1a TROBADA INTERCULTURAL AMPOSTA 2010

GUERRA DE BANDERES

Passat el dia 12 d’octubre, dia en que els qui sé senten espanyols commemoren el dia Nacional d’Espanya i d’altres com jo, celebren l’aniversari del naixement, vaig veure que un veí que viu al bloc de davant (el puc veure només des d’una finestra de casa, va posar una bandera estelada al balcó.

Al costat de casa seva viu un nacionalista espanyol que ja, el dia 11, va treure una bandera espanyola, també denominada una “estanquera”.

Vaig imaginar-me que qui va treure l’estelada ho va fer perquè passaven els dies i l’altre encara la tenia al seu balcó.

Ahir vaig tenir ocasió de trobar-lo i em va dir que, efectivament, el motiu era el que jo em pensava. No obstant també va referir-se al veí del pis de baix que té una ensenya nacional espanyola, d’aquelles amb el toro, des del dia que la “Roja” va guanyar el mundial de Sud-àfrica, de forma ininterrompuda (aquesta tercera bandera no la puc veure des de casa, ja que com està a un pis més baix, me la tapa un magatzem que hi ha al davant)  

Com veieu no he dit noms, ni tampoc he posat la foto de la façana de davant de casa. Una altra vegada, el veí que col·loca l’espanyola va veure la foto de casa seva per Internet i no li va agradar gens. M’ho va dir el seu veí, es clar. Espero que aquest cop no s’empipi.

DATES AMB MISSATGE

Si aquest article l’escrigués un cabalista, amb tota seguretat ens podria donar moltes més explicacions i posar-nos més exemples.

Sense cap tipus de pretensió, us en parlaré d’unes quantes que tenen un cert significat (o al menys aparenten tenir-lo) Dues d’elles s’han produït en aquesta mateixa setmana (per això us en parlo ara) i alguns mitjans escrits (al menys el Periódico) se’n han fet ressò.

La primera va ser la del passat diumenge: 10-10-10. No em negareu que no és una data curiosa. El suplement dominical del Periódico ho titulava així: “A la recerca de la data perfecta”. I és que a ningú li passa desapercebut que si el “10” és el símbol de la perfecció, una data amb 3 “deus” ja és la perfecció total. Exemple d’aquesta perfecció va ser la pel·lícula que va protagonitzar l’any 1979 la Bo Derek i que va dirigir el seu espòs John Derek: “10, la dona perfecta” i que resultava que al final no ho era tant. La banda sonora del film era el “Bolero de Ravel”, una música que a mi m’agrada particularment i que, fins i tot, sona al meu mòbil quan algú em truca i queda a l’espera de que li respongui.

L’altra data va ser el 13-10-10, una data que segurament recordarà molta gent a Xile, sobre tot els mines i familiars dels 33 miners que van estar més de dos mesos “presoners” a la mina San José del desert d’Atacama. Si es sumen les tres xifres de la data, dóna 33 coincidint amb el nombre de miners sepultats.

La darrera explicació és el resultat de dues dates. Dues dates que, sumades en donen un tercera (les podeu veure a la foto que us he volgut adjuntar) Van passar fa força anys, sobre tot les dues primeres (en aquells temps, segurament cap dels meus lectors vivia encara) Però totes tres tenen molt que veure amb la història d’aquest país.

Quan fa més de trenta anys m’ho van explicar, em van dir que la data de la mort del dictador Franco estava prevista. Només calia sumar la data en que es va produir el cop militar que va donar el mateix Franco i d’altres generals en contra de la II República i que va donar el “tret de sortida” (potser mai millor dit) del que seria la Guerra Civil Espanyola: 18-07-36. No cal anar més lluny: que si de fet va començar el 17, que si va ser el 19... Si el règim dictatorial commemorava aquesta data per alguna cosa seria.

L’altra és la d’aquell dia festiu al calendari escolar anomenat el “Día de la Victoria), es a dir, l’1-04-39. Aquell dia, el propi Franco, des del seu quarter general a Burgos feia aquella coneguda proclama”En el día de hoy, caido i desarmado el ejercito rojo..., etc., etc.”. Així finalitzava aquella guerra fratricida que va causar milers de morts a tots dos bàndols, fa trencar infinitat de famílies i va obrir una escletxa que, a hores d’ara encara no s’ha tancat.

La suma de la data del començament de la Guerra Civil i la data del seu acabament dona com a resultat el 19-11-75. Tot just el dia abans de la mort del dictador. Hi ha rumors que diuen que Franco va morir el dia 19 o fins i tot dies abans, però el simbolisme que de per si tenia el 20-N van “retardar” la mort fins aquell dia. El 20-N de l’any 1936 moria afusellat el ideòleg del franquisme, el fundador de la Falange José Antonio Primo de Rivera.   

EL BOLERO DE RAVEL

 

L’AIGUA AL SEGLE XXI

Avui 15 d’octubre es fa “el dia d’acció dels ‘bloggers’” i aquest any el tema és “l’aigua”.

Sóc dels que penso que malament quan s’ha de commemorar o dedicar un dia a alguna cosa, per exemple el “Dia Mundial de...” (...dels drets de l’infant, de la dona, del orgull gai, de la Terra, etc.) Vol dir que alguna cosa no va com hauria d’anar. El dia Mundial de l’Aigua es va celebrar el passat 22 de març, el segon dia de la primavera.

L’amic Brian, que va ser qui em va avisar d’aquesta iniciativa, va dir que el tema de l’aigua “és un dels nostres temes favorits” i el cert és que no li manca la raó.

L’any 2000, molta gent de les Terres de l’Ebre, així com de l’Aragó i d’altres comunitats de l’estat, es van mobilitzar contra el PHN (Plan Hidrológico Nacional) que van parir els “experts” en aigua del govern de José María Aznar.

Recordo que quan ens manifestàvem per diversos punts de la geografia espanyola, allà on anàvem, parlàvem de la “Nova Cultura de l’Aigua”, una idea molt lligada als professors i científics Pedro Arrojo, Javier Martínez Gil, Narcís Prat, Enric Tello, Carles Ibáñez i Josep Canício, i tants d’altres que des de les seves respectives càtedres, institucions, tribunes, etc. van ajudar a difondre el concepte.

La Nova Cultura de l’Aigua fomenta l’estalvi, la reutilització i el reciclatge de l’aigua, com a bé escàs que és.

Però l’escassetat de l’aigua no afecta per igual a tots els països. N’hi ha alguns, sobre tot els del més al N, on l’aigua encara és un bé abundant. En canvi, tal com et vas apropant cap al S i, sobre tot als països saharians, l’aigua és un bé escàs i molt preuat. De vegades trobar aigua potable en alguns d’aquest països és una tasca pràcticament impossible.

Les mobilitzacions que tingueren l’origen i impuls de les Terres de l’Ebre, van servir per a diverses coses. Una (i tal vegada la principal), aturar el PHN i, dos, conscienciar a la població metropolitana que, a mig termini, l’aigua pot esdevenir un bé escàs.

Certament, poblacions com Barcelona han anat reduint progressivament el consum de l’aigua, però encara es poden prendre més mesures per evitar un consum desmesurat.

Precisament, aquest dies, després de la sequera que va parit Catalunya l’any 2008, l’Agència Catalana de l’Aigua està parlant d’apujar el preu en previsió d’altres èpoques de sequera.

Penso que la solució no és apujar el preu, sinó optimitzar més be els recursos disponibles i, si cal, posar en funcionament altres mesures que en permetin una millor gestió.

París emmagatzema l’aigua de la pluja des del segle XIII. Barcelona, en canvi, fa molts pocs anys que va començar a aplicar una mesura similar.

L’aigua de la pluja que cau sobre les ciutats no fa altra funció que netejar els carrers. Si es poguessin adaptar les nostres ciutats per a recollir tota aquesta aigua de la pluja, en un any plujós, s’emmagatzemarien uns quants H3 d’aigua per a ser reutilitzada, per exemple, en regar parcs i jardins i no tenir que fer-ho amb l’aigua potable que tant costa d’aconseguir.     

DEBAT, SI. DEBAT, NO

Com dèiem quan érem petits, això pareix “el conte de l’enfadós »
Va ser el President Montilla qui va donar la idea de fer un debat electoral amb l’aspirant a ocupar la seva cadira, el líder de CiU Arturo Mas.
D’arribar-se a fer, crec que seria la primera vegada que es faria un debat d’aquest tipus a Catalunya. Un debat sense precedents i, a sobre, sol·licitat per qui encara n’és el President.
Quan pareixia que tot anava per bon camí, unes declaracions del secretari general adjunt de Convergència Felip “Fuig” ha posat en seriós perill el cara a cara electoral.
Felip “Fuig” va acusar Montilla de “insultar la intel·ligència dels catalans per voler fer un dels dos debats en castellà”. Encara que ha rectificat (en aquests casos sempre és perquè algú li ha demanat que ho fes, però el que està dit, queda dit), penso que el personatge en qüestió insulta la intel·ligència de molts dels seus militants que ho són de bona fe.
Montilla vol que es facin dos debats, perquè, segons ell, es complementen l’un amb l’altre, ja que hi ha qui mira, preferentment TV3 i n’hi ha qui ho fa a d’altres cadenes. És una proposta acceptable, però, personalment, no crec que sigui el principal motiu.
Perquè a l’hora d’escollir una cadena d’àmbit estatal, quina es tria? TVE 1? Tele 5? Cuatro?...
El President, tos ho sabem, domina millor el castellà que el català, encara que en quatre anys hagi millorat molt la seva parla. Després, hi ha una bona part de l’electorat socialista que té com a primer idioma el castellà. Suposo que el que pretén Montilla és arribar a aquells electors que no votarien mai CiU i a més, parlar-los en la millor manera de fer-se comprendre.
No obstant això, sóc partidari que als debats polítics hi puguin participar els representants dels altres grups que participen als comicis, al menys, els qui ja tenen representació parlamentària.
No tenen perquè tenir protagonisme els dos líders dels principals partits. Cal que la resta de caps de llista puguin, també, presentar els seus programes i debatre les seves propostes.
Espero que al final s’arribi a una entesa i es puguin retransmetre els debats... Encara que jo no els miri.


Més informació sobre el tema.

TV3 ES PODRÀ VEURE A LA FRANJA

Al petit poble d’Arenys de Lledó, a pocs quilòmetres d’Hora de Sant Joan, avui s’ha signat una acord de reciprocitat entre el conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya Joan Manuel Treserres i el conseller de la Presidència del Govern de l’Aragó Javier Velasco.

Amb aquest acord, TV3 es podrà veure a la pràctica totalitat dels països de parla catalana. A la Catalunya Nord, Andorra i les Illes Balears, ja es podia veure.

Només a València, on el govern del PP a apart de tancar els repetidors que hi havia propietat d’Acció Cultural del País Valencià, no vol ni sentir-ne a parlar d’arribar a acords com aquests. És que ja sé sap, TV3 pot difondre imatges i missatges que poden ferir la susceptibilitat dels espectadors valencians.

Per començar, des d’aquí no s’anomena Comunitat Valenciana, sinó País Valencià i la seva parla és el català (en una de les seves variants) i no el valencià (idioma diferenciat com volen que sigui els del Búnquer Barraqueta –l’equivalent a la Caverna espanyola-)

Cal pensar que el mateix que passa a València, podria passar a les Illes Balears si, finalment, arriba el PP al govern i compleix les amenaces lingüístiques que ha anunciat aquests darrers dies.

Canal 9 (juntament amb Telemadrid) és la televisió més manipulada i sectària de tot l’estat. I al PP ja li va bé tenir una televisió així per poder fer, precisament, el contrari del que vol impedir amb les emissions de la televisió de Catalunya: difondre el seu pensament únic que, en bona part, es fonamenta amb l’odi a tot allò que soni a Catalunya i al català.  

Un exemple de censura i manipulació a Canal 9.

  

ELS “ALTRES” IMMIGRANTS

En aquest temps de controvèrsies migratòries, on l’immigrant (quin immigrant?) està a l’ull de l’huracà de la majoria de mals d’aquest país, l’edició digital del setmanari el Triangle, ens parlava dels “altres” immigrants.

 Encara que abans vull recordar-vos algunes coses que es diuen sobre els “nous vinguts”. La darrera cosa que s’ha dit (crec que ho va dir algú del PP) és que col·lapsen la sanitat pública.

La afirmació, com tantes d’altres és falsa. Sobre la qüestió se’n tenen dades i, per exemple a Amposta, es veu que n’hi ha un grup que sol acudir per qualsevol cosa a urgències. Però com que ja els coneixen, el servei atén primer als altres.

No fa gaires dies em van dir que, també a Amposta, quan ha de néixer un nen fill d’immigrants, els pares passen per l’ajuntament i se’ls lliura un val per a que vagin a una botiga especialitzada en nadons i se’ls hi bescanvií per un cotxet. HI ha qui s’ho creu!!

Com dia abans, el Triangle parla d’altres “immigrants”. Encara que centra el tema en Vargas Llosa, arran del Nobel de literatura aconseguit la setmana passada, també parla, sobre tot, d’esportistes d’elit com la Niurka Montalvo, la Nina Jivanevskaia o el cas més sonat, el de l’esquiador austriac Johann (Juanito) Muehlegg, que no parlava una sola paraula de castellà.

També retrocedeix als temps de Franco i recorda als basquetbolistes del Madrid Wayne Brabender i Clifford Luyck.

Tots els anomenats en anterioritat van se nacionalitzats espanyols en processos especials i, alguns de forma molt ràpida.

Quan es va nacionalitzar a Maria Vargas Llosa, ni tant sols residia a Espanya (ho havia fet a Barcelona als anys 60), però va al·legar que veia en perill la seva nacionalitat peruana.

Quan Brabender i Luyck jugaven al Madrid, al Barça ho feien Chales Thomas i Norman Carmichel, encara que ignoro si també eren jugadors nacionalitzats o tenien la condició d’estrangers. De totes formes, fins l’any 1973 (crec recordar) al menys al futbol no hi podien jugar estrangers. Va ser l’any que van arribar al Barça de futbol Johan Cruyff i el “Cholo” Sotil.      

FELIPE GONZÁLEZ

“Altres vindran que bo el faran”. Amb aquesta frase feta, la meva dona es va referir a Felipe Gónzalez, qui va ser president del govern d’Espanya des de 1982 a 1996, després d’escoltar-lo al programa la Ventana que fa la Gemma Nierga a la Cadena SER.
Felipe, com se’l coneixia popularment (o Isidoro, el seu nom a la clandestinitat) estava convidat a la cadena de PRISA per a presentar el seu darrer llibre: “Mi idea de Europa”.
La meva dona (que no és una fan incondicional de l’expresident espanyol) que va escoltar l’entrevista, va pensar que seguia sent un personatge força interessant. Res a veure amb el seu successora al càrrec de president del govern d’Espanya, d’aquell de qui no me’n vull recordar del nom... Però que, recentment, ha estat considerat un dels pitjor governants de la història. Això vol dir alguna cosa, no?

Jo només en vaig poder sentir el final, però la sensació que em va donar va ser la mateixa.

Recordava Felipe que la darrera vegada que es va presentar a les eleccions ho va fer per a “perdre”. Evidentment aquesta afirmació va deixar perplexos a qui l’entrevistaven i, també, naturalment, als oients de l’emissora. Ell ho va raonar dient que “aquell”, amb tota la resta del PP van estar quatre anys demanant que “se’n anés” (“Váyase, Sr. González”, ho recordeu?)

Segurament, després de temes tant feixucs com li va tocar viure, (Gal, Roldán, Filesa a Catalunya, etc.) era un bon moment per anar-se’n, encara que fos perdent unes eleccions...  

Per últim, si algú no ha vist el següent vídeo. Es tracta d'una entrevista que li va fer el periodista català, Manuel Fuentes l'any 2007 quan estava a Tele 5. Cal dir que és força interessant i que només dura 4 minuts i escaig. Val la pena. 

LO PASSADOR

20 de maig de 1997, 23 de juny de 1978 i 30 de setembre de 2010. Aquestes són les tres dates més significatives en la història recent dels pobles del delta de l’Ebre.
Les dues primeres fan referència a la segregació dels actuals municipis que conformen el delta de la metròpolis de Tortosa, ciutat de la que depenien administrativament. Primer es va segregar Deltebre, la unió dels nuclis de població de la Cava i Jesús i Maria. Al cap d’un any li va tocar el torn a Sant Jaume d’Enveja, amb la pedania dels Muntells i una part de Balada (l’altra part pertany a Amposta)
La tercera data, la més recent, és la inauguració del pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. La infraestructura més important que s’ha fet mai al delta. D’això no en dubta ningú.
El 30 de setembre de 2010 és una data que quedarà per a la història. Una data plena d’emocions i records. En arribar a l’ajuntament santjaumenc, des d’on sortia una comitiva fins el pont, ja vaig poder escoltar: “He quedat amb un amic de Deltebre per abraçar-nos al mig del pont”. Això va ser el que van fer els dos alcaldes: el de Sant Jaume d’Enveja, Joan Castor Gonell i el de Deltebre, Gervasi Aspa. Com a testimonis d’excepció del moment, el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, a més de tot un seguici d’autoritats i, sobre tot, veïns i veïnes de les dues poblacions que no van voler perdre’s aquell moment. A partir d’ara, els qui van ser testimonis, segurament ho contaran moltes vegades: “Jo vaig ser testimoni de la inauguració del pont”.
Un pont que portava molts d’anys reivindicant-se per part d’una majoria dels veïns. Ho recordava l’alcalde de Sant Jaume amb el seu discurs. Contava que al final d’un míting on prometia lluitar per aconseguir-lo, el pare d’un amic li deia: “Jo no el veuré, però tu, tampoc”. I continuava: “Jo l’he vist i el pare del meu amic, també!” Un dels moments més emotius de la seva intervenció va ser quan se’n va recordar de les cases que s’havien hagut de tirar per terra per a poder construir aquella gran infraestructura : “Ha estat el cost que s’ha hagut de pagar. Entenc els sentiments que tenien els seus veïns cap a les cases on havien viscut tota la vida. Però no hi quedava més remei”. La multitud congregada va respondre a les paraules de l’alcalde amb aplaudiments.  
Per la seva part, Gervasi Aspa feia un discurs d’allò més emotiu. Es recordava d’un bon grapat d’anècdotes viscudes per familiars i amics. Els nomenava un per un fent ús dels seus “malnoms”, un costum molt propi del món rural de només fa una generació. Va fer servir una gran quantitat de toponímia per citar alguns indrets que només la gent de la Ribera coneix. L’emoció era ben present. Es notava amb els comentaris del públic assistent, amb les mirades de complicitat que es creuaven els uns amb els altres. Gervasi també va voler recordar els entrebancs que s’hi havien ficat i, posant-ho en boca dels seu iaio, va dir: “Les oliveres donen oli. La vinya dóna vi. I els senyorets de Tortosa donen molt poc de si”.   
Va tancar els parlaments el President Montilla que presentà el pont com l’eix vertebrador i dinamitzador del delta. Com un somni de moltes generacions fet realitat.
Enrere quedaran les velles barcasses que, fins ara, tenien la funció de transportar a la gent i els vehicles d’un costat a l’altre del riu: la de Garriga, la d’Olmos i la d’Aspa. La tradició de barquer de l’Ebre, a partir d’ara, quedarà per a la història... I per al turisme, ja que pareix que, al menys una continuarà creuant el riu com a testimoni d’una època que, amb el pont, haurà quedat superada.
L’acte de la inauguració es podrà perpetuar gràcies al nombrós grup de càmeres de fotos i vídeo que hi eren presents. Amb alguna d’aquelles imatges, segurament, es faran documentals per reviure una vegada i un altra aquell matí dels 30 de setembre de 2010. A més dels periodistes que treballen per a que la seva feina surti d’immediat a les televisions, ràdios i diaris, hi havia realitzadors com Màrius Pons, de l’Ampolla o Josep Juan, del Poble Nou del Delta enregistrant tantes imatges i veus com podien. I molta gent anònima amb càmeres molt més petites, fins i tot telèfons mòbils, intentaven captar aquells moments de la història, per a reviure’ls molts d’anys. Tal vegada segles.

EL ESPAÑOL LENGUA UNIVERSAL

I el català “dialecte local”. Així és com ho veuen des del PP.

Ahir, quan vaig escoltar per la ràdio (crec que a Catalunya informació) la notícia sobre les declaracions del actual responsable del PP balear José Ramón Bauza de que “si el seu partit torna al govern, derogarà l’actual llei de política lingüística, perquè el català que es parla a les Illes no té res a veure amb el que es parla a Catalunya”, en van venir al cap una sèrie de respostes.

La primera de totes, i com ja he dit moltes vegades, és la manca de rigor dels polítics a l’hora de voler adoptar mesures així. Tal com s’ha fet a València, els actuals dirigents del PP, hereus d’una generació de corruptes i que han tingut amb Jaume Matas, qui va ser Ministre de Medi Ambient d’Aznar en el temps del PHN, el seu màxim representant.

Amb tota lògica, el que pretén Bauza, és “valencianitzar” el PP balear i, de retruc, les Illes. Perquè a València, estareu d’acord amb mi, fins ara no els hi ha anat tant malament. Han convertit la comunitat amb la seva “alqueria” particular, fent i desfent els que els hi ha donat la gana i, de tant en tant, desviant algun milió d’euros acompanyat amb algun vestit d’Armani o un parell de sabates o una bossa de ma de Louis Vuitton.

Sembla estrany la forma de pensar que té la majoria del PP. Fins ara, sempre m’agradava puntualitzar amb la ferma actitud dels balears defensant el català comú, al contrari del que passava valència. D’arribar al poder i complir l’amenaça, ja no hi haurà cap mena de distinció.

Avui, dia 9 d’octubre, la diada valenciana, on es commemora l’entrada del rei Jaume I a la ciutat de València, he escoltat a Francisco Camps parlar valencià. Normalment s’expressa en castellà, a l’igual que la majoria dels dirigents llevantins. Els és igual on hagin nascut, la seva principal preferència és el castellà (o español) I si és així, perquè defensen amb tanta fermesa que el català i el valencià són dos idiomes diferents.

A partit del retorn del PP balear al govern (esperem que això no passi) es crearà un altre idioma. La constitució europea haurà de ser traduïda al balear i l’Agència Tributària tindrà que incorporar un altre idioma oficial a la seva web.

Total perquè canvien algunes paraules. És que cada poble de Catalunya no té paraules pròpies i que només es diuen allí. I sinó, que li preguntin a Màrius Serra, el lingüista que apareix al programa divendres de TV3 i que cada setmana explica els mots propis de cada poble visitat i des d’on es fa una part del programa que presenten Xavi Coral i Espartac Peran.

Us imagineu que cada poble de Catalunya que té petites variacions i mots autòctons reclamés ser idioma propi? Així, de repent, el tortosí, l’ampostí, el rapitenc, el cavero, el calero, el xertolí, etc., es podrien convertir en idiomes (!?) O fins i tot la forma de parlar dels Muntells. 

És que això no passa amb el castellà (o español)? Evidentment, sí. Per això el Real Diccionario de la Lengua Española ha anat introduït noves paraules, moltes d’elles parlades als països sud-americans.

I parlant de països sud-americans, algú se’n ha alegrat de que li donessin el premi Nobel a Mario Vargas Llosa? Tal com recordava el Punt, va ser un dels que van signar el “Manifiesto por la lengua común”, en contra del català.

Si algú no veu cap diferència entre socialistes i peperos, només cal que es fixi en les qüestions de l’idioma.

Finalment el PP balear ha fet marxa enrere i diu ara que només i que la seva proposta “passa ara per suprimir els mínims de llengua catalana garantits a l'ensenyament i els necessaris per accedir a l'administració pública”.

Veure’m com acaba tot.            

DESPRÉS DE LA VAGA DEL 29-S

Arran de la vaga del passat 29 de setembre, hem escoltat comentaris sobre els sindicats i el paper dels sindicats per a tots els gustos.
Aquests comentaris venien, sobre tot, de dos grups força diferenciats: d’aquells que van fer vaga “malgrat els sindicats convocants” i els que van decidir anar a treballar.
Vaig veure cartells anunciant la vaga de grups contraris als sindicats UGT i CC.OO. Fins i tot, al lloc on els sindicats convocants de la vaga van fer la concentració a Tortosa, en acabar aquesta, un altre sindicat va fer una mena de “manifestació paral·lela”. El argument més repetit per aquests sindicats era que “la vaga era necessària, però arribava tard”.
En canvi, els que van decidir anar a treballar, tenien un argumentari força discrepat. Normalment mantenien una postura en contra dels sindicats als que solien acusar “d’inoperants”.
També alguns polítics d’esquerres que es manifestaven en contra de la vaga, tenien la seva particular manera de pensar sobre UGT i CC.OO., sobre tot, com els sindicats més representatius i majoritaris.
Fins i tot, al si de CC.OO., dies després de la vaga, donaven la culpa del “fracàs” a la UGT i a la seva sintonia amb el PSOE, segons informava el diari la Razón.
La vaga del 29 no va ser un fracàs, ni tampoc un èxit. Hi ha qui la ha valorat com a “taules”, com en una partida d’escacs.
És cert que, la UGT, històricament, ha tingut molt més que una bona sintonia amb el partit socialista. Recordo que Pablo Iglesias va fundar les dues coses, primer el sindicat i després el partit. Per tant, les dues organitzacions han seguit camins paral·lels, amb finalitats comunes en una gran majoria de les vegades.
Però que ha passat quan el PSOE ha estat al govern i ha tingut que promulgar lleis lesives amb els interessos dels treballadors? El primer en “trencar” va ser Nicolás Redondo en els temps del govern de Felipe González. Ara li va tocar el torn a Zapatero.
Però és cert que a l’hora de fer una gran mobilització, des de la UGT costa més fer-la contra un govern “cosí”. Què s’hauria pogut fer abans? Segurament que sí.
En canvi discrepo dels polítics del meu partit que es mostren en contra dels sindicats en general i de la UGT en particular. Com també d’aquells que diuen que els sindicats “no serveixen per a res”.
Normalment els qui afirmen això últim, estan en contra de tot. Dels sindicats, però també dels partits i si m’apureu, dels sistema en si mateix.
Per la meva part, el que segueixo qüestionant és el model sindical actual. O millor dit les relacions que tenen els treballadors amb els sindicats. El percentatge d’afiliació sindical a Espanya és molt baix. Això fa que, igual com passa als partits polítics, per a “sobreviure” necessiten les subvencions de l’estat.
L’autonomia econòmica sindical, permetria, per una part, ser molt més forts que són ara i, en segon lloc, poder-se enfrontar al govern de torn, quan fos necessari, amb molta més llibertat i independència.

Vegeu la carta al director que apareix avui al Periódico.  

LA CAMPANYA DE MAS

Mas va prometre fer una campanya en positiu, ho recordeu. Suposo que s’esforçarà per a que així sigui. Durant els 7 anys que ha estat a l’oposició ja l’ha fet prou “en negatiu”, ja que res que hagi fet el govern d’Entesa (als qui ells insisteixen en anomenar “tripartit”)
Pel que sembla Mas ja compte en persones “suficientment preparades” per a fer les propostes més dures i polèmiques de la campanya.
Parlo, per exemple, de Josep González, president de PIMEC-SEFES. González va llançar la proposta de reduir el nombre de funcionaris de Catalunya. Caldria, però, que concretar més. Sovint s’identifica els funcionaris només amb el qui fan les tasques administratives. Però dintre del grup n’hi ha molts més: metges, professors, policia, etc.
Caldria concretar de quin o de quins col·lectius pensa reduir personal.
Però per a prendre una mesura com aquesta (el parla de fer una ERO a l’administració) és força complicat. Es cert que ell parla de “canviar la llei”. Però la reforma, a part de ser històrica, és força complicada i, evidentment, comptaria amb l’oposició de tots els col·lectius de funcionaris i, evidentment, dels sindicats que dels representen.

Parlant dels sindicats, des d’un de l’administració catalana, ja sé li va donar una solució alternativa: reduir al màxim el nombre de càrrecs de confiança! Una bona solució. N’hi ha algun d’aquests que no sé sap ben bé quin paper hi juguen: comissaris polítics? Censors?
Segurament els funcionaris gaudeixen d’unes avantatges que no tenen d’altres col·lectius. Però també hi ha inconvenients. Un d’aquests inconvenients és, per exemple, que no tenen atur. Amb la llei d’ara, un funcionari només pot perdre aquesta condició si se’l sanciona com a conseqüència d’un expedient disciplinari considerat com a “molt greu” que comporti una mesura així.

També cal recordar que entre les mesures aprovades per Zapatero està la de no cobrir les vacants produïdes per les jubilacions. És una bon manera de “suprimir” molts llocs de funcionaris sense tenir que recorre a “fórmules magistrals”.
Per tant, la reforma “en profunditat”, primer hauria de preveure equiparar el funcionari amb la resta dels treballadors: atur, jubilacions incentivades, prejubilacions, etc.
Una altra cosa que em va sobtar de les declaracions que acostumar a fer Arturo Mas, és que “no vol retornar al ‘pujolisme’”. Què vol dir Mas amb aquestes paraules? Fins ara jo havia cregut que el “pujolisme” és la doctrina de CDC. I a partir d’ara també ho seguiré creient... O és que Convergència té una ideologia diferent al que significa el “pujolisme”? Que no ens vulgui vendre “sopars de duro” que qui més qui menys ja fa molts d’anys que s’afaita...
Mas també diu que vol recuperar “l’autoestima dels catalans” És que alguna vegada l’hem perdut?
Crec parlar en nom de molta gent de l’Ebre quan dic que aquest territori, d’autoestima en té molt. No m’atreveixo a dir que li sobra, però en té quantitat. O no és autoestima voler viure al territori i del territori? Recordo que el darrer govern Pujol volia vendre l’aigua de l’Ebre a canvi de compensacions... Ah, ja! El no retorn al “pujolisme”... Ni ells s’ho creuen!  

MULTAR PER CREUAR EL CARRER

Creuar el carrer és una acció característica dels vianants. Ahir vaig escoltar que alguns municipis multen si ho fas malament. Es a dir, per un pas de zebra amb semàfor quan aquest està en roig o per algun altre lloc sense cap tipus de senyalització.
A l’entrevista que van fer a diversos ciutadans per a “il·lustrar” la notícia, com sempre passa, hi havia opinions para tots els gustos. Hi havia qui ho entenia perquè “anava en contra de la norma” i va haver qui va dir que “Pitjor és robar i ‘tots’ els polítics roben” (ja hi som!)
Com a ciutadà que vaig força a peu, sobre tot quan em moc per la ciutat, però que també sóc conductor i, per suposat, també vaig amb cotxe, crec que abans de multar els vianants, primer hauria que posar ordre a la forma de circular i d’aparcar de molts de conductors.
Al carrer i a la carretera el vianant és el més feble. Per tant, en cas de xocar una persona amb un cotxe, sempre, qui quedarà més mal parat és el ser humà. Si l’accident es produeixi fora del lloc establert per a passar el vianant, qui s’emportarà la pitjor part és aquest, per molts d’anys que pateixi el cotxe i, a sobre, no sé li donarà cap indemnització.
El conductor sap que pels carrers i carreteres és el “més fort” (i ja no parléssim d’alguns camioners que imposen la seva llei) Per tant, sovint, incompleixen la normativa dificultant la circulació dels vianants. Situacions com saltar-se els passos de zebra o aparcar-hi a sobre o fer-ho a les cantonades o d’altres llocs prohibit, són freqüents a qualsevol ciutat o poble amb un parc d’automòbils considerable.
I la sensació que tinc (al menys jo) quan vaig a peu, és que les autoritats competents (normalment la policia local) no hi posa les solucions adients.
Quan s’hagi posat ordre al trànsit rodat i els conductors siguin totalment cívics respecte als vianants, entendria que s’apliquessin mesures contra aquests últims. I “només” llavors.    

ELS ACCESSOS AL PONT “LO PASSADOR”

Si heu visitar el nou pont entre Sant Jaume i Deltebre (Jesús i Maria) us haureu adonat del deficient accés que hi ha per la part del municipi del Montsià.
El dia de la inauguració, quan al arribar a la darrera cruïlla el vaig trobar tallat, el cert és que no li vaig donar més importància, ja que m’esperava que no es pogués arribar fins al pont. L’afluència massiva de visitants i la seguretat del President de la Generalitat, ho haurien aconsellat així. Vaig deixar el cotxe darrera l’ajuntament santjaumenc i, des d’allí vaig continuar a peu. La distància és prou curta per poder-ho fer sense cap mena d’inconvenient.
Va ser dissabte al portar els meus pares quan me’n vaig adonar de les deficiències que té l’accés al pont. El carrer principal de Sant Jaume, el que passa per davant de l’església, és d’entrada. Quan arribes a la darrera cruïlla veus que hi ha una senyal que indica accés prohibit. O sigui, no pots arribar al pont seguit recte. Un petita i rudimentària indicació amb la inscripció de “pont”, indica que has de continuar cap a la dreta. Abans d’arribar a la seu de l’ajuntament, hi ha una senyal vertical que indica “Deltebre”. Allí cal continuar cap a l’esquerra i al final de carrer una altre cop cap a l’esquerra fins arribar a la rotonda d’entrada al pont.
La sortida no és molt millor. Ara si que pots sortir recte, encara que el carrer és força estret, per això no és de doble sentit. Però quan arribes a la primera cruïlla, no pots continuar, ja que, com ja he dit, el carrer és d’entrada. Així que cal triar anar cap a la dreta o l’esquerra.
Contrasta veure un pont de les magnituds i importància del que s’ha fet, amb aquests deficients accessos.
La primera cosa que penses és que s’haurien pogut tirar per terra algunes de les cases que hi ha ambdós costats del carrer i fer-lo molt més ample i apropiat per a entrar i sortir del pot. Però també penses que no es val voler crear més suspicàcies entre els veïns que podrien estar afectats per les expropiacions de les seves vivents. Algunes d’elles, les més properes al pont ja es van tenir que tirar per terra, amb el disgust considerable dels seus propietaris que el fet va representar. A l’altre costat, el restaurant Racó del Riu, ha quedat “enfonsat” i menys visible.
De totes formes ahir em van dir que ja s’ha licitat l’obra per a construir una variant per a poder entrar i sortir del pont sense donar tants de toms i molt més apropiada a la infraestructura. Segurament no serà la solució ideal, però millorarà moltíssim la situació actual.
A la part de Jesús i Maria això no passa i els accessos per la part esquerra son òptims.
Com anècdota cal dir que per aquella part, per la part de Jesús i Maria, ja hi ha qui fa negoci. S’ha col·locat una xurreria que subministra diversos productes als visitats i excursionistes que passen pel nou pont.  

CARRETERA I MANTA

Ahir pel matí, mon fill Albert es va emportar una gran decepció. Dissabte se’n va anar al llit en haver acabat el partit de futbol que donava TV3, ja que s’havia d’aixecar aviat. El despertador la va sonar a ¼ de 6 i al cap de poc entrava a la dutxa.
El motiu de matinar tant un dia festiu és que havia d’anar a Tarragona al concurs anual de castells que s’hi havia de fer.
Mon fill estudia a Barcelona i comparteix pis amb altres estudiants molt prop de l’hospital de la Santa Creu i Sant Pau, al barri de la Sagrada Família. La passada primavera va veure uns cartells on s’anunciava una xerrada per a immigrants per part dels Castellers de la Sagrada Família. Ell és foraster, però no immigrant, per tant va demanar de poder-hi assistir. Evidentment no hi va haver cap problema. Des de llavors assisteix als assaigs i actuacions de la colla castellera barcelonina. És una colla petita que només pot aspirar a fer castells de 7 pisos. Evidentment, no era una de les que competia ahir a Tarragona. Alguns membres de la seva colla van aconseguir invitacions per a reforçar els castellers de la Vila de Gràcia, que si que competien. Ell havia de reforçar a la colla Jove dels Xiquets de Valls. Ens explicava dissabte que fa de “vent”, ja que és alt i fort.
Ahir diumenge, en acabar-se de dutxar, de sobte, a la meva dona li va "venir la llum" Li va preguntar si havia mirat l’horari dels trens, ja que li semblava que els diumenges no circulava el que surt de l’Aldea sobre 2/4 de 7, que era el que volia agafar, ja que havia d’estar a la plaça de toros de Tarragona abans de les 9 del matí.
Efectivament, els diumenges el tren no surt i mon fill va veure truncat els seu desig de poder participar al concurs casteller del 2010.
La meva dona es va oferir a portar-lo amb el cotxe. Tant gran era el seu disgust que fa refusar l’oferiment.
Crec que l’exemple és prou significatiu per veure, una vegada més, que aquí estem al “cul del món”, amb unes comunicacions més que precàries.
El cas de mon fill és un cas puntual, però si algú d’aquí vol anar a passar el dia a Barcelona y vol arribar d’hora, els diumenges no pot fer-ho abans de les 9 del matí, hora aproximada que arriba el tren que surt de l’Aldea a 2/4 de 7 els dies feiners.
Tan reivindicar que s’aturi a l’estació de referència del territori algun Euromed i resulta que les línies més bàsiques segueixen sent igual de deficitàries com eren fa 20 anys o més.
Agafar el cotxer i anar per carretera segueix sent el sistema més segur... I més car si el cotxe està ocupat per poques persones.      

Per cert, la colla Jove dels Xiquets de Valls van quedar en segon lloc al concurs. I el bé que s’ho hauria passat mon fill!  

XX FESTA DE LA SEGA DE L’ARRÒS DEL RESTAURANT L’ESTANY

Un any més (i ja en van 20) el Restaurant l’Estany d’Amposta, al costat de la llacuna de l’Encanyissada i la Casa de Fusta, ha celebrat la festa de la sega de l’arròs amb els tradicionals actes de l’arribada dels carros, la sega pròpiament dita, la batuda a potes, etc.

Si fa uns anys era la rondalla de “lo Teixidó”, ara és Guardet “lo cantador” qui, juntament amb la xaranga Suc d’Anguila, amenitza la festa combinant jotes tradicionals amb música popular de la nostra terra.

Aquest anys la jota de Guardet l’han ballada un grup de jota de la Cava, format única i exclusivament per dones. Dues components del grup ampostí Paracota s’han volgut afegir a la festa i s’han posat a ballar al ritme de les jotes. 

Finalment, i tal com havia anunciat Lluís Garcia, el propietari del restaurant i l’autèntica “alma mater” de la festa (recordo que al juny es fa la festa de la plantada de l’arròs) al presentar els actes que es farien el dia d’avui, també s’ha presentat el llibre de Ignasi Revés (seguidor d’aquest blog des de fa temps) “esmorzars de l’Ebre” (amb pròleg d'Andreu Carranza) Aquí es poden trobar els esmorzar més populars de les nostres comarques receptes d’alguns dels restaurants més coneguts. Però tal com ha dit l’autor és també una guia de viatge on recorre diversos indrets de les Terres de l’Ebre, tot i que ell és de Sarroca de Lleida i, ara mateix, treballa a Reus.  

EMBOLICA QUE FA FORT

De vegades la rivalitat és sana. De vegades pot arribar a ser el pitjor dels mals.

A Amposta, des de fa quasi un segle hi ha dues bandes de música: La Lira Ampostina i la Unió Filharmònica (La Lira i la Fila, com sé les coneix col·loquialment) El funcionament de totes dues és idèntic. Les dues tenen un local propi, amb auditori, bar, sala d’assajos. I les dues tenen una escola de música que és el germen de les bandes. Les bandes són la part més coneguda de les dues entitats, però que lis coneix a fons sap que darrera hi ha moltes més coses. També compten amb una gran massa social que els hi dona tot el recolzament necessari per poder funcionar.

Des de fa mesos (un any aproximadament) el departament d’Educació del que és conseller l’Ernest Maragall, subvenciona les escoles de música d’arreu del país. Però amb les escoles de la Lira i la Fila, té un greu problema: no són municipals.

A finals de l’any passat (concretament l’11 de desembre, el conseller Maragall va visitar l’ajuntament de la nostra ciutat i va signar amb els presidents de totes dues entitats, Javier Escrihuela com a president de la Lira i Núria Gómez, per part de la Fila, un acord de “bona voluntat” per poder-los-hi donar aquesta subvenció. Però calia buscar la fórmula adequada per a fer-ho, ja que com escoles privades de música, no tenien encaix dintre de la normativa d’atorgament dels ajuts.

Finalment hi va haver una proposta per part del departament d’Educació: que les dues escoles passessin a ser municipals.

Amb aquesta solució, les dues entitats, segurament, hi perdien alguna cosa, però en guanyaven una altra potser més i important. Mentre que com escoles privades la subvenció era de 300 euros per alumne i any, com a escoles municipals, la subvenció quasi es duplicava.

Han passat prop de 10 mesos i el termini donat per la conselleria s’esgota. I a Amposta no hi ha acord. Mentre la Lira signaria demà mateix, la Fila es mostra reticent a fer-ho.

Mentre, la regidora d’Ensenyament Isabel Ferré, ens deia dijous que si la Fila no acaba acceptant l’oferta, com a regidora es negarà a engegar el procés de municipalització de les bandes. O totes dues o no cap!

Davant d’això, suposo que la Fila no deu de tenir cap tipus de problema de finançament. Amb els temps que corrent és força estrany, però és l’únic motiu que veig pel que estigui en desacord amb la petició d’Educació.

La seva actitud pot fer mal (i suposo que molt de mal) a l’altra entitat. Però potser el que estava parlant al començament, la rivalitat existent entre totes dues és la que comporta la forma d’actuar de la Fila. No voldria pensar que fos per motius polítics, encara que no és descartable.

La regidora ens va dir que fa uns 10 anys les postures eren oposades. Fa 10 anys jo no estava a l’ajuntament, però no crec que la situació fos similar a l’actual. Fins el que jo sé, les subvencions a les escoles de música s’han concedit a partir del govern actual i no tenen precedents anteriors.

Las diez estrategias de manipulación mediática

El lingüista norteamericano Noam Chomsky elaboró la lista de las “Diez Estrategias de Manipulación” a través de los medios de comunicación masiva, que reproducimos aquí y que van desde la estrategia de la distracción, pasando por la estrategia de la gradualidad hasta mantener al público en la ignorancia y la mediocridad.

La estrategia de la distracción El elemento primordial del control social es la estrategia de la distracción que consiste en desviar la atención del público de los problemas importantes y de los cambios decididos por las elites políticas y económicas, mediante la técnica del diluvio o inundación de continuas distracciones y de informaciones insignificantes. La estrategia de la distracción es igualmente indispensable para impedir al público interesarse por los conocimientos esenciales, en el área de la ciencia, la economía, la psicología, la neurobiología y la cibernética. “Mantener la atención del público distraída, lejos de los verdaderos problemas sociales, cautivada por temas sin importancia real. Mantener al público ocupado, ocupado, ocupado, sin ningún tiempo para pensar; de vuelta a granja como los otros animales (cita del texto 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
2. Crear problemas y después ofrecer soluciones Este método también es llamado “problema-reacción-solución”. Se crea un problema, una “situación” prevista para causar cierta reacción en el público, a fin de que éste sea el mandante de las medidas que se desea hacer aceptar. Por ejemplo: dejar que se desenvuelva o se intensifique la violencia urbana, u organizar atentados sangrientos, a fin de que el público sea el demandante de leyes de seguridad y políticas en perjuicio de la libertad. O también: crear una crisis económica para hacer aceptar como un mal necesario el retroceso de los derechos sociales y el desmantelamiento de los servicios públicos.
3. La estrategia de la gradualidad Para hacer que se acepte una medida inaceptable, basta aplicarla gradualmente, a cuentagotas, por años consecutivos. Es de esa manera que condiciones socioeconómicas radicalmente nuevas (neoliberalismo) fueron impuestas durante las décadas de 1980 y 1990: Estado mínimo, privatizaciones, precariedad, flexibilidad, desempleo en masa, salarios que ya no aseguran ingresos decentes, tantos cambios que hubieran provocado una revolución si hubiesen sido aplicadas de una sola vez.
4. La estrategia de diferir Otra manera de hacer aceptar una decisión impopular es la de presentarla como “dolorosa y necesaria”, obteniendo la aceptación pública, en el momento, para una aplicación futura. Es más fácil aceptar un sacrificio futuro que un sacrificio inmediato. Primero, porque el esfuerzo no es empleado inmediatamente. Luego, porque el público, la masa, tiene siempre la tendencia a esperar ingenuamente que “todo irá mejorar mañana” y que el sacrificio exigido podrá ser evitado. Esto da más tiempo al público para acostumbrarse a la idea del cambio y de aceptarla con resignación cuando llegue el momento.
5. Dirigirse al público como criaturas de poca edad La mayoría de la publicidad dirigida al gran público utiliza discurso, argumentos, personajes y entonación particularmente infantiles, muchas veces próximos a la debilidad, como si el espectador fuese una criatura de poca edad o un deficiente mental. Cuanto más se intente buscar engañar al espectador, más se tiende a adoptar un tono infantilizante. ¿Por qué? “Si uno se dirige a una persona como si ella tuviese la edad de 12 años o menos, entonces, en razón de la sugestionabilidad, ella tenderá, con cierta probabilidad, a una respuesta o reacción también desprovista de un sentido crítico como la de una persona de 12 años o menos de edad (ver 'Armas silenciosas para guerras tranquilas')
6. Utilizar el aspecto emocional mucho más que la reflexión Hacer uso del aspecto emocional es una técnica clásica para causar un corto circuito en el análisis racional, y finalmente al sentido critico de los individuos. Por otra parte, la utilización del registro emocional permite abrir la puerta de acceso al inconsciente para implantar o injertar ideas, deseos, miedos y temores, compulsiones, o inducir comportamientos…
7. Mantener al público en la ignorancia y la mediocridad Hacer que el público sea incapaz de comprender las tecnologías y los métodos utilizados para su control y su esclavitud. “La calidad de la educación dada a las clases sociales inferiores debe ser la más pobre y mediocre posible, de forma que la distancia de la ignorancia que planea entre las clases inferiores y las clases sociales superiores sea y permanezca imposibles de alcanzar para las clases inferiores (ver ‘Armas silenciosas para guerras tranquilas')
8. Estimular al público a ser complaciente con la mediocridad Promover al público a creer que es moda el hecho de ser estúpido, vulgar e inculto...
9. Reforzar la autoculpabilidad Hacer creer al individuo que es solamente él el culpable por su propia desgracia, por causa de la insuficiencia de su inteligencia, de sus capacidades, o de sus esfuerzos. Así, en lugar de rebelarse contra el sistema económico, el individuo se autodesvalida y se culpa, lo que genera un estado depresivo, uno de cuyos efectos es la inhibición de su acción. Y, sin acción, no hay revolución!
10. Conocer a los individuos mejor de lo que ellos mismos se conocen En el transcurso de los últimos 50 años, los avances acelerados de la ciencia han generado una creciente brecha entre los conocimientos del público y aquellos poseídos y utilizados por las elites dominantes. Gracias a la biología, la neurobiología y la psicología aplicada, el “sistema” ha disfrutado de un conocimiento avanzado del ser humano, tanto de forma física como psicológicamente. El sistema ha conseguido conocer mejor al individuo común de lo que él se conoce a sí mismo. Esto significa que, en la mayoría de los casos, el sistema ejerce un control mayor y un gran poder sobre los individuos, mayor que el de los individuos sobre sí mismos.  

AVUI S'HA INAUGURAT "LO PASSADOR", EL NOU PONT DE L'EBRE

A les 11 i escaig del matí, Joan Castor Gonell, alcalde de Sant Jaume d’Enveja (PSC) i Gervasi Aspa, alcalde de Deltebre (ERC) es fonien en una forta abraçada al bell mig de “lo Passador”, el pont que, des d’avui uneix les dues poblacions veïnes del delta de l’Ebre. L’abraçada ha tingut un espectador d’excepció: el President de la Generalitat de Catalunya el MH José Montilla Aguilera.

Moments després, i complint el protocol establert, el president Montilla tallava la cinta i el pot sobre l’Ebre, quedava oficialment inaugurat.

Una gran multitud s’ha aplegat a les dues ribes del riu per poder ser testimonis directes d’un esdeveniment únic, històric i segurament que irrepetible per a la gent del delta de l’Ebre. Una gent que només fa uns anys veient el pont més com un somni que no es produiria mai que com una realitat que acabarien veient complida. Segurament, molts dels que avui hi eren presents, un dia podran contar als seus fills i nets que van ser testimonis de la inauguració històrica. Segurament les generacions futures es preguntaran com s’ho feien abans de construir el pont per poder creuar l’Ebre sense haver d’anar a fer-ho per Amposta. I els explicaran que hi havia tres famílies que regentaven cadascuna d’elles una barcassa o transbordador que podia carregar diversos cotxes per a transportar-los d’un costat a l’altre de riu.

A partir d’avui, d’aquestes 3 famílies, només Garriga quedarà com atracció turística i record d’una època ja superada.

Per als amants de les dades, cal explicar que “lo Passador” ha costat 18 milions d'euros i dos anys de construcció. La seva llargada és de 242 metres i l’amplada de 18,9, dividida en dues parts. Sortint de Sant Jaume, la part esquerra, que consta de dos carrils, una d’anada i un de tornada, per a vehicles a motor. La part dreta serà usada per les bicicletes i vianants que vulguin creuar amb finalitats turístiques o, simplement, per a visitar un amic o familiar que visqui al poble veí. 

El pont "lo Passador" és obra dels enginyers Diego Cobo i Jiri Strasky. 

Entre la gent es podien escoltar comentaris de tot tipus. Des d’aquells que havien quedat amb algú per a imitar als seus respectius alcaldes i abraçar-se al mig del pont, fins els que simplement volien creuar-lo per a tenir la satisfacció de fer-ho. Com és el cas d’Eugenio Fumadó, un avi de 85 anys i que li va demanar al seu fill gran, també Eugenio que volia passar des de Sant Jaume a Deltebre. Avui he parlat amb Eugenio i m’ha dit que els seus pares ja l’havien creuat.

No cal ni dir-ho que el President de la Generalitat i els dos alcaldes han estat ben acompanyats. A més dels seus conciutadans, tota una representació institucional i política han volgut, també, ser testimonis de l’acte. El conseller de Política Territorial i Obres Públiques Joaquim Nadal, acompanyat d’altres càrrecs del seu departament, diversos alcaldes, tant del Montsià com del Baix Ebre, diputats i diputades al Parlament de Catalunya, un senador de l’Entesa, un bon grapat de regidors. Però entre tots ells, deixeu-me que destaqui la presència del Dr. Ramon Espasa i Oliver, conseller de Sanitat a l’època de Josep Tarradellas i originari de Sant Jaume. Per a molts, sobre tot per als polítics més joves, la seva presència els hi passava desapercebuda. Jo els hi he explicat qui era.

Per cert, a la informació que ha donat TV3 sobre la inauguració del pont (Comarques i Telenotícies migdia), cap imatge ni referència a la presència del President Montilla. Després em direu que sóc malpensat!   

29-S

Avui s’ha fet la primera vaga contra el govern de José Luis Rodríguez Zapatero.

La primera sensació que he tingut, ha estat la de sorpresa. Sorpresa perquè, la veritat, no m’esperava un seguiment tant important com pareix que ha estat (segons els mitjans de comunicació) El sector que més l’ha secundat ha estat la indústria i, segurament, el que menys, l’administració pública. Era d’esperar.

Després d’escoltar per la televisió les primeres informacions i dades, he anat a buscar el diari. Eren quarts d’onze del matí i el Periódico ja estava esgotat. M’han ofert la Vanguardia i he triat Público. M’han dit que diaris n’han arribat la meitat d’un dia normal. També m’han avista de que hi anaven molt poques pàgines. Ja ho havia escoltat. Público ha sortit amb 24 pàgines, es a dir, 6 fulls. I, pràcticament és un monogràfic sobre la vaga d’avui, amb un repàs històrics de la resta de vagues generals que hi ha hagut a Espanya des del restabliment de la democràcia l’any 1997.

Sobre 2/4 de 12 he enfilat cap a Tortosa per assistir a la concentració convocada pels sindicats convocants de la vaga (valgui la redundància) A la ràdio portava Catalunya informació i estaven fent música. He canviat a la SER. Francino i el seu equip estaven allí. Dues trucades. La primera d’una noia que secundava la vaga i es queixava del tracte rebut per l’emissora. Els acusava de “tirar merda contra els sindicats” (literalment) i de criticar de les subvencions que reben de l’estat. Francino s’ha quedat perplex. Li ha preguntat si no s’havia equivocat d’emissora. La jove li ha reiterat que ho va escoltar a la SER. Francino l’ha contradit i li ha dit que mai posarien en qüestió les mesures que pren un “estat de dret” i les subvencions dels sindicats ho eren. Després ha trucat una senyora de Granollers. Ha criticat a la jove que havia intervingut moments abans i ha dit que ella estava en contra de la vaga i dels sindicats. Que de jove també havia segut “revolucionària”, però que ara ja no. I, per a la meva sorpresa, ha donat una noticia sorprenent: “Els piquets informatius cobren 100 euros i el dinar per fer la feia que fan”. Avui no he fet de piquet, però l’any 2002 si que ho vaig fer i, entre d’altres llocs, recordo que varem anar al polígon de Campredó i, concretament a la fàbrica Rehau. No em van pagar ni “cinc”. Potser llavors encara no pagaven...

Abans d’arribar a la plaça del mercat m’he trobat amb un conegut que treballa per al departament d’obres públiques de la Generalitat. M’ha dit que no feia vaga, però que hi estava a favor.

En arribar al mercat la primera cosa que he vist han estat patrulles dels Mossos d’Esquadra. Després m’han dit que també n’hi havia de camuflats entre els manifestants. Res d’estrany.

Des d’una tarima els tres líders territorials dels sindicats convocants: UGT, CC.OO. i USOC, des d’una tarima, s’han adreçat als 300 congregats que hi havia (més o menys)

Entre la gent, algun polític. Daniel Pi, vingut a posta de Reus, repartia exemplars de “Treball”. A primera línia (suposo que per sortir millor a la foto) el senador de l’Entesa Pere Muñoz i al seu costat el regidor de Tortosa Ricard Forés. Algú m’ha preguntat si no n’hi havia de socialistes. També n’hi havia: el sindicalista i exalcalde de Xerta Moises Fabra (també a primera línia) i els regidors de Tortosa Cristina Bel i Jordi Bonilla.

Entre els assistents, diverses cares conegudes d’Amposta: el poper cap de llista d’ICV-EUA, l’exregidora Francesca Valldepérez, el sindicalista i també exregidor Antonio Recio, etc.    

A l’acabar l’acte i després de saludar al secretari general del meu sindicat, Valentí Marin, he marxat amb diversos companys d’un total de 5 que n’hi havia del meu centre de treball.

De la poca informació que donen avui els mitjans, una nota significativa és la baixada del consum d’energia. Força significativa a l’hora d’avaluar una vaga general. De totes formes han dit que la baixada ha estat inferior a la del dia de la vaga de l’any 2002. També normal si tenim en compte que als sindicalistes els costa menys sortir contra un govern de dretes que contra un socialista.

Si, finalment, Zapatero convoca els sindicats a negociar, la vaga podrà considerar-se un èxit. Però si no ho fa, la vaga d'avui no haurà servit pràcticament de res. 

EL MANIFEST DE LA VAGA

El “DECRETAZO” de mesures extraordinàries de reducció del dèficit públic va afectar molt
greument les condicions dels empleats públics, sent la primera vegada en tota la història de la
democràcia que se’ns VA REBAIXAR DRÀSTICAMENT EL SALARI!!
S’incompleix així l’Acord del 25 de setembre de 2009 entre Govern i Sindicats, i en especial la
recuperació del nostre poder adquisitiu, que amb la congelació prevista al 2011, ens ha fet quedarnos
amb sous de fa cinc anys, i el que és pitjor trigarem anys en tornar a arribar als sous del 2009.
Es trenca la negociació col·lectiva, un dret que hem trigat anys en assolir i s’obre la porta a un tot és
possible... els acords ja no serveixen.
I ara EL DECRETAZO de la reforma laboral, una iniciativa totalment regressiva pel conjunt dels
treballadors i treballadores d’aquest país, i també especialment pels empleats públics:
• Desequilibra les relacions laborals a favor de les Administracions i els seus Governs
• Atomitza la negociació col·lectiva i fomenta la individualitat
• Aposta per l’ocupació precària
• Permet l’entrada a les ETT i Agències Privades de Col·locació arraconant les nostres borses
de treball i els principis constitucionals d’igualtat, mèrit i capacitat.
• Abarateix i amplia les causes de l’acomiadament
• Dona via lliure als Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO) a les Administracions
• L’interès general s’ha convertit en la patent de “corso” per justificar qualsevol pèrdua de
drets!!!
Els EMPLEATS PÚBLICS HEM DE DIR NO!!!! AIXÍ NO!!!! BASTA JA!!! EL PRÒXIM 29
DE SETEMBRE VAGA GENERAL!!!!
Però això no és tot, vivim uns temps en què el camí que està prenent la política econòmica del
Govern fa que tot sigui possible, ja no hi ha acords, negociacions, ni diàleg sinó imposicions,
autoritarisme i prepotència. Ara s’anuncien noves mesures contràries als drets de tots/es els/les
treballadors/res adreçades a la retallada de la despesa pública i social:
• Modificació dels sistema actual de jubilacions:
Augmentar L’EDAT DE JUBILACIÓ (67 anys) i el període mínim de carència. En
definitiva, TREBALLAR MÉS PER UNA PENSIÓ MENOR!!!
• Reduir el volum d’ocupació pública, establint una taxa de reposició del 5% ( 1 empleat
públic accedirà a la nostra Administració per cada 20 empleats públics que causin baixa).
Que passaran amb els interins, suplències, borses de treball?? I amb les càrregues de
treball?? I amb els nostres drets de permisos i llicències per conciliar la vida laboral i
familiar??? Si no hi ha personal i no es pot contractar amb dues senzilles paraules: interès
general o necessitats del servei, els nostres drets, que tant ens ha costat aconseguir no seran
res.
• La paga extra del mes de desembre reduïda a mínims, la consolidació i congelació del total
de les retribucions del 2010 pel pròxim 2011 més l’inflació prevista (entre 1,5% i 2%) ens
portarà als empleats públics a una pèrdua del poder adquisitiu superior al
9%, de mitja, i en només dos anys!!!!
ELS EMPLEATS PÚBLICS NI HEM CAUSAT LA CRISI NI SOM CAP
PRIVILEGIATS!!!!
• El Sector públic espanyol és dels més baixos de l’UE
• Som l’Estat que menys gastem en salaris dels empleats públics
• Tenim una taxa de temporalitat del 38%. Per uns serveis públics objectius, neutrals i
independents l’estabilitat és ineludible.
• No volem unes Administracions Públiques clientelistes, corruptes i arbitràries
ja és suficient amb els exemples que durant aquests anys estan sortint a la llum i no són cap
d’ells precisament protagonitzats per funcionaris públics!!!
La crisi era una oportunitat de canvi, un altre model era possible, unes reformes en la línia que
s’està duent a terme en altres països europeus ens haguessin permès sortir d’aquesta crisi reforçats
amb un nou model productiu, una nova política fiscal i una nova política d’ocupació basada en el
diàleg i la negociació.
La retallada en despeses socials, en sous dels funcionaris públics, les privatitzacions tant de les
nostres Administracions Públics amb entrada d’ETT com amb una propera privatització del nostre
sistema de pensions no és el camí. No hem lluitat tant durant tants anys per tornar a enrere!!!
I a més, malgrat la campanya de difamació i desprestigi de la convocatoria d’aquesta vaga general
diguin el que diguin els empleats públics i el conjunt de treballadors/res som el motor d’aquest país.
Tots junts som imprescindibles!!!. SI NOSALTRES PAREM, ES PARA TOT!!!
PER TOTS AQUESTS MOTIUS I RAONS EL 29-S ELS
EMPLEATS PÚBLICS HEM DE RECOLZAR LA VAGA
GENERAL.
NI PODEM NI HEM DE ROMANDRE MÉS TEMPS A
L’EXPECTATIVA, HEM D’OCUPAR EL NOSTRE ESPAI: PER
RESPECTE, PER DIGNITAT PROFESSIONAL I PER DRET.
EL 29-S JO VAIG!!!
TOTS/ES A LA VAGA GENERAL!!!
• 12:00hs Manifestació a la plaça del Mercat de Tortosa