ELS GREUGES AL NOSTRE TERRITORI

Les Terres de l’Ebre estem davant d’una oportunitat històrica com és l’eix ferroviari mediterrani. Alguns polítics ja s’han manifestat al respecte, però ara és l’hora de passar a l’acció. Si el nostre territori no aconsegueix una estació de mercaderies de referència, possiblement s’haurà perdut definitivament el tren…

Les infraestructures han de servir per reequilibrar el territori. Sovint des dels centres de poder s’escolta dir això, però a l’hora de la veritat tothom tira cap a la seva casa i s’oblida dels territoris més despoblats i desafavorits, com és el cas de les Terres de l’Ebre i d’altres. La diferència, en aquests moments, és que l’eix ferroviari passarà pel nostre territori i, per tant, s’ha d’aprofitar.

Feta aquesta introducció, ara enumeraré els greuges que hem patit al nostre territori en el decurs de les darreres dècades.

 

 1r.- Els constants intents de transvasar l’aigua de l’Ebre. Durant la dècada dels anys 80, finalment, es va fer l’anomenat minitransvasament al Camp de Tarragona. A canvi es van revestir els canals i van millorar alguns sistemes de reg, però tret dels regants, ningú més se’n va veure beneficiat. En canvi, la disponibilitat d’aigua va fer que empreses com l’embotelladora de la Coca Cola o Port Aventura podessin instal·lar-se allí.

2n. L’any 1996, els trens de llarg recorregut deixen de passar per Tortosa. L’alternativa, l’estació de l’Aldea, no cobreix les perspectives del territori. És una estació petit (sé sembla més a un abaixador que no a l’estació de referència de les comarques del S de les TT.E.), està mal comunicada i no s’aturen els trens ràpids. Encara que jo sempre he defensat que seria millor un flux més continu de trens i que els que s’aturin poguessin arribar més aviat a Barcelona i no 2 hores i mitja que és el mateix temps que trigaven fa quaranta anys.  

3r. També a la dècada dels anys 90, el govern de Pujol va construir la C-12 o l’Eix del’Ebre, com se’l coneix millor. Encara que suposava una millora en les comunicacions entre Lleida i Amposta, les limitacions eren evidents. El govern d’Entesa va aprovar-ne el seu desdoblament, es a dir, reconvertir-la en autovia. El tram entre Tortosa i el port de la fàbrica de ciment d’Alcanar havia de ser prioritari, però està aturat “sine die” i no està clar quan es continuarà.

4t. La gran via ràpida per anar cap a Barcelona o València és l’AP-12 (l’autopista del Mediterrani), però és de pagament i mai s’han atès les reivindicacions del territori per a que sigui gratuïta en determinats trams. L’alternativa, l’A-7 (l’autovia del Mediterrani) està aturada pel S a Vilanova d'Alcolea i pel N a l’Hospitalet de l’Infant, encara que hi ha un senyal que hi posa Amposta (?) Sembla ser que el gran problema és el pont de l’Ebre i el consens territorial, però és més per manca de voluntat política que una altra cosa.

5è. Només fa 2 anys el Ministeri de Foment del ministre Blanco va escollir que l’autovia de l’Ebre, la A-68 arribés al mar per Vinaròs. És curiós que una via que porta el nom del nostre riu, a les portes del nostre territori es desviï cap a una altra zona, en lloc de seguir paral·lel al riu.

Algú en dóna més?

EL TREN DE L’ESPERANÇA

A Tarragona avui estan doblement contens. Si dissabte van concedir-los l’organització dels Jocs del Mediterrani del 2017, avui, amb la resolució definitiva del traçat preferent ferroviari a favor dell’eix mediterrani, la “Imperial Tarraco”, s’ha vist doblement afavorida. Ja no cal que li toqui la grossa de Nadal (la província de Tarragona és l’única que no ha venut mai el número de la grossa nadalenca)

I per a les Terres de l’Ebre? Molt em temo que una vegada més ens quedarem “a peu”.

Després arribaran les lamentacions, per part dels polítics i també dels empresaris, però serà molt difícil que poguessin agafar el tren una vegada ja ha passat. Enteneu la metàfora?

Dilluns vaig escoltar per la SER que els empresaris de les nostres comarques es lamentaven per no haver-se implicat més en el projecte de Tarragona (de fet fins aquest mateix any era aspirant a dos: la Capital Europea de la Cultura 2016 (finalment li van donar a Donosti) i als Jocs) M’imagino que sobre la capital de la cultura, el territori, el nostre, tampoc devia de moure un dit. Sovint parlem de les rivalitats entre Tortosa i Amposta, però les relacions de les TT.E. amb la capital de la província tampoc són gaire bones.

Ahir, l’actual vicepresident de l’IDECE, l’amic Jordi Borràs (que sigui de CDC no és cap obstacle per a que siguem amics) va dir que caldria mirar d’aconseguir que, al menys la subseu de rem, vingués aquí al nostre territori. Cal pensar que Amposta i Tortosa estan entre les 5 primeres potències estatals d’aquest esport. A més, Amposta  té un centre de tecnificació esportiva que depèn del Consejo Superior de Deportes i del Consell Català de l’Esport i, un dels esports que hi estan inclosos és, precisament, el rem olímpic.

De totes maneres, Tarragona ja ha dit que la subseu del rem i del piragüisme serà Castelldefels on, per a l’olimpíada de Barcelona, es va construir un canal. Per tant, la concessió de la subseu ebrenca (ja sigui a Amposta o Tortosa) seria una gentilesa de Tarragona que podria servir per a millorar les relacions.

Tampoc el tren (físic, real...) s’acabarà aturant a les Terres de l’Ebre i, sinó, ja ho veureu. L’empresariat del territori és poc potent per aconseguir una estació (Amposta fa molts anys que reclama una estació de mercaderies)

Però us imagineu que finalment s’aconseguís? Us imagineu per un moment que poguessin millorar les comunicacions que ens uneixen a l’Aragó? I una ampliació del port de la Ràpita?  

Si a la lluita contra el transvasament de l’Ebre, unim els esforços de tots per aconseguir les mencionades infraestructures, garantiríem el futur de la nostra terra, segurament de forma definitiva.  

LA GRAN PREGUNTA DEL DIA

¿I si per una vegada, deixant de banda disputes ancestrals, s’unís la societat ebrenca (polítics, empresaris i ciutadans en general) per a demanar una estació de mercaderies de referència ara que ja tenim el “sí” al corredor del mediterrani?

UNA ANÈCDOTA SOBRE “ELS INICIS” DEL CATALÀ

Ahir vaig anar al meu poble i vaig aprofitar per fer unes fotos d’un lloc que em serviran per a il·lustrar un nou relat curt que publicaré el proper dia 30.

En passar per davant del camp de futbol, em vaig fixar en la inscripció: “Camp municipal d’esports” i me’n vaig recordar de que vaig ser testimoni de la primera vegada que es va retolar.

No sabria dir amb exactitud quin any era. Segurament, en la darrera etapa de la dictadura o els primers anys de la transició. Per aquell temps (encara que fos el 74 o 75) ja hi havia una certa tolerància (sempre i quan no et passessis de la ratlla) i s’oloraven aires de canvi. Aquella primera retolació ja es va fer en català.

No recordo qui era el pintor a qui sé li va encarregar, però si recordo que anava amb un amic. El pintor, textualment estava posant: “CAMP MUNICIPAL DE DEPORTS”.  Li varem dir que havia de posar: “CAMP MUNICIPAL D’ESPORTS”, la qual cosa (m’imagino que després de consultar-ho) va ser la que va acabar posant.

Recordo que passat uns dies vaig parlar amb Don Germán,  un mestre fill de la Galera però que treballava i vivia a Barcelona i li vaig explicar el que ens havia passat. Don Germán em va dir que totes dues formes eren correctes, però posar “d’esports” en lloc de “de deports” era més correcte.  

Quan ahir vaig passar per allí, després de quasi 40 anys, me’n vaig adonar que hi ha coses que no canvien amb el temps. El rètol no ha sofert variacions significatives.