LA SÍNDROME D’ESTOCOLM

Simultàniament a l’escriptura d’aquesta entrada, al teatre la Llanterna de Móra d’Ebre s’està fent una assemblea informativa sobre els MTC (Magatzems Temporals Centralitzats) o per a que ens entenguéssim tots: sobre els cementiris nuclears.
Quan vaig veure el cartell de l’assemblea al blog d’Alego, li vaig deixar un comentari que el posaria jo també al meu blog i aquí ha estat durant uns dies. Llavors, Glòria també va deixar un comentari al meu convidant-me a visitar “Volem viure a Flix”.
Penso que una de les coses més dignes del ser humà es poder viure allí on li plagui i, si a sobre, és la terra dels teus sentiments, encara millor. Ja no parlo de terra de naixement, perquè hi ha que viuen a un ou indret i s’han acabat integrant tant, que ja la consideren casa seva.
És lloable que la gent de Flix vulgui viure a Flix o que la d’Ascò vulgui quedar-se al seu poble. Però molt em temo que el preu que estan disposats a pagar és molt alt. Massa alt!
I ho diré de forma molt vulgar i potser impròpia amb mi: Voler viure rodejats de merda potser rendible econòmicament, però insostenible mediambientalment parlant.
A la part N de la comarca de la Ribera d’Ebre, fins ara, les centrals nuclears i les químiques han deixat molts diners. Diners en forma de jornals, subvencions, ajuts, etc. I els ciutadà “mig” s’ha acostumat a viure amb un ritme de vida que, segurament, no tenen molts pagesos de només uns quilòmetres més avall.
Això m’ha donat a pensar i, he arribat a la conclusió que potser, molts d’aquests ciutadans, estiguin vivint la síndrome d’Estocolm que, per si algú no ho sap, significa, aplicat als segrestos, “una forta dependència del segrestat cap al segrestador”.
Vull entendre a totes les “glòries” de la ribera d’Ebre, però potser “elles” també tindrien que entendre als ciutadans que voluntàriament i sense pressions ni interessos de cap mena, s’hi oposen.

(Foto de Joan Revillas per al Periódico de Catalunya)