El Banc de Santander ha comprat el Banc Popular per 1€... Vaig estar a punt de donar-ne 2, però al final me vaig tornar enrere...
El Banc Popular se suma als altres bancs, però sobre tot caixes d’estalvis, que han passat a millor vida. I és que la gran bombolla que va ocasionar el totxo la dècada passada va fer estralls. Dimarts, una mic me dia al respecte:
-Al seu lloc jo també ho hauria fet... Al final qui ho paguem som nosaltres!
Raó no li faltava... Una part important va haver de ser rescatada amb diner públic. Al contribuent no li costarà ni un sol euro, ens van anunciar les autoritats monetàries espanyoles... Els nostres nets encara pagaran aquella mala gestió de les constructores, els bancs, però també dels governs (i ho dic en plural perquè igual tenen culpa Aznar, com Zapatero com Rajoy.
El Popular era un banc menut si el comparem amb el Santander, BBVA o Caixabank, però això no li va impedir ser el banc més rendible del món durant anys. Sí, ho heu llegit bé: El Popular va ser durant anys el banc més rendible del món! Segurament menjaven poc, però païen bé. No corrien cap risc a l’hora d’invertir o finançar projectes de dubtosa rendibilitat, que és el que van fer molt de bancs i caixes a més d’altres disbarats comptables com les targetes black, els sobre sous o el plans de jubilació a favor dels membres dels seus consells d’administració.
Com molts sabeu, l’any 2003 vaig entrar com a regidor a l’Ajuntament d’Amposta. Al començament de cada legislatura, la Diputació imparteix un curs per a electes a la subseu que té al casc antic de Tortosa. Allí vaig conèixer a Miquel Subirats que també s’estrenava con a regidor, en aquest cas per ERC a l’Ajuntament de Deltebre. Durant un recés vàrem estar parlant i entre d’altres coses me va dir que estava al consell d’administració del Banc Popular en representació dels treballadors i que, com sé seien per ordre alfabètic, ocupava la cadira del costat de Lluís Valls-Taberner, el president de l’entitat.
Des d’aquell dia només havíem coincidit un parell de veges. Després d’anys, dijous passats ens vàrem tornar a trobar.
Anava a esmorzar i, en sortir per la porta de l’AEAT de Tortosa el vaig veure a l’altre costat de vorera mirant cap a mi. El vaig reconèixer de seguida... Me li vaig apropar i vaig soltar:
-Trobes que el Popular desapareixerà?
-No me’n parles, no me’n parles, que estic molt emprenyat... Desaparèixer no desapareixerà, però l’acabaran regalant... Si no haguessin fet les inversions ruïnoses que van fer els anys de la bombolla econòmica, otro gallo cantaría... Molt de llicenciat per Òxford i Cambridge, però poc sortir dels seus despatxos per a conèixer la veritable situació de l’entitat. Van posar diners a MARTINSA-FADESA... El Sr. Martín els va fer passar al seu despatx i els va enlluernar amb els seus projectes... Què havíem de fer? –Es van excusar- Si els altres bancs també hi havia invertit... Si Valls-Taberner aixequés el cap, agafaria una metralladora i els mataria a tots –Va concloure-.
Efectivament se’l veia molt emprenyat. De ser el banc més rendible del món a passar a vendre’s per 1€ (tal com Subirats havia previst), hi ha una gran distància, però sobre tot una pèssima gestió.
Abans de signar l’operació de venda amb el Santander, els voltors econòmics feia temps que planaven per sobre del moribund. Una bona mostra és que les accions del Popular es van estar desplomant a la borsa durant diversos dies. Quan les accions (que representen el capital de l’entitat) cauen, és sinònim de que la societat (en aquest cas el Banc Popular) anava perdent valor cada dia que passava. Al final el passiu (dipòsits dels clients i deutes a curt, mig i llarg termini) acaben sent superiors a l’actiu (recursos propis, immobles, etc.)
El Popular ha estat l’últim, tal com es diu en termes comptables, un summa i segueix... Quin serà el proper?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada