AZNAR, UN DICTADOR REPRIMIT

Aquest passat cap de setmana vaig poder llegir a diversos mitjans de comunicació que Aznar va “ordenar” que la sèrie d’èxit de TVE “Cuéntame”, acabi tot just quan Felipe González va guanyar les eleccions generals del mes d’octubre de 1982.
Això ho va desvelar el propi Felipe en unes declaracions informals que va fer dimecres passat a la Granja (Segovia), on també va parlar de l’Estatut i de la sentència del Tribunal Constitucional.
Cuéntame està protagonitzada per l’Imanol Arias i Ana Duato, entre d’altres i gira en torn d’una família de classe mitjana (els Alcántara) en els darrers anys de la dictadura de Franco y l’anomenada “transició espanyola”. Al darrer capítol (sinó recordo malament) va acabar amb el Nadal de 1977, l’any en que es van celebrar les primeres eleccions generals que van donar la victòria a la UCD d’Adolfo Suárez.
Sempre he pensat que un home d’escassa estatura, com és el cas d’Aznar i, amb poder, és el més proper que hi ha a un dictador. En democràcia potser podria dir-se autoritari, però la diferència entre les dues denominacions, és minsa.
La història està plena de petits homes amb un complex d’inferioritat evident que han volgut fer “grans coses” a costa de conquerir països i reprimir poblacions.
Entre aquests podem trobar a Alexandre Magne, Napoleó Bonaparte, Hitler, Mussolini, Franco... Suposo que la llista seria inacabable...

Aznar és un d’aquests personatges. A la seva segona legislatura, quan va assolir la majoria absoluta que li va donar el poble espanyol (no a Catalunya), els tics autoritaris van ser nombrosos. Va fer una reforma laboral que va ser rebutjada per tots els sindicats i, fruit d’això, va fer-se una vaga general on els mitjans de comunicació afins van voler ignorar fins que les dimensions que va prendre els van sobrepassar.
Al apropar-se al “dictador” més gran que ha tingut el planeta Terra en els darrers anys, volia assolir la condició d’amic i, a la vegada, es convertia en servent. Evidentment m’estic referint a George Bush (“l’amigo Ansar”, us en recordeu?) Tanta va ser la seva fidelitat que va comparèixer amb ell i Tony Blair a les Açores (en aquella famosa foto del trio de las Açores) on es va “declarar” la guerra a l’Iraq. I com no, on Espanya hi va participar sense el consentiment ni de la ONU ni del Congrés del Diputats, en una prova més dels seus tics autoritaris.

Però el cas de Cuéntame, és, al menys curiós. És evident que amb la victòria socialista del 28 d’octubre de 1982, n’hi ha que opina que es donava per acabada la transició espanyola. El cop d’estat que van intentar Tejero, Milans del Bosch i Armada entre d’altres, havia estat el darrer intent de fer retornar el poder als hereus dels qui l’havien estat ostentant durant quasi que quaranta anys.
Però sobre tot, significava la derrota de la dreta espanyola, de la pèrdua de la por que es va generar durant els anys de repressió.
Felipe va assolir una victòria història, amb una majoria absoluta que no s’ha tornat a repetir mai més: 202 diputats.


Encara recordo quan es parlava de “l’espina” que tenia clavada Aznar per no poder haver assolit, ni de lluny, uns resultats similars. Potser, fins i tot, hauria estat una de les seves grans obsessions. Afortunadament, el poble espanyol se’n van adonar a temps de quina classe de dreta governava el país.
Acabaré amb un acudit. Sabeu com li diuen a Aznar de segon cognom? José Maria Aznar... (?)
...
Els fills de “sa mare” no tenen segon cognom.
De totes formes, si algú té la curiositat de saber-ho, el segon cognom és “López”.

Podeu llegir més sobre el tema als següents enllaços:


http://www.elplural.com/opinion/detail.php?id=42262

http://www.elplural.com/comunicacion/detail.php?id=42253

UNA GENERACIÓ DE COMUNISTES

(L'article s'ha publicat avui a Vinaròs News)

El traspàs de Juan Bosch el passat desembre em va fer pensar que algú tenia que recordar-se’n d’aquella generació de comunistes ampostins que tant van fer amb la seva lluita des de la clandestinitat en contra de la dictadura de Franco pel restabliment de la democràcia i les llibertats al nostre país. Fruit d’aquell treball el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) va guanyar les primeres eleccions municipals de l’any 1979 a Amposta i el seu cap de files (probablement l’únic que no era comunista) José Gil, va ser-ne el primer alcalde democràtic des de la II República Espanyola.
A part de constituir l’agrupació local del partit comunista català, el PSUC, alguns dels seus integrants van fundar, juntament amb dirigents agraris de Catalunya, el sindicat Unió de Pagesos proclamant-se hereus de l’antic sindicat Unió de Rabassaires de Catalunya. També van constituir l’agrupació local del sindicat Comissió Obreta Nacional de Catalunya (la CONC o com el coneixem ara: CC.OO.)
Entre aquella generació de comunistes cal destacar de manera molt significativa Juan Fuster (Calaix, nascut a Cervera del Maestre, també difunt i que fou regidor d’Hisenda duran la primera legislatura), Juan Salvador Arrufat (Galdiri) que va encapçalar la llista comunista a les segones eleccions municipals i va ser regidor de Cultura, David Montllau, Secundino Ferré, Rogelio Iranzo (avui militant del PCPC) i el recordat amb anterioritat Juan Bosch (Poldet)
En el camp professional, els comunistes ampostins fan crear La Unió una cooperativa de consum que va arribar a donar feina a més de vint treballadors i treballadores i va tenir fins a 3 establiments obertes a Amposta. També, per discrepàncies amb la gran cooperativa agrària ampostina, (La Cámara Arrocera de Amposta), un dels símbols del caciquisme durant moltes dècades, van decidir donar-se de baixa de socis i fundar la Cooperativa Agrària del Camp. Cap de les dues cooperatives van tenir el final que hauria calgut esperar i van tancar portes al cap de pocs anys de la seva constitució.
En arribar l’any 1982, quan Pere Ardiaca, un dels màxims exponents del comunisme prosiviètic a Catalunya va abandonar el PSUC al mostrar-se en desacord amb al decisions preses des del PCE que volia instaurar el corrent eurocomunista, seguint la línia marcada per altres partits comunistes com els de França i Itàlia, la majoria dels comunistes ampostins van decidir seguir-lo en el nou projecte: el Partit del Comunistes de Catalunya (PCC) Aquella ruptura encara perdura avui en dia a Amposta i, molts d’ells, van acabar constituït juntament amb altres ciutadans de diferents ideologies el partit d’àmbit local Esquerra Ampostina que, al cap d’uns anys va modificar el nom pel d’Esquerra d’Amposta i que es presenta a les eleccions municipals col•ligat amb Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)
Els integrants d’aquella promoció comunista eren, la majoria, pagesos. Però entre ells, n’hi ha més d’un que destacar per altres activitats, a part de la política i la sindical, es clar. A David Monllau, per exemple, se’l coneix per ser un dels darrers constructors del habitatge més típic del delta de l’Ebre: les barraques. Però sobre tot, qui més llegat ens deixarà serà Galdiri, ja que ha publicat un bon nombre de llibres de temàtica costumista, com per exemple “Reculls. Les masies d’Amposta, malnoms, dites i cançons” o el “Diccionari de paraules en desús de les Terres de l’Ebre”.
Però, malgrat aquest bagatge, des de l’Ajuntament d’Amposta han estat escassos els reconeixements que se’ls hi ha donat. Fins i tots, alguns d’ells han estat “proscrits” pels qui han governat Amposta en les darreres vint-i-dos anys. La tasca que van dur a terme ha estat “silenciada” y els mitjans de comunicació locals, quan han parlat d’ells ha estat per les seves activitats al marge de la seva dilatada vida pública.
Quedarà per al record les imatges i opinions que van deixar al documental fet pel realitzador ampostí Santi Valldepérez i que porta per títol “la Camarga”.
La Camarga és un comarca francesa molt pareguda a la nostra Ribera. Durant les dècades dels anys 50, 60 i 70, eren molts els homes que anaven a plantar l’arròs. Al documental expliquen les seves relacions amb els comunistes exiliats al país veí i que marcarien les seves vides per sempre més.

Trailer del documental la Carmarga.

DE FOTOS, POLÍTICS I MALFACTORS

A hores d’ara us suposo a tots ben assabentats de la distribució de les fotos amb la suposada cara del malfactor Bin Laden per part de la FBI (la policia federal americana, per aquell que no ho sàpiga) Un fet que seria d’allò més normal, s’ha convertit en extraordinari perquè per a fer “envellir” el cap de Al Qaeda s’han fet servir fotos de qui va ser fins fa ben poc el líder d’Izquierda Unida Gazpar Llamazares.
La primera pregunta que li ve a un al cap, és: Perquè té la FBI una fotografia de Llamazares? La resposta és ben senzilla: Perquè és comunista i els americans tenen als comunistes quasi com a terroristes! Així de clar.
Per això és normal que ara, Llamazares vulgui que el govern espanyol demani oficialment a l’americà explicacions sobre el fet. Però el govern americà (d’Obama, no ho oblidem) hauria de fer alguna cosa més. Demanar-li disculpes públiques al polític espanyol que, encara avui, és el portaveu del seu grup (IU-ICV) AL Congrés dels Diputats espanyol. I si no és molt demanar, que cremin totes les fotografies de polítics així con els arxius que deuen de tenir d’ells tant la FBI com la CIA.
Però el fet m’ha fet recordar-ne un altre que va passar a un sindicalista i un polític de les nostres terres, concretament de la comarca del Montsià, ja fa uns anys.
M’ho explicava el sindicalista durant un acte que celebrava la Plataforma en Defensa de l’Ebre. Ell és ampostí i militant actiu de Unió de Pagesos. Es veu que algú li va posar una denúncia i, per la qual, un dia va acudir a la comissaria (no em féssiu dir ara si de la Policia Nacional o de la Guardia Civil)
En un descuit de qui l’estava atenent (no interrogant), fa poder mirar l’expedient que no li volien mostrar. Va poder llegir coses força interessants, com la persona que el va denunciar, però també la foto que completava l’expedient. I no era ell! La foto era d’un polític (que com he dit és del Montsià) i d’ICV. L’aspecte físic hi va tenir molt a veure. Tots dos amb barba.
Això demostra que, de vegades, la policia (qualsevol policia) és una mica “xapucera” a l’hora d’actuar i pot provocar conflictes a les persones que es veuen relacionades sense caler-ho.
Què passaria si Llamazares viatges els propers dies als Estats Units? No seria el primer espanyol en tenir problemes per l’aspecte més que per una altra cosa.

(Fotos publicades al Periódico de Catalunya)

OBSCENITATS DIVERSES

Segons el primer mandatari dels Estats Units d’Amèrica és una obscenitat que la banca nord-americana reparteixi els beneficis que està repartint entre els seus alts càrrecs.
No fa gaires mesos, la Reserva Federal havia injectat uns quants mils de milions de dòlars per ajudar a superar la gran crisi financera que va patir per culpa “d’un d’ells”, Bernard Madoff.
Però quan encara estem submergits dintre de la profunda crisi i a penes es veuen “brots verds” a l’horitzó econòmic.
Resulta que mentre tothom ens estem cordant el cinturo i mirem de no malgastar en coses innecessàries i, encara sort, que hi ha qui no té per a comprar productes de primera necessitat, resulta que hi ha que de crisi no en té gens ni mica.
L’altre dia es deia dels controladors aeris que guanyen quasi 900 mil euros any (o el que és el mateix, quasi que 150 milions de pessetes de les d’abans)
Deia Obama que crearà un nou impost per aquests tipus de primes. Si el porta a terme, només ens quedarà aplaudir la mesura.
Al nostre país, Zapatero diu que apujarà l’impost de la renda y s’arma “la de Déu és Crist”. Sobre tot per l’oposició dels grans partits de dretes: PP, CiU, etc. I ja sé sap, com s’han d’aprovar els pressupostos, sovint toca fer marxa enrere.
De l’altra obscenitat ja us en havia parlat no fa gaire: l’increment dels costos dels productes agraris que hi ha des del camp fins arribar a les mans del consumidor. Avui el Periódico xifra aquest increment: 490 %.
A la pàgina anterior he vist una cosa que ja m’ha cridat l’atenció: el preu de la taronja (2,25 euros/quilo) però encara m’ha sorprès més quan he llegit: “Origen: València”.
És evident que la enorme producció que hi ha a València arriba a eclipsar la “petita” producció de la denominació d’origen Baix Ebre-Montsià.
Aquí ens pot semblar molt important, però comparativament parlant, no és capaç d’arribar a una xifra de dos dígits.
Però trobo que, després de tot l’esforç que es fa des de la DO, es podria tenir una mica més de sensibilitat i fer més promoció. Encara que sigui gratuïta com en aquest cas.
Penso que si les coses les vas repetint i repetint, al final “calen” i la sortida dels nostres cítrics (mandarines i taronges) no està tan bé com per anar desaprofitant les poques oportunitats que ens donen.

BATUSSA A AMPOSTA LA PASSADA NIT

Sobre la una de la passada nit i quan el partit entre el Sevilla i el Barça ja feia més d’una hora que s’havia acabat, uns crits molt forts em van despertar. A l cap d’una instant, la meva dona, també sobresaltada em va preguntar que eren allò que sé sentia al carrer. No vaig alçar la persiana de la nostra habitació, però em vaig dirigir al menjador que si que estava aixecada per mirar si podia veure que passava. Però no, d’allí no es veia res. Com que els crits no paraven ni disminuïen d’intensitat, vaig agafar el telèfon mòbil i vaig trucar a la policia local.
Vaig suposar que qui es barallaven devien de sortir de la cafeteria “Aqua”, inaugurada només farà un parell de mesos al mateix local on, ja fa un bon grapat d’anys, l’avui entrenador Josep Gombau va obrir una botiga d’esports anomenada Slastics (foto)
Vaig tornar al llit però els crits encara es sentien i crec que es van sentir al menys un quart d’hora més. No sé si va arribar la policia local, suposo que si.
Aquest matí, quan he tret a la gosseta abans de marxar a treballar, li he preguntat a un veí del bloc de davant del nostre si havia sentit res. M’ha dit que no, però que a l’entrada del seu edifici hi havia sang.
He travessat el carrer i ho he anat a veure. Els escarritxos de sang es veient per tot arreu: parets, terra... De la rampa que hi ha per accedir al local esmentat, ja en baixava un bon reguerall. També hi havia alguna ampolla trencada sense poder especificar si era de cervesa o d’una altra beguda del esmicolada que estava.
Al carrer, i aparcats cada un a un costat, hi havia un parell de cotxes. Un amb matrícula de Romania i l’altre de Lituània. Com que no tenim veïns al carrer d’aquestes nacionalitat, he pensat que, molt probablement, eren dels que s’havien esbatussat i que potser estaven detinguts o ingressats.
No vull cridar al mal temps però l’incident m’ha fet recordar les “famoses” baralles al carrer del local Piña Colada, un local situat entre les confluències dels carrers Verge de Montserrat i Jacint Verdaguer, al bell mig d’Amposta.
Els veïns del “Piña Colada” ja n’estaven tips d’avisar constantment a la policia. Fins i tot havia estat tancat de forma provisional alguna vegada. Un dia, els constants enrenous, van arribar al ple de l’ajuntament en forma de pregunta a l’alcalde. Se’ns va respondre que la única que es queixava era una “veïna pesada”. Al cap de pocs dies, l’alcalde va signar un decret d’alcaldia i el va fer tancar definitivament.
Queda palès que els fets eren molt més greus que el que va voler dir el responsable municipal quan els va qualificar-los de “queixes d’una veïna pesada”!

LES COSES AL SEU LLOC

Ahir, el Tribunal Suprem va “tornar les coses al seu lloc” respecta a la imputació pel delicte de “reunió il•lícita” del anterior lehendakari Ibarretxe, l’actual, Patxi López i l’exconseller d’Interior del govern basc Rodolfo Ares, per haver-se reunit amb membres de Batasuna quan aquest partit ja havia estat declarat il•legal.
Al seu dia ja vas opinar al respecte i vaig dir que “coses com aquesta no haurien de passar”. Faltaria més que el president del govern basc (o qualsevol altre) no pogués reunir-se amb qualsevol ciutadà, dintre de els seves competències i que, jo crec, que han de ser il•limitades en el seu marc competencial.
És evident que qualsevol associació (ja es digui Fòrum d’Ermua o Dignitat i Justícia), té el dret de denunciar davant els tribunals tot allò que pugui tenir una mica de base jurídica. Però els jutges haurien de poder rebutjar casso com aquests quan l’única cosa que pretenen és fer mal als denunciats sense treure cal benefici més que la “satisfacció personal”.
Al mateix sac s’haurien de posar les denuncies que ha rebut el jutge Garzón per prevaricació. La darrera acceptada a tràmit, d’ahir mateix, per una denúncia feta per la Falange Española y de las JONS (que jo no entenc com s’il•legalitza Batasuna, Acció Nacionalista Basca o el Partit Comunista de les Terres Basques i no partits con FE)
Garzón encara té altres “causes” pendents als jutjats per a resoldre. Denuncies per prevaricació, perquè els seus denunciants, el sindicat ultradretà Manos Limpias, creu que no pot ordenar l’obertura de les fosses comunes amb els assassinats fets pels feixistes a la Guerra Civil Espanyola.
La dreta (i a Argentina, Xile, Uruguai, etc. hi tenim clars exemples) abans d’abandonar el poder, legisla lleis que protegeix els dictadors i els seus col•laboradors. I als represaliats i les seves famílies, qui el protegeix? No és normal que una família, encara que siguin els nets dels afusellat, vulguin enterrar els seus morts juntament amb la resta de la família.
Espero que els casos que Garzón té pendents acaben tots com el dels lehendakaris bascos i les coses tornen està al seu lloc, d’on no haurien d’haver “marxat” mai!

LLEIS PARA NO COMPLIR-SE

Ahir pel matí escoltava la cadena SER i parlaven de la retirada de 2 escuts franquistes de la seu de la capitania general de Burgos. Poca broma!
Burgos va ser peça clau a la Guerra Civil Espanyola. Mentre Madrid segui resistint al crit de “¡No pasarán!”, Burgos exercia de capital de la zona autoanomenada nacional. Franco va mantenir a la capital castellana durant molt de temps la seva residència. Però abans, fins i tot que comencés la guerra, l’altre general colpista Sanjurjo, ja havia establert també el seu centre de comandament a la capital castellana.
I aquesta mena de coses queden arrelades a la terra. És normal que allò que va representar durant molt de temps un símbol per als colpistes, es volgués mantenir fidel als seus principis i conservés de forma escrupolosa tota la simbologia.
I si s’ha tret, no ha estat per ganes, sinó per la Llei da la Memòria Històrica, aprovada ara ha fet dos anys i que obligava la retirada de tota aquesta parafernàlia dels edificis oficials, fins i tot els de caràcter militar.


Però per arribar a aquesta llei, abans es van tenir que adoptar tota una sèrie de mesures legals que reconeixien molts de drets als qui van combatre al costar del règim legalment establert a Espanya d’ençà de 1931: la II República.
Però el que hauria degut de ser una cosa normal, la retirada de tota la simbologia feixista després d’haver recuperat els drets civils, a la pràctica, a molts de llocs, encara seguien i segueixen existint escuts amb l’àguila, el jonc i les fletxes, etc. (A la foto un rètol que vaig trobar per la Rioja fa un parell d’anys) A Tortosa, per exemple, fins no fa gaires anys hi havia una vidriera a la seu de l’ajuntament amb l’escut de Franco i, el monument als “25 anys de pau”, no està exempt de controvèrsia i, mentre uns volen que es tiri a terra, els altres el defensen pel seu significat històric. A Amposta, com tot sabeu, encara hi queden carrers que porten el nom d’antics falangistes que van combatre al costat del dictador i un cartell (foto) a un bloc d’habitatges a la vora del riu amb la tradicional “aranya joseantoniana”.

Una altra llei de difícil compliment, és la Llei del Cinema en Català, aprovada pel govern de la Generalitat ahir mateix i que ara haurà de passar el seu tràmit parlamentari. La llei preveu el doblatge paritari de totes les pel•lícules que es tinguin que doblar al castellà. Només hi fica dues excepcions. Les pel•lícules que es passin amb versió original i aquelles de les que només se’n distribueixin menys de quinze còpies.
Tampoc és la primera vegada que s’intenta fer una llei d’aquest tipus, sense que hagi tingut, fins ara, l’èxit que caldria esperar.
Per una part les distribuïdores s’oposen pel cost que els suposaria i, per l’altre, hi ha dos partits al Parlament de Catalunya que ja han dit, d’entrada, que s’hi oposaran: El Partit Popular i Ciutadans Partit de la Ciutadania. És del tot al•lucinant, però és així! Resulta que aquest partits defensen el bilingüisme per a Catalunya però només quan consideren que el castellà “perd terreny” en referència al català. És la manera peculiar d’entendre els nostre país (Catalunya, evidentment) que tenen aquest dos partits dretans.

TARRAGONA I LES ENTITATS CULTURALS

Sovint solem escoltar: “En ... està tot inventat!” (poseu l’activitat que vulgueu en lloc dels punts suspensius. També en política, encara que hi ha vegades que surten personatges extravagants com l’Ariel Santamaria de Reus (que sempre va vestit d’Elvis Presley) o Albert Riera de Ciutadans que va fotografiar-se nu per als cartells electorals, etc.
Quan dintre d’un municipi, de cop s’alcen moltes veus en contra de l’ajuntament (o dels equips que donen suport a l’alcalde), o és que ho està fent molt malament o es tracta d’una trama perfectament dirigida des la l’oposició política municipal.
Ahir vaig escoltar per la ràdio i avui se’n fa ressò el Diari de Tarragona de la “mobilització en contra de l’ajuntament de diverses entitats de la ciutat davant del que anomenen ‘passivitat’ a l’hora de potenciar la cultura.
Qualsevol ciutat i poble, del més gran al més petit, ha tingut que reduir despeses per a poder quadrar el pressupost d’enguany. I, normalment, la “parenta pobre” del pressupost, desgraciadament, és la cultura. Això ens ha passat a Amposta i, fins ara, l’oposició no ha dit res. I això que s’ha retallat per un bon grapat de llocs: cicle de teatre (on està prevista la supressió de les companyies professionals i s’apostarà per les amateurs), actes de festes majors, etc. A mode d’exemple recordaré que l’any passat, des del departament de Cultura de la Generalitat es va oferir un cicle de teatre i dansa per aquells municipis que ho sol•licitessin. Amposta en va ser-ne un.
Però també és cert que allí on ha governat CiU durant molts d’anys (Amposta, Tarragona, etc.) ha aconseguit una sèrie d’entitats “fidels”. No fa gaire temps a Amposta en varem poder veure i viure un episodi.
La segona part d’aquesta qüestió, del neguit de les entitats tarragonines té molt a veure amb la candidatura de Tarragona com a Capital de la Cultura Europea de 2016.
Del poc que sé del tema, me’n adono que l’ajuntament de Tarragona (al menys des de que el presideix Josep Félix Ballesteros) no s’implica amb l’obtenció d’aquesta distinció.
A Amposta, us en recordareu, l’any 2006 va ostentar el títol de Capital de la Cultura Catalana. Encara que us pugui sonar estrany, totes dues nominacions estan molt directament relacionades.
Qui promou aquestes candidatures són entitats particulars amb cert recolzament institucional i amb afany de lucre. I al darrera d’aquestes, com també passa amb la capital Americana de la Cultura hi ha un nom propi: Xavier Tudela.
Xavier Tudela és un personatge que viu d’això i que només es relaciona amb el poder. Dels seu pas per Amposta en trec molt poc de positiu, ja que solia ignorar als membres de l’oposició. Recordo que se’n va dir que l’Associació de la Capital de la Cultura Catalana obtindria el reconeixement de la Generalitat de Catalunya, però a l’hora de la veritat només va tenir un “limitat” recolzament dels càrrecs d’ERC com Josep Bargalló.
A l’acte de clausura, on s’esperava l’assistència massiva de càrrecs institucionals, a l’hora de la veritat, molts d’ells es van excusar.

Podeu llegir comentaris sobre Xavier Tudela als enllaços que he ficat a baix.


http://www.nodulo.org/ec/2005/n045p12.htm

http://www.europapress.es/catalunya/noticia-jaume-vives-medalla-oro-capital-cultura-catalana-titulo-postumo-20100111122840.html

http://www.elmundo-eldia.com/2002/10/21/illes_balears/1035064803.html

http://www.larevista.com.mx/ed589/info1.htm

HISTORIA DE DOS REYES

KEN LOACH (director de cine) / PAUL LAVERTY (Guionista) - 12/12/2009

Nos han pedido que firmemos una carta suscrita por numerosos escritores, artistas, políticos y sindicalistas de renombre y dirigida al rey Juan Carlos I, en la que solicitan que interceda ante el rey Mohamed VI de Marruecos para intentar salvar de algún modo la vida de Aminatou Haidar, que se halla en huelga de hambre en el aeropuerto de Lanzarote. Aunque respetamos la buena voluntad de los implicados -y comprendemos que todos ansiamos evitar una tragedia- y en nuestro fuero interno esperamos que surta efecto, creemos que se trata de una estrategia profundamente equivocada. No obstante, reconocemos que esta iniciativa pone de relieve un hecho esencial: el rey Mohamed es la única figura que goza de un poder real en Marruecos. Básicamente, en la carta se pide al rey Juan Carlos I que le ruegue al rey de Marruecos que nos haga el "favor" de resolver este lío.

Ha llegado el momento de ser claros y dejar de agachar la cabeza. Mohamed VI posee una fortuna estimada en dos mil millones de dólares por la revista Forbes, que lo sitúa en octavo lugar entre los monarcas más ricos del mundo. Según la Wikipedia, Mohamed y su familia tienen importantes intereses comerciales en el sector minero, la alimentación, la venta al por menor y los servicios financieros. Por otra parte, el presupuesto operativo diario del palacio es astronómico. Al margen de la gran fortuna personal de Mohamed VI y de su enorme influencia en las instituciones políticas del país, Marruecos es un Estado que ha firmado tratados internacionales vinculantes. Al hacer caso omiso de esas normas internacionales, de los derechos humanos y de la Corte Internacional de Justicia, Mohamed VI se comporta como si fuera un déspota medieval.

La política exterior de Mohamed VI es burda y huele a podrido. En cada desafío subyace la amenaza implícita a España de lanzar a un sinfín de marroquíes pobres y desesperados a que crucen el Estrecho para pasar a Europa. O, peor, interrumpir la cooperación en materia de "terrorismo". En otras palabras, hacer la vista gorda ante fundamentalistas islámicos que podrían volar en pedazos a más civiles inocentes en Europa. Tal vez ese sea el motivo por el que la reacción del PSOE ha sido tan bochornosamente insulsa.

Mohamed VI es un hipócrita. El 22 de junio de 2000, la Universidad George Washington lo nombró doctor honoris causa "por su labor de fomento de la democracia en Marruecos". Deberían despojarlo de ese honor. En un incendiario discurso pronunciado el 4 de noviembre declaró que "o se es patriota o se es traidor", condenando así a todos aquellos que se nieguen a aceptar la soberanía de Marruecos sobre el Sáhara Occidental, lo cual, a su vez, llevó a una mayor represión de la resistencia pacífica.

Los funcionarios de Mohamed VI ponen como condición para devolverle el pasaporte a Aminatou Haidar que esta le pida disculpas al rey por haber cometido la temeridad de escribir en la tarjeta de embarque que su país de origen era el Sáhara Occidental y no Marruecos. Y esto se le exige a una mujer que pasó cuatro años desaparecida en un campo de detención secreto donde sufrió todo tipo de torturas. Le vendaron los ojos, la amordazaron, la golpearon, la sometieron a electroshock y la amenazaron con violarla. Si Mohamed VI tuviese un ápice de humanidad, sería él quien le suplicaría perdón de rodillas.

La gran tragedia es que, mientras el continente africano sangra por los cuatro costados y gran parte del mundo musulmán está sumida en la violencia y la desesperación, en medio de todo ello se encuentra Aminatou Haidar, una figura frágil comprometida con la resistencia pacífica.

Confiamos en que, antes de que muera, se escriba otra carta, dirigida a Mohamed VI y firmada por ciudadanos de todo el mundo (incluido el presidente Rodríguez Zapatero), en la que se les exija a Mohamed VI y a su Gobierno que respeten el derecho internacional y pasen a formar parte del mundo civilizado.

Cuando pensamos en ese hombrecillo sentado junto al teléfono en su enorme palacio -bastaría con una llamada para devolverle el pasaporte a Haidar y permitirle así reunirse con sus dos hijos, que están destrozados-, nos acordamos de los antiguos emperadores romanos, que subiendo o bajando el pulgar decidían la vida o la muerte de sus cautivos. Aunque Mohamed VI tal vez se sienta todopoderoso en su opulento palacio, de tener una pizca de imaginación y visión histórica se daría cuenta de que, si permite la muerte de Haidar, el cristalino espíritu de resistencia pacífica de esta mujer revelará la insignificancia de su crueldad, siempre corta de miras, allá donde vaya durante el resto de su vida. Si acaso hay justicia, se le dará el mismo trato que recibió Bush cuando le lanzaron un zapato en Bagdad y se convertirá en real persona non grata para el mundo civilizado. No pedimos favores que tengan que tramar en privado dos reyes. Exigimos justicia, como seres humanos.

http://www.publico.es/espana/277507/historia/reyes

http://www.publico.es/277498/1/calle/crisis

POPULISME AL VOLTANT DE LA IMMIGRACIÓ

Diguem-ho sense embussos: “Les mesures que volia prendre l’ajuntament de Vic eren electoralistes, discriminatòries i fins i tot xenòfobes per a contrarestar l’efecte Anglada”.
No hi ha res que li faci més por a un polític que perdre les eleccions. A les passades, les que es van celebrar el maig de 2007, la candidatura Plataforma per Catalunya (PxC) va quedar al segon lloc a la ciutat d’on és, precisament, el seu impulsor i màxim representant.
L’any 2005, el ple de l’ajuntament ja va rebutjar una moció que demanava pràcticament, el que ara vol (o volia, ja que pareix que en les darreres hores s’ha fet marxa enrere) aprova l’equip de govern municipal. Un govern que comparteixen CiU (que té l’alcaldia), PSC i ERC.
I és que en períodes difícils una mesura fàcil i molt populista és recordar-se’n dels immigrants (i també, encara que no vingui al cas, dels funcionaris)
Els immigrants, vinguts de diferents indrets del planeta, de vegades en condicions més que precàries i enganyats (pasteres, tractes de blanques, etc.) van arribar quan al nostre país mancava ma d’obra (barata) sobre tot en als sectors de la construcció i l’agricultura. Els empresaris, molts d’ells sense escrúpols (tan pocs com aquells que els falsificaven un visat o els oferien un mitjà de transports a canvi, de vegades, a ser-ne els seus esclaus) el donaven feina i sovint un lloc per viure a canvi de preus irrisoris. Era (i encara és) una ma d’obra sense qualificar (es a dir, sense estudis i escassa formació ocupacional) Llavors a qui prenien el llocs de treballa? Normalment a treballadors del país amb idèntica situació (joves amb fracàs escolar i obrers de tota la vida sense especialització) Normalment, aquesta mena de gent també són els col•lectius més fàcilment manipulables y més sensibles a l’hora de acceptar missatges populistes de líders molt propers (sí és que no ho són) de l’extrema dreta. I no sempre l’excusa és el lloc de treball. També es queixen de que la sanitat està saturada pels estrangers, per no parlar de les falses afirmacions de que “els immigrants reben més ajuts que els d’aquí i fins i tot se’ls hi aconsegueixen habitatges gratuïts”.
Tal com avança el nombre de parats, de famílies amb escassos recursos, aquesta mena de missatges encara arriben amb més força als col•lectius per als qui han estat llençats. Això fa (segur!) que la intenció de vot en les properes eleccions a Vic, donin guanyadora a la candidatura d’Anglada.
I alguna cosa calia fer... Recuperar aquella vella moció que demanava denunciar als immigrants il•legals quan anessin a empadronar-se al municipi per a que la policia els acabés expulsant del país.
De seguida, tant el PSC com ERC van desqualificar la mesura que volien prendre els seus a Vic i la van proclamar il•legal, com també ho ha fet el Ministre de Treball Celestino Corbacho. CiU, en un principi va callar. Arturo Mas u Oriol Pujol o Felip “Fuig” o Josep Maria Pelegrí no van sortir (com ho fan d’altres vegades a dir res)
Avui sí. Avui l’alcalde ja ha sortit i a dit que aquesta part (la de denunciar a l’immigrant sense papers) la retiraran de les mesures que vol prendre l’ajuntament en matèria d’immigració.
No sé quines són les altres. Normalment sempre surten a la llum les més polèmiques. I sempre (quina casualitat9 van en contra dels sectors menys afavorits... Però dóna vots que és el que importa.

L’INCENDI D’HORA DE SANT JOAN: MASSA INTERROGANTS

Com os deia ahir, no vaig poder veure TV3, ja que no funcionava la TDT. Avui, al Telenotícies han explicat que es va tractar d’una avaria al repetidor de Mont Caro, per això no em vaig poder assabentar de la detenció de dos joves per haver provocat, presumptament, l’incendi d’aquest passat estiu a Horta de Sant Joan (comarca de la Terra Alta)
Com acostumo a fer els diumenges, he comprat el Periódico y el Punt. Encara que tots dos porten la notícia en portada, mentre el Punt parla de dos detinguts sense especificar molta cosa més, el Periódico diu que eren bombers auxiliars. També el Punt diu que la jutge de Gandesa no els ha imputat per homicidi imprudent, mentre que el Periódico diu que sí.
El Telenotícies de TV3 “dóna la raó a mitges” al Periódico i confirma la identitat de bombers auxiliars dels imputats i la imputació d’homicidi imprudent.
Gandesa és una capital de comarca molt petita. Un poble on no estan acostumats a tenir gaires sobresalts i tret de les freqüents nevades d’hivern, poques vegades més solen sortir a les capçaleres dels diaris i dels informatius.
Suposo que l’actual jutge de Gandesa és una professional competent i no dubto de la seva eficàcia. Però el jutjat de Gandesa és d’aquells que sovint sofreix els canvi del seu titular. Vull dir amb això que, encara que es digui que la investigació s’ha dut a terme per ordre de la jutge, jo ho poso en dubte.
M’imagino que, passat els pitjors dies de l’incendi amb la mort dels cinc bombers i l’estat de l’altre que va quedar ferit, amb bona fe o no, es va elaborar un informe on es deia que la causa de l’incendi havia estat un llamp.
Vull creure que, a part d’aquesta versió oficial (no creïble per a molts) hi va haver algú (dintre del departament d’Interior) que va manar una investigació als Mossos per esbrinar la veritat. Gràcies a això, avui, s’han pogut detenir als dos joves veïns de l’Aldea i de Càlig (comarca del Baix Maestrat –Castelló-)
Què hauria passat si des de bon començament s’hagués anunciat que l’incendi va ser provocat (encara que fos sense intenció? La investigació hauria segut tant efectiva?
Suposo que en pocs dies es sabran més detalls i potser encara tindrem alguna sorpresa.
Parlant de “detalls”, heu vist el detall d’Arturo Mas? Feia dies que no sortia (o al menys jo no el veia) i deixava tot el protagonisme a l’hereuet” Oriol Pujol i Ferrusola. Avui ha tornat a ser l’Arturo de les grans ocasions.
Llàstima que sàpiga fer millor el paper de líder de l’oposició que no el de conseller en cap del govern de Pujol. Llavors Papa Pujol (volia posar Papa Pitufo) era el que feia, desfeia, manava i ordenava. I els altres eren meres comparses del seu govern. Per això el paper de Mas era molt fàcil. Anar de discoteca mentre Catalunya sofria una gran nevada com la que ha patit aquest dies. Mai ha donat explicacions al respecte. O sí?

MÉS CIRERETES

L’altre dia feia menció de les “cireretes del pastís” que aquest any ha obtingut el Barça. Tornar-les a enumerar seria reiteratiu. Per això només us parlaré de les darreres dues.
La primera d’elles la varen fer pública abans d’ahir i es referia al reconeixement oficial del Barça com el “millor equip del món mundial”. El reconeixement venia de la ma de la Federació Internacional d’Història i Estadística del Futbol (IFFHS)
Suposo que tampoc s’han hagut d’esforçar-se gaire per arribar al “veredicte final”. Si el Barça ha guanyat els 6 títols oficials possibles als que podia accedir i els que no ha guanyat és perquè no els ha jugat (Copa Libertadores, lliga i copa de els altres països europeus, sud-americans, africans, etc.) Com tampoc els altres equips poden jugar les competicions d’aquí... Està clar.


Però als tornejos oficials on ha coincidit amb equips dels altres països, n’ha sortit guanyador. I això, l’any 2009, només ho ha fet el Barça!
Finalment, els seu entrenador Josep (Pep) Guardiola ha obtingut el mateix premi. No podia ser d’una altra manera.
Ignoro com es fa la votació. Si només se’n pot votar a un o pots votar-ne a diversos i donar-los a cadascú d’ells un determinat número de punts (com es fa al Festival d’Eurovisió) Si s’hagués fet de la primera manera, el que no podria entendre és com algú pogués haver puntual a un altre equip que no fos el Barça i a un altre entrenador que no fos en Pep Guardiola!

SOPAR D'ANIVERSARI DE VINARÒS NEWS

Ahir per la nit, al conegut restaurant de Vinaròs “el Langostino de Oro” que regenta el cuiner Salvador Alcaraz, va tenir lloc el sopar del 13è aniversari de Vinaròs News, la revista digital de la capital del Baix Maestrat amb la que vinc col•laborant des de fa més de 2 anys.
Per a mi era el tercer sopar, però cada cop que vaig em permet més relacionar-me amb les diverses persones que per uns motius u pels altres hi assisteixen. Hi ha tota mena de col•laboradors: els que fan les cròniques de les notícies que passen a les comarques de l’Alt i Baix Maestrat, però també a la del Montsià, els col•laboradors que signem la nostra columna cada quinze dies passant, els fotògrafs, etc. Sempre encapçalats pel director de la publicació Josep Emili Fonollosa.
Com tots els anys, els sopar va estar deliciós, encara que només sigui el pretext per a trobar-nos un cop a l’any. Però si no ho digués li faria un lleig a l’amfitrió i per això cal remarcar-ho, i si és necessari amb lletres majúscules.
En acabar el sopar, Josep Emili ens va el tradicional discurs d'agraiments als que hi erem presents i als que no hi van pocer assistir.
Ahir vaig poder conèixer per primer cop i gaudir de la seva conversa del meu “homònim”. Em feia goig conèixer-lo i el cert és que no em va defraudar. Em va dir que tenia les seves arrels a Ulldecona i, pel que em va semblar era “cadufero”, es a dir, de Benicarló.
Gràcies per tot, Emili!

SENSE TDT

Ens van “vendre” la TDT com la televisió del futur. El cert és que, fins ara, no l’havia posat gaire i és que a casa tenim el Digital + i, normalment mirem la variada oferta de programes que fan allí. TV3, l’únic canal dels que solem mirar a casa i que no està incorporat al Digital + ho veiem amb l’antic sistema analògic.
De tant en tan, quan posava la TDT veia que fallava, però pensava que quan arribés l’anunciada apagada estarien resolts.
El cert és que no ha esta així. Avui no he pogut veure TV3 perquè per l’analògic ja no funciona i pel digital no puc veure res.
No sé a que serà degut, suposo que a la climatologia. Encara que, avui, només puc exclamar: “Merda de TDT!”

EL PP I LA JUSTÍCIA

Segurament que el titular més contundent sobre el tema és el de la portada del diari Público: “El PP comença l’any als tribunals”.
Certament, i per motius diversos, el PP sé les ha de veure amb la justícia. El primer cas és la citació per part d’un jutge a la seva secretaria general la Maria Dolores de Cospedal per a que aporti probes de l’espionatge que, segons va denunciar l’estiu passat, pateix el seu partit per part del govern. És un tema dels que el PP en fa us sovint i que fins ara encara no ha pogut aportar cap indici de que això fos així. El sistema SITEL, comprat quan el avui líder del PP Mariano Rajoy era el responsable del Ministeri de l’Interior, avui és posat en dubte pel PP perquè, segons aquest partit s’utilitza per a espiar “milers d’espanyols”. Una manera molt poc elegant de voler evitar que s segueixin espiant casos com els Gürtel, el Palma Arena, els espionatges de la “capital i corte”, etc. que esquitxen al PP i dels que pareixia que, darrerament n’estaven pràcticament oblidats. Seria cosa de les festes nadalenques...
El segon cas seria també l’ordre dictada per un jutge de Madrid “obligant” al PP de València per a que li faci arribar la comptabilitat relacionada amb el cas Gürtel d’aquella comunitat autònoma. Tal i com s’ha vist finalment, des de el seu president Francisco Camps, seguit pel que va ser (o encara ho és) el seu secretari general Ricardo Costa, fins al “porter” de la seu del PP, tenen alguna cosa que veure (i també que amagar) sobre la trama corrupta ideada per Francisco Correa (d’aquí el nom de Gürtel -corretja en alemany-)
I per finalitzar un cas d’allò més sorprenent, al menys per a mi: el cas (valgui la redundància) que li ha fet el govern de València, presidit per Francisco Camps (ens el trobem fins a la sopa!) a una sentència del Tribunal Suprem sobre el barri del Cabanyal.
El barri del Cabanyal és un dels barris més popular de la capital valenciana. L’any 1993, l’ajuntament va declarar-lo bé d’interès local perquè, en la seva majoria, les seves cases eren d’estil modernista popular (de poble, no del partit! –m’enteneu?-) Però vet aquí que un dia, a “algú” sé li va ocorre la idea de perllongar l’avinguda Vicente Blasco Ibáñez fins la mar. I d’aquí ve el problema. Ja que per això calia tirar per terra més de 400 cases! I com s’havien de tirar uns habitatges “protegits” per la llei de patrimoni? Així que el PP va “tirar pel recte” i va ordenar el seu enderroc. Recursos, sentències i més recursos fins que el Tribunal Suprem (el de Madrid) falla a favor dels veïns i diu que “el Cabanyal ni tocar-lo!”. Però el PP encara tenia una carta amagada a la seva màniga: treure-li l’especial qualificació al barri i de ser un barri protegit per la llei de patrimoni local, a deixar-ho de ser i així poder arribar fins la mar sense cap impediment!
Aquesta és la manera d’actuar del principal partit de l’oposició i, avui per avui, única alternativa de govern als socialistes.
Com diria Bernd Shuster. “No hace falta “dessir” nada más”.

LA SAVIESA POPULAR

Aquest matí, mentre estava fent rehabilitació, he tingut l’ocasió de poder escoltar una conserva informal que portaven un senyor i una senyora d’uns 70 anys d’edat. En menys d’un minut, el senyor li ha dit a la senyora dos frases contundents. La primera ha estat: “Quan aconseguim una cosa, aquesta deixa de ser important”. I la segona: “L’important és haver menjat quan ens en anem al llit”. I ha continuat: “N’hi ha que no poden menjar...”. Mentre recordava la cançó "Lucia" d’en Serrat “Aquellas pequeñas cosas” on diu un parell de frases en aquesta línia: “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido y nada más amado que lo que perdí...”, pensava en la raó que tenia aquell senyor.

Sovint caldria escoltar més al poble. Als més grans i als que no ho són tant. Els “consells de vells” o els “consells de savis”, estaven instaurats amb moltes cultures i els joves no feien res sense prèvia consulta.
Als nostres temps hi ha persones que pareix que ho saben tot. Que ja han nascut sabent-ho tot! I escolat als altres no és la seva millor virtut.
Desgraciadament això passa a molta gent mentre guanyin posicions a la seva vida. Ja sigui al món professional o polític.
Al primer cas només afecta els seu contorn més immediat, però en el cas dels polítics, la cosa ja s’agreuja.
Un polític que no vol escoltar, que pensa que només ell té la raó i que fa i desfà al seu gust, s’acaba convertint en un dèspota.
Sovint aquests personatges s’envolten d’un grup “d’assessors” que només saben lloar la seva actitud, sense que li aportin el grau necessari de seny a l’hora de prendre les decisions.
No cal dir que de tant “cantar-li” les seves virtuts, el personatge vegi accentuat el seu ego i es veu enfilat a dalt del seu núvol personal.
Però del núvol és molt difícil baixar mentre el poble tampoc hi vegi més enllà del seu nas. Només quan, finalment, poses els peus sobre la terra pots arribar a adonar-te’n de la realitat del dia a dia. No obstant, n’hi ha que ni això...
La saviesa popular, normalment, es reflecteix a les urnes i, de vegades, quan totes les previsions fallen, cal analitzar els fets per adonar-te’n dels errors comesos.

ELS REIS MAGS

Han passat les festes i a les Terres de l’Ebre no ens ha tocat ni la grossa de Nadal ni la rifa del “Niño”... Anava a dir que “ni res de res” quan de sobte me’n he recordat que a “algú” de Tortosa li va tocar la grossa de la Primitiva. Però com diria el poeta “una flor no far maig”. Per a tota la resta d’ebrencs i ebrenques, de nascuts aquí o vinguts de fora, sigui quin sigui el seu origen, res de res. Caldrà esperar-nos un anys més?
Tal com informava avui el diari el Punt, no els Reis Mags, però si els “Reis Maulets”, han deixat carbó a diferents empreses i organismes de les nostres terres. El carbó, com tothom sap, és l’antítesi del premi, encara que avui els pastissers el fan dols per a suavitzar el mal moments.
Suposo que els “Reis maulets” no han pogut passar per totes les empreses i organismes que s’ho mereixien i, molt possiblement, han optat per repartir el carbó entre els més significatius: la constructora FADESA que tenia que fer una gran urbanització al terme de l’Aldea, al costat mateix de l’Ebre; a la LEAR de Roquetes que quan properament tancarà les seves obres i finalitzarà les activitats a les nostres terres hi deixarà 518 treballadors al carrer; a l’Ajuntament de Tortosa, per “privatitzar la gestió de l’aigua” posat en mans privades el 49 % de l’EMSP; i, finalment, a l’Ajuntament d’Amposta per “reprimir qualsevol intent d’expressió crítica amb l’ajuntament” (aquí han tirat cap a casa...)
Però ni hi són tots... Encara que els que estan, per a mi, s’ho mereixen!
És evident que la crisi ha fet estralls a les nostres comarques. Tal com també informa avui el Punt, a Catalunya l’increment sobre l’any anterior va ser d’un 33 % i això significa en xifres absolutes 561.751 desocupats més. Van ser moltes les empreses de les nostres comarques que van tenir que recorre als “expedients de regulació d’ocupació” (ERO) per a mirar de salvar l’empresa. Un cop més, qui paga el cost de la crisi és, un altre cop, el treballador. No sé si totes, però segurament que entre aquestes també en podríem trobar alguna que es mereixia carbó com les que s’han citat.
En quans als ajuntaments, n’hi ha que ho fan més bé i d’altres no tant, però qui marca les línies a seguir en la política municipal, sol ser l’alcalde. Bel i Ferré no han estat bons alcaldes, al menys aquest 2009 que tot just acabem de tancar.
Finalment, els Reis Mags, aquests cop personalitzats amb Montilla, Carod-Rovira i Saura, tampoc no ens portaran la anunciada i desanunciada vegueria de l’Ebre. Per un moment em va donar la sensació de que era com una gran goma elàstica que ara venia i ara marxava. Però el més greu de tot és la poca mostra d’unitat i fermesa que ha fet la classe política de les Terres de l’Ebre. És cert que s’han sentit veus a favor, com la del delgat del govern Lluís Salvadó (que vull pensar que ho va fer representant a tota la resta de directors de serveis) i, sobre tot, la de Josep Bayerri, una ment lúcida que sol ressorgir de tant en tant. Però també veus discrepants, si més no, en un intent de posar “pals a les rodes” i, només per això ja es mereixen el carbó en la seva varietat amargant i indigestiva.
És cert que d’aquestes veus se’n han sentit més enllà del nostre territori i possiblement han ressonat amb més força si cal. El que no sé si allí també els “Reis Maulets” han anat a deixar-los carbó. Sinó ho han fet també s’ho mereixien!
Finalment, esperar que, sinó tot, una bona part dels nostres problemes i mancances es puguin anar solucionat al llarg de l’any. Que sigui cert que des del govern de la Generalitat ens “prioritzaran” a l’hora de fer inversions que creïn llocs de treball i que es puguin complir els desitjos individuals de cadascú de nosaltres. Segurament tots tenis les nostres prioritats...

UN RAPITENC A LA CONTRAPORTADA DEL PERIÓDICO D'AVUI

Emili Rosales: «Tot indica que no hi haurà un quart 'larsson'»
Aquesta nit, novament al tradicional escenari de l’Hotel Palace, l’antic Ritz, l’editorial Destino entrega els premis Nadal i Josep Pla.


Emili Rosales. Foto: FERRAN NADEU. ERNEST ALÓS
Editor i escriptor, Emili Rosales (Sant Carles de la Ràpita, 1968) és director editorial de Destino, el segell que convoca els premis Nadal (des del 1944) i Josep Pla (des del 1968), sempre la nit del 6 de gener. Ha estat darrere dels èxits de Carlos Ruiz Zafón i (amb la seva editora Silvia Sesé) de Stieg Larsson. Va guanyar el Sant Jordi del 2004 amb ‘La ciutat invisible’, però la seva següent novel·la trigarà a arribar. Per al 2010 vaticina més novel·la negra, però no un ‘best-seller’ indiscutible.

–¿No s’han plantejat mai canviar de data l’entrega del Premi Nadal? Tenir compromesa cada any la nit del dia de Reis...
–No, perquè un dels avantatges d’aquest premi és que és a l’agenda de tothom. Forma part de la inauguració de l’any editorial, la mateixa data i al mateix lloc.

–El Nadal ha estat en alguns períodes un guardó que descobria noves veus. En altres, no se sabia ben bé què. ¿Quin perfil té avui?
–L’última dècada ha donat una empenta important a escriptors que consoliden així la seva carrera literària, arriben a un públic més gran i són sotmesos a una crítica més rigorosa.

–¿Quin tipus d’obres aspiren al Premi Nadal?
–Sempre hi ha una gran varietat de gèneres, de l’intimisme a la novel·la històrica, o una certa experimentació formal. Però el que ha augmentat moltíssim aquest any és el gènere negre en un sentit ampli. És la novel·la realista avui, i és lògic que això succeeixi en temps de crisi.

–¿Quines peculiaritats té el funcionament del jurat del Nadal?
–Hi arriben gairebé 300 novel·les. El jurat en llegeix una selecció i arriba a un acord. Formo part del jurat i tinc el deure de no parlar-ne.
–El ritual consisteix que el jurat es reuneix i vota el mateix dia 6. ¿Ens ho podem creure?
–Sí, realment aquest dia el jurat diu l’última paraula.

–A Espanya els premis formen part del llançament al mercat d’una obra inèdita. ¿No està esgotada i desacreditada aquesta fórmula?
–Hi ha altres maneres de promocionar els llibres. Els premis institucionals, com els nacionals, o el Cervantes... I cada vegada hi ha més engranatges de promoció sense premi pel mig. Però la fórmula continua funcionant bé, té una utilitat clara. En el cas del Nadal, amb 66 anys d’història, afegeix valor al llibre i incorpora el premiat en una llarga nissaga històrica de guanyadors.

–¿No troba a faltar premis que consagrin les millors obres que ja estan publicades, com els britànics o els francesos?
–Això s’aconsegueix a partir d’una tradició. I aquí en tenim una de determinada, que aconsegueix el seu propòsit de comunicar amb el lector. Però, és veritat, no tenim un Goncourt.

–Si el nombre de premis és desproporcionat en castellà, encara ho és més en català. ¿Quin sentit té el Josep Pla avui?
–Una mica com el Nadal. Encara que té una dotació econòmica inferior a altres premis en català, té una trajectòria que el fa desitjable. L’any passat, per exemple, amb El silenci, de Gaspar Hernàndez, del qual s’han venut 30.000 exemplars, va ser un èxit notable.
–Com a editor ha viscut l’any perfecte gràcies a Larsson. ¿Ja s’ha esgotat el fenomen?
–Té corda per a estona. Hi ha molta gent que s’hi està incorporant i el boca-orella continua.

–¿Quins motius troba per a un èxit tan massiu?
–No és una obra oportunista; és una història ben explicada; és ambiciosa (els tres llibres són de fet una sola novel·la de 3.000 pàgines); Larsson va crear un personatge extraordinari que s’ha convertit en una heroïna; mostra els nostres pitjors comportaments i recull una cosa que està en l’aire: la gent busca evasió, però també té la sensació que no li expliquen la veritat i la vol saber, encara que sigui terrible.

–¿Hi haurà un quart larsson a partir del manuscrit que conserva la seva companya?
–És una incògnita. No hi ha cap informació que indiqui que aquestes pàgines tinguin entitat per poder ser publicades. En aquests moments, tot indica que no hi haurà un quart larsson.

–Mai com ara les vendes de llibres han estat tan concentrades en pocs llibres. ¿És un perill?
–Aquesta polarització no és un fenomen aïllat: també es produeix en la música i en l’esport. Però succeeix perquè hi ha uns llibres que són capaços d’arribar a dos milions de lectors. Jo crec que autors com Larsson o Zafón creen afició lectora. Els últims anys hi ha hagut un creixement lent però continuat dels índexs de lectura. I no de la lectura de textos en general: em refereixo als llibres.

–¿Quin futur li augura al llibre electrònic?
–Comptar amb una nova modalitat de lectura serà positiu. El repte és si tecnològicament i legalment s’aconseguirà mantenir el respecte a la feina d’algú que ha treballat per produir aquesta obra. Però no crec que hi hagi d’haver una explosió del llibre electrònic fins que ofereixi més coses de les que ofereix el paper.

AMPOSTA DISCRIMINA LA JOTA

Tot hi haver-se aprovat una moció on es demanava un especial reconeixement i protecció de la dansa típica de les Terres de l’Ebre, la jota, l’equip de govern d’Amposta dóna prioritat a la sardana.
La història ve de lluny. A proposta d’una associació sardanista del Baix Penedès, el ple de l’ajuntament aprovava una moció reconeixent la sardana com la “dansa nacional de Catalunya”. Res a dir, crec que el reconeixement és merescut.
Però a les Terres de l’Ebre, el nostre territori, el ball típic que sempre s’ha ballat és la jota.
Desafortunadament la jota va estar durant molt de temps (massa temps) quasi que oblidada. Només es ballava puntualment a determinats llocs con Paüls, la Fatarella, Falset, Xerta, Benifallet, etc. sense oblidar Ulldecona i Alcanar on gràcies al seu famós “ball de mantons”, molt lligats a les festes quinquennals, no s’ha deixat de ballar mai.

Després d’aprovar la moció de la sardana, jo mateix vaig suggerir al meu grup a presentar-ne una que reconegués la jota com la “dansa de els terres de l’Ebre” i, dintre del nostre territori tingues les mateixos reconeixements que la sardana. Aquesta moció va ser presentada per molts ajuntaments i consells comarcals pels grups del PSC.
A l’ajuntament d’Amposta es va aprovar per unanimitat (com no podia ser d’una altra manera) No obstant això i com passa amb la majoria de mocions que s’aproven “gràcies” al vot favorable de CiU, després no s’acaben complit. Potser per això, darrerament, les mocions que presentem es rebutgen quasi que sistemàticament.
I que la “jota està discriminada” no ho dic només jo. Si només ho digués jo hom s’ho podria creure o no. Però no, a part de jo ho diu més gent. Sense anar més lluny, ahir al matí vaig parlar amb un component del grup ampostí Paracota i opinava el mateix.

Li vaig explicar que, a la comissió de cultura vaig preguntar el perquè es feien ballades de sardanes l’11 de setembre (es porta molts d’anys fent-ne) i, ara, també a festes majors. La resposta que se’m va donar és que també hi va haver una ballada de jotes... Davant de la residència d’avis !!
Per la seva part, el component de Paracota em va dir que li semblava lamentable que a d’altres pobles com Tortosa se’ls havia contractat 3 dies per les festes de la Cinta i a Amposta, cap. Al final va arribar a la conclusió de que el tracte que reben de l’equip de govern ampostí és perquè, entre els seus components, hi ha socialistes.
I és allò que des de l’oposició municipal hem denunciat tantes vegades: “A Amposta s’està amb els que “manen” o s’està en contra d’ells”. No hi ha terme mig!

DRETS I DEURES DELS CIUTADANS

Les principals lleis (Constitució, estatuts d’autonomia, orgàniques, etc.) de país (de tos els països democràtics) contemplen els drets i deures que han de complir els ciutadans. Drets fonamentals com l’ensenyament, la sanitat, l’accés a un habitatge digne, a poder opinar, a l’honor i a la intimitat personal, etc. I obligacions com acatar les lleis i normes, la de contribuir econòmicament a les arques públiques, etc.
Aquestes coses són bàsiques i elementals a qualsevol estat de dret.
Però que passa quan, per exemple, la seguretat d’un estat es veu amenaçada?
Avui, llegint el Periódico he pogut veure diverses notícies que, al menys, donen que pensar. La primera la trobem a l’apartat d’Internacional a la pàgina 10 i diu així: “la segureta s’anteposa a la sanitat en l’agenda d’Obama”. A la pàgina 12, també del capítol d’Internacional. “L’escàner que despulla” el viatger s’imposa a Europa”. O, segurament la més sorprenent de totes: “Aguirre (Dña. Esperanza) planeja restringir el dret constitucional a la justícia gratuïta”. I finalment (ja no en cal buscar més, a pesar que amb tota probabilitat encara en trobaríem més: “El PP recorda que l’Executiu “investiga a milers d’Espanyols”.
Bé, totes i cada una d’elles mereixerien un anàlisi i una opinió per separat. Segurament, al final, arribarem a la conclusió que no sempre el que nosaltres podem pensar sobre un tema, serà la solució que, finalment, adoptaran les autoritats.
Molt breument, sobre les prioritats d’Obama cal dir que cada país i cada govern tenen les seves pròpies prioritats. Els EUA són un país que s’ha guanyat per mèrits propis l’odi de milions de ciutadans arreu del món. I quan dic arreu, vull dir, pràcticament als cinc continents. O és que no ha obert fronts de guerra a Sudamèrica, Àfrica, Àsia i, fins i tot a Europa? Darrerament els països àrabs són els que més han patit l’opressió dels governs americans. Es per això que es va produir l’atac de les Torres Bessones de NY aquell (ja llunyà) 11 de setembre de 2001. I, darrerament, l’intent d’atemptat a l’avió que anava cap a Detroit. Això ha fet que es prioritzi la seguretat del país abans d’una llei de sanitat pública, més o menys gratuïta. Els més desafavorits, de moment, hi surten perdent.
La notícia de l’escàner, omplirà fulles de diari, penso, que per molt de temps. El Parlament europeu els va rebutjar perquè anàvem en contra del dret a la intimitat dels passatgers. Però també, en aquest cas la seguretat dels ciutadans pareix que s’acabarà imposant a l’altre dret. Encara que tot apunta que es posaran solucions per a protegir les “parts íntimes”.
Esperanza Aguirre (Dña. Esperanza) no sé si es molt valenta o molt inconscient. De sobte vol reduir els casos en que els ciutadans puguin accedir a la justícia gratuïta que, com hem vist, és un dret constitucional. Suposo que el que pretén la senyora és alleugerar els jutjats de tants de casos com entren cada dia. Els més desafavorits (una altra vegada) que no es puguin pagar un advocat, no podran presentar demandes amb el greuge que això suposa. A partir d’ara els agents de l’autoritat que actuïn per la comunitat de Madrid, caldrà que, quan detinguin a un ciutadà i li llegeixin els drets, li facin veure que “si no té diners per a pagar-se un advocat, tindrà que fer-ho ell mateix!”
Finalment, en la darrera qüestió, discreparia bàsicament amb el que diu el PP. L’Executiu no espia ningú! Segurament hi ha molta gent espiada, però vull pensar que ho fa la policia per ordre judicial. I segurament és així perquè des de l’estiu en que la Soraya Saez de Santamaria ho va denunciar, encara no han estat capaços d’aportar una sola prova en que s’espiï a algú sense consentiment d’un jutge. A més a més, els sistema emprat per la policia per escoltar els ciutadans, els famós SITEL, va ser comprat en el temps del “regnat” d’Aznar i quan era ministre l’avui líder del PP Mariano Rajoy.
Jo que no tinc res que amagar, no em preocupa gens ni mica que em puguin estar escoltat. El mateix passa a molts dirigents del PP? Em temo que no!

ELS TEMPS CANVIEN

Algú de vosaltres pensarà... I ara aquest perquè ho diu? Tothom ens hem adonat que els temps canvien... És cert.
Ho dic perquè avui, al sortir de Tortosa i quan ja amenaçava pluja, he vist dos joves fer “autostop” A veure... Quan ha estat la darrera vegada que heu vist fer “autostop”? Cal dir que de tant en tant sempre se’n veu algun o alguns. En aquest cas era una parella. Mentre ell feia aquell gest tant significatiu amb el dit polze, ella donava l’esquena als que s’apropaven.
Als anys 70 i 80 (la meva memòria pràcticament ja no es remunta més enllà) era freqüent veure gent per la carretera fent-ne. De vegades paraves, d’altres, la majoria hi passaves de llarg, com ho he fet jo avui...
No sabria dir-ho segur, però la moda de “l’autostop” va arribar (com d’altres tantes coses) d’Europa. Eren turistes de “motxilla” que buscant el sol i la marxa d’aquest país viatjaven en condicions precàries. Al cap d’uns anys es va posar de moda allò del “rètol”. En un cartró s’escrivia el nom del poble o ciutat de la seva destinació. Així sabies si els podies portar uns quilòmetres (ja que, sovint, ells anaven molt més lluny que tu) o si simplement feies com aquell que no els havia vist.
Fins i tot podria contar diverses anècdotes que vaig veure de la meva experiència personal fent “autostop”. I d’altres que em van contar.
Una vegada a Tortosa, tot venint de Tarragona, un dissabte al dematí, em vaig posar a fer-ne davant de l’estadi. De sobte me sé va aturar un autocar i el seu conductor em va preguntar per anar a Vinaròs. Li vaig dir que “la carretera cap a Ulldecona i Vinaròs no era del tot dolenta, tret del tram de la Creu del Coll”. Ell m’insistia per anar per l’Aldea i la N-340. Finalment va anar per on jo el vaig indicar i em va pujar fins s Santa Bàrbara. Anava a buscar l’equip de futbol del Vinaròs que tenia que portar a l’aeroport de Barcelona per agafar un vol cap a “ses” Illes. Llavors el Vinaròs jugava a Segona B i tenia un partit, crec recordar que contra el Ciutadella.
Un altre cop em van parar un matrimoni de Godall amb un Land Rover que tenia els seients de la part del darrera al costat, de manera que si et seies allí et donaves la cara amb els altres. Sempre recordaré la música que sonava al seu radio-cassette: “El aldeano tiró la piedra”, amb una tonada molt “pegadissa”. No recordo que mai més l’hagués tornat a escoltar.
I la darrera que us contaré li va passar a un amic meu de Madrid que en aquell temps estava de secretari a l’ajuntament de Santa Bàrbara. Es deia Carlos i un dia va pujar a una parella d’estrangers. Anaven els tres parlant, quan de sobte, els turistes estrangers van començar a parlar malament d’Espanya. Quan ja en va tenir prou, va aturar el cotxe i els va fer baixar. Els turistes van quedar-se amb cara de “tontos”.
Tornant als vells temps, hi havia una norma no escrita que havíem de complir tots els conductors: “Replegar sempre als soldats”. I és eren molts els soldats que feien “autostop” tot anant cap a casa de permís. Ara tampoc no se’n veuen...

650 ANYS DE GENERALITAT

Aquest article s'ha publicat avui a Vinaròs News.

Quan era petit, a l’escola “d’aquella època”, ens ensenyaven la història d’Espanya. De Catalunya se’n parlava molt poc, tret de Jaume I el Conqueridor i la llegenda del tamborer del Bruc, símbol de la resistència “espanyola” a la Guerra del Francès (també coneguda per la Guerra de la Independència Espanyola) La història de casa nostra, pràcticament no existia, tot es mirava amb clau espanyola.
És per això que, en arribar la democràcia (potser caldria parlar millor la mort del dictador), algunes de les coses que sortien per la televisió o els diaris ens sonaven com si fossin noves. Encara recordo quan lluíem “enganxines” reclamant l’Estatut sense tenir massa clar el significat que tenia. Tampoc no havíem sentit parlar mai de la Generalitat, avui, l’òrgan màxim de govern del país.
Però poc a poc anàvem comprenent el seu significat. Per això, l’arribada del President Tarradellas a Barcelona el 23 d’octubre de 1977, va ser un moment esperat per la majoria dels catalans. Passava de ser el President de la Generalitat “a l’exili” de França a ser-ne el President de la Generalitat “provisional” en espera de que es celebressin les primeres eleccions autonòmiques de després de la II República a Catalunya.
Però la Generalitat de Catalunya és una institució força “antiga”. Segurament alguns dels qui em llegiu us estranyarà saber que tot just acaba de complir 650 anys d’història. El Consell Executiu de la Generalitat presidit per José Montilla es va reunir a Cervera el passat 22 de desembre per commemorar l’aniversari de la creació de la Diputació General (embrió de l’actual Generalitat) precisament a la capital de la comarca de la Segarra.
Des del llunyà 1359 fins a l’actualitat, la Generalitat ha tingut fins a 128 presidents. La qual cosa encara pot arribar a sorprendre més! I sobre tot si tenim en compte els períodes de temps en que Catalunya va perdre els seus dretes i les seves llibertats. Però com hem vist, també a l’exili s’anaven succeint els presidents. Tarradellas va succeir a Josep Irla i aquest al darrer president elegit de forma democràtica pel poble català: Lluís Companys. A la vegada, Companys, va succeir a Francesc Macià, que va tornar a ser president de la Generalitat “restablerta” després d’estar dos segles prohibida. Va ser el preu que tingué que pagar Catalunya per oposar-se al pretenent borbó i futur rei Felip V. L’any 1714 pel decret del Duc de Berwick va ser abolida la institució de la Generalitat de Catalunya.
Però si repassem la llista dels personatges que han estat presidents de la Generalitat encara trobarem més sorpreses. Han estat diverses les personalitats originàries de les nostres terres o estretament vinculades que van ocupar (encara que fos per temps reduït) la més alta institució de Catalunya. Entre aquest hi podem trobar “castellans d’Amposta” (Amposta durant molt de temps va ser seu de l’Ordre de Sant Joan de l’Hospital de Jerusalem (*)), com Guillem de Guimerà i d’Abella (1376-4377), Joan d’Aragó (1512-1514) i també bisbes i altres clergues de Tortosa com la nissaga dels Oliver de Boteller (Francesc -1530-1533-, Pere -1575-1578- i el germanastre d’aquest dit també Francesc -1587-1588-) i d’altres com Alfons d’Aragó (1500-1503), Jeroni de Requesens i Roís de Liori (1569-1572), Jaume Cerveró (1572-1575), Rafael de Pinyana i Galvany (1695-1698), etc.
De totes formes caldria deixar clar que, tal com diu la historiadora Maria Teresa Ferrer i Mallol, de l’Institut d’Estudis Catalans (autora del llibre Els orígens de la Generalitat de Catalunya -1359-1413-) a l’entrevista que publica el diari el Punt de diumenge 27 de desembre, l’antiga Generalitat i l’actual només tenen en comú el nom.
Certament, amb la “restauració” de la Generalitat de Catalunya com a institució l’any 1931 a l’arribada de la II República, Catalunya no havia gaudit des de feia segles d’autogovern gestionat pels dirigents de partits polítics tal i com els coneixem ara.
Jordi Pujol, va ser, de llarg, el president que més anys va estar-se al cap davant d’un govern amb amplia autonomia respecte al govern de Madrid.
De totes formes, “arrancar” la Generalitat després de 40 anys de dictadura, no va ser tasca fàcil. Com li agrada recordar al sergent dels Mosos d’Esquadra, ja retirat, Josep Montalvo que, durant diversos anys va ser escorta del President Tarradellas, un cop Lluís Prenafeta (secretari general de la Presidència) li va preguntar a Jordi Pujol: “President: què és la Generalitat?” i Pujol li respongué: “Lluís, la Generalitat som tu i jo!”.

(*) L’any 1280, Amposta, va deixar de ser seu dels castellans per a una permuta que va fer el rei Pere III que se’n va quedar el castell a canvi dels de Gallur (comarca de la Ribera Alta de l’Ebre –Saragossa) i Onda (Plana Baixa –Castelló)

UN NADAL SENSE CISTELLES

Segurament és obvi dir que el nom de cistella ve perquè al principi el lot de Nadal s’oferia dintre d’un recipient de vímet com el que es reprodueix a la fotografia.
Encara que el lot de Nadal més conegut és el que conté productes alimentaris, sobre tot els que són típics d’aquestes festes (torrons, massapans, cava, vi, etc.), també hi ha lots d’altres productes com pernils, embotits i també d’altres regals no tan corrents però que representen un bon obsequi per a qui els rep. De vegades també hi ha lots en metàl•lic a part de la corresponent paga “doble”.
És corrent que les empreses “donin” als seus treballadors lots d’aquest tipus. I he posat “donin” entre comentes, perquè la llei diu que s’haurà d’incorporar a la nòmina, per tant, és una retribució més que rep el treballador. És allò que fiscalment se’n diu “retribucions en espècie” i que possiblement molts no sàpiguen que vol dir.
Però aquest any sobre tot (hi ha llocs on l’any passat ja no es van donar) els lots de Nadal s’han reduït dràsticament. Hi ha hagut moltes empreses que, degut a la crisi, han optat en no donar-los.
Però el que pot ser bo per un costat, és dolent per un altre. És comprensible que si una empresa està en crisi, hagi decidit per decisió empresarial o amb mutu acord amb el comitè d’empresa, “eliminar” el lot de Nadal en espera de millors moments.
En canvi, n’hi ha d’altes (sobre tot algunes administracions i sobre tot les institucions de govern) que s’han “solidaritzat” amb les empreses en crisi i també han optat en jo repartir la cistella entre els càrrecs i treballadors.
Però aquesta situació ha desafavorit un sector (l’alimentari) que esperaven que arribessin les festes nadalenques per incrementar les seves vendes i fer “l’agost” el mes de desembre. Em diuen que enormes partides de pernils s’han quedat als magatzems davant la impossibilitat de poder-los vendre per a lots.
El que em fa por és que un “privilegi” que tenien els treballadors, a partir d’ara (i encara que retornin els bons temps, econòmicament parlant) s’acabi per a molts d’ells,
Personalment sempre he pensat que qualsevol tipus de gratificació hauria de figurar als convenis i a les corresponents nòmines. Tot allò que et “dóna” l’empresari a part de que ha estat signat en concepte de productivitat o gratificació extraordinària, és un engany al treballador, ja que igual que t’ho dóna, t’ho pot treure...
A l’administració pública, on jo treballo, no s’han donat mai ni cistelles ni s’han pagat sopars de Nadal. De vegades l’única cosa que es paga és l’aperitiu que es fa uns dies abans de les festes i, quasi sempre, pagat de les despeses de representació que té el cap. És veritat que hi ha hagut anys que hem tingut un petit obsequi. Jo encara guardo una cucafera de ceràmica que vaig rebre ja fa quasi que vint anys.
De tant en tant, sempre hi ha qui et fa arribar un petit obsequi en forma de caixa de bombons o rajola de torro. Però aquest any, la crisi també ha fet que s’hagin reduït, quasi, fins a la més ínfima expressió.
Per unes o d’altres circumstàncies, aquest, ha estat el primer Nadal que no he rebut cap cistella. Ja que ni des de l’ajuntament, ni de l’empresa pública a la que estic des del passat més de juny, han donat lot aquest anys passat. Bé, això no és del tot cert. A casa si que ens ha arribat un lot comprat a una botiga de comerç juts procedent del centre tutelar de Tarragona amb qui venim col•laborant des de ja fa més de 7 anys dintre del programa de “famílies acollidores”.
I això darrer em dóna peu a parlar de tota aquella gent que s’ho està passant, certament, molt malament. Mentre la majoria de nosaltres hem passat unes festes en família i amb la taula plena de menjar més o menys “especial” i més d’una botella de cava, hi ha qui, a dures penes, ha tingut prou pera posar patates al foc. I n’hi ha d’altres que ni això!
Finalment n’hi ha que no ha pogut compartir aquest dies amb la seva família, ja perquè no en té o perquè és un marginat social.
Com es veu, la cistella de Nadal és un privilegi que només rebem (o rebíem) uns quants. Mentre que els col•lectius més desafavorits veuen com passen aquestes dates vivint dels ajuts que els fan arribar d’altres col•lectius (com les ONG’s) que no els importa aportar temps, esforç i, de vegades alguna cosa més, per acompanyar-los.

UN ANUNCI QUE NO ENS REPRESENTA

Una vegada més, des de la Generalitat de Catalunya, s’han oblidat de les Terres de l’Ebre. En aquest cas des del Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional. A finals de l’any passat (com passa el temps!) TV3 va començar a emetre un espot de foment de la cultura popular i tradicional de Catalunya (l’he buscat per mirar-lo i mostrar-vos-li, però no l’he trobat) Es un espot curt (tot s’ha de dir) i on surten imatges de (possiblement) les festes més tradicionals: correfocs, ball de la sardana, castellers, gegants i capgrossos, etc. (he posat l’etc., però el cert és que no sé si surt res més...)
Cap d’aquestes mostres de cultura popular i tradicional són típicament de la nostra terra. De colles de diables n’hi ha a molts de pobles, però, per exemple a Amposta, ja fa molts d’anys que no se’n organitza un. Els gegants i capgrossos són típics d’allà on vagis, fins i tot n’hi ha colles de més enllà dels Països Catalans. Respecte a la sardana, no diré gran cosa, no sigui que s’empipen els sardanistes del Baix Penedès que en són uns grans defensors, però no és nostra, és un ball “importat” per dir-ho d’alguna manera. En canvi els castellers, ni això. Fins i tot és difícil veure organitzar alguna trobada o exhibició.

A l’Ebre, les festes populars i tradicionals més populars i arraigades a la nostra terra són: la jota, la música de banda i els correbous. I no surten per enlloc. Bé a Amposta també són tradicionals les misses (o això al menys és el que se’ns afirma des del grup de govern municipal quan enumerem les mancances de les festes majors!)
Però possiblement, els responsables del departament han cregut que posar els bous podia ferir susceptibilitats, en un moment que el debat està sobre la taula i hi ha certa controvèrsia sobre si s’han de prohibir o no.
Però una cosa semblant passa amb els correfocs. Una directiva marc de la UE també vol prohibir les festes amb foc. Evidentment, des de Catalunya pensem que es tracta d’un disbarat hi s’ha engegat una campanya a favor de seguir fent els tradicionals correfocs pels nostres pobles i ciutats.

Crec que un cop més s’ha demostrat la manca de sensibilitat cap a les nostres terres.