dilluns, 2 de novembre del 2009

ELS TEMPS ACTUALS


Dissabte passat hi van haver, al menys dues manifestacions. La de Tortosa pel tancament de la Lear i la de València, per a demanar la dimissió de Camps.
Dos manifestacions de signe molt contraposat, però amb un inqüestionable èxit de convocatòria.
La de Tortosa, on es demanava al govern de la Generalitat una urgent industrialització per a les Terres de l’Ebre (Josep Bayerri escrivia ahir al Punt un articles força interessant) va convocar entre 16.000 i 20.000 persones. Crec que n’haurien pogut ser més a poc que s’hi haguessin esforçat els sindicats convocants. A mi personalment ningú em va convocar i si no hagués estat pels mitjans de comunicació... I a dures penes me’n vaig assabentar de l’hora exacta i del lloc de concentració.
En canvi la de València que va aplegar 60.000 persones, va ser convocada utilitzant les noves tecnologies: el mòbil (via SMS) i les xarxes socials d’Internet tipus Facebook.
És evident que l’ús de les xarxes socials és cada dia una via més habitual per arribar a la majoria de ciutadans. O sinó perquè els polítics cada dia la usen més i volen aconseguir més “amics”? Els amics són els contactes que han expressat el seu consentiment per a relacionar-se amb la persona en qüestió i que a la pràctica es converteixen en receptors d’informació política.
La utilització de xarxes socials va ser un dels mecanismes que va usar Obama per arribar als electors americans.
Però els altres mitjans com la televisió encara no es poden, ni molt menys, descartar, ja que arriba al públic normalment de més edat i que, la majoria, no utilitza Internet, ni tant sols hi ha entrat mai.

diumenge, 1 de novembre del 2009

A QUI VOTARIA SI DEMÀ FOSSIN LES ELECCIONS AL PARLAMENT DE CATALUNYA?


Aquesta és una de les preguntes que solen fer les consultores especialitzades quan s’adrecen al ciutadà (normalment via telefònica) per a efectuar-los una enquesta d’opinió sobre política.
Avui, el Periódico de Catalunya, quan només queda un any per a les properes eleccions autonòmiques (si no passa res d’estrany) en treu una, de la que es treuen força conclusions i també se’n poden fer valoracions força interessants.
L’empresa que l’ha realitzat és GESOP, sobre una mostra de 800 entrevistats i cal pensar que es va fer aquest passat mes d’octubre, però anterior a l’operació Pretòria (sense estar-ne segur que hagués pogut influir en els resultats)
La primera conclusió és que CiU treu una avantatja sobre el PSC de 10 punts (35,1 a 25,1) i això es reflectiria amb 55-57 escons per a CiU i 36-38 del PSC. Mentre el socialistes no sofririen variacions importants (podrien baixar una mica però mantenint el nombre de diputats), si fa o no fa es quedem com ara, CiU podria treure fins 9 escons més que ara. Però a costa de qui? Majoritàriament d’ERC que en perdria 4 o 5 i Ciutadans que es quedaria sense representació (jo ho vaig pronosticar fa uns mesos...) ICV-EUA milloraria resultats amb 1 o 2 diputats més i el PPC podria quedar-se com està o, fins i tot, en perdrien 2. Reagrupament.cat de Carretero es quedaria “sense puntuar” .
És evident que la fugida de Carretero li restaria vots a ERC, però de l’enquesta se’n desprèn que no seria la única causa del seu descens.
També cal dir que l’estudi no contempla d’altres possibilitats com que es presentin nou partits com els de Montserrat Nebrera o el de Rosa Diaz, ja que, a dia d’avui, encara no es segura la seva presència. Nebrera podria fer restar al PPC i Rosa Diaz minvaria encara més Ciutadans i, segurament, també se’n portaria vots del PSC.
Amb aquests resultats a la ma, Arturo Mas, encara tindria més raons per a ser-ne el proper president de la Generalitat i, segurament, podria governar amb ERC de Puigcercós que tindria una immillorable excusa per a recolzar-lo. No crec que Mas comptés (com va fer Pujol) amb el suport parlamentari del PP català per a dirigir Catalunya,
Però com he dit al començament (o s’ha pogut interpretar) quan es fan aquest tipus d’enquestes hi ha més preguntes que “sobre la intenció de vot”. També sobre la valoració dels principals líders, a qui es prefereix de president, etc.
El líder més ben valorat, una vegada més, és Josep Antoni Duran Lleida (6,0) per davant de Mas (5,4) i Montilla (5,3) El problema que té Duran Lleida és que és el líder de la formació més petita de la federació nacionalista i això li treu les possibilitats reals de poder encapçalar la candidatura.
I a l’hora de les preferències per a ser-ne el president, voldria destacar que, de l’electorat del PSC, només el 71,4 dona suport a Montilla, mentre que, dels votants de ICV-EUA n’obté un 81,6. En canvi, del seu propi electorat, Mas en treu un suport del 92,2.
Per a finalitzar només dues consideracions. Primera: El tripartit o govern d’Entesa no treu profit de la seva acció de govern. Que s’hagin fet més inversions i que s’hagin fomentat les polítiques socials, no son motius suficients per a obtenir el recolzament per part de la ciutadania. Potser caldria menys disputes internes en determinats partits i explicar més a l’electorat la bona acció de govern que s’ha fet. Queda una any...
I segona: ERC, el partit més proper a CiU ideològicament parlant, no ha sabut mai ocupar-li part del seu espai electoral. Possiblement fruit d’aquestes disputes internes que parlava abans, mentre que CiU sempre s’ha comportat d’una manera molt més cohesionada. Segurament per la seva estructura en torn a un lideratge fort i les nul·les disputes internes.

dissabte, 31 d’octubre del 2009

MANIFESTACIÓ CONTRA EL TANCAMENT DE LA LEAR


De fet, ha estat més que una manifestació en contra del tancament de la fàbrica de circuits per a cotxes, El tancament de la Lear de Roquetes ha estat, provablement, la gota que ha fet besar el got de la paciència ebrenca i s’ha convertit en una manifestació reivindicativa a favor de la industrialització de les Terres de l’Ebre, el cul de Catalunya (o un dels culs)


Segons la policia local hem estat 16.000 les persones que ens hem manifestat. Això suposa quasi un 10 % de la població ebrenca. Però al meu entendre hem estat molt pocs. Només arribar he tingut l’ocasió de parlar amb un històric de CC.OO. i ja li he dit que, al menys, hauríem de ser-ne un de cada casa... Però la ciutadania no es sol moure amb facilitat. Li ha de tocar molt directament la butxaca per a que surti al carrer i demani el que, històricament, ens ha estat negat. I també desigual, ja que hi havia molta gent de Tortosa i el Baix Ebre (no podia ser d’una altra manera), però molt poca de les altres comarques (el Montsià, la Ribera d’Ebre i la Terra Alta), com si la manifestació no anés amb ells...


Avui ha estat el dia dels sindicalistes, molts. A part dels secretaris generals de Catalunya dels diferents sindicats (he pogut veure a Pepe Álvarez de la UGT i Joan Carles Gallego de CC.OO), a més dels d’aquí, també ha estat el dia dels polítics. Em deia una manifestat: “Al menys avui estan tots”. Jo n’he vist uns quants, Joan Herrera, diputat a Madrid per ICV-EUA, Lluïsa Lízàrraga, també diputada a Madrid pel PSC, Joan Sabaté, senador i exalacalde de Tortosa, l’alcalde actual, Ferran Bel, els diputats al parlament del PSC Joaquim Paladella (també alcalde de Batea) i Dolores López, el diputat al Parlament per CiU i alcalde de l’Ampolla Francesc Sancho, l’alcalde de la Ràpita, el de Sant Jaume d’Enveja i a la vegada president del Consell Comarcal del Montsià, el d’Alfara de Carles Bartomeu Roselló, el d'Aldover Joan Ferré, el de l’Aldea i president del Consell Comarcal del Baix Ebre Dani Andreu, així con diversos regidors i exalcaldes (com Mariano Gil) i exregidors de Tortosa i Roquetes.
Com sempre passa, l’acte, a més de reivindicatiu ha estat un acte lúdic que ha comptat amb actuacions de grups de dolçaines i tambors.


Al final, a la plaça dels Dolors, els diferents dirigents sindicals s’han adreçat als manifestants i han reclamat a l’actual govern de la Generalitat una solució per a les Terres de l’Ebre i aquesta passa, irremediablement, per la industrialització del nostre territori.

divendres, 30 d’octubre del 2009

LES DECLARACIONS DE JOSÉ MARÍA MENA PODEN FER TRONTOLLAR ELS FONAMENTS DE LA POLÍTICA CATALANA?


Ahir, José María Mena Álvarez, qui va ser fiscal en cap del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya va ver unes sucoses declaracions a RAC-1. Crec que no han tingut la transcendència que calia, potser perquè els propis mitjans d’informació estan més per la labor de silenciar notícies així que no divulgar-les. El motiu? Al meu entendre afecta molt a la classe política catalana. Segurament els pilars bàsics o fonaments de la política catalana.
Mena va dir que si hi ha corrupció a la política, cal destapar-la sigui on sigui. Només així es podrà regenerar la classe política i els ciutadans podran recuperar la confiança que estan perdent ens els partits tradicionals.
Sobre les declaracions que fa fer l’expresident Jordi Pujol dilluns a TV3 sobre que no cal remenar el finançament dels partits, va voler dir que, precisament, el que cal fer és tot el contrari.
Però, què insinuava Pujol? Hi ha qui diu que era una amenaça en tota regla: Tu destapes el finançament de CDC i jo destaparé el vostre.
Va qüestionar Mena el finançament dels partits?
De totes formes, no tinc ni gens ni mica de por. Els socialistes ja vam viure el cas Filesa fa uns anys i, des de la direcció del partit ens solen demanar contenció a l’hora de gastar. I això que es suposa que els ingressos del partit han crescut ara que tenim una gran representació institucional i també a altres llocs claus de la política. parlamentaris, directors generals, etc. I cadascú ha d’aportar un part dels seus ingressos al partit. Es el que es diu entre nosaltres “l’impost revolucionari” i a sobre tens que declarar per la part que has aportat sense tenir dret a deduir-te’n fins una quantitat (sinó recordo malament 600 euros/any)
En canvi, s’observa que hi ha d’altres partits que, sense estar governant, el nivell de despesa (es reflecteix molt bé a les campanyes) no ha sofert canvis substancials, ja que no reparen a l’hora de fer vídeos i tota mena d’articles publicitaris per guanyar-se el vot dels electors.