LO MAS DE LA RATA D’ULLDECONA

Quan era menut mon pare sempre me parlava del mas de la Rata, un lloc proper a la nostra finca de la Seniola, on amb els seus pares (mons iaios Manuel i Cinta) s’hi passaven llargues temporades.

Fins l’arribada dels vehicles a motor, els pagesos s’estaven als masos o les casetes de camp bona part de l’any, al menys mentre duressin les tasques agràries que s’hi feien al llarg de l’any, principalment la recol·lecció de les olives, però també les d’esllemenar, llaurar, llevar poll, etc.

Durant la guerra també van ser refugis per a molts. Si t’estaves al poble, en qualsevol moment podia arribar algú i confiscar-te el menjar amb l’excusa de fer-lo arribar als soldats del front. Al camp era més difícil trobar-te, tot i que en aquell temps tothom coneixia a la perfecció els més recondits indrets del terme i també dels termes veïns.

A la Seniola hi havia oliveres (per poc passen de 100 -ho sé perquè quan era menut mon pare me les va fer comptar-) i totes eren morrudes tret d’una sevillenca. Les va plantar mon iaio l’any que va néixer mon padrí, el germà de mon pare. Com que mon pare farà 89 anys i mon padrí ne tenia 11 més que ell, en bona lògica aquest any és el seu del centenari.

Durant els anys de la guerra i els primers de la postguerra mon iaio hi cultivava d’altres productes, com per exemple blat. Amb la collita de blat tenien garantit el pa blanc tan desitjat en aquells temps on la majoria dels ciutadans menjaven pa negre (us en recordeu de la pel·lícula?) que te donava dret la cartilla de racionament que té lliuraven les autoritats franquistes de l’època.

Però es clar, el blat s’havia de moldre per a convertir-lo en farina i la farina s’havia de pastar i més tard coure’s en un forn. I el mas de la Ratadisposava de tot el necessari per a poder elaborar el pa.

Mentre els homes (Pascual i Manuel) s’ocupaven de totes les fases de la fabricació, les dones (Maria i Cinta) ploraven desconsolades pensant amb la sort dels seus respectius fills. Tot i que la guerra ja havia acabat, Manuel, mon padrí i Joaquín, el fill dels propietaris del mas de la Rata, com excombatents republicans, formaven part del mateix batalló disciplinari que realitzava tasques de reconstrucció d’infraestructures viàries pels voltants de Montserrat (Olesa, Monistrol)

Segons m’explicava mon pare, de menut havia estat alguna vegada pel mas de la Rata. Me parlava d’una polleta anglesa que li pujava a la falda de la tia Maria. Era massa menut per a recordar-me’n...

Fa uns anys vaig buscar intensament el mas de la Rata. Sabia amb tota seguretat que estava en algun punt entre els Valentins (conegut popularment com els Masets) i les Senioles i, evidentment, no massa allunyat del nostre tros. Cansat de buscar-lo i no trobar-lo un dia li vaig preguntar a mon pare per la seva ubicació.

-Està molt prop de la Seniola... Pensa que quan poaven sé podia sentir el soroll de la curriola... 

Hi vaig tornar. De fet vaig anar per un lloc on ja hi havia passat abans, però que en arribar a un punt determinat, el camí s’acaba. Per a continuar ho has de fer a peu passant pel mig de les oliveres. Sempre amb línia recta, una mica més avant tornes a retrobar el camí i al cap de pocs metres s’hi troba un mas en runes amb un pou.

Una mica més avant, en una corba del camí, un altre mas, però aquest restaurat i habitat, tot i que al mateix costat també n'hi un altre en runes. Una bandera belga delata la nacionalitat dels seus propietaris actuals. Com que hi eren, després de saludar-los els hi vaig preguntar si aquell era el mas de la Rata. La seva resposta va ser afirmativa. Aquest té un petit forn.

Més tard me vaig assabentar de que en realitat de masos de la Rata n’hi ha dos: el de Dalt i el de Baix. El primer pertanyia a una família, els descendents de la qual tenen el cognom Solà: Joaquín i Edelmira Solà (tots dos professors d’autoescola) i els seus respectius fills Joaquim i Carlos Solà i Isa i Judit Castell, mentre que els descendents del segon porten el nom de Vidal, com ara Joan Vidal, caporal de la policia municipal d’Ulldecona.    

La casualitat va voler que un dia (concretament el 18 de juliol d’aquest mateix any), Joan Vidal i Joaquim Solà coincidissin al mateix lloc i a la mateixa hora: A l’Administració de Tortosa de l’Agència Tributària. Ells no es coneixien, però jo coneixia a tots dos. Els vaig presentar i van estar parlant una estona.

Joan Vidal ens va explicar que després de la guerra des d’aquells masos es practicava l’estraperlo (*)i que son iaio feia servir com a cognom fictici del Mas de la Rata... Però un dia es va equivocar i va posar Ratón i d’aquí el seu sobrenom.       

(*) https://ca.wikipedia.org/wiki/Estraperlo

 Més fotos: 

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_29.html 

http://laviaaugusta.blogspot.com.es/2014/04/paisatges-del-nostre-territori-la_28.html

EL PA NOSTRE DE CADA DIA

Estava treballant a Juan Chaler Chaler SA de Vinaròs. Devia de ser l’any 1983 o potser el 84... Un dia escoltava la ràdio i entrevistaven a un professional de l’alimentació amb motiu de la celebració d’Alimentària, una fira del sector de l’alimentació. El periodista li va preguntar a l’expert per la qualitat de la farina amb la que es fabrica el pa a Espanya. La seva resposta, a part de sobtar-me, és d’aquelles que no s’obliden:

-A qualsevol país d’Europa, la farina que es consumeix aquí seria per a farratge...  

  

Penseu que estic parlant de fa uns 35 anys... Si llavors s’emprava aquesta farina, què estem consumint ara?

Tot això us ho explico perquè aquests dies que hem estat principalment per Galícia, hem pogut comprovar que tenen una qualitat del pa que, a priori (evidentment no he fet cap tipus d’anàlisi) és excel·lent. El pa no acabava de ser blanc, tenia una certa tonalitat grisenca, com si fos pa d’espelta que, com sabeu es tracta d’una farina antiga que avui en dia se sol usar molt poc. Tot i això, de pa d’espelta se’n pot torbar a alguns lloscs, com ara al restaurant Supersà Tast de Tortosa, tot i que no deixa de ser prefabricat.

És una vergonya que el millor pa que es pot consumir a Amposta (al menys que jo sàpiga) al supermercat Lidl.

I és que la majoria de fleques només venen pa prefabircat, d’aquell al que només li falten uns minuts de forn. Però a la vegada és el que la majoria de la gent demanda. Si no hi hagués demanda, evidentment no se’n fabricaria.

Un dels pans més habituals de les fleques i súpers actuals és la barra gallega. Suposo que li diuen així per anomenar-la d’alguna manera, potser perquè el que li va posar el nom coneixia perfectament la qualitat del pa que se ven a Galícia i que res té que veure amb la barra que porta el seu nom.  

Recordo que fa més de 20 anys un empresari tarragoní, del que no he trobat referències a Internet, va rebentar el preu del pa venent baguettes molt barates des de els diferents punts de venta que anava obrint, primer a Tarragona ciutat i més tard a d’altres poblacions de la província com per exemple Tortosa. La cosa no va acabar bé, perquè ja sabeu que ningú dóna duros a quatre pessetes i l’empresari sembla que no pagava els lloguers dels locals que havia arrendat.

Si us hi heu fixat, les fleques ambulants que solen acudir sobre tot a les festes temàtiques que s’organitzen a poblacions com Amposta (Festa del Mercat a la Plaça) o Tortosa (Renaixement), tenen un gran èxit i el pa no és que sigui gran cosa (el de Galícia és molt millor), però si que és més bo que el que es ven als establiments tradicionals.

Ara fa just un any vaig visitar el poble de Cucugnan a la regió francesa de les Corbières. A la part alta del poble hi ha un antic molí i just als seus peus un forn i una botiga on se venien diversos tipus de pa i pastes elaborades amb farines antigues... Tot i que el pa francès també és millor que el que consumim aquí, l’èxit de la tenda era inqüestionable.

https://elcomidista.elpais.com/elcomidista/2012/03/28/articulo/1332910800_133291.html

DIARI DE VACANCES A GALÍCIA. DIES 3 I 4: LUGO

Camí de Lugo, on ens hi havíem d’estar durant una setmana, vam patir l’incident més greu de tot el viatge: vam punxar una roda del cotxe. Això va fer que arribéssim a la capital gallega un parell d’hores més tard del que havíem previst. 
A diferència de Burgos, l’hotel estava situat al rovell de l’ou de la ciutat. Al costat mateix de la Casa del Consell (ajuntament), davant de l’Agència Tributària, a un centenar de metres de la catedral i el que és més important, al costat de la zona de tapes, de la que ja parlaré més endavant. 
De Lugo destaca sobre tot, la muralla. Una muralla romana que rodeja el casc antic de la ciutat i que té una circumferència d’uns 2 Km aproximadament i que està declarada com a Patrimoni Mundial per la UNESCO. Tal com t’adverteixen a l’oficina de turisme, fora de la muralla no hi ha res destacable. Per tant, se pot dir que la vida de Lugo discorre de muralla cap endins. 
Vam dedicar el dia 4 a conèixer la ciutat. Després de visitar breument la catedral de Santa Maria, vam pujar a la Muralla per una rampa que hi ha tot just al davant. Feia molta calor i per això, quan vam arribar a la porta de l’Estació van decidir abandonar per a continuar per la tarda. 

L’ANÈCDOTA
Després de dinar vam decidir anar a l’hotel a descansar una mica i deixar que passessin les hores més intenses de calor. En arribar a la praza Maior, la que hi ha en front de la Casa del Consell vam escoltar una megafonia. Semblava una entrevista. Ràpidament ens vam adonar que l’entrevistada era l’alcaldessa de Lugo Lara Méndez del PSdeG. L’entrevista s’estava fent al templet (o quiosc) que hi ha a la praza Maior. A la distància, aprofitant el zoom de la meva càmera fotogràfica li vaig fer un parell de fotos. 

Encara estàvem a l’habitació de l’hotel quan vam sentir el so d’una banda de cornetes i tabals. Vam baixar al carrer i vam veure una desfilada d’equips esportius de Galícia, però també de Portugal. Com que a la praza Maior no es podia fer la recepció perquè està enjardinada, se va fer a la plaça de la catedral. Al cap d’una estona vam passar per allí i les ampolles d’aigua s’amuntegaven pel terra. L’alcaldessa i d’altres persones encara estaven per allí i li vaig dir a la meva dona que si tenia l’ocasió volia fer-me una foto amb ella.
La rúa del Bispo Basulto surt de la plaça de la Catedral i forma part de la ruta de les tapes. Vam seure a prendre una cervesa al carrer d’un dels bars que hi ha. Al cap d’una estona, l’alcaldessa amb una petita comitiva pujaven pel carrer i casualitats de la vida, van seure també a fer una cervesa a la taula del costat. Vaig esperar que acabessin per a demanar-li si ens podíem fer una foto plegats. Me va respondre afirmativament mentre li explicava que jo també havia estat regidor socialista d’Amposta. Llavors me va presentar als seus 4 acompanyants, tots regidors del grup socialista i me va convidar a visitar la Casa del Consell.  

LA ZONA DE TAPES DE LUGO
A l’oficina de turisme ens van explicar que la zona de tapes dibuixava una mena de creu i estava compresa entre els carrers rúa Bispo Basulto, rúa da Creu, rúa do Miño, praza do Campo i rúa Nova. En total hi deuen d’haver més de 20 locals. La característica és que amb la beguda (una cervesa costa una mica més d’un euro) t’ofereixen una tapa freda i una de calenta una mica més elaborada. Amb els dies que vam sortir de tapes no vam fer ni la meitat dels locals. De vegades demanàvem alguna ració de la variada oferta que hi ha: truites, catxels, lacón, vieires, musclos, pop, raxo, tripa, orella, etc. A la taberna Daniel serveixen tapes de cocodril que, evidentment no són de rèptil, sinó que es tracta de filet de vedella amb patates.

Malgrat gaudir de la ciutat, ens vam perdre les festes romanes que se celebraven entre el 30 de juny i el 2 de juliol. Per tant, van acabar el dia abans d’arribar. Una llàstima...       

ENLLAÇOS: 

https://ca.wikipedia.org/wiki/Lugo

http://www.turismo.gal/que-visitar/cidades/lugo?langId=es_ES

http://www.viatorimperi.com/lugo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Muralla_romana_de_Lugo

http://www.turismo.gal/que-visitar/destacados/muralla-romana-de-lugo?langId=es_ES

https://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Lugo

http://www.cocinagallega.es/web/gastronomia/rutas_gastronomicas/lugo/ruta_de_tapeo_por_lugo.html

http://enlugo.es/tapas/

https://elviajero.elpais.com/elviajero/2016/10/27/actualidad/1477567550_762287.html

http://www.ardelucus.com/

ERC BUSCA RENDIBILITAT POLÍTICA

Sempre he pensat que ERC va ser el partit que més profit va treure de la lluita contra el PHN o transvasament de l’Ebre que va mobilitzar el territori a partir de l’any 2000. A part d’això també és el que més feeling té amb la PDE.  

Històricament sempre s’ha demostrat que quan un territori està unit en una lluita, els resultats són òptims. En contraposició està aquella màxima que diu: divideix i guanyaràs.

Tot això ve a compte de l’acte que van fer alcaldes i d’altres càrrecs d’ERC del territori per a reclamar, entre d’altres coses la gratuïtat de l’AP-7. No diré benvinguts, perquè és cert que puntualment, alguns d’ells han aparegut a les manifestacions de la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!!, a part d’altres intervencions que han durat el que dura un caramel a la porta d’una escola o el que és el mateix: flor d’un dia.

A la campanya engegada per ERC l’anomenen Viacrucis 340 i fins i tot han obert una web per a que la ciutadania s’hi pugui adherir.

Em sobta molt que el alcaldes i dirigents del PDeCAT, partit que comparteix govern i estratègies polítiques amb ERC no s’hagin sumat. Potser perquè amb la transfiguració soferta de convertir-se de nacionalistes a independentistes i transvasistes en anti, ja considerin que més canvis ja no els poden assumir. A part d’ells també s’haurien pogut sumar altres dirigents independents i que d’aquest tema n’entenen molt i que fins i tot escriuen llibres però es manifesten poc.  

Però bé, tornem a l’estratègia d’ERC. Com a polític en actiu que he segut i com a polític a la reserva que sóc, sé que les cúpules dels partits marquen les estratègies que s’han de seguir i cadascun d’elles intenta marcar perfil propi per a diferenciar-se de la resta. Res a dir. Son temes que només incumbeixen els propis partits i que s’han de respectar. Com a molt només sé pot opinar sobre l’encert o desencert de les mesures.

L’estratègia republicana es pot qualificar d’electoralista. Tot i que és legítim, torno a repetir, també ho és que els que ens ho mirem de fora i a una certa distància puguem opinar així.

Com tots sabeu (ho hauríeu de saber) la plataforma Prou, AP-7 gratuïta ja!! porta realitzats 158 talls a l’N-340 per a reclamar la gratuïtat de l’autopista, però també per a denunciar les greus deficiències de tota mena que té la nacional. Ni els seus portaveus ni la gent que assistim a les manifestacions sempre que podem no busquem cap tipus de rendibilitat política. Com a molt ens poden gratificar amb algun insult (com m’ha passat a mi), però res més.

Tal com recordava ahir Enric Lange, un dels portaveus del moviment al tall de les Cases d’Alcanar d’ahir dijous, el 24 de setembre es commemorarà el segon aniversari des de que es van començar les mobilitzacions i tot just una setmana més tard serà l’1-O. Aquesta, pràcticament coincidència de dates podria ser la que ha portat ERC a iniciar la campanya. Tot és possible...

També van dir que no cali parlar massa d’ERC... Bàsicament per a no fer-los-hi publicitat. Bé, prometo no parlar-ne durant una llarga temporada... Encara que sempre puc rectificar si l’ocasió s’ho mereix (es clar)

En fi, ja ho veurem... 

ENLLAÇOS: 

http://locals.esquerra.cat/ebre/article/90723/esquerra-republicana-denuncia-el-perill-de-ln340-i-exigeix-lalliberament-dels-peatges-de-l

http://www.aguaita.cat/noticia/9659/erc/llanca/campanya/recollir/denunciar/incidencies/pateix/diariament/n-340

https://viacrucisn340.cat/

DIARI DE VACANCES A GALÍCIA. DIES 1 I 2: BURGOS

Quan planifiques un viatge i ho comentes al cercle d’amics i coneguts, tots els que han estat al lloc on has d’anar té donen conselles sobre les seves pròpies experiències: Ves a veure això... Menjar això... Al final resulta que ni el que has planificat abans de sortir acabes fent... En definitiva, un viatge acaba sent una mescla de planificació i improvisació, quan ho fas pel teu compte, es clar. 
La nostra destinació a Galícia era Lugo, un lloc al mig de tot i des del qual ens aniríem desplaçant a d’altres indrets. Però com que el viatge fins allí és molt llarg, vam decidir fer una parada al camí. D’anada vam estar un parell de dies a Burgos, ciutat que no coneixíem i de tornada una nit a Logronyo per a degustar una vegada més les seves delicioses tapes pel carrer Laurel i adjacents. 

BURGOS
L’hotel a la ciutat castellana estava a les afores. Des d’allí, a peu, fins el centre de la ciutat hi havia aproximadament mitja hora i fins la catedral un quart més. Com sabeu la catedral de Burgos és, juntament amb la de Lleó, la millor expressió de l’estil gòtic espanyol. La curiositat de la catedral és la figura del Papamoscas que té la característica d’obrir la boca a les hores en punt tantes vegades com campanades toquen. No us penseu que sigui fàcil veure’l de no ser per la gent que s’acumula baix. I és que el Papamoscas està a una alçada considerable (més de 20 metres)  

Estàvem a la plaça on està el palau de la Capitania General de Burgos, lloc on van proclamar a Franco com a Generalíssim dels exercits mentre durés la guerra i se’ns va apropar un senyor per a explicar-nos l’anècdota i ens va suggerir pujar fins el castell ja que des del seu mirador (una mica abans) sé podia veure una esplèndida vista de la ciutat. També ens va recomanar visitar l’església de Sant Nicolau de Bari, tot just a la part de dalt de la catedral. 
De tot el que vam veure, a part del que ja he esmentat, cal destacar la porta de Santa Maria, al costat del riu Arlanzón, així com també els passejos que té el riu a cada costat i els ponts que el creuen.    
Me va cridar molt l’atenció el gran nombre d’escultures humanes que hi ha, sobre tot pel casc antic. 

A Burgos no hi poden faltar referències al Cid Campeador, la escultura del qual està a la sortida del pont de Sant Pau que té diverses escultures de pedra a cada un dels costats. Per cert, l’església de Santa Àgueda (o Santa Gadea), on el Cid va fer jurar el Rei Alfons VI el Brau que no havia participat en la mort del seu germà Sans II el Fort. 
Al marge esquerre del riu Arlanzón s’hi troba un conjunt d’edificis molt moderns i funcionals. Un és el palau de congressos i l’altre el museu de l’Evolució Humana. Recordeu que al costat de Burgos sé troba el jaciment d’Atapuerca. 
Quan s’està de visita una població és obligatori apropar-se a la zona on hi sol haver més acumulació de restaurants i bars per a degustar els productes més típics. A Burgos el més característic és la morcilla (la nostra botifarra o baldana) Tot i n’hi ha per tot els cas antic, els llocs més idonis són la plaça Hort del Rei, però sobre tot el racó del carrer de la Sombrería on hi ha el Trassiego, la Vermuteria Victoria i el Gaona Jardín, tres dels recomanats per les guies. 

LES ANÈCDOTES. A la Vermuteria Victoria, tots els dies, a les 10 de la nit, puntualment, es canta l’himne de Burgos. Els clients que no el coneixen el poden llegir d’una pissarra on està apuntat. 
La primera nit (1 de juliol), la temperatura va baixar fins els 5º.
Mentre dinàvem al Trassiego ens vam trobar amb un grup d’ebrenques de visita al jaciment d’Atapuerca, entre elles Maite Subirats, tècnica de cultura de l’Ajuntament d’Amposta i Júlia Idiarte, professora d’ESARDI (l’Escola d’Art i Disseny d’Amposta) 
 

ENLLAÇOS:

https://ca.wikipedia.org/wiki/Burgos

http://www.aytoburgos.es/turismo-en-burgos

https://burgospedia1.wordpress.com/2012/05/14/palacio-de-capitania-de-burgos/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Catedral_de_Santa_Maria_de_Burgos

https://ca.wikipedia.org/wiki/Papamoscas

https://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_San_Nicol%C3%A1s_de_Bari_(Burgos)

https://es.wikipedia.org/wiki/Castillo_de_Burgos

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arc_de_Santa_Maria

https://burgospedia1.wordpress.com/2010/03/06/el-cid-campeador-la-estatua/

https://es.wikipedia.org/wiki/Iglesia_de_Santa_%C3%81gueda_(Burgos)

http://www.museoevolucionhumana.com/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Jaciment_arqueol%C3%B2gic_d%27Atapuerca

EXAGERAR LES SITUACIONS

Segurament alguna vegada t’han explicat una notícia exagerada. Conec a algú que ho sol fer i al cap d’uns instants rectifica veient que s'ha passat un pèl... 

No és el mateix que a algú li toqui 1 milió a la rifa que una milionada... No és el mateix esperar-te 15 minuts que 2 hores... No és el mateix 100 assistents a una manifestació que 10.000...

Dijous, mentre anava a Barcelona, vaig assistir al naixement d’una exageració... Havíem agafat l’autobús a Amposta. Si ho heu fet alguna vegada segurament sabreu que al costat d’una de les rotondes per accedir al polígon Industrial Catalunya Sud s’hi va transbord de passatges amb l’autobús que ve de Tortosa.

Una vegada efectuada el transbord, l’autobús que continuarà el trajecte a Barcelona, s’enfila cap a l’entrada de l’autopista, no sense donar pràcticament una volta sencera a la penúltima rotonda que hi ha a l’autovia de Tortosa a l’Aldea segons sé ve des de la capital del Baix Ebre.

Tot i que l’autobús amb el que viatjàvem no es va veure afectat, a l’entrada de la rotonda dues dotacions de Mossos d’Esquadra estaven fent un control parant els vehicles que arribaven de Tortosa. Estava comentant el tema a la meva dona i sentim com el senyor que anava just al nostre darrere li dia a la dona que anava al seu costat (suposadament la seva esposa):

-Mira! Hi ha un control dels Mossos amb 7 o 8 cotxes...

7 o 8? N’hi havia 2!... Dos!!!

No vull pensar quants cotxes hi devia haver quan ho va comptar per la nit als seus fills en arribar a casa... Igual 100! 

ELS TEMPS NO HAN CANVIAT TANT...

De Vergara a eldiario.es. 

Al poc temps d’entrar a treballar a Hisenda, vaig ser elegit per a formar part del comitè d’empresa de la casa. Una de les primeres coses que es va plantejar era l’elecció d’un delegat de Seguretat i Higiene al treball. Com que en aquell temps encara no existia la Llei de Prevenció de Riscos Laborals (1995), els requisits per a ser-ho eren mínims. L’any 1977 havia fet un curset al Centre de Seguretat i Higiene de Castelló, mentre treballava a una obra que feia l’empresa BRYCSA de Barcelona per a la Diputació de Castelló. Vaig demanar-los-hi que m’enviessin alguna mena de justificant conforme havia fet el curset i allò va ser suficient per a que me nomenessin vigilant de Seguretat i Higiene. No ho recordo amb exactitud, però possiblement vaig ser el primer de la Delegació de Tarragona.

Durant els primers anys de funcionament de l’Administració de Tortosa no hi havia aire condicionat. Calefacció, sí, però aire condicionat, no. I com us podeu imaginar la calor els mesos d’estiu era sufocant: S’arribava a més de 27º.

No vaig arribar a demanar l’aire condicionat, però si una altra cosa molt més senzilla i barata com era una font d’aigua. Però no només per a Tortosa, sinó també per a la Delegació de Tarragona i l’Administració de Reus. Per a facilitar-los la feina fins i tot vaig demanar catàlegs de diversos tipus de fonts on s’incloïa el preu de cada una d’elles.

Sabeu quina va ser la resposta de la Secretaria General de la Delegació, Maria Angeles Lefler? Què una fot d’aigua no podia ser, però que ens podien facilitar gots per a no haver de beure a morro l’aigua de l’aixeta!

Suposo que us heu assabentat de que a Valdemoro, província de Madrid, el passat dijous es va haver d’evacuar un grup de 47 alumnes d’un col·legi per l’episodi de calor sufocant que hem patit aquests darreres dies. Aquest fet ha tingut un ampli ressò ja que ha sortit per tots els mitjans de comunicació del país. Com deia Pepa Bueno divendres a la SER, potser no sigui bo per al planeta que s’instal·lin aparells d’aire condicionat, però alguna mesura s’ha de prendre. De moment els responsables del centre han modificat l’horari lectiu per a evitar la franja horària de més calor.

Però la solució que va donar el responsable d’educació de la comunitat de Madrid ha portat molta polèmica i encara ne portarà més! Sabeu quina solució va donar, no? Ventalls per als alumnes... Però no qualsevol ventall, no! Confeccionats de paper pels propis alumnes, com si d’una manualitat més se tractés. 

No us recorda a la solució de gots de plàstic que me van donar a mi fa 30 anys?

Els alumnes evacuats estan en barracons amb el sostre de llauna... O sigui, un veritable forn. Però és que l’empipament té va en augment quan te’n assabentes que si està en aquestes condicions és per culpa de la Púnica... Au, au, però au...!!

La persona que va tenir la brillant idea dels ventalls es diu Jesús Sánchez Martos i és conseller de Sanitat de la Comunitat de Madrid. Tot i que ho he buscat, no he pogut trobar la seva data de naixement, però pel seu aspecte és una persona una mica més gran que jo i, per tant, igual ja és iaio.

Ara potser faré una mica de demagògia, però no m’imagino els seus fills i nets assistint a classe en barracons... Sent del PP i amb el currículum que té, segur que els ha portat a col·legis religiosos amb tot tipus de comoditats i on no es pateix calor.

Què passaria si el senyor Sánchez Martos tingués els seus nets en barracons? Hauria dit el mateix? Estic segur que no. 

Per a conèixer el poble i els problemes que té, s’ha de recórrer els carrers i les places i no només de barris com el de Salamanca de Madrid.

BANC POPULAR: SUMA I SEGUEIX

El Banc de Santander ha comprat el Banc Popular per 1€... Vaig estar a punt de donar-ne 2, però al final me vaig tornar enrere...

El Banc Popular se suma als altres bancs, però sobre tot caixes d’estalvis, que han passat a millor vida. I és que la gran bombolla que va ocasionar el totxo la dècada passada va fer estralls. Dimarts, una mic me dia al respecte:

-Al seu lloc jo també ho hauria fet... Al final qui ho paguem som nosaltres!

Raó no li faltava... Una part important va haver de ser rescatada amb diner públic. Al contribuent no li costarà ni un sol euro, ens van anunciar les autoritats monetàries espanyoles... Els nostres nets encara pagaran aquella mala gestió de les constructores, els bancs, però també dels governs (i ho dic en plural perquè igual tenen culpa Aznar, com Zapatero com Rajoy.

El Popular era un banc menut si el comparem amb el Santander, BBVA o Caixabank, però això no li va impedir ser el banc més rendible del món durant anys. Sí, ho heu llegit bé: El Popular va ser durant anys el banc més rendible del món! Segurament menjaven poc, però païen bé. No corrien cap risc a l’hora d’invertir o finançar projectes de dubtosa rendibilitat, que és el que van fer molt de bancs i caixes a més d’altres disbarats comptables com les targetes black, els sobre sous o el plans de jubilació a favor dels membres dels seus consells d’administració.

Com molts sabeu, l’any 2003 vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament d’Amposta. Al començament de cada legislatura, la Diputació imparteix un curs per a electes a la subseu que té al casc antic de Tortosa. Allí vaig conèixer a Miquel Subirats que també s’estrenava con a regidor, en aquest cas per ERC a l’Ajuntament de Deltebre. Durant un recés vàrem estar parlant i entre d’altres coses me va dir que estava al consell d’administració del Banc Popular en representació dels treballadors i que, com sé seien per ordre alfabètic, ocupava la cadira del costat de Lluís Valls-Taberner, el president de l’entitat.

Des d’aquell dia només havíem coincidit un parell de veges. Després d’anys, dijous passats ens vàrem tornar a trobar.

Anava a esmorzar i, en sortir per la porta de l’AEAT de Tortosa el vaig veure a l’altre costat de vorera mirant cap a mi. El vaig reconèixer de seguida... Me li vaig apropar i vaig soltar:

-Trobes que el Popular desapareixerà?

-No me’n parles, no me’n parles, que estic molt emprenyat... Desaparèixer no desapareixerà, però l’acabaran regalant... Si no haguessin fet les inversions ruïnoses que van fer els anys de la bombolla econòmica, otro gallo cantaría... Molt de llicenciat per Òxford i Cambridge, però poc sortir dels seus despatxos per a conèixer la veritable situació de l’entitat. Van posar diners a MARTINSA-FADESA... El Sr. Martín els va fer passar al seu despatx i els va enlluernar amb els seus projectes... Què havíem de fer? –Es van excusar- Si els altres bancs també hi havia invertit... Si Valls-Taberner aixequés el cap, agafaria una metralladora i els mataria a tots –Va concloure-.

Efectivament se’l veia molt emprenyat. De ser el banc més rendible del món a passar a vendre’s per 1€ (tal com Subirats havia previst), hi ha una gran distància, però sobre tot una pèssima gestió.

Abans de signar l’operació de venda amb el Santander, els voltors econòmics feia temps que planaven per sobre del moribund. Una bona mostra és que les accions del Popular es van estar desplomant a la borsa durant diversos dies. Quan les accions (que representen el capital de l’entitat) cauen, és sinònim de que la societat (en aquest cas el Banc Popular) anava perdent valor cada dia que passava. Al final el passiu (dipòsits dels clients i deutes a curt, mig i llarg termini) acaben sent superiors a l’actiu (recursos propis, immobles, etc.)

El Popular ha estat l’últim, tal com es diu en termes comptables, un summa i segueix... Quin serà el proper?  

TRIPADVISOR AL PUNT DE MIRA

L'Escudella de Vilafranca amb certificat d'excel·lència.

El Periódico de Catalunya portava dissabte un extens reportatge sobre Tripadvisor, una pàgina de reserves (restaurants, hotels, apartaments, etc.), però que, sobre tot, s’utilitza per a consultar les opinions que d’altres viatger han deixat prèviament.  

Explicava el Periódico que el gremi de restauració de Barcelona l’ha posat al seu punt de mira perquè alguns clients deixen comentaris que no s’ajusten a la realitat i que, fins i tot, hi ha qui fa xantatge als propietaris de l’establiment reclamant-los descomptes o una cosa tan inversemblant com és que els hi paguin una dentadura... Els comentaris són anònims i per tant subjectes a tota mena de suspicàcies.

Conec Tripadvisor des e fa relativament poc. Qui me coneix sap que m’agrada escriure sobre les meves experiències turístiques i gastronòmiques i Tripadvisor me dóna l’oportunitat de fer-ho. A sobre té donen punts, medalles virtuals i vas pujant de nivell segons la quantitat de punts. No serveix per a res, ja que no tens bonificacions en lloc ni te fan regals, ni res de res, però per aquells que ho som, és un al·licient.

L’any 2015 vaig estar a França i per alguna canal passaven anuncis del Tripadvisor. Aquí no ho fan (de moment), però si que cada vegada veus més adhesius a les portes dels establiments hotelers. Fins i tot en alguns casos s’hi pot llegir: Certificado de excelencia. I us ben asseguro que quan ho posa és perquè realment s’ho val.

Tot i la informació que dóna el Periódico us he de dir que, fins ara, no he escoltat cap tipus de queixa per part dels restauradors (bàsicament són els establiments on més sovint vaig) Fins i tot alguns, a les seves targetes t’animen a que deixes la teva opinió.

És evident que no sé pot ser objectiu sempre, ho reconec. Depèn, per exemple, de que coneguis o no al propietari de l’establiment o del tracte que t’ha dispensat. Però ni així la meva opinió canvia substancialment. Com a molt pot canviar de molt bo a excel·lent, però res més. No he dit que hi ha 5 categories: Dolent, regular, bo, molt bo i excel·lent. També pot dependre dels gustos, de l’estat anímic d’aquell dia o de detalls que, mentre a algú li poden semblar importants, per a d’altres en canvi, poden ser insignificants.

De vegades quan vas de viatge té trobes amb sorpreses agradables i, en canvi, en altres, tal i com sé sol dir, no és or tot el que rellueix. Us podria citar uns quants exemples, però no ho faré per a que ningú me pugui tractar de parcial si n’esmento uns i me’n oblido d’uns altres.

Retornant al principi (el reportatge se centrava en Barcelona), no dic que es poden donar casos d’extorsió per part de determinats clients... Però és que no es donen a tots els àmbits? El que s’hauria de fer és perseguir d’alguna manera als impresentables que utilitzen el xantatge.

Tots sabem que Barcelona és una destinació turística de primer ordre i, per tant, el volum i la diversitat de clients és molt més gran que a qualsevol altra població i, és possible, que el que passi allí no passi en lloc més (al menys que es tracti d’una altra ciutat importat)

Però també és possible que hagi restaurador que, aprofitant l’avinentesa, s’hagin unit a la festa per a tapar així les seves vergonyes. M’explico. Per molt Barcelona que sigui, no tots els seus restaurant (hotels, apartaments, etc.) estan al mateix nivell. N’hi ha, sense cap mena de dubte de pèssims i, per tant, les crítiques que reben els deu de sentir com una puntada de peu a aquell lloc que no sona.  

Mireu us vaig explicar un cas. Un dels meus fill un dia va haver d’anar a Barcelona per motius laborals. La persona amb qui va parlar (que ja es coneixien prèviament), saben quin era el seu origen, el va convidar a dinar a un restaurant de la Barcelona (no me va dir quin i encara que m’ho hagués dit, tampoc el citaria) que tenia com especialitat els arrossos. Van demanar paella i aquest va ser el seu comentari:

-No valia res... Només tenia gust de tomata...

D’haver deixat una opinió, com hauria d’haver segut?

Sabeu que us dic? Que a qui li piqui que es rasqui.