dissabte, 23 de gener del 2010

COM ES PERDEN UNES ELECCIONS


Unes eleccions es poden perdre de moltes maneres però hi ha una frase que els resumeix totes: “Pel desencant dels ciutadans”.
Avui per avui no estic en condicions d’afirmar si Montilla està o no a favor de que el MTC o cementiri nuclear vagi a Ascó. Coneixent el President sabem que és un home parc en paraules i potser trigarà una mica en donar una resposta contundent a les pretensions de la població riberenca. També potser que Montilla opti per no dir res que és el mateix que “donar la ‘callada’ per resposta”. Però n’estic segur que no trigarem massa dies en saber alguna cosa.
De moment, el que ja sabem, és que Ascó presentarà la seva “candidatura” al MTC el proper dimarts com també o ha fet la població de Yebra (Guadalajara)
Si, finalment, no hi ha un pronunciament clar (i català) de l’executiu, en un any electoral com es aquest, pot passar que la participació a les eleccions previstes inicialment per al mes de novembre, sigui molt baixa o que hi hagi un bot en blanc massiu.
Les Terres de l’Ebre som una regió desencantada des de fa moltes dècades. No es cert que mai ningú se’n recordi de nosaltres! Se’n recorden quan els hi som imprescindibles per a col•locar-nos centrals nuclears, de cicle combinat com la que pretenia Móra la Nova, parc eòlics, magatzems de gas, cementiris nuclears o necessiten la nostra aigua. I si no se’n recorden, sempre hi ha qui els crida com ho ha fet ara l’alcalde d’Ascó.
Ara fa just dos anys, la població ebrenca tornava a estar en peu de guerra. L’amenaça d’una interconnexió de xarxes entre els dos sistemes hídrics, el Consorci d’aigües de Tarragona per un constat (CAT) i Aigües del Ter-Llobregat (ATLL), per l’altre, posaven en perill, una vegada més “la integritat física” de l’Ebre. I tot apuntava que arguments a favor n’hi havia pocs, només es pretenia per als casos “d’emergència nacional”. Però quan les canonades ja estiguessin posades i l’aixeta oberta, qui impediria la circulació constant de l’aigua?
Però en dos anys, la situació no ha canviat gaire. El cabal ecològic de l’Ebre encara no s’ha fixat i des de les comunitats autònomes susceptibles de rebre aigua en cas de fer-se el transvasament, no han deixat de reivindicar la famosa “agua para todos”.
El projecte Castor amb una planta de gas al terme de Vinaròs i, per tant, molt propera als termes d’Alcanar i Ulldecona i l’emmagatzematge estratègic de gas natural on van estar un dia les bosses de petroli, es a dir, davant la costa de la Ràpita, també ha estat motiu de rebuig per part de la població veïna més afectada. Però com sol passar quasi sempre, s’acaba construint al poble del costat on l’oposició no ha estat tant forta. No el tenim a les Terres de l’Ebre, però, pel cas, em dóna ben bé igual.
No fa gaires mesos vaig estar a la manifestació de la Lear. Però com la empresa ubicada a Roquetes, aquests darrers mesos, han segut moltes les empreses que, o han tancat portes, o han fet ERO’s deixant a una bona part de la seva plantilla al carrer. El tancament de la Lear era el més significatiu, només això. Llavors des del govern se’ns va prometre que vindria indústria cap a les nostres comarques. Però la única nova que havia de vindre, la foneria Gallardo, va anunciar fa poc que desistia temporalment del seu projecte, no sense haver tingut una oposició ciutadana molt forta, ja que, pareix, es tracta d’una indústria força contaminant.
De la “resta” de la nova indústria, encara no sabem res. I, el MTC no és la solució, ni molt menys! Potser donarà molts diners al poble que el rebrà i, com passa, amb les centrals nuclears, als del costat, però de llocs de treball en crearà molt pocs i, a sobre de baixa qualitat.
Però aquesta mena de coses, acaba “passant factura” als qui governen. Avui el diari el Punt fa referència a unes declaracions fetes per Gervasi Aspa tot recordant el que li va passar a Pujol per no haver-se oposat amb rotunditat al PHN. Ara, de no fer un viratge ràpid i contundent, podria passar al PSC de Montilla i tornar a donar el govern de la Generalitat a CiU.
És evident que hi ha decisions que cal prendre amb fermesa. Però quan tenen una forta oposició per part de la ciutadania del territori, val més posar-te al seu costat. I no només pels vots, també per què un govern ha de recolzar sempre els seus ciutadans en contra de qualsevol agressió territorial, interna o externa.

(Foto de Xavier Moliner publicada al Periódico)

divendres, 22 de gener del 2010

PARLEM SOBRE ELS POLÍTICS


Parlar sobre els “polítics” vol dir parlar sobre mi mateix i sobre molts amics i amigues que tinc (i d’altres “no tant” amics ni amigues)
I vull parlar de “polítics” en general, sense concretar en ningú i sense individualitzar tampoc en ningú.
I perquè vull parlar de “polítics”? L’enquesta que es publica avui, encarregada per la pròpia Generalitat de Catalunya i realitzada pel Centre d’Estudis d’Opinió, em dóna peu per a fer-ho.
Per exemple el Periódico li dedica la primera pàgina de la secció política amb el següent títol: “La corrupció converteix la política en el segon problema dels catalans”. I la notícia comença així: “El nivell d’insatisfacció dels catalans amb la política i els polítics s’ha disparat l’últim anys...”.
La insatisfacció amb la política i els polítics només ha quedat al darrera de “l’atur i la precarietat laboral” i davant d’altres preocupacions com “el funcionament de l’economia” (en tercer lloc), la immigració (en quart; tot i els que s’ha arribat a parlar amb el tema de Vic...), les relacions entre Catalunya i Espanya (en cinquè lloc; tot i els referèndums sobiranistes...) o la inseguretat ciutadana (en sisè)
Per tant, tots els que d’una manera o un altra ens dediquem a la política, cal fixar-nos molt amb el resultat de l’enquesta i fer-nos-ho mirar...
Evidentment, com passa quasi sempre d’anàlisis i de conclusions se’n poden treure tantes (o quasi tantes) com ciutadans hi ha. Però alguns aspectes negatius són clars i evidents i cal, més d’hora que tard, mirar de canviar per millorar aquesta imatge.
Però a l’hora de preguntar-se si tots els polítics donem aquesta imatge, vull pensar que no; que uns la donen més que els altres. Però també n’hi ha d’haver que no donin gens de mala imatge, es a dir, que la donen bona. Encara que, com no “plou sempre a gust de tots”, trobar una qualificació de plena satisfacció seria més que improbable.
En primer lloc, la referència dels ciutadans quan es parla de “polítics” la tenen amb el líders dels partits més importants i amb el càrrecs que ocupen llocs de responsabilitat. Després, localment (es a dir, els ciutadans de cada ciutat i poble) podran valorar els seus polítics locals d’una manera individualitzada i particular. Per exemple, què respondria jo si em preguntessin sobre l’alcalde de Riudellots de la Selva, posem per cas... Què m’expliqueu a mi sobre qui és aquest senyor o potser, senyora!
Per tant, la imatge pública dels “polítics” (de tots els polítics) la donen els polítics coneguts els que dia a dia surten als mitjans de comunicació i dels que se’n parla. Però aquesta imatge (mala imatge) la transmeten sobre tota la classe política, siguem o no coneguts del gran públic.
Però encara hi ha uns altres polítics que ajuden a (i de quina manera!) que els ciutadans ens valorin de la forma que ho han fet a l’enquesta: els corruptes.
Molts d’aquests han aconseguit passar desapercebuts (o quasi) fins el dia que els han enxampat robant els diners dels seus conciutadans. I per això no cal que els trobin amb les “mans dintre de la caixa forta”, ja que també són diners dels ciutadans aquells que l’empresari de torn els hi dona per a que requalifiquin uns terrenys per fer-hi una urbanització. A la curta o a la llarga, això encarirà els costos i sempre qui ho acabarà pagant és el comprador.
Però encara hi ha una altra cosa que el ciutadà desaprova dels polítics: Que en lloc de resoldre els grans problemes de la societat es dediquin a criticar-se els uns als altres amb aquell argument de “I tu més...”.
Quan la societat demanda solucions, se’ls hi ha de donar solucions i no bones paraules i gestos cap a la galeria.
Però si, com es desprèn de l’enquesta, el segon problema son els “polítics”, potser el que caldria canviar és a una bona part de la pròpia classe política. Però com fer-ho?
A les eleccions, els ciutadans, voten i n’hi ha que es queden al “carrer”. Però és evident que no tots, ja que els valoracions del líders no son coincidents entre els ciutadans i afiliats del propi partit.
Potser la “purga” hauria de ser interna i convincent!

dijous, 21 de gener del 2010

DE FANTASMES I FANTASMADES


Avui, en veure el Periódico, m’he sorprès quan he vista a la portada unes declaracions fetes pel conseller d’Innovació, Universitats i Empresa Josep Huguet qualificant de “fantasmada d’Hereu” la iniciativa de l’alcalde de Barcelona de voler organitzar una Olimpíada d’Hivern per al 2022. Després he vist que, a la contraportada del mateix diari, qualificaven Huguet a la “baixa” per aquestes declaracions.
Com he dit tantes vegades, els d’ERC, un dia els toca govern i un altre oposició. Però Huguet no és dels que acostuma a sortir a fer oposició, potser per això la sorpresa encara ha estat més grossa.
Ja sé que una cosa és el govern de la Generalitat i l’altra l’ajuntament de Barcelona on, ERC, ara sí, està a l’oposició per voluntat pròpia ja que el seu cap de llista, Jordi Portabella, així ho va decidir, fossin quins fossin els seus motius.
Jo entenc que l’anuncia de voler portat uns “jocs d’hivern” a Barcelona feta per l’alcalde Hereu, va poder agafar amb el “peu canviat” molts dels seus adversaris polítics i potser no tant adversaris. Vaja, a tot el món. Però la idea, personalment, no em sembla malament.
I perquè no em sembla malament? Molt senzill. Perquè a la ciutadania se’ls hi ha d’anar renovant la il•lusió cada cert temps. Barcelona, com a capital de Catalunya, ha de fer de motor de tota la resta del principat i sé li ha d’exigir que vagi fent coses importants per a poder seguir atraient per al nostre país tant turisme, com comerç i indústria i tot allò que pugui fer falta...
El qui han estat crítics en Hereu li retreuen el fracàs del Fòrum de les Cultures i les pèrdues que va generar. Però va crear il•lusió i va aconseguir recuperar el camp de la Bota, un dels llocs més degradats de Barcelona. I mireu, a mi em va agradar. Jo hi vaig anar fins a tres vegades i, pregunto: Tots els detractors poden dir que hi van anar encara que només hi fos una vegada?
En cavi, per a la gent dels Pirineus, que completaran la candidatura per als Jocs Olímpics d’hivern de 2022, si que els ha creat il•lusió i noves expectatives i, majoritàriament (sembla) estan d’acord amb l’alcalde de Barcelona.
Jo només li demanaria a Hereu dues coses. La primera (i ja s’ha dit de forma reiterada), si finalment s’acaba organitzant l’esdeveniment, és que sigui sostenible mediambientalment parlant. Ja sabeu que sovint s’ha qüestionat la sostenibilitat de les estacions d’esquí. I la segona és que faci el possible per presentar una candidatura conjunta amb Saragossa i Jaca. I només per allò de que l’altra candidatura es va avançar en presentar-la i està que “trina” amb l’anunci d’Hereu. No vull pensar que s’hauria dit des d’aquí si hagués estat a l’inrevés i Saragossa i Jaca haguessin anunciat ser-ne candidates després de fer-ho Barcelona.
Dissabte Hereu estarà per terres ebrenques. Té previst un dinar a la Ràpita i, per la tarda, una breu estada a Amposta. Si tinc ocasió penso felicitar-lo per la iniciativa i només li diré que llàstima de no haver pensat amb nosaltres ja que amb la neu que ha caigut aquest any, guardant-la i afegint la que pot caure fins el 2022, potser també podríem fer pistes d’esquí amb garanties per a poder ser-ne subseu olímpica.
(Evidentment faig broma)Ah!, m’oblidava de parlar de fantasmes. Bé, no cal... tothom en coneix i saben com actuen...

dimecres, 20 de gener del 2010

LA SÍNDROME D’ESTOCOLM


Simultàniament a l’escriptura d’aquesta entrada, al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre s’està fent una assemblea informativa sobre els MTC (Magatzems Temporals Centralitzats) o per a que ens entenguéssim tots: sobre els cementiris nuclears.
Quan vaig veure el cartell de l’assemblea al blog d’Alego, li vaig deixar un comentari que el posaria jo també al meu blog i aquí ha estat durant uns dies. Llavors, Glòria també va deixar un comentari al meu convidant-me a visitar “Volem viure a Flix”.
Penso que una de les coses més dignes del ser humà es poder viure allí on li plagui i, si a sobre, és la terra dels teus sentiments, encara millor. Ja no parlo de terra de naixement, perquè hi ha que viuen a un ou indret i s’han acabat integrant tant, que ja la consideren casa seva.
És lloable que la gent de Flix vulgui viure a Flix o que la d’Ascò vulgui quedar-se al seu poble. Però molt em temo que el preu que estan disposats a pagar és molt alt. Massa alt!
I ho diré de forma molt vulgar i potser impròpia amb mi: Voler viure rodejats de merda potser rendible econòmicament, però insostenible mediambientalment parlant.
A la part N de la comarca de la Ribera d’Ebre, fins ara, les centrals nuclears i les químiques han deixat molts diners. Diners en forma de jornals, subvencions, ajuts, etc. I els ciutadà “mig” s’ha acostumat a viure amb un ritme de vida que, segurament, no tenen molts pagesos de només uns quilòmetres més avall.
Això m’ha donat a pensar i, he arribat a la conclusió que potser, molts d’aquests ciutadans, estiguin vivint la síndrome d’Estocolm que, per si algú no ho sap, significa, aplicat als segrestos, “una forta dependència del segrestat cap al segrestador”.
Vull entendre a totes les “glòries” de la ribera d’Ebre, però potser “elles” també tindrien que entendre als ciutadans que voluntàriament i sense pressions ni interessos de cap mena, s’hi oposen.

(Foto de Joan Revillas per al Periódico de Catalunya)