Segurament trobaríem moltes formes de començar aquest escrit utilitzant frases conegudes. Jo n’he trobat una: “Al César allò que és del César i a Déu el que és de Déu”. Aquesta frase bíblica és coneguda per tots els religiosos cristians, catòlics i no catòlics, però l’Església sempre ha de posar-se allí on no la criden ni la necessiten per a res.
Parlo de la controvèrsia creada arran de una sentència judicial que ordenava treure un crucifix de una aula d’un col•legi de Valladolid. De seguida ha sortit el cardenal arquebisbe de Toledo, monsenyor Antoni Cañizares a parlar de “cristofobia”. És evident que no acata la sentència de un tribunal de justícia terrenal, ja que ell només deu de creure en la justícia divina. Tot al revés que jo! Aquest matí, a la SER, Carles Francino parlava de “cristdependència”, en contraposició al que deia l’arquebisbe. I és cert, si uns pensen d’una manera, els altres ho fem d’una altre ben diferent.
A França van fer una llei que impedia portar qualsevol símbol religiós a les escoles, fos quina fos la confessió religiosa. I potser aquesta seria la idea.
Recordo que, de menut, a sobre de la pissarra hi havia el Crist i a cada un dels costat Franco i José Antonío. La Trinca, en una cançó parlava del Crist entre els “dos lladres”. Amb el temps, sobre tot amb l’arribada de la democràcia, els quadres van desaparèixer, però el Crist va seguir present a moltes aules, sobre tot als col•legis religiosos.
S’acaba de complir el 33è aniversari de la mort del dictador y és evident que ens inunda una onada “carca”. L’altre dia ho parlava amb un excapellà que entre altres coses deia que els diumenges va a missa “per acompanyar a la seva dona”. En deia que l’any 68 ell ja vestia amb roba normal, que ja va abandonar la sotana i l’alçacoll. I així en conec uns quants. En aquell temps se’ls anomenava capellans obrers o directament capellans rojos. Ara la “moda” del alçacoll ha tornat. Com totes les modes és veu que és cíclica... Així no és estrany veure a capellans joves “lluint” aquesta peça tan distintiva dels clergues catòlics. També em va explicar l’excapellà que, entre les noves vocacions, el nivell intel•lectual és molt baix.
Però si aquí, que som un país del primer món, l’Església Catòlica surt al carrer per a manifestar-se i expressa obertament les seves idees encara que vagin en contra del que diu un jutjat o el propi govern de la nació (sempre que manin els socialistes, és evident), que no farà als altres països que no formen part d’aquest primer món i que els índex de pobresa i analfabetisme encara són ben als? Parlo de Nicaragua on els capellans i els seus adeptes van sortir al carrer en l’anomenada “processó per la pau”, que o era si no una manifestació encoberta en contra del règim sandinista que governa el país i sobre els resultats de les passades eleccions.
Fa molts d’anys, a la dècada dels vuitanta, l’altre cop que Daniel Ortega va assumir la presidència de Nicaragua, recordo que en una visita a Joan Pau II, només aterra, va renyar el president per estar a favor del corrent teològic “teoria de la alliberació”. Qui era el Papa per a posar-se amb el president al seu propi país?
Mentre no acataran la jerarquia del poder civil, és impossible que l’Església avanci com ho fa la societat. I així els va...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada