Aquests dies el govern central ha tornat a “oferir” un paquet de mesures contra la crisi. Més que “contra” jo diria que és per a pal•liar-la.
Entre aquestes n’hi ha dues que destaquen: habilitar l’ICO per a concedir ajuts directes a les empreses i rebaixar el tipus de l’IVA (del 16 al 8 %) a l’hora de fer rehabilitacions d’habitatges.
Evidentment hi ha qui s’ha mostrat favorable a aquestes mesures i, els més, han mostrat la seva disconformitat.
Avui, el Periódico, publica l’opinió de diversos especialistes en la matèria que també matisen les mesures.
Però una de les respostes m’ha donat que pensar. Xavier Vives, professor de l’IESE deia que “Poden tenir efecte, però són pegats”. Evidentment!! Algú ho pot entendre d’una altra manera?
Un exemple clarificador. Un té una casa vella i vol reformar-la. El que farà no seran pedaços? Ha de ser una reforma molt “integral” per a que la casa pugui lluir amb tot l’esplendor.
Per a sortir del forat de la crisi caldria donar un daltabaix a l’actual model d’economia de mercat i capitalista. Es a dir, destruir-ho tot i tornar a començar! Potser això possible? Rotundament no. Per tant, qualsevol mesura que es prengui, més o menys contundent, només seran remeis parcials i puntuals per mirar de curar les ferides visibles. “Una aspirina o una tireta”, una cosa així.
La vareta màgica de la solució no la té ningú. Si algú hagués trobat “la pedra filosofal”, tot seria tant fàcil com copiar-la. A la resta de països passa igual: han pres unes mesures que han estat o no efectives. Alguns se’n estan sortint, d’altres no.
També s’acusa el govern central de voler crear una altra bombolla immobiliària. Falç!
La bombolla immobiliària la va propiciar l’especulació del sòl i la posterior construcció desmesurada i insostenible. De sobte pareixia que tothom tingués la necessitat d’invertir en una vivenda nova (i de vegades vella) És a l’extrem que porta el consumisme!
Per a rehabilitar una casa i poder acollir-se a les avantatges fiscals, caldrà, primer, que sigui la seva vivenda habitual. Aquí ja no s’especula en res...
No sé si s’arribaran a crear els 350.000 llocs de treball que va anunciar la vicepresidenta econòmica Elena Salgado, però dels actuals 4 milions i pico d’aturats, molts venen de la construcció. Els uns (els menys) són oficials amb qualificació professional. Però la majoria són operaris (manobres) sense cap tipus de qualificació. Què fas amb tota aquesta gent, sobre tot amb els no qualificats.
Penso que la idea de trobar per a molts un lloc de treball d’allò que saben fer és una solució prou adient.
Sobre el tema del finançament directe de l’ICO, cal dir que davant les dificultats d’obtenir-lo de les entitats financeres, potser sigui la millor solució. Diumenge em deia un amic que treballa a la banca que “en aquests moments no s’està demanant com a garantia, res més del que s’ha demanat sempre”. Potser aquest és el problema. Jo puc entendre que els bancs que han de presentar beneficis als seus accionistes no vulguin tancar els seus exercicis amb pèrdues, però les caixes (que van néixer, precisament, per ajudar als que menys recursos tenien), des de ja fa molt de temps actuen com els bancs i, en lloc de flexibilitzar les condicions per l’obtenció de préstecs, segueixen aplicant les mateixes mesures que abans de la crisi. Què passaria si per uns anys les caixes d’estalvis no obtinguessin beneficis? Potser molts ho agrairien!
De totes formes, algú troba millor les propostes de la CEOE, “amics” de la dreta espanyola?
(L'acudit és de Faro que, normalment, publica a Diari de Tarragona)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada