DIA D'INCIDENTS A AMPOSTA

El primer incident, el més greu, una nau industrial cremada al polígon que hi ha a l’entrada d’Amposta per la carretera de Santa Bàrbara, tot just enfront del supermercat Caprabo, s’ha produït a les 3 de la matinada, segons m’explicava el mateix propietari. Ell se n’assabentat per una trucada de la central d’alarmes de la companyia que tenia contractada.

Les primeres notícies me les ha donat una amiga que ho acabava d’escolar per la ràdio y ha pensat que, per les característiques del negoci, bé podria tractar-se de la nau del meu amic.

La nau, de unes dimensions prou importants (segurament que més de 1.000 m2) es destinava com a magatzem de billars, futbolins i d’altres màquines recreatives i també a botiga de trofeus, medalles, etc.
El propietari es prou conegut a Amposta ja que durant uns anys va portar un bar al carrer del Grau. També és vice-president de l’Associació de Veïns de l’Acollidora.

El segon incident quasi que el visc en directe. Sobre ¼ d’una del migdia arribava de Tortosa i quan baixava pel passeig canal, he vist a la zona del Pont de Pedra un grup important de gent i els que estaven molt més allunyats, s’ho miraven en la distància. He donat la volta i he aparcat prop de la Comunitat de Regants. Hi havia, al menys, dues ambulàncies, 4 o 5 vehicles dels bombers de la Generalitat i també policia local i membres de protecció civil. Al apropar-me he vist a un treballador de la brigada municipal, encarregat del manteniment dels parcs i jardins i m’ha dit que “dues noies s’havien tirat al canal per a refrescar-se i que pareixia que s’anaven a ofegar...”. Al cap d’uns instant passaven les noies (m’han semblat sud-americanes), completament mullades, no cal ni dir-ho i, al parèixer, completament avergonyides. També he parlat amb un sergent de la policia local i amb un membre de la protecció civil.

A l’arribar a la seu de l’ajuntament, jo mateix li he donat la notícia al regidor de governació. Una mica més tard ens ha ampliat una mica els fets. Es veu que també dos nois eren a l’aigua. Encara que o sé sap si s’han tirat per ajudar a les noies o anaven tots quatre junts.

Afortunadament no ha calgut lamentar víctimes i tot ha quedat en un ensurt, però l’incident hagués pogut ser molt més greu.

El bany al canal està prohibit per la perillositat que comporta, malgrat tot, cada estiu s’hi poden veure grups de nois (la majoria de les vegades), però també noies que es tiren a l’aigua per pal•liar la calor. Tirar-se al canal sempre ha estat un fet corrent a Amposta. Antigament, abans de revestir el canal, la corrent no era tan forta i sempre s’hi podria trobar l’arrel o la branca d’un arbre on agafar-te en cas de perill.

LA CONSELLERA CAPDEVILA INAUGURA UN CENTRE D'ACOLLIDA DE MENORS A AMPOSTA

La consellera d’Acció Social i Ciutadania de la Generalitat Carme Capdevila va inaugurar ahir per la tarda a Amposta el primer centre d’acollida infantil d’urgència ubicat a l’avinguda de Catalunya núm. 17, allí on va ser primer la clínica del Dr. Guerrero i, posteriorment, la del Dr. Coma.
La capacitat del centre és de 20 nens i nenes i, en l’actualitat, només dos mesos després de la posada en marxa, ja en té 17 de edats compreses entre els pocs mesos i 17 anys.

A les portes del centres, la consellera Capdevila, que anava acompanyada pel director dels serveis territorials a les Terres de l’Ebre Adam Tomas i membres dels seu departament, va ser rebuda per l’alcalde Manel Ferré, la diputada al Parlament Marta Cid, el també director dels serveix territorias d’Agricultura Antoni Espanya, del director del centre, d’un regidor de l’ajuntament i la resta de treballadors i treballadores i tècnics del seu departament.
Després de visitar les remodelades instal·lacions per adaptar-les a les necessitats del centre, la consellera les va lloar així com també a l’equip humà que ha de cuidar els infants i portar l’administració del centre.



Des d’aquí voldria fer una crida a la col·laboració ciutadana (més aviat familiar) amb aquests tipus de centres. Ho dic per experiència pròpia. A la meva família fem acollides de cap de setmana des de fa quasi 8 anys. Des d’aquella dada del mes de novembre de 2001 fins ra ja han pasta per casa 3 nens; Jose (tenia 13 anys i va deixar de vindre al cumplir-ne 18), Dani de 8 anys i que només el vam tenir uns 3 mesos i Àlex (va començar amb 11 anys) i ja porta venint més d’un any.
La periodicitat de les estades ha anat varian. José venia de vegades cada tres setmanes, també cada dues. Dani, el poc temps que ho va fer venia cada dues i ara, Àlex ve un cap de setmana al mes. Una mica ve condicionat a la situació familiar i al règim de visites que té la familia biològica. Hi ha nens, con Dani, que els seus pares no l’anaven a veure mai!
La iniciativa d’aquest procés va ser de la meva dona. En aquell temps va veure que es podia demanar informació a la delegació del Govern a les Terres de l’Ebre (recient estrenada) Allí no sabien ni de que estavem parlant, així que ens van adreçar la la delegació del govern de Tarragona. Allí tampoc. Després de passar per altres organismes, finalment, un funcionari que coneixia la Casa Sant Josep de Tarragona li va donar el telèfon d’alli.

La Casa Sant Josep va ser pionera en aquesta mena d’acolliments. Un dia ens van proposar fer-nos una entrevista per a Diari de Tarragona. No hi varem tenir cap tipus d’inconvenient. Així, un dia del mes de maig de 2004, ens traslladarem al centre per a fer-nos unes fotos i l’entrevista corresponent. Aquest reportatge es va publicar el 24 de maig (pàgina 8)
A Tarragona hi ha un altre cente, la Mercè d’infants molt més petits. Quan ja son més grans passen a la Casa St. Josep. Dani fou una excepció, ja que no solen donar en acollida nens de tant curta edat.

UN INCONSCIENT AL CAMP DEL BARÇA

Ahir, la Cuatro es va “recrear” en unes imatges de la presentació del nou jugador suec del Barça Ibrahimovic. Es va poder veure la “picabaralla” entre un aficionat “culer” i un noi amb una samarreta blanca del Reial Madrid que tenia el braç enguixat. La camiseta va acabar estripada i el noi que la portava, a més de demanar-li explicacions, el va reptar en tornar a pujar una vegada l’altre ja havia baixat un tram d’escales. Evidentment, en arribar a l’altura del noi ja sense samarreta, li va clavar uns quants cops de puny. Finalment, l’agredit va optar en marxar i al arribar a les darreres fileres de seients, un altre noi el va rebre amb les “mateixes maneres”.
Sense voler excusar l’actitud dels aficionats del Barça que van actuar amb violència, jo pregunto: Què feia un noi amb una samarreta del “màxim rival” al camp del Barça el dia de la presentació de la darrera estrella del Barça? Per als qui estaven al camp, segurament que provocar o al menys, així ho devien d’entendre.
Per a qui opini el contrari només els recordaré que no fa tants d’anys, en una final de la copa del Rei al Santiago Bernabeu guanyada pel Barça, al final va sonar l’himne i els aficionats de Madrid van posar el crit al cel i a la d’aquest anys, per xiular l’altre himne, el d’Espanya, fins i tot van presentar denuncia contra les associacions que van promoure el boicot. Així que no cal estranyar-se tant de que l’aficionat “culer” es vegi “l’honor” ferit davant de la “profanació” d’una camiseta blanca al “santuari” del Barça!

NO DIGUIS ARROVA, DIGUIS “CARAGOL”

Si tens correu electrònic, saps que hi ha dos parts ben diferenciades : el nom inicial que, quasi sempre tria un mateix i la part final que sol ser l’operadora d’Internet amb qui « contractes » el correu, quasi sempre de forma gratuïta. Al mig s’hi posa “@” o arrova.
Ahir deia el Periódico que un advocat de Lleida havia encetat una campanya de recollida de suports per a canviar “arrova” per “caragol” (no cargol) D’on podia ser sinó? Com tothom sap, Lleida és la terra del caragol per antonomàsia i cada any celebra el seu aplec.
Explica el Periódico que a molts països ja es diu “caragol”, en el seu idioma, es clar.
I jo explico que l’arrova era una mesura de pes equivalent a uns 10 quilos. Abans d’entrar en us els sistema mètric decimal (el que s’usa ara a quasi tot el món), hi havia diferents mesures de pes, volum, longitud, etc. que res tenien a veure amb les d’ara. Jo encara recordo quan les olives es mesuraven en “barcelles” i pesaven en arroves o quan anaves a comprar embotit a la botiga (de tota la vida, aquella que et venia menjar, espardenyes, fils i agulles, i el que fes falta...) i el demanaves en onzes o lliures.
Per tant, la iniciativa em sembla correcta i des d’ara penso emprà “caragol” i fomentar-ne l’ús.