dimecres, 26 de novembre del 2008

EN ESPAÑA SOMOS RICOS

(M'ha arribat per correu electrònic. S'hi pot estar d'acord en tot o no. Personalment trobo a faltar reflexions sobre la sanitat i les pensions)

Le envié un email con una pregunta a un amigo que vive en EE.UU.: ¿Por qué somos pobres los españoles?
Esta fue su respuesta desde EE.UU.:
Hola, cómo se ve que los árboles no le dejan ver el bosque.
¿Cómo puede llamarse pobre, cuando es capaz de pagar por un litro de gasolina más del triple de lo que pago yo? ¿ Cuando se da el lujo de pagar tarifas de electricidad, de teléfono y móvil un 80% más caras de lo que me cuestan a mí ?
¿Cómo puede llamarse pobre cuando paga comisiones por servicios bancarios y tarjetas de crédito del triple de lo que aquí nos cuestan, o cuando por un auto que a mi me cuesta 2,000 dólares ustedes pueden pagar el equivalente a 20,000 dólares ?
Porque ustedes sí pueden darse el gusto de regalarle $18,000 dólares al gobierno y nosotros no.
NO LE ENTIENDO!
Nosotros somos pobres, los habitantes de Florida. Por eso el Gobierno Estatal, teniendo en cuenta nuestra precaria situación financiera, nos cobra sólo el 2% de IVA (hay otro 4% que es Federal; total = 6%) Y no el 16% como a ustedes los ricos que viven en España.
Además, son ustedes los que tienen 'Impuestos de Lujo' como son los impuestos por gasolina y gas, por alcohol, cigarros, cigarrillos, cerveza, vinos, etc. que alcanza hasta el 320% del valor original, y otros como: Impuesto sobre las utilidades y sueldos, impuesto sobre automóviles nuevos, impuesto a los bienes personales, impuesto a los bienes de las empresas, Impuesto por uso de automóvil. Y dichoso que todavía se da el lujo de pagar un 16% de IVA por estos impuestos, además de todos los tramites y pagos nacionales y municipales.
Porque si ustedes no fueran ricos, ¿qué sentido tendría tener unos impuestos de ese calibre? ¿POBRES?, ¿de dónde? Un país que es capaz de cobrar el IMPUESTO A LAS GANANCIAS Y A LOS BIENES PERSONALES (mediante anticipos) por adelantado como España, necesariamente tiene que nadar en la abundancia, porque considera que los negocios de la nación y de todos sus habitantes siempre tendrán ganancias a pesar de saqueos y asaltos, mordidas, terremotos, sequía, invierno, corrupción, saqueo fiscal e inundaciones y por supuesto seguro que todos deben de ganar muchísimo.
Los pobres somos nosotros los que vivimos en USA y que NO pagamos Impuesto sobre la Renta si ganamos menos de $4,000 dólares al mes por persona (más o menos 3.500 €). Y allí pagan seguridad privada en bancos, urbanizaciones, municipales, etc. mientras que nosotros nos conformamos con la pública. Allí hasta envían a los hijos a colegios privados, y mire si seremos pobres aquí en EE.UU., que las escuelas públicas nos prestan los libros de estudio previendo que no tenemos con qué comprarlos.
A veces me asombra la riqueza de los españoles que piden un préstamo cualquiera, y son capaces de pagar 8% mensual de intereses, como mínimo.

¡¡¡ ESO ES SER RICO!!!

No como aquí, que apenas llegamos al 8% anual (generalmente 7.8%), justamente porque NO estamos en condiciones de pagar más.
Supongo que, como todo rico, tiene un auto y que está pagando un 8% ó 10% anual de seguro; si le sirve de información, yo pago sólo $345 dólares por año. Y como les sobra el dinero, ustedes si pueden efectuar pagos anuales en concepto de eso que ustedes llaman IMPUESTO DE CIRCULACION, mientras que acá nosotros no podemos darnos esos lujos y pagamos $15 dólares anuales por el STICKER sin importar qué modelo de auto manejes, pero claro, eso es para gente de recursos.
Vamos, se quedó en ESPAÑA porque es RICO. Son los pobres como yo los que nos vinimos a probar suerte a otros lados.
Bueno, le mando un abrazo y ahí luego me cuenta cómo les va con el nuevo presupuesto, lo que sí es seguro es que les aumentaran más los impuestos. Pero no se preocupen, que la inflación se los va a diluir. Pero bueno eso es lo de menos cuando se tiene el dinero para pagarlos. Y tengan por seguro que en el próximo discurso le van a dar un tremendo aplauso a su presidente.
Además eso es lo que hay que pagar por vivir en la 8ª potencia mundial, el mejor lugar del mundo y tercero donde la gente se siente más feliz del planeta.
Un saludo:
Su pobre amigo inmigrante.

SINCERITAT

A les pàgines de cultura del Periódico d’avui s’hi pot llegir un articles sobre un llibre que s’acaba de publicar sobre la vida de Alfredo Landa (Pamplona, 1933) i que porta per títol “Alfredo Landa, vida de un cómico”, editada per Aguilar i escrita per Marcos Ordóñez. El que destaca l’article és la sinceritat de l’actor. Es veu que no nega les males relacions que ha tingut amb diversos actors i directors, així com també les bones. I fa un repàs a la seva vida artística, reconeixent que la majoria de les seves pel•lícules només van ser un “nyap”. Segurament perquè en aquella època no es podien fer gaire millors. La censura prèvia que hi havia a qualsevol tipus d’espectacle o publicació feia que guions amb rerafons polític o social fossin descartats molt abans de que els censors es miressin amb atenció els textos. En aquella època, la majoria de pel•lícules espanyoles només buscaven l’entreteniment del públic sense que aquest hagués de pensar gaire. I és que pensar, encara que només fos una mica, estava mal vist... Un dels fils importants d’aquells dies va ser Viridiana de Luis Buñuel (1961), l’actor i director de Calanda (Terol), que va guanyar la palma d’or al festival de Cannes i que tenia com a protagonistes a Francisco Rabal i Fernando Rey, es va tenir que rodar fora d’Espanya i després d’un article molt crític del Vaticà (hi havia una escena que es semblava molt a l’estampa del Sant Sopar de Jesús), va ser prohibida pel règim de Franco.
Us imagineu que aquesta sinceritat que expressa Alfredo Landa la transportéssim al món de la política? Què polítics importants, en la seva etapa final, a l’escriure les seves memòries, fossin sincers i ens expliquessin amb pèls i senyals aspectes ocults de la seva trajectòria? La veritat és que es fa una mica difícil imaginar-ho. Hi ha coses que, potser si, siguin secrets d’estat o coses que per no involucrar a terceres persones, potser millor que siguin silenciades. Però és evident que tot polític de primera línia ha tingut l’ocasió de participar de forma directa o indirecta amb preses de decisions que han acabat afectant de forma important determinats aspectes socials, econòmics, etc. Enteneu per on vaig?
Us proposo que féssiu un exercici mental. Imagineu un polític conegut. Segurament tothom pensarà amb algun alcalde de les nostres comarques o una altre polític que es pugui haver conegut al transcurs de la nostra vida... us imagineu per un instant que “donés color” a aquell detall que en el seu dia va viure i no va voler explicar?
Estaria bé que al final dels seus dies (polítics, no de vida) acabés explicant detalls de la seva trajectòria al igual que els catòlics ho expliquen als capellans...
Seria tot un exercici d’honradesa, molt lluny a la forma de ser d’alguns dels nostres representants!

dimarts, 25 de novembre del 2008

MALS EXEMPLES

Darrerament només escolto converses de preocupació sobre la possibilitat que t’agafin portant el cotxe amb una taxa d’alcohol superior al que està permesa per conduir. I és que el mes de desembre és un mes on, tradicionalment, s’acostuma a sortir i veure més que en altres mesos. M’explico. Sòl ser el mes on les empreses (avui en dia s’ha posat molt de moda) organitzen els sopars de treball per als seus treballadors. En el cas nostre, el sopar l’organitzem nosaltres mateixos i cadascú es paga el seu. Sopar bé comporta beure i, de vegades, sense adonar-te, beus més del compte. Amb el desplegament dels Mossos, la gent ha agafat pànic a que el puguin atrapar i a més de la multa considerable, li acabin traient uns quants punts dels carnet.
Però pel que es veu, hi ha gent que no els importa gaire agafar el cotxe encara que la seva situació (etílicament parlant) sigui la més idònia. Ho dic perquè en els darrers dies, hi ha hagut casos de positius que han portat “rastre”. Un va ser el del policia local del Prat de Llobregat que va donar positiu després de matar dues persones i ferir-ne greument a dues més que anaven amb 3 motos i que es trobaven parades en un semàfor. Cal suposar que el grau d’alcoholèmia devia de ser molt elevat, més que res, per la virulència i la gravetat de l’atropellament.
L’altre cas també es un tant particular. És el cas d’una jutgessa d’instrucció d’un jutjat de Barcelona que va negar-se a realitzar la prova davant el control dels Mossos i va amenaçar fins i tot, en denunciar-los. Evidentment, també va donar positiu.
És conegut el poder dels jutges, però una cosa és que sigui per aplicar bé la llei i l’altra, com en aquest cas, es vulguin servir del seu càrrec per a tractar d’evitar una situació que els es desfavorable.
El Consell General del Poder Judicial ja ha obert un expedient informatiu per aclarir com van anar els fets i, si cal, aplicar-li una sanció a la jutgessa infractora.
En tots dos casos, els infractors són representant de la llei, d’una o l’altra forma i ells més que ningú haurien de donar exemple amb la seva actitud. Això sense obviar que també són humans i que un “mal dia” el podem tenir tots. En el cas del policia és greu per les conseqüències de l’accident. Dos morts i dos ferits greus deguts al seu estat és per acusar-lo d’homicidi imprudent. I el cas de la jutgessa ho és perquè, ella més que ningú, ha de saber que ha de col•laborar amb la policia i no abusar del poder que té com a magistrada. És un clar cas de dessecat a l’autoritat amb abús de poder!

dilluns, 24 de novembre del 2008

INTROMISSIÓ CATÒLICA

Segurament trobaríem moltes formes de començar aquest escrit utilitzant frases conegudes. Jo n’he trobat una: “Al César allò que és del César i a Déu el que és de Déu”. Aquesta frase bíblica és coneguda per tots els religiosos cristians, catòlics i no catòlics, però l’Església sempre ha de posar-se allí on no la criden ni la necessiten per a res.
Parlo de la controvèrsia creada arran de una sentència judicial que ordenava treure un crucifix de una aula d’un col•legi de Valladolid. De seguida ha sortit el cardenal arquebisbe de Toledo, monsenyor Antoni Cañizares a parlar de “cristofobia”. És evident que no acata la sentència de un tribunal de justícia terrenal, ja que ell només deu de creure en la justícia divina. Tot al revés que jo! Aquest matí, a la SER, Carles Francino parlava de “cristdependència”, en contraposició al que deia l’arquebisbe. I és cert, si uns pensen d’una manera, els altres ho fem d’una altre ben diferent.
A França van fer una llei que impedia portar qualsevol símbol religiós a les escoles, fos quina fos la confessió religiosa. I potser aquesta seria la idea.
Recordo que, de menut, a sobre de la pissarra hi havia el Crist i a cada un dels costat Franco i José Antonío. La Trinca, en una cançó parlava del Crist entre els “dos lladres”. Amb el temps, sobre tot amb l’arribada de la democràcia, els quadres van desaparèixer, però el Crist va seguir present a moltes aules, sobre tot als col•legis religiosos.
S’acaba de complir el 33è aniversari de la mort del dictador y és evident que ens inunda una onada “carca”. L’altre dia ho parlava amb un excapellà que entre altres coses deia que els diumenges va a missa “per acompanyar a la seva dona”. En deia que l’any 68 ell ja vestia amb roba normal, que ja va abandonar la sotana i l’alçacoll. I així en conec uns quants. En aquell temps se’ls anomenava capellans obrers o directament capellans rojos. Ara la “moda” del alçacoll ha tornat. Com totes les modes és veu que és cíclica... Així no és estrany veure a capellans joves “lluint” aquesta peça tan distintiva dels clergues catòlics. També em va explicar l’excapellà que, entre les noves vocacions, el nivell intel•lectual és molt baix.
Però si aquí, que som un país del primer món, l’Església Catòlica surt al carrer per a manifestar-se i expressa obertament les seves idees encara que vagin en contra del que diu un jutjat o el propi govern de la nació (sempre que manin els socialistes, és evident), que no farà als altres països que no formen part d’aquest primer món i que els índex de pobresa i analfabetisme encara són ben als? Parlo de Nicaragua on els capellans i els seus adeptes van sortir al carrer en l’anomenada “processó per la pau”, que o era si no una manifestació encoberta en contra del règim sandinista que governa el país i sobre els resultats de les passades eleccions.
Fa molts d’anys, a la dècada dels vuitanta, l’altre cop que Daniel Ortega va assumir la presidència de Nicaragua, recordo que en una visita a Joan Pau II, només aterra, va renyar el president per estar a favor del corrent teològic “teoria de la alliberació”. Qui era el Papa per a posar-se amb el president al seu propi país?
Mentre no acataran la jerarquia del poder civil, és impossible que l’Església avanci com ho fa la societat. I així els va...