Vaig començar a
treballar a Tortosa i una bona part dels meus companys fumaven. Per aquell
temps jo ja tenia una malaltia respiratòria, però aquest fet no importava a
ningú... O quasi que a ningú, ja que potser, alguna vegada, algun company va
tornar al paquet la cigarreta després de treure-la perquè jo hi era present...
Però segur que van ser tan poques vegades.
-Us importa si
fumo?
Solien preguntar
més d’un fumador o fumadora... Però s’encenia la cigarreta sense esperar la
resposta. De vegades te’l miraves estupefacte... Però tot i la cara que feies,
ell (o ella) a la d’ell, la resta no l’importàvem.
Allà pels anys 90
es va regular la prohibició de fumar als centres oficials, els que depenien d’una
administració pública. La majoria dels meus companys fumadors, sé la saltaven
sempre que volien i, a sobre, si els cridava l’atenció, encara feien conya.
Durant la primera
dècada del 2000 se’n va fer una altra una mica més restrictiva. Als bars, per
exemple, hi havia zones de fumadors i no fumadors diferenciades. Però com havia
passat sempre, la majoria de fumadors s’ho saltava sovint. Sobre tot als
autocars, quan té desplaçaves per assistir a alguna manifestació, sobre tot
sindical, els fumadors se’n anaven cap a la part del darrere. Al principi la
fum era pràcticament imperceptible, però tal com anava passant el temps, té
molestava més. Tot i això, els fumadors pensaven que se’ls perseguia... Que ells
no feien res de dolent... Com si haver d’aguantar la seva fum, sobre tot les
persones com jo, amb problemes respiratoris, no fos una situació greu.
Finalment es va
aprovar una nova llei que encara restringia més els llocs on es podia fumar. És
veritat que un part de fumadors s’ho van anar deixant paulatinament, però d’altres
no i, a aquests, encara els has d’aguantar moltes més vegades de les que voldries
fer-ho.
Si me seguiu
habitualment, potser recordareu que una vegada me vaig queixar perquè els meus
companys de sindicat fumaven al restaurant de Tivenys on es feia cada anys el
sopar de Nadal. Al final l’ambient arribava a ser totalment irrespirable, sobre
tot per a mi. La solució va ser dràstica: Ja
no m’hi van convidar més!
Els dos darrers
anys he hagut d’aguantar l’ambient carregat del Casino d’Amposta la nit de Cap d’any.
-És que com és un
local privat é pot fumar- me diuen-.
Home, podran
fumar els socis quan no facin esdeveniments oberts a al públic en general!
Vaja, crec jo...
Aquest any per a
més inri, es van d’haver d’obrir finestres amb el fred que feia al carrer...
Però és igual.
Sigui com sigui, on sigui i quan sigui, sé que contra els fumadors tinc la
batalla perduda. Ja fa temps que me vaig donar per vençut.
Segur que si ets
no fumador m’entendràs perfectament i si ets fumador, no pretenc que m’entenguis...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada