divendres, 8 de gener del 2010

EL PP I LA JUSTÍCIA


Segurament que el titular més contundent sobre el tema és el de la portada del diari Público: “El PP comença l’any als tribunals”.
Certament, i per motius diversos, el PP sé les ha de veure amb la justícia. El primer cas és la citació per part d’un jutge a la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal per a que aporti probes de l’espionatge que, segons va denunciar l’estiu passat, pateix el seu partit per part del govern. És un tema dels que el PP en fa us sovint i que fins ara encara no ha pogut aportar cap indici de que això fos així. El sistema SITEL, comprat quan el avui líder del PP Mariano Rajoy era el responsable del Ministeri de l’Interior, avui és posat en dubte pel PP perquè, segons aquest partit s’utilitza per a espiar “milers d’espanyols”. Una manera molt poc elegant de voler evitar que s segueixin espiant casos com els Gürtel, el Palma Arena, els espionatges de la “capital i corte”, etc. que esquitxen al PP i dels que pareixia que, darrerament n’estaven pràcticament oblidats. Seria cosa de les festes nadalenques...
El segon cas seria també l’ordre dictada per un jutge de Madrid “obligant” al PP de València per a que li faci arribar la comptabilitat relacionada amb el cas Gürtel d’aquella comunitat autònoma. Tal i com s’ha vist finalment, des de el seu president Francisco Camps, seguit pel que va ser (o encara ho és) el seu secretari general Ricardo Costa, fins al “porter” de la seu del PP, tenen alguna cosa que veure (i també que amagar) sobre la trama corrupta ideada per Francisco Correa (d’aquí el nom de Gürtel -corretja en alemany-)
I per finalitzar un cas d’allò més sorprenent, al menys per a mi: el cas (valgui la redundància) que li ha fet el govern de València, presidit per Francisco Camps (ens el trobem fins a la sopa!) a una sentència del Tribunal Suprem sobre el barri del Cabanyal.
El barri del Cabanyal és un dels barris més popular de la capital valenciana. L’any 1993, l’ajuntament va declarar-lo bé d’interès local perquè, en la seva majoria, les seves cases eren d’estil modernista popular (de poble, no del partit! –m’enteneu?-) Però vet aquí que un dia, a “algú” sé li va ocorre la idea de perllongar l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez fins la mar. I d’aquí ve el problema. Ja que per això calia tirar per terra més de 400 cases! I com s’havien de tirar uns habitatges “protegits” per la llei de patrimoni? Així que el PP va “tirar pel recte” i va ordenar el seu enderroc. Recursos, sentències i més recursos fins que el Tribunal Suprem (el de Madrid) falla a favor dels veïns i diu que “el Cabanyal ni tocar-lo!”. Però el PP encara tenia una carta amagada a la seva màniga: treure-li l’especial qualificació al barri i de ser un barri protegit per la llei de patrimoni local, a deixar-ho de ser i així poder arribar fins la mar sense cap impediment!
Aquesta és la manera d’actuar del principal partit de l’oposició i, avui per avui, única alternativa de govern als socialistes.
Com diria Bernd Shuster. “No hace falta “dessir” nada más”.

dijous, 7 de gener del 2010

LA SAVIESA POPULAR


Aquest matí, mentre estava fent rehabilitació, he tingut l’ocasió de poder escoltar una conserva informal que portaven un senyor i una senyora d’uns 70 anys d’edat. En menys d’un minut, el senyor li ha dit a la senyora dos frases contundents. La primera ha estat: “Quan aconseguim una cosa, aquesta deixa de ser important”. I la segona: “L’important és haver menjat quan ens en anem al llit”. I ha continuat: “N’hi ha que no poden menjar...”. Mentre recordava la cançó "Lucia" d’en Serrat “Aquellas pequeñas cosas” on diu un parell de frases en aquesta línia: “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido y nada más amado que lo que perdí...”, pensava en la raó que tenia aquell senyor.

Sovint caldria escoltar més al poble. Als més grans i als que no ho són tant. Els “consells de vells” o els “consells de savis”, estaven instaurats amb moltes cultures i els joves no feien res sense prèvia consulta.
Als nostres temps hi ha persones que pareix que ho saben tot. Que ja han nascut sabent-ho tot! I escolat als altres no és la seva millor virtut.
Desgraciadament això passa a molta gent mentre guanyin posicions a la seva vida. Ja sigui al món professional o polític.
Al primer cas només afecta els seu contorn més immediat, però en el cas dels polítics, la cosa ja s’agreuja.
Un polític que no vol escoltar, que pensa que només ell té la raó i que fa i desfà al seu gust, s’acaba convertint en un dèspota.
Sovint aquests personatges s’envolten d’un grup “d’assessors” que només saben lloar la seva actitud, sense que li aportin el grau necessari de seny a l’hora de prendre les decisions.
No cal dir que de tant “cantar-li” les seves virtuts, el personatge vegi accentuat el seu ego i es veu enfilat a dalt del seu núvol personal.
Però del núvol és molt difícil baixar mentre el poble tampoc hi vegi més enllà del seu nas. Només quan, finalment, poses els peus sobre la terra pots arribar a adonar-te’n de la realitat del dia a dia. No obstant, n’hi ha que ni això...
La saviesa popular, normalment, es reflecteix a les urnes i, de vegades, quan totes les previsions fallen, cal analitzar els fets per adonar-te’n dels errors comesos.

dimecres, 6 de gener del 2010

ELS REIS MAGS


Han passat les festes i a les Terres de l’Ebre no ens ha tocat ni la grossa de Nadal ni la rifa del “Niño”... Anava a dir que “ni res de res” quan de sobte me’n he recordat que a “algú” de Tortosa li va tocar la grossa de la Primitiva. Però com diria el poeta “una flor no far maig”. Per a tota la resta d’ebrencs i ebrenques, de nascuts aquí o vinguts de fora, sigui quin sigui el seu origen, res de res. Caldrà esperar-nos un anys més?
Tal com informava avui el diari el Punt, no els Reis Mags, però si els “Reis Maulets”, han deixat carbó a diferents empreses i organismes de les nostres terres. El carbó, com tothom sap, és l’antítesi del premi, encara que avui els pastissers el fan dols per a suavitzar el mal moments.
Suposo que els “Reis maulets” no han pogut passar per totes les empreses i organismes que s’ho mereixien i, molt possiblement, han optat per repartir el carbó entre els més significatius: la constructora FADESA que tenia que fer una gran urbanització al terme de l’Aldea, al costat mateix de l’Ebre; a la LEAR de Roquetes que quan properament tancarà les seves obres i finalitzarà les activitats a les nostres terres hi deixarà 518 treballadors al carrer; a l’Ajuntament de Tortosa, per “privatitzar la gestió de l’aigua” posat en mans privades el 49 % de l’EMSP; i, finalment, a l’Ajuntament d’Amposta per “reprimir qualsevol intent d’expressió crítica amb l’ajuntament” (aquí han tirat cap a casa...)
Però ni hi són tots... Encara que els que estan, per a mi, s’ho mereixen!
És evident que la crisi ha fet estralls a les nostres comarques. Tal com també informa avui el Punt, a Catalunya l’increment sobre l’any anterior va ser d’un 33 % i això significa en xifres absolutes 561.751 desocupats més. Van ser moltes les empreses de les nostres comarques que van tenir que recorre als “expedients de regulació d’ocupació” (ERO) per a mirar de salvar l’empresa. Un cop més, qui paga el cost de la crisi és, un altre cop, el treballador. No sé si totes, però segurament que entre aquestes també en podríem trobar alguna que es mereixia carbó com les que s’han citat.
En quans als ajuntaments, n’hi ha que ho fan més bé i d’altres no tant, però qui marca les línies a seguir en la política municipal, sol ser l’alcalde. Bel i Ferré no han estat bons alcaldes, al menys aquest 2009 que tot just acabem de tancar.
Finalment, els Reis Mags, aquests cop personalitzats amb Montilla, Carod-Rovira i Saura, tampoc no ens portaran la anunciada i desanunciada vegueria de l’Ebre. Per un moment em va donar la sensació de que era com una gran goma elàstica que ara venia i ara marxava. Però el més greu de tot és la poca mostra d’unitat i fermesa que ha fet la classe política de les Terres de l’Ebre. És cert que s’han sentit veus a favor, com la del delgat del govern Lluís Salvadó (que vull pensar que ho va fer representant a tota la resta de directors de serveis) i, sobre tot, la de Josep Bayerri, una ment lúcida que sol ressorgir de tant en tant. Però també veus discrepants, si més no, en un intent de posar “pals a les rodes” i, només per això ja es mereixen el carbó en la seva varietat amargant i indigestiva.
És cert que d’aquestes veus se’n han sentit més enllà del nostre territori i possiblement han ressonat amb més força si cal. El que no sé si allí també els “Reis Maulets” han anat a deixar-los carbó. Sinó ho han fet també s’ho mereixien!
Finalment, esperar que, sinó tot, una bona part dels nostres problemes i mancances es puguin anar solucionat al llarg de l’any. Que sigui cert que des del govern de la Generalitat ens “prioritzaran” a l’hora de fer inversions que creïn llocs de treball i que es puguin complir els desitjos individuals de cadascú de nosaltres. Segurament tots tenis les nostres prioritats...

UN RAPITENC A LA CONTRAPORTADA DEL PERIÓDICO D'AVUI

Emili Rosales: «Tot indica que no hi haurà un quart 'larsson'»
Aquesta nit, novament al tradicional escenari de l’Hotel Palace, l’antic Ritz, l’editorial Destino entrega els premis Nadal i Josep Pla.


Emili Rosales. Foto: FERRAN NADEU. ERNEST ALÓS
Editor i escriptor, Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és director editorial de Destino, el segell que convoca els premis Nadal (des del 1944) i Josep Pla (des del 1968), sempre la nit del 6 de gener. Ha estat darrere dels èxits de Carlos Ruiz Zafón i (amb la seva editora Silvia Sesé) de Stieg Larsson. Va guanyar el Sant Jordi del 2004 amb ‘La ciutat invisible’, però la seva següent novel·la trigarà a arribar. Per al 2010 vaticina més novel·la negra, però no un ‘best-seller’ indiscutible.

–¿No s’han plantejat mai canviar de data l’entrega del Premi Nadal? Tenir compromesa cada any la nit del dia de Reis...
–No, perquè un dels avantatges d’aquest premi és que és a l’agenda de tothom. Forma part de la inauguració de l’any editorial, la mateixa data i al mateix lloc.

–El Nadal ha estat en alguns períodes un guardó que descobria noves veus. En altres, no se sabia ben bé què. ¿Quin perfil té avui?
–L’última dècada ha donat una empenta important a escriptors que consoliden així la seva carrera literària, arriben a un públic més gran i són sotmesos a una crítica més rigorosa.

–¿Quin tipus d’obres aspiren al Premi Nadal?
–Sempre hi ha una gran varietat de gèneres, de l’intimisme a la novel·la històrica, o una certa experimentació formal. Però el que ha augmentat moltíssim aquest any és el gènere negre en un sentit ampli. És la novel·la realista avui, i és lògic que això succeeixi en temps de crisi.

–¿Quines peculiaritats té el funcionament del jurat del Nadal?
–Hi arriben gairebé 300 novel·les. El jurat en llegeix una selecció i arriba a un acord. Formo part del jurat i tinc el deure de no parlar-ne.
–El ritual consisteix que el jurat es reuneix i vota el mateix dia 6. ¿Ens ho podem creure?
–Sí, realment aquest dia el jurat diu l’última paraula.

–A Espanya els premis formen part del llançament al mercat d’una obra inèdita. ¿No està esgotada i desacreditada aquesta fórmula?
–Hi ha altres maneres de promocionar els llibres. Els premis institucionals, com els nacionals, o el Cervantes... I cada vegada hi ha més engranatges de promoció sense premi pel mig. Però la fórmula continua funcionant bé, té una utilitat clara. En el cas del Nadal, amb 66 anys d’història, afegeix valor al llibre i incorpora el premiat en una llarga nissaga històrica de guanyadors.

–¿No troba a faltar premis que consagrin les millors obres que ja estan publicades, com els britànics o els francesos?
–Això s’aconsegueix a partir d’una tradició. I aquí en tenim una de determinada, que aconsegueix el seu propòsit de comunicar amb el lector. Però, és veritat, no tenim un Goncourt.

–Si el nombre de premis és desproporcionat en castellà, encara ho és més en català. ¿Quin sentit té el Josep Pla avui?
–Una mica com el Nadal. Encara que té una dotació econòmica inferior a altres premis en català, té una trajectòria que el fa desitjable. L’any passat, per exemple, amb El silenci, de Gaspar Hernàndez, del qual s’han venut 30.000 exemplars, va ser un èxit notable.
–Com a editor ha viscut l’any perfecte gràcies a Larsson. ¿Ja s’ha esgotat el fenomen?
–Té corda per a estona. Hi ha molta gent que s’hi està incorporant i el boca-orella continua.

–¿Quins motius troba per a un èxit tan massiu?
–No és una obra oportunista; és una història ben explicada; és ambiciosa (els tres llibres són de fet una sola novel·la de 3.000 pàgines); Larsson va crear un personatge extraordinari que s’ha convertit en una heroïna; mostra els nostres pitjors comportaments i recull una cosa que està en l’aire: la gent busca evasió, però també té la sensació que no li expliquen la veritat i la vol saber, encara que sigui terrible.

–¿Hi haurà un quart larsson a partir del manuscrit que conserva la seva companya?
–És una incògnita. No hi ha cap informació que indiqui que aquestes pàgines tinguin entitat per poder ser publicades. En aquests moments, tot indica que no hi haurà un quart larsson.

–Mai com ara les vendes de llibres han estat tan concentrades en pocs llibres. ¿És un perill?
–Aquesta polarització no és un fenomen aïllat: també es produeix en la música i en l’esport. Però succeeix perquè hi ha uns llibres que són capaços d’arribar a dos milions de lectors. Jo crec que autors com Larsson o Zafón creen afició lectora. Els últims anys hi ha hagut un creixement lent però continuat dels índexs de lectura. I no de la lectura de textos en general: em refereixo als llibres.

–¿Quin futur li augura al llibre electrònic?
–Comptar amb una nova modalitat de lectura serà positiu. El repte és si tecnològicament i legalment s’aconseguirà mantenir el respecte a la feina d’algú que ha treballat per produir aquesta obra. Però no crec que hi hagi d’haver una explosió del llibre electrònic fins que ofereixi més coses de les que ofereix el paper.