels horaris dels seus subordinats.

Per acabar us vull explicar dues anècdotes. La primera va passar fa molts anys, segurament més de 20 i l’altra és del passat octubre quan anàvem camí de Cadis.

Hi havia una treballadora d’una assessoria d’Amposta que sempre solia queixar-se. Normalment perquè els treballadors públics (no m’agrada anomenar-los funcionaris) havien sortit a esmorzar, al metge o potser a algun altre lloc...

Un dia vaig haver d’anar a declarar al jutjat d’Amposta quan encara estava al començament de l’avinguda de Catalunya (on ara hi ha un súper) Com no tenia cotxe vaig haver d’anar en autobús que em va deixar a l’antiga parada prop del Mercat. Només baixar vaig veure a la treballadora en qüestió amb un tabal de detergent (d’aquells rodons) a una ma i una bossa amb altres productes a l’altra, tot i ser hora de feina. Al creuar-me amb ella li vaig dir:

-Així treballem? Me pensava que això només ho fèiem els funcionaris...

No va ni obrir la boca.

I la segona. Mentre anàvem per Villarobledo me’n vaig adonar que tenia fusa una bombeta del cotxe. A l’hotel ens van dir que pel centre del poble podríem trobar algun taller. No veiérem un al carrer que creuava el cas urbà. Vaig aparcar el cotxe i mentre la meva dona s’esperava, vaig anar per veure si me la podien canviar. Vaig entrar al taller i me van dir que havia d’anar al costat, als recanvis. Vaig als recanvis i me diuen:

-Si té l’han de canviar has d’anar al taller (cosa normal) Mira: Aquell mecànic és qui té la pot canviar.

Vaig a buscar a aquell senyor i li dic:

-M’han dit a recanvis que me pot canviar una làmpada del cotxe...

I me va respondre:

-T’hauràs d’esperar una mitja hora que ara me’n vaig a esmorzar...

Vàrem marxar...

Tal com diuen els castellans: En todas partes cuecen habas... O no és així?    

EL TÚNEL DEL TEMPS: LA JUNTA DIRECTIVA I UN MÉS

L’anècdota que us explicaré avui va passar farà uns 25 anys (ja que veure com passa el temps!) En aquella època l’Agència Tributària encara devia de ser Hisenda.

En aquella època hi va haver un canvi normatiu (n’hi ha constantment) que afectava als petits empresaris (intentaré no haver d’emprar massa tecnicismes per a fer l’escrit més entenedor)

Jo vaig entrar a treballar a Hisenda amb un contracte laboral que portava data 1-1-1986. Aquesta data, tot i que a molts no us digui gran cosa, va ser clau a la història recent del nostre país: s’entrava oficialment al Mercat Comú Europeu (actualment Unió Europea –o el que quedi d’aquesta-) i entrava en vigor el nou impost de l’IVA (de ben segur que el nom us sona)

Durant molts anys els petits empresaris, així com els pagesos, ramaders, pescadors, etc. tenien un càlcul simplificat per a tributar els seus ingressos: el 23,56% per a tothom. I perquè aquesta quantitat i no el 23 o el 25? Recordo que hi havia una forma aritmètica, però no sé d’on sortia i per tant no us puc aclarir el dubte. A part d’això es feien 2 pagaments a compte de la Renda a l’any i no calia justificar les despeses.

El canvi normatiu que hi va haver uns anys més tard, com us deia més amunt, afectava a tots aquests col·lectius que passaven a fer 4 pagaments a compte a l’any i havien de calcular el benefici tenint en compte les despeses relacionades amb la seva activitat. Per tant, una gran part d’aquests veien com havien de tributar més, ja que el rendiment els sortia superior al 23,56% esmentat.

Un dels col·lectius afectats era el dels venedors ambulants que tot just acabaven de constituir una associació que agrupava els de Tarragona i Castelló (ja sabeu que som terres de frontera i que un venedor ambulant igual pot parar a Tortosa i Amposta com a Vinaròs i Benicarló) Aquesta associació va ser apadrinada per la UGT.

Com sabeu, des de fa molts anys estic afiliat a dita central sindical i, els responsables territorials van pensar amb mi per a que expliqués als venedors ambulants l’abast de les modificacions tributàries i com els afectava a ells en particular. Vaig fer la xerrada a la seu de la UGT de Tortosa, al carrer Ciutadella, a la zona del Temple.    

I ara ve el bo... Sabeu quans assistents vaig tenir? Si heu reparat amb el títol, ho tindreu clar: la junta directiva de l’associació i un més. Prou... Bé, a part d’algun membre de la UGT que estava per allí i va parar l’orella.

No sóc d’anar pels mercats, però si alguna vegada has posat els peus en algun d’ells, digueu-me: Quants venedors ambulants hi poden haver un dilluns a Tortosa? (per posar nomes un exemple) Quants? 100, 200? No ho sé però suposo que per aquí anirà... En canvi van assistir a la xerrada 6 o 7... I això que el tema era, des del meu punt de vista, interessant. Tot allò relacionat amb els diners és interessant, sobre tot quan has de cobrar...

Els membres de la junta estaven visiblement molestos. Recordo que un d’ells va dir:

-Si la reunió d’avui hagués segut per a repartir les places del mercat, s’haurien matat per a veure qui podia agafar les millors...

Crec que no cal fer més comentaris.

EL TÚNEL DEL TEMPS: 420 M2 DE FORJAT

Foto: Diputació de Castelló. 

L’any 1977 (un any de força canvis al nostre país), jo treballava a Castelló. L’epresa per a la qual treballava (BRYCSA) estava construint un col·legi internat per a la Diputació a la partida Penyeta Rocha o Roja, tal com ho posen ara.

L’internat era (de fet, és) molt gran i tenia forma d’esglaó, ja que aprofitava el vessant de la muntanya. Un gran mur de formigó era el contrafort necessari per a subjectar l’enorme pes de l’edificació.

L’anècdota que us explicaré a continuació va passar un dia que s’estava formigonant amb bomba. Crec recordar que aquell va ser el primer dia que es va usar aquell sistema, ja que normalment se formigonava amb cubilots.

Aquell dia va ser l’excepció, ja que al superfície per a formigonar era molt gran i, per tant, amb el cubilot (que té capacitat per a ½ m3) s’hauria trigat massa temps.

Sobre l’encofrat de la primera planta hi havia al menys 5 persones (entre paletes i manobres) que, amb els rastells ajudaven a escampar el formigó per sobre els revoltons (bovedilles) De sobte el terra que trepitjaven els operaris se’n va anar cap avall. En total van anar per terra 5 persones, entre elles el paleta Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar (evidentment no calia posar el nom, però com un nom així difícilment s’oblida, m’ha vingut en gust ficar-lo)

Afortunadament l’accident múltiple va ser menys greu del que podria haver segut, ja que qui es va emportar la pitjor part va ser l’operari esmentat que es va trencar el turmell. Després v haver-hi algú que es va emportar una bona esgarrapada per part de les rees de ferro que completaven el forjat i que es movien com si fossin serps. Es va calcular que la superfície que va cedir van ser d’uns 420 m2.  

Entre el període de baixa i la recuperació, l’accidentat (o sigui, el Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar) va estar força temps sense venir a treballar... Més d’un mes segur, potser 40 dies...

Finalment va venir, però a mig matí es va apropar a l’oficina que estava en un furgó adaptat per a l’ocasió i va dir ressentir-se de la lesió i demanant que sé li fes un full per a poder ser atès novament a l’hospital  i veure així l’abast que tenia. El dia següent va tornar a portar la baixa.

Van anar passar els dies (impossible recordar en exactitud quants) fins que un dia un senyor que no coneixíem de res va aparèixer per l’obra preguntant si allí treballava Reyes Núñez de Arenas García-Valdelomar. Li diguérem que sí, però que estava de baixa.

-Vinc a denunciar-lo. –Ens va dir- Estic treballant amb ell fent-li de manobre i, mentre ell està cobrant de dos llocs, a mi no me paga... 

Durant el temps que va treballar, el subjecte no em va semblar per a res, una persona conflictiva. Se’l veia treballador, cordial i fins i tot el recordo afable. Per tant, aquella notícia ens va sobtar a tots.

Per aquella època, la nòmina té la pagaven en sobre i, per tant, si els que estaven de baixa volien cobrar havien de passar divendres sobre les 5 de la tarda a buscar el sobre amb l’import del jornal corresponent.

Quan el següent divendres va aparèixer per allí el personatge en qüestió, se’l va advertir de que havia de demanar la baixa voluntària de l’empresa sinó volia que se’l denunciés davant la inspecció de treball. S’ho devia témer, perquè no va ni obrir la boca per a desmentir els fets...

EL TÚNEL DEL TEMPS. ‘PROVOCANDO UN PIROPO’

Cada any, per festes de la Cinta, puntualment, el Teatro Argentino muntava a Tortosa la seva carpa per les immediacions del parc Teodoro González. Era un teatre de varietats: música, ball, humor, una mica de carn... Però sobre tot molta picardia.

Recordo que mons pares hi solien. Sinó tots els anys, molts... Però després en parlaven poc... Com a molt i per a que jo comprengués que no podia anar, me deien que era un espectacle verd (*).

Amb els anys, tal com ens anàvem fent grans, vam mitificar l’Argentino i, com tot allò que estava prohibit, ens feia augmentar les ganes d’anar-hi. Fins 1974...

Aquell any, quan Franco estava més allà que aquí, el règim ja havia suavitzat molt les formes i, tot i que el destape encara no havia arribat, de tant en tant quan anaves al cinema podies veure, ni que fos de passada, alguna mamella. La majoria dels meus amics ja tenien 17 anys i a mi me faltava un mes per a fer-los. Ens vàrem apropar a les taquilles del teatre per a veure si podíem entrar, tot i que encara no teníem els 18.

Com que suposo que l’espectacle ja anava de baixa i no atreia tants espectadors com uns anys abans, ens van deixar entrar. No cal ni dir l’emoció que vam sentir en aquell moment... Per una banda per transgredir les normes establertes i per l’altra pel morbo que suposava veure dones amb poca roba.

L’espectacle es desenvolupava dintre de les nostres previsions. Tot i com he dit abans, teníem poca informació sobre el tema, els que vèiem ho podria qualificar com a previsible.

En un moment donat va sortir una vedette (no sé si era la primera, la segona o la tercera) tota sensual i amb un vestit de tul transparent i que des d’un dels costats li sortien unes fulles de parra verdes que li cobrien les parts més pudoroses. El títol del tema que va interpretar ja era tota una declaració d’intencions: ‘Provocando un piropo’.

A mesura que anava interpretant el tema se dirigia a algun home de les primeres fileres i li deia:

-‘¿Me tiraría usted un priropo?’

Un li va dir guapa, un altre tía buena... Però com passa sempre en aquests casos, la gent (els homes en aquest cas) sé van envalentint i sempre hi ha algú que la diu més grossa que els altres.   

     

-‘¿Me tiraria usted un piropo?’

-Tinc un pardal... (li va llançar un)

-‘¿Como dice?’

-Què tinc un pardal...

-‘¿Me lo repite en español?’

-‘Qué tengo un pájaro...’

-¿Me lo enseña...?

-Sí, sí...

Quan anava a pujar a l’escenari els seus companys el van aguantar.

Podeu imaginar-vos la gresca que es va muntar...

(*) Per aquell temps quan s’explicava alguna cosa picardiosa, normalment relacionada amb el sexe, es deia que era verda o verd, segons els casos (un acudit verd)  

LA CLASSE DE DIBUIX

Estàvem a una classe de dibuix de segon de Batxillerat (Elemental) Era el curs 1969-1970 del CLA d'Ensenyament Mitjà Ramón Fordacell d'Ulldecona. Tenia 12 anys.

A la làmina que havíem de copiar hi havia un martell i un tornavís (si algú ha pensat que hi havia un martell i una falç, error, per aquella època posar aquesta imatge hauria comportat pena de presó) El martell i el tornavís estaven creuats i projectaven l’ombra que era uniforme.

Un dels meus companys de classe va dibuixar l’ombra molt més fosca a la part on es creuaven els dos objectes. Recordo els crits del professor i amb dos llapis li va demostrar que l’ombra era igual en tots els punts, fins i tot al punt d’encreuament.

Mireu si vaig d’haver de quedar impactat per aquella escena que després de quasi 50 anys encara me’n recordo. No obstant he de dir que el professor estava equivocat, ja que, tot i que no és el més normal, de vegades el punt d’encreuament de dos objectes poden projectar una ombra més fosca depenent dels focus de llum que hi hagi.

Per a mostra podeu veure la foto que il·lustra aquesta petita entrada. Com podeu veure se tracta de l'ombra de dues potes de la mateixa taula. 

EL TÚNEL DEL TEMPS: MELONS DE MORO INDIGESTOS

Eren festes majors de la Galera... No recordo en exactitud l’any però bé podria tractar-se del 76...  

A la mitja part del ball (encara sé feia a la pista del Sindicat, al carrer Tarragona, allà on Lluís Sales hi va construir aquelles casetes tant psicodèliques) uns galerencs (ho dic així, perquè uns formaven part de la nostra colla, però d’altres, no), van decidir anar córrer el meló...  

Per aquell temps era una activitat força comuna. Jo mateix també hi havia anat alguna vegada, però normalment qui tenia la iniciativa sempre era el mateix (potser algun dels meus lectors sabrà de qui parlo)

Però a part de tenir la iniciativa calia saber on n’hi havien, la qual cosa ja era més difícil, perquè pels voltants del poble no hi havia gaires horts i qui en tenia mirava de no donar massa facilitats al lladres. Entre els presents, no tots decidírem secundar la iniciativa. Així, uns quan se’n van anar a córrer el meló, mentre que la resta ens quedàrem xerrant al ball.  

Però ve-t’ho aquí que un dels que ens vàrem quedar al ball sabia on estava el melonar i, a part d’això, va tenir una idea maquiavèl·lica: donar-los un bon ensurt!

Així, sortírem a l’encontre dels furtius dirigint-nos cap el camí de la cooperativa on, els arbres ens servirien per a camuflar-nos de la llum de la Lluna. Després d’esperar-nos uns minuts, de sobte els sentirem arribar parlant i rient i, suposadament, amb el botí baix del braç (tot i la llum de la lluna, la distància que hi havia entre els dos grups ens impedia veure-ho)

Quan ja estàvem suficientment prop de natros, començàrem a proferir tota mena de renecs i crits espantadissos, a la vegada que fèiem soroll amb els peus com si algú estigués corrent. A partir d’aquí la gran desbandada. Segons ens explicarien després, van deixar anar els melons i van començar a corre... Cametes per a què us vull... L’adrenalina (tot i que en aquell temps no sabíem que era això de l’adrenalina) brotava de tothom: d’aquells que es pensaven que, efectivament, els hi havia sortit l’amo dels melons i dels que li havíem suplantat la seva identitat.  

El grup dels espantalls arribarem primer al ball, ocupàrem el mateix lloc i com si res hagués passat, continuàrem parlant tranquil·lament esperant l’arribada de l’altre grup que encara va trigar una bona estona en fer-ho.

Quan finalment van arribar se’ls veia espantats i encara esbufegaven, creient que efectivament havia estat l’amo del melonar qui havia sortit al seu encontre. Ens van explicar en detalls el que els havia passat, fins i tot que un meló tirat a l’aire (no devia de ser massa gros) havia anat a parar al cap de qui el precedia (encara recordo qui, però no ho diré) Crec que tots ens imaginàrem l’escena i ja no poguérem aguantar el riure (fins aquell instant intentàvem dissimular el millor que podíem)... Tant rèiem que natrosmateixos acabàrem per delatar-nos. L’empipament dels altres va ser majúscul, però prompte se’ls hi va passar.

No sé si aquella vivència els hi va servir d’escarment per no haver-ho de repetir, però segurament n’hi havia per a això i més...  

‘EL PADRE’

Quan me vaig afiliar al PSC l’any 1983 vivia a Santa Bàrbara. Davant les imminents municipals d’aquell mateix any, l’agrupació local va treure una revista de la quan només en va sortir el número zero. Després de donar-li moltes voltes, finalment es va decidir que es digués la Veu de la Plana. Els militants i simpatitzants del partir que van voler hi vam col·laborar amb articles de tota mena. Recordo que cap d’ells estava firmat. L’única cosa que es va firmar va ser una entrevista al nostre cap de llista Josep Gestí i ho vaig fer jo mateix, tot i que es tractava d’una autoentrevista.

Jo hi vaig col·laborar amb dues o tres cosetes i, sense cap mena de dubte, la que més repercussió va tenir va ser un petit relat anomenat el Padre i que, sense esmentar-ho en cap moment, me referia a l’alcalde de l’època Josep Bertomeu Canalda, traspassat recentment i més conegut a Santa Bàrbara com Don Pepe i a la Galera com lo Manyà.

Aquell relat (escrit en castellà –en aquell anys no sabíem escriure d’una altra manera) també esmentava a l’Hijo i a l’Espíritu Santo. Evidentment tampoc donava noms, però sí pistes suficients com per a poder descobrir la seva identitat. De totes maneres per aquells que no ho recorden o potser sí i no van descobrir els personatges, avui ho faré: Quan parlava de l’Hijo em referia a Gabriel Cid, més conegut com lo senyor Gabriel, cap de personal de la TOAR i l’Espíritu Santo era Pepito Gas, enginyer planer establert a Tarragona. Dit això me limitaré a parlar de Don Pepe.

Josep Bertomeu i Canalda va ser alcalde de Santa Bàrbara entre 1976 i 1999. Va ser el darrer alcalde no escollit democràticament. L’any 1979, quan es van celebrar les primeres eleccions municipals després de la mort de Franco, Don Pepe va ser elegit el primer alcalde de la nova etapa democràtica com a independent i 4 anys més tard, va ser reelegit encapçalant la candidatura de CiU a la localitat.

Però el que molta gent no sap (segur!) és que el primer cap de llista de CiU hagués pogut ser una altra persona... Potser a partir de llavors les coses haurien pogut canviar... O no, ves a saber...

Permeteu-me que mantingui l’anonimat d’aquesta persona, ja que ella mateixa m’ho va explicar ja fa molts anys en confiança i no tinc clar que hagués volgut que un dia ho fes públic.

Aquesta persona en qüestió tenia estudis universitaris i quan m’ho va explicar ja estava jubilat de la seva professió. Era un home de fortes conviccions republicanes, honest i planer (amb els dos sentits de la paraula que se’ls hi poden donar a la gent de Santa Bàrbara)

Quan els de Convergència de la comarca el van anar a buscar, després d’explicar-li el que pretenien (jo tinc molt clar des de fa molts anys el tarannà dels convergents) els hi va dir:

-Us esteu equivocant. Jo no sóc la persona que busqueu.

Les seves idees deferien molt de la forma de pensar dels convergents de llavors i dels d’ara (bé ara és difícil anomenar-los amb una sola paraula i crec que se’ls seguirà dient convergents durant molts anys)

Don Pepe era una persona que despertava passions contraposades al seu poble, tal com passa amb la majoria dels personatges públics. Això sí, els detractors no ho demostraven a l’hora d’anar a votar, es a dir, molts gent el criticava però cada quatre anys guanyava per majoria absoluta. Amb el pas del temps s’ha demostrat que a Santa Bàrbara que CiU guanyi per majoria absoluta a les municipals no és cap proesa, perquè regidor amunt, regidor avall, tots els alcaldes ho han fet: Joaquim Martí, Jordi Boronat i el darrer, Alfred Blanch.

A mon pare, que normalment sempre va treballar amb gent de Santa Bàrbara (colles com les de Juanito de l’Estamero o de Paco del Baldat) m’explicava que sovint li deien els seus companys de treball:

-Don Pepe serà com serà, però per a Santa Bàrbara és el millor alcalde...

De Primitivo Forastero, alcalde de Camarles que va seguir una trajectòria pràcticament calcada a la de Don Pepe, deien el mateix...   

Per acabar us explicaré una anècdota que, molt provablement també desconeixen la majoria dels meus lectors. Tot i que no deu de sortir enlloc, quan es va normalitzar l’escut de Santa Bàrbara, Don Pepe es va insistir que sé li havien de posar uns brots d’olivera, en contra de l’opinió dels experts, perquè en heràldica aquest tipus de símbol no existeix. I tot que no ho puc assegurar (ja que és de collita pròpia), les 4 barres catalanes tampoc hi haurien d’aparèixer, ja que aquestes són símbol de la reialesa catalana i només les porten els escuts de les ciutats que van tenir algun tipus de vincle amb els comtes-reis del Casal de Barcelona (sempre segons els experts en heràldica i onomàstica)    

EL TÚNEL DEL TEMPS: RETORNANT DE CARTAGENA

Me va tocar fer la mili a Cartagena, a la Marina. L’1 de setembre de 1978 sortíem en tren des de Tarragona, tot i que el tren ja venia de Girona i Barcelona, on també hi havien pujat d’altes joves que, com jo, tenien la mateixa destinació.

Però me van donar inútil i prompte me van retornar a casa... Una mica com passa amb les cartes: Retornar al destinatari...

I precisament del viatge de tornada us vull parlar. De Cartagena havia d’agafar un autobús fins Alacant i d’allí un altre que només parava a les capitals de província, es a dir, València, Castelló i després Tarragona... De totes formes me van dir que si pagava fins a Tarragona i li demana al xofer baixar abans, que segurament no hi hauria cap tipus problema.

La primera etapa la vaig fer amb un caporal del propi Alacant. Me va semblar molt bona persona i vaig estar conversant amb ell durant tot el trajecte. Me va explicar que a la vida civil treballava a Correus i que tot hi que va voler lliurar-se de la mili perquè havia patit una fractura a la tíbia, un contratemps li ho va impedir, però que no se’n penedia, ja que havia d’embarcar per a fer una mena de creuer pel Mediterrani (llavors els creuers no eren tan populars coma ara) amb una corbeta que estaven acabant a la drassana que hi havia a tocar del nostre aquarterament i que, finalment, posarien rumb a diferents ports d’Amèrica del Sud i en tornar a Cartagena ja sé llicenciaria. La seva única ocupació durant tot el recorregut era replegar les cartes i portar-les a l’oficina postal més propera al port on fondejarien.  

El trajecte des d’Alacant fins Amposta (el xofer va accedir deixar-me a la N-340, just a l’entrada d’Amposta) va ser molt diferent. Hi havia dos mariners que anaven a casa de permís: un de Barcelona i l’altre de Benicarló. Van estar muntant xivarri durant tot el trajecte, sobre tot amb les noies joves que viatjaven al mateix autobús.

A la Marina hi havia una mena de desafiament entre els soldats. Amb el peu havies de donar 3 cops al terra. El desafiat t’havia de respondre amb 3 cops més i si portava menys mili que l’altre, l’havia de convidar. Alguna vegada podria sortir el tret per la culata i podia passar que el que menys mili portés fora el desafiador. Com que jo ja me’n anava llicenciat, els hi feia als meus companys de viatge què m’acabaven engegant.

Tal com jo vaig conèixer la seva procedència, ells també van saber de la meva. En una d’aquelles, el benicarlando (també coneguts com a caduferos), me va dir:

-Mon pare té un amic a la Galera... Un tal Maset o Masot...

-Pot ser Bassot?

-Sí, sí...

-Així tu ets fill de Manuel, el del restaurant el Cortijo.

El vaig descol·locar. Segurament mai s’hauria pensat que algú amb tan poca informació el pogués identificar tan ràpidament... I a sobre lluny de casa.  

En aquell temps, el restaurant el Cortijo ja era un dels més coneguts de Benicarló i en el decurs del temps sembla que ha millorat ostensiblement.

-Com ho saps? -Me va preguntar-

Ma mare, i jo mateix, havíem treballat collint bajoques a Benicarló. Recordo per exemple a Pascual Moros, a la família Bo (emparentats amb els del cafè) A ma mare li havia sentit parlar moltes vegades de Manuel i la relació amb el tio Pepe del Bassot, que a part de ser de la Galera, vivíem al mateix carrer.

EL TÚNEL DEL TEMPS: UNA TROBADA A 100 KM DE CASA

Foto: Diputació de Castelló. 

Vaig començar a treballar per primera vegada un 4 d’octubre de 1976 i ho vaig fer a l’obra que  l’empresa barcelonina BRYCSA (Bartolomé Ribas y Compañia SA) feia a la part de dalt de l’autopista a l’alçada de Castelló de la Plana. Es tractava d’un col·legi internat que, a la vegada formava part d’un complex educatiu que promovia la Diputació de Castelló. En total s’hi van construir 3 edificis: un col·legi per a discapacitats intel·lectuals construït per OBRASCON i que va ser el primer de tots, l’internat que és l’edifici més gran i un col·legi d’educació primària que es començava a construir quan vaig abandonar l’empresa al cap d’un any d’haver començat.

En aquell temps el complex educatiu s’anomenava de la Penyeta Rocha, encara que darrerament hes vist que l’han rebatejat com a Penyeta Roja.   

No acostumàvem a tenir visites. Una vegada al mes ens venien a veure l’arquitecte (Sr. Traver) i l’aparellador de la Diputació, supervisors de l’obra i que tenien una deficient relació amb el Sr. Casas, un gallec que era el responsable de la mateixa.

Un dia va aparèixer un senyor que me va semblar que no era desconegut. Sempre he segut bon fisonomista i aquella cara me sonava d’alguna cosa. Segurament era d’algun poble veí del meu.

Ja havia marxat quan li vaig preguntar al Sr. Casas qui era aquell senyor. Me va dir que no ho sabia, que havia anat a vendre llibres i que no havia li lliurat cap targeta, no obstant havia de tornar el dia següent a veure si li havia complagut el llibre que havia deixat.

Vaig estar pendent de la seva arribada i així que el vaig veure, el vaig interceptar per mirar d’esbrinar quina identitat tenia.

-Bon dia. Què me podria dir de quin poble és vostè?

-Sóc de Tarragona...

-De Tarragona capital o de Tarragona província?

-De Tarragona província... D’un poblet que hi ha al començament...

(Vaig pensar que anàvem bé, ja que semblava que era de la mateixa zona que jo, tal com havia intuït)

-Digui’m, digui’m de quin poble és, que jo aquella zona me la conec...

-Sóc de Godall.

(Llavors me vaig posar a riure)

-Sap d’on sóc jo? Sóc de la Galera...

Era Santiago Jaques, pare del metge especialista en traumatologia del mateix nom i que resideix a la província d’Alacant. Ens havíem trobat per casualitat a 100 Km de casa.

Com que de jove freqüentava molt Godall, no cal ni dir-ho que vàrem coincidir moltes vegades més.