LES DUES ESPANYES

La història d’Espanya està plena de referències a les “dues Espanyes”. Hi ha qui parla que el “mite de les dues Espanyes” apareix per primer cop l’any 1808 quan s’inicià la guerra del Francès, també anomenada la Guerra de la Independència Espanyola on el poble es va alçar en armes contra Napoleó. En aquell moment hi havia partidaris de Carles IV, però també del seu fill Ferran VII.
I aquesta situació s’ha anat vivint, com he dit abans, al llarg de la nostra història: monàrquics i lliberals, monàrquics i republicans, dretes i esquerres, etc. Hem podríem posar més d’exemples, però ja aniran sortit en el transcurs de l’escrit.
En aquests darrers temps hi tornem a trobar exemples d’aquesta divisió interna. Aquesta mateixa setmana, al parlament de Catalunya s’està debatent si cal suspendre les corrides de toros o bé mantenir-les. La reacció immediata (allò que se’n diu “ efecte acció-reacció” va estar a càrrec de Dña. Esperanza Aguirre que va declarar la “fiesta nacional” bé d’interès cultura i, per tant, que cal protegir. Sense esperar gaire temps, de fet el dia següent, van ser els presidents de València i Múrcia que van imitar a la presidenta de Madrid i van fer el mateix. Curiosament les tres comunitats autònomes governades pel Partit Popular.
Sé de la gran tradició taurina que hi ha a Madrid (Feria de San Isidro) i també conec la valenciana, sense anar més lluny a Vinaròs n’hi ha una plaça i, al menys una penya “Pan y toros”. Però també hi ha afició a Catalunya amb diverses places: la Monumental de Barcelona, i les de Tarragona, Girona, Figueres, Lloret de Mar, etc. Algunes d’elles convertides més en un espectacle turístic que no una altra cosa.
Amb aquesta posició, el PP es torna a desmarcar a la manera d’entendre de molts cap a l’Espanya més “cañí” i casposa.
Ja sé que molts del que podeu llegir aquest escrit pensareu que “Catalunya no és Espanya...”. Molt bé, però a l’hora d’anar a votar a unes generals i dipositar el vostre vot, segurament ho feu per algun partit nacionalista o que fins i tot demana la independència de Catalunya i que també es presenta a les eleccions encara que “no hi cregui”. I de vegades aquestes situacions hi ha que tenir-les en compte per articular, si més no, un discurs coherent.
L’altre exemple clar és l’atac frontal que està fent el PP al jutge Garzón. Quan Baltasar Garzón va començar a destacar, Felipe González ja portada diverses legislatures al cap davant del govern espanyol. En aquells moments jo vaig arribar a afirmar: “Si Garzón es presentés de cap de llista, segurament guanyaria les eleccions”. Felipe va ser viu i va ficar-lo de número dos per Madrid, just pel darrera seu. Però Garzón no va ser Ministre Justícia (contra tots els pronòstics) i al cap de poc temps va abandonar de forma definitiva la carrera política. Una mica com li va passar a Pizarro dintre del PP que, de ganxo electoral als ostracisme total, hi ha menys passos del que un de vegades es pensa.
Garzón va tornar a la carrera judicial i va ser una mena de “valedor” de causes perdudes: va voler jutjar a Pinochet pel cop d’estat a Xile, també a d’altres militars de dictadures sud-americanes, etc. Però finalment Garzón va “tocar” coses que a l’Espanya dels segle XXI, quan ja fa està a punt de fer 35 anys des de la mort del dictador Franco, encara no es poden tocar i menys remoure.
Els casos Gürtel que afecta alts càrrecs del Partit Popular (hereus fins que es demostri el contrari del regim dictatorial de Franco) y voler obrir les fosses comunes dels ajusticiats republicans de la Guerra Civil Espanyola, li han comportat querelles criminals que ara el Tribunal Suprem té la responsabilitat de dictaminar. Serà, a la meva manera de veure les coses, si finalment s’acaba jutjant i condemnant a Garzón, una de les vergonyes més grans que haurà patit la democràcia espanyola.
Per cert, una idea per a Dña. Espe. Aa que ja ha declarat el “toros” com a bé d’interès cultura, el proper pas que podria fer és declarar també bé d’interès cultural el Real Madrid CF. La majoria de catalans no podem ni veure’ls ni en pintura (posats sobre una bàscula, crec que hi ha més anti-madridistes que no detractors de les corrides de toros)
i després de que el Barça ve de guanyar 6 (+1) títols la passada temporada i el Madrid fer un ridícul espantós i per mirar-nos de posar-se a la nostra alçada s’ha gastat més de 300 milions d’euros, la idea de “protegir-los” faria feliços a molts dels seus seguidors. Fins i tots a alguns d’aquí que no els agraden les corrides de toros.

TOROS I BOUS

Aquests darrers dies, al Parlament de Catalunya s’ha fet una roda de compareixences. Si tenim en compte les professions dels compareixents, amb prou feines, hi trobarem un nexe comú que ens acabi per revelar el motiu. Hi ha de diverses professions : filòsofs, polítics, empresaris, etc. Però si d’entre tots ells en seleccionem uns quants, llavors potser si podrem descobrir-ne el motiu. També hi han passat veterinaris, ramaders i gent relacionada molt directament amb el món de la tauromàquia. Evidentment, tots ells estan d’una manera o d’altra relacionats amb els braus.
Dimecres va venir a “veure’m” el ramader “santjaumero” Pedro Fumadó, “mundialment conegut com “lo Xarnego”. Abans que res va dir que el dia següent havia d’acudir al Parlament de Catalunya a defensar els toros. Jo li vaig dir que entenia que a la gent de l’Ebre (en general) ens agradessin els bous i que havia de conservar les tradicions, però en el cas dels toros braus no pensava el mateix. Llavors ell va aprofitar l’avinentesa per a fer una defensa aferrissada de la “festa nacional”. Fins i tot va suggerir que “si el que molestava era el nom, el podrien canviar”. A partir d’aquí ens va dir el nombre d’hectàrees dedicades a la cria de braus i el nombre exacte de caps de bestiar censats i el paper que feien aquest a l’hora d’ajudar a la prevenir incendis forestals ja que, sempre segons el Xarnego, després de la cabra és l’animal que millor s’enfila per la muntanya.
També va dir que hi ha molta gent que viu gràcies als toros i, fins i tot va exaltar la figura de l’alcalde d’Arles que havia de venir de França per a defensar la “festa nacional espanyola”.
Cadascú defensa les seves “garrofes” i també les seves aficions. Fumadó ens deia que dimecres que la seva política eren els mesos de “juliol i agost” (la majoria de festes majors es concentren en aquests dos mesos) i que “no guanyava diners i ho feia per afició”.
Fent un parèntesi i per aquell que no ho sap, la finca on té la ramaderia està la partida del barranc de Lloret, entre el Mas de Barberans i Roquetes. I allí hi ha fins i tot una plaça de toros. Recordo que a principis dels anys 80, quan Pasqual Maragall era alcalde de Barcelona, els socialistes d’aquí van convidar-lo i van fer una festa. Els meus pares hi van anar. No tinc constància que, actualment, s’hi faci res. Al costat de la plaça hi ha una estàtua amb un avantpassat seu (no sé si l’avi o el rebesavi) i que va ser l’iniciador de la nissaga de ramaders.
Després del parèntesi, vull explicar que des de menut, jo sempre havia sentit parlar dels “bous”. La paraula “toro” em pareixia una “castellanada”, fins que vaig saber que era correcta en català. Ambdues paraules són tant diferents com la diferència que hi ha entre els nostres « bous » i les « corrides de toros ». En el segon cas hi ha tortura i mort i tot (i això és el que és més greu) davant d’un públic enfervorit i de vegades (com ha pasta a Tarragona i han denunciat les associacions en defensa dels animals), fins i tot menors d’edat.
De totes formes, jo seria una mica més tolerable i con deia un dels compareixents, el filòsof Francis Wolf, “Les corrides desapareixeran quan no despertin cap passió. Fins aquell moment és prudent deixar cadascú amb la seva passió i fer valer el principi de llibertat”. Penso que té tota la raó. Sinó se’n parla, els toros, com passa amb quasi tot, poc a poc anirà perdent l’interès de la gent i les places aniran tancant irremeiablement.
Llavors tots aquest que viuen del món de toro s’hauran de reciclar i fer altres activitats. La “el pla de reconversió” no seria cap invent, ja que fa molts d’anys que, desgraciadament per a molts, s’està emprat al nostre país i, malgrat tots els sotracs, segueix endavant.

LA VISITA DEL PAPA I LES ELECCIONS

Ahir la meva dona em va preguntar si me’n havia assabentat de la propera visita del Papa a Barcelona. Li vaig dir que si, però que era un tema que no m’importava gens.
Ahir no havia pensat en escriure res d’aquest tema, però, de vegades, els esdeveniments son imprevisibles i tot pot canviar en un obrir i tancar d’ulls.
Les declaracions de Joan Rigol, exconseller de Treball i Cultura de la Generalitat amb els governs de Pujol i president del Parlament de Catalunya entre 1999 i 2003 i, que ara ostenta el càrrec de president del Patronat de la Sagrada Família, m’han fet canviar d’idea.
Mesclar política i religió pot arribar a ser un còctel molt explosiu. I això és el que pretén fer Joan Rigol.
Si en el seu dia ja va mostrat reticències sobre el traçat de l’AVE que ha de passar molt prop del temple de Gaudí i en va demanar informes i que les obres es fessin amb les màximes garanties de seguretat (la qual cosa em sembla molt llegítima), ara ha demanat a Montilla que no convoqui les eleccions al Parlament de Catalunya per al proper 7 de novembre, la data escollida para que el Papa beneeixi el temple de Barcelona. I pareix que el President li ha donat garanties de que no serà així.
Montilla, com a President de la Generalitat de Catalunya té la potestat de dissoldre el Parlament i convocar les eleccions autonòmiques quan vulgui, dintre dels terminis marcats per la llei. S’ha parlat de diverses dates sense concretar res. De fet, més que dates, períodes de temps: a la tardor i amb tota probabilitat el mes de novembre, però també pot exercir el dret que té d’endarrerir-les un mes i convocar-les per al desembre y, també, d’avançar-les i convocar-les per abans de començar l’estiu i, en aquest cas, es farien durant el mes de juny.
Dintre d’aquests períodes Montilla les podria convocar qualsevol diumenge. Però ep! el 7 de novembre no que ve el Papa!
És evident que seria tota una casualitat de que Montilla penses, exactament, en aquest dia. Però si tenim en compte que el President Maragall les va convocar el dia 1, el 7 seria, molt probablement la data més factible.
Ja ho va dir Sancho Panza. “Amb l’Església hem topat!”. El Quixot era ficció, però ara no ho és i penso que és una intromissió per part de Joan Rigol (per cert, democratacristià) dir-li a Montilla quan “no pot” convocar eleccions. I els motius, dubto, que siguin tots religiosos.
Potser el que tem Rigol és que molts creients (dels quals d’esquerres n’hi ha pocs) prefereixin veure el Papa abans que anar a votar i, això, seria contraproduent per a la formació nacionalista que lidera Arturo Mas.
Però entre les 9 del matí i les 8 del vespre hi ha hores suficients per aquells que vulguin dipositar el vot a la urna. Si no ho fan, ells sabran el perquè, però, en tot cas, que no donin excuses.

LES NOVES MESURES ANTICRISI

Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?

(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)