ALBUM (el meu) DE FESTES MAJORS AMPOSTA 2017 (1)

BURGOS 23

¿Lliçons de periodisme?

JOSÉ A. SOROLLA

Els mitjans gairebé sempre mereixen crítiques de part de presumptes defensors de l'ètica i la majoria de les vegades els retrets es refereixen al tractament de les imatges de la tragèdia

Quan es produeix una tragèdia com la que va tenir lloc dijous a Barcelona, un terrible atemptat terrorista que ha causat 13 morts –14 amb la víctima de Cambrils--, solen aparèixer els que aprofiten l'ocasió per criticar els periodistes i el tractament que els mitjans de comunicació donen a la notícia. Els elogis es reserven, amb raó, per a l'actuació diligent de les forces de seguretat i per a la reacció cívica i solidària dels ciutadans.

Els mitjans, no obstant, gairebé sempre mereixen crítiques de part d'aquests presumptes defensors de l'ètica i la majoria de les vegades aquests retrets es refereixen al tractament de les imatges de la tragèdia. Les xarxes socials, naturalment, han elevat a l'enèsima potència la intensitat de les crítiques i dels insults, moltes vegades anònims.

Dards des de l'independentisme

En aquest cas, no és casualitat que els que s'esquincen hipòcritament les vestidures siguin destacats representants de l'independentisme i que llancin els seus dards cap a dos mitjans de comunicació que fa bastant de temps que són en la diana d'aquests sectors. Un conegut excantant i actual diputat de Junts pel Sí ha assegurat en un tuit que mai tornarà a llegir EL PERIÓDICO, al qual ja va qualificar temps enrere d'"unionisme verinós", mentre no canviï el seu director. 

L'onada d'indignació dels que manipulen cada dia informacions sobre el procés, per exemple, no té res a veure en realitat amb l'ètica periodística

Un periodista que era conegut no fa tant pels seus espais humorístics, en els quals manipulava i treia de context declaracions de polítics per fer broma, convertit ara en adalil del procés, ha arribat a afirmar que no s'asseurà mai amb els periodistes que critica i que si un dia se'ls troba en un acte o en un bar s'aixecarà i se n'anirà per no compartir l'aire que respiren.

En el primer cas, l'escàndol es produeix, segons sembla, per la foto de portada d'aquest diari, una imatge publicada en nombrosos diaris espanyols i internacionals, i en què es veu l'escenari de la tragèdia, però en la qual no es pot identificar cap víctima perquè no apareix cap cara ni cap primer pla. En el segon cas, els retrets es refereixen a un article del director d''El País' a Barcelona en el qual es comenten les instruccions donades, abans dels atemptats, pels càrrecs polítics dels Mossos sobre el compliment de les lleis i en què es relacionen els atacs terroristes amb els que han anomenant en pintades públiques terroristes els turistes.

Ètica no, posicionament

Està molt clar que aquesta onada de presumpta indignació dels que manipulen cada dia informacions sobre el procés, per exemple, no té res a veure en realitat amb l'ètica periodística, sinó amb la postura d'aquests dos mitjans en el procés polític que viu Catalunya. Una postura, a més, que no és ni de bon tros la mateixa, però el que importa és que no és la seva, la dels censors.

Pot ser discutible si una imatge ha de ser publicada o no. És etern el debat sobre si s'ha d'ocultar la realitat per no ferir sensibilitats o publicitar l'horror –sempre amb certs límits, això sí-- per combatre'l millor. Hi ha un cert consens a no publicar fotos de la cara de persones mortes –cosa que no es va respectar l'11-M, per cert--, però les altres línies vermelles són discutibles. Es recorda sempre que en l'11-S dels Estats Units no vam veure imatges de morts. Però vam veure fotos de vius que es llançaven al buit des de les Torres Bessones uns segons abans de morir. ¿Què era més ètic? ¿On és la frontera que no es pot traspassar? La discussió està oberta, però de lliçons de periodisme de certs opinadors, i menys amb l'acarnissament amb què ho fan, cap.

DIARI DE L’AGOST. DIUMENGE 20

De Manel Fontdevila a Eldiario.es.

INCITACIÓ AL RACISME

Els posts racistes no són cap novetat. Fa anys que circulen per les xarxes socials i la missatgeria mòbil. Tenen una clara intenció: propagar la islamofòbia... L’odi contra les persones musulmanes. No reproduiré cap d’aquest missatges perquè de sobra sabeu de que estic parlat. Mai parla de romanesos, ni d’equatorians (per citar dues de les comunitats que més presència tenen al nostre país) Només dels magrebins: marroquins, algerians, tunisians, etc.

Però després dels atemptats de Barcelona aquest racisme dirigit sempre cap el mateix sentit s’ha incrementat considerablement. La majoria de la gent dóna com a certes les afirmacions que es fan i que afecten al col·lectiu musulmà (sempre al mateix col·lectiu) Sempre citant fons poc fiables o directament sense citar-ne cap. Però desafortunadament el missatge cala entre la població, de vegades perquè alguns d’aquests que difonen aquests tipus de missatges voldrien viure de les ajudes públiques (tal com afirmen  que ho fan la gran majoria de musulmans), sense treballar. No dic en cap moment que musulmans, com d’altres immigrants arribats a Espanya (la majoria atrets per la bonança econòmica dels anys de la bombolla immobiliària) o com alguna majoria ètnica i d’altres ciutadans d’aquest país no cobrin ajudes. Per suposat que les cobren... Però si les cobren és perquè hi tenen dret. Perquè els emparen les lleis i les normes d’aquest país... Però entre tots ells, casualment, sempre se parla dels mateixos: dels musulmans.    

Ahir pel matí vaig publicar dos posts relacionats amb el tema. El primer copiat de la pàgina d’un amic (i escrit per una noia) on es demanava ser eliminats de la llista d’amistats per aquelles persones que incitaven a l’odi racial. No sé si algun d’aquests me va eliminar o no i possiblement no ho sabré mai. L’altre escrit per mi deia això: Molt a pesar meu hauré d’anar eliminant amics per islamòfobs. No mencionava ningú... Abans no havia posat cap tipus de comentari o cap expressió (m’agrada, m’indigna...) a cap post d’aquest tipus... Però hi va haver que sembla que s’ho va entendre i, a sobre no es va poder contenir de replicar-me emprant els arguments de sempre. A alguns els hi vaig contestar, a d’altre no. De vegades un silenci és molt més expressiu que engegar un discurs de 100 paraules o més. Quan algú està radicalitzat o és un fanàtic, no cal perdre el temps en discutir amb ell, no el faràs canviar.

I ho he fet... I ho seguiré fent al futur, com també ho vaig fer abans dels atemptats, fa mesos... I com deia avui mateix, que jo recordi mai he eliminat cap amic per les seves idees polítiques o religioses (tot i ser contraries a les meves) Mai he eliminat a ningú per ser independentista (i mira que de vegades són pesats) Però en canvi si que els he eliminat per racistes, intolerants i xenòfobs. Alguns s’emparen en la llibertat d’expressió per defensar les seves idees. No diré el contrari, però com també he dit, jo també tinc tot el dret del món d’opinar tot el contrari i d’escollir els meus amics. Per què he de seguir sent amic d’una persona que està totalment oposada als meus valors cívics i socials? Per cert, recordar-vos una cosa que ja us he dit moltes vegades però sempre hi ha algú que no ho sap: Des de fa quasi 20 anys (des de que Pinochet va ser retingut a Londres per ordre de Bastasar Garzón, sóc militant d’Amnistia Internacional. Segurament això pot aclarir la meva forma de pensar respecte als humans: Només hi ha una raça, la humana!

Per cert, la incitació al racisme porta violència i la violència genera més violència (Ho havieu pensat) 

SURT AL CASTELL

Ahir per la nit va ser l’única vegada que ens vam apropar al Castell. Per la tarda ja havíem seguit durant una estona el Correbars, també organitzats per Surt al Castell.

Me va fer molta gràcia veure com els no tan joves ballaven al so de la música remember dels primers anys de segle, quan el primer dígit de la seva edat, majoritàriament, era un 2. Ara, en alguns casos, se’ls podia veure acompanyats per les seves filles i fills.   

Els més joves, a aquells que els hi va la música més actual, estaven concentrats a la zona de l’embarcador.

Inexorablement el temps passa...