¿Lliçons de periodisme?

JOSÉ A. SOROLLA

Els mitjans gairebé sempre mereixen crítiques de part de presumptes defensors de l'ètica i la majoria de les vegades els retrets es refereixen al tractament de les imatges de la tragèdia

Quan es produeix una tragèdia com la que va tenir lloc dijous a Barcelona, un terrible atemptat terrorista que ha causat 13 morts –14 amb la víctima de Cambrils--, solen aparèixer els que aprofiten l'ocasió per criticar els periodistes i el tractament que els mitjans de comunicació donen a la notícia. Els elogis es reserven, amb raó, per a l'actuació diligent de les forces de seguretat i per a la reacció cívica i solidària dels ciutadans.

Els mitjans, no obstant, gairebé sempre mereixen crítiques de part d'aquests presumptes defensors de l'ètica i la majoria de les vegades aquests retrets es refereixen al tractament de les imatges de la tragèdia. Les xarxes socials, naturalment, han elevat a l'enèsima potència la intensitat de les crítiques i dels insults, moltes vegades anònims.

Dards des de l'independentisme

En aquest cas, no és casualitat que els que s'esquincen hipòcritament les vestidures siguin destacats representants de l'independentisme i que llancin els seus dards cap a dos mitjans de comunicació que fa bastant de temps que són en la diana d'aquests sectors. Un conegut excantant i actual diputat de Junts pel Sí ha assegurat en un tuit que mai tornarà a llegir EL PERIÓDICO, al qual ja va qualificar temps enrere d'"unionisme verinós", mentre no canviï el seu director. 

L'onada d'indignació dels que manipulen cada dia informacions sobre el procés, per exemple, no té res a veure en realitat amb l'ètica periodística

Un periodista que era conegut no fa tant pels seus espais humorístics, en els quals manipulava i treia de context declaracions de polítics per fer broma, convertit ara en adalil del procés, ha arribat a afirmar que no s'asseurà mai amb els periodistes que critica i que si un dia se'ls troba en un acte o en un bar s'aixecarà i se n'anirà per no compartir l'aire que respiren.

En el primer cas, l'escàndol es produeix, segons sembla, per la foto de portada d'aquest diari, una imatge publicada en nombrosos diaris espanyols i internacionals, i en què es veu l'escenari de la tragèdia, però en la qual no es pot identificar cap víctima perquè no apareix cap cara ni cap primer pla. En el segon cas, els retrets es refereixen a un article del director d''El País' a Barcelona en el qual es comenten les instruccions donades, abans dels atemptats, pels càrrecs polítics dels Mossos sobre el compliment de les lleis i en què es relacionen els atacs terroristes amb els que han anomenant en pintades públiques terroristes els turistes.

Ètica no, posicionament

Està molt clar que aquesta onada de presumpta indignació dels que manipulen cada dia informacions sobre el procés, per exemple, no té res a veure en realitat amb l'ètica periodística, sinó amb la postura d'aquests dos mitjans en el procés polític que viu Catalunya. Una postura, a més, que no és ni de bon tros la mateixa, però el que importa és que no és la seva, la dels censors.

Pot ser discutible si una imatge ha de ser publicada o no. És etern el debat sobre si s'ha d'ocultar la realitat per no ferir sensibilitats o publicitar l'horror –sempre amb certs límits, això sí-- per combatre'l millor. Hi ha un cert consens a no publicar fotos de la cara de persones mortes –cosa que no es va respectar l'11-M, per cert--, però les altres línies vermelles són discutibles. Es recorda sempre que en l'11-S dels Estats Units no vam veure imatges de morts. Però vam veure fotos de vius que es llançaven al buit des de les Torres Bessones uns segons abans de morir. ¿Què era més ètic? ¿On és la frontera que no es pot traspassar? La discussió està oberta, però de lliçons de periodisme de certs opinadors, i menys amb l'acarnissament amb què ho fan, cap.