20 de maig de 1997, 23 de juny de 1978 i 30 de setembre de 2010. Aquestes són les tres dates més significatives en la història recent dels pobles del delta de l’Ebre.
Les dues primeres fan referència a la segregació dels actuals municipis que conformen el delta de la metròpolis de Tortosa, ciutat de la que depenien administrativament. Primer es va segregar Deltebre, la unió dels nuclis de població de la Cava i Jesús i Maria. Al cap d’un any li va tocar el torn a Sant Jaume d’Enveja, amb la pedania dels Muntells i una part de Balada (l’altra part pertany a Amposta)
La tercera data, la més recent, és la inauguració del pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. La infraestructura més important que s’ha fet mai al delta. D’això no en dubta ningú.
El 30 de setembre de 2010 és una data que quedarà per a la història. Una data plena d’emocions i records. En arribar a l’ajuntament santjaumenc, des d’on sortia una comitiva fins el pont, ja vaig poder escoltar: “He quedat amb un amic de Deltebre per abraçar-nos al mig del pont”. Això va ser el que van fer els dos alcaldes: el de Sant Jaume d’Enveja, Joan Castor Gonell i el de Deltebre, Gervasi Aspa. Com a testimonis d’excepció del moment, el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, a més de tot un seguici d’autoritats i, sobre tot, veïns i veïnes de les dues poblacions que no van voler perdre’s aquell moment. A partir d’ara, els qui van ser testimonis, segurament ho contaran moltes vegades: “Jo vaig ser testimoni de la inauguració del pont”.
Un pont que portava molts d’anys reivindicant-se per part d’una majoria dels veïns. Ho recordava l’alcalde de Sant Jaume amb el seu discurs. Contava que al final d’un míting on prometia lluitar per aconseguir-lo, el pare d’un amic li deia: “Jo no el veuré, però tu, tampoc”. I continuava: “Jo l’he vist i el pare del meu amic, també!” Un dels moments més emotius de la seva intervenció va ser quan se’n va recordar de les cases que s’havien hagut de tirar per terra per a poder construir aquella gran infraestructura : “Ha estat el cost que s’ha hagut de pagar. Entenc els sentiments que tenien els seus veïns cap a les cases on havien viscut tota la vida. Però no hi quedava més remei”. La multitud congregada va respondre a les paraules de l’alcalde amb aplaudiments.
Per la seva part, Gervasi Aspa feia un discurs d’allò més emotiu. Es recordava d’un bon grapat d’anècdotes viscudes per familiars i amics. Els nomenava un per un fent ús dels seus “malnoms”, un costum molt propi del món rural de només fa una generació. Va fer servir una gran quantitat de toponímia per citar alguns indrets que només la gent de la Ribera coneix. L’emoció era ben present. Es notava amb els comentaris del públic assistent, amb les mirades de complicitat que es creuaven els uns amb els altres. Gervasi també va voler recordar els entrebancs que s’hi havien ficat i, posant-ho en boca dels seu iaio, va dir: “Les oliveres donen oli. La vinya dóna vi. I els senyorets de Tortosa donen molt poc de si”.
Va tancar els parlaments el President Montilla que presentà el pont com l’eix vertebrador i dinamitzador del delta. Com un somni de moltes generacions fet realitat.
Enrere quedaran les velles barcasses que, fins ara, tenien la funció de transportar a la gent i els vehicles d’un costat a l’altre del riu: la de Garriga, la d’Olmos i la d’Aspa. La tradició de barquer de l’Ebre, a partir d’ara, quedarà per a la història... I per al turisme, ja que pareix que, al menys una continuarà creuant el riu com a testimoni d’una època que, amb el pont, haurà quedat superada.
L’acte de la inauguració es podrà perpetuar gràcies al nombrós grup de càmeres de fotos i vídeo que hi eren presents. Amb alguna d’aquelles imatges, segurament, es faran documentals per reviure una vegada i un altra aquell matí dels 30 de setembre de 2010. A més dels periodistes que treballen per a que la seva feina surti d’immediat a les televisions, ràdios i diaris, hi havia realitzadors com Màrius Pons, de l’Ampolla o Josep Juan, del Poble Nou del Delta enregistrant tantes imatges i veus com podien. I molta gent anònima amb càmeres molt més petites, fins i tot telèfons mòbils, intentaven captar aquells moments de la història, per a reviure’ls molts d’anys. Tal vegada segles.
Les dues primeres fan referència a la segregació dels actuals municipis que conformen el delta de la metròpolis de Tortosa, ciutat de la que depenien administrativament. Primer es va segregar Deltebre, la unió dels nuclis de població de la Cava i Jesús i Maria. Al cap d’un any li va tocar el torn a Sant Jaume d’Enveja, amb la pedania dels Muntells i una part de Balada (l’altra part pertany a Amposta)
La tercera data, la més recent, és la inauguració del pont “lo Passador” que uneix les dues lleres de l’Ebre entre Sant Jaume i Deltebre. La infraestructura més important que s’ha fet mai al delta. D’això no en dubta ningú.
El 30 de setembre de 2010 és una data que quedarà per a la història. Una data plena d’emocions i records. En arribar a l’ajuntament santjaumenc, des d’on sortia una comitiva fins el pont, ja vaig poder escoltar: “He quedat amb un amic de Deltebre per abraçar-nos al mig del pont”. Això va ser el que van fer els dos alcaldes: el de Sant Jaume d’Enveja, Joan Castor Gonell i el de Deltebre, Gervasi Aspa. Com a testimonis d’excepció del moment, el President de la Generalitat de Catalunya José Montilla, el conseller de Política Territorial Joaquim Nadal, a més de tot un seguici d’autoritats i, sobre tot, veïns i veïnes de les dues poblacions que no van voler perdre’s aquell moment. A partir d’ara, els qui van ser testimonis, segurament ho contaran moltes vegades: “Jo vaig ser testimoni de la inauguració del pont”.
Un pont que portava molts d’anys reivindicant-se per part d’una majoria dels veïns. Ho recordava l’alcalde de Sant Jaume amb el seu discurs. Contava que al final d’un míting on prometia lluitar per aconseguir-lo, el pare d’un amic li deia: “Jo no el veuré, però tu, tampoc”. I continuava: “Jo l’he vist i el pare del meu amic, també!” Un dels moments més emotius de la seva intervenció va ser quan se’n va recordar de les cases que s’havien hagut de tirar per terra per a poder construir aquella gran infraestructura : “Ha estat el cost que s’ha hagut de pagar. Entenc els sentiments que tenien els seus veïns cap a les cases on havien viscut tota la vida. Però no hi quedava més remei”. La multitud congregada va respondre a les paraules de l’alcalde amb aplaudiments.
Per la seva part, Gervasi Aspa feia un discurs d’allò més emotiu. Es recordava d’un bon grapat d’anècdotes viscudes per familiars i amics. Els nomenava un per un fent ús dels seus “malnoms”, un costum molt propi del món rural de només fa una generació. Va fer servir una gran quantitat de toponímia per citar alguns indrets que només la gent de la Ribera coneix. L’emoció era ben present. Es notava amb els comentaris del públic assistent, amb les mirades de complicitat que es creuaven els uns amb els altres. Gervasi també va voler recordar els entrebancs que s’hi havien ficat i, posant-ho en boca dels seu iaio, va dir: “Les oliveres donen oli. La vinya dóna vi. I els senyorets de Tortosa donen molt poc de si”.
Va tancar els parlaments el President Montilla que presentà el pont com l’eix vertebrador i dinamitzador del delta. Com un somni de moltes generacions fet realitat.
Enrere quedaran les velles barcasses que, fins ara, tenien la funció de transportar a la gent i els vehicles d’un costat a l’altre del riu: la de Garriga, la d’Olmos i la d’Aspa. La tradició de barquer de l’Ebre, a partir d’ara, quedarà per a la història... I per al turisme, ja que pareix que, al menys una continuarà creuant el riu com a testimoni d’una època que, amb el pont, haurà quedat superada.
L’acte de la inauguració es podrà perpetuar gràcies al nombrós grup de càmeres de fotos i vídeo que hi eren presents. Amb alguna d’aquelles imatges, segurament, es faran documentals per reviure una vegada i un altra aquell matí dels 30 de setembre de 2010. A més dels periodistes que treballen per a que la seva feina surti d’immediat a les televisions, ràdios i diaris, hi havia realitzadors com Màrius Pons, de l’Ampolla o Josep Juan, del Poble Nou del Delta enregistrant tantes imatges i veus com podien. I molta gent anònima amb càmeres molt més petites, fins i tot telèfons mòbils, intentaven captar aquells moments de la història, per a reviure’ls molts d’anys. Tal vegada segles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada